Sobre Cuidar les Amistats

L’amistat és un fràgil bonsai. Proverbi xinés.

– Hauries de cuidar més les teves amistats.

No he acabat mai d’entendre aquest comentari, per moltes voltes que li doni. Forma curiosa d’introduir la reflexió entorn a la concepció actual de l’amistat, per què carai s’han de cuidar? Què vol dir cuidar? Comença la filosofia de la contradicció…

Primera part. Suposo que aixó de cuidar amistats ha sorgit a partir de la sobrecàrrega de xarxes socials. Molts cops he dit que si no tens facebook o tuitter o WatsApp sembla que no existeixis per la resta de la gent. O sigui que per cuidar amistats, i fins i tot per lligar, necessites d’aquestes o sembles un fantasma. Què se n’ha fet del trobar-se casualment amb la gent? Si saps on estan les teves amistats pots anar-les a cercar… aquí el problema que tinc jo és que els meus horaris són un caos, a part que això no ho poso en pràctica tampoc. Potser es referien a aixó. Malgrat tot, trobo que el terme cuidar és el problema de la qüestió, no m’agrada, sona a una obligació moral que tots hem de tenir, una moral plenament capitalista.

Si, capitalista.

Una amistat sempre la tindràs al teu costat a no ser que la trenquis en bocins per tonteries, malentesos o un conflicte sense solució possible. He estat setmanes sense parlar amb alguns dels meus amics i ho continuen essent. Per què m’haig de veure obligat a haver de quedar amb ells cada cap de setmana o dos cops al dia? És molt millor veure’s quan tots podem i gaudir del plaer de l’amistat que no pas degradar-lo pel sobre 俍 d’aquest. Clar que si visqués amb ells seria fantàstic i no me’n cansaria mai. No sé… Pensar l’amistat com a un fràgil bonsai que cal estar a tota hora pendent d’ell, atenent-lo, és pensar-la de forma superficial. Com si no tingués fonaments allò que en un principi ens uneix, com si el que importés és l’haver de mantenir el contacte contínuament, haver de fer moltes coses junts, que tinguéssim els mateixos gustos… en fi: com si fos una parella. Fi de la segona part.

Cal comprendre que en el rerefons de tot hi ha la concepció de l’amistat com a una necessitat i no pas com a plaer. El poder trobar-te en relacions amb els altres com a unió i no com a conflicte fa l’existència molt més agradable, molt bonic. Però això només fa que exemplificar la necessitat de l’altre per poder expressar els sentiments i conflictes, com si fos un psicòleg que et coneix. Però l’altre ha de ser aquell amb qui poder crear, projectar una forma de vida alternativa a l’actual.

Una simple conversa en el tren que a simple vista pot semblar conflictiva pot acabar extraient els problemes de la societat i pensar algunes possibles formes de resoldre’ls. O imaginar horroritzats el possible futur.

P.D.: El proverbi no és xinés… m’ho he inventat.