Quin es l’error?

La universitat va iniciar fa anys un canvi anomenat adaptacio a l’EEES (Espai europeu d’educacio superior) i que la UB pretén acabar-la el 09/09/09. Per que hi ha tantes queixes sobre el que es coneix “pla de bolonya”?

L’EEES preten unificar les carreres europees de tal forma que si un es treu el titol a Barcelona, aquest estigui homologat a la resta d’Europa. Pero una idea tan logica, en un principi, esta degradant l’ensenyament superior espanyol encara mes. Quin és l’error?

L’error es pretendre aplicar un sistema pedagogic anglosaxo a una societat mes aviat mediterrania. L’error es fer uns graus on el primer anys de carrera es un tercer de batxillerat. L’error es fer baixar el nivell de l’ensenyament superior, en comptes de fer pujar el nivell de l’ensenyament secundari. L’error es que el primer any de carrera es donguin 12 credits de llati o grec, quan fa uns quants anys els estudiants de BUP sortien molt mes entesos en aquestes llengües. L’error es que els politics volen fer de la universitat un espai inaccessible per a qualsevol persona que treballi i vulgui estudiar…

ens volen convertir al borreguisme i nosaltres ens deixem…

Ca n’Arus

M’he passat quasi una setmana cercant i recopilant tota la informacio sobre un edifici historic del barri centre que van rehabilitar fara cosa d’un any o dos… estic parlant de Ca n’Arus, una masia a tocar de la rambla Just Oliveres i l’avinguda Carrilet.

Tot va sorgir fa uns dies, eren les cinc de la matinada i els excessos de la nit tamabalejaven el meu cos. Aleshores, aquell edifici que sempre havia estat amb les llums obertes sense ningú a dins em va començar a cridar l’atenció, veia moviment a dins! No podia ser, des de que els paletes havien marxat un cop acabades les obres no havia vist ningú purulant per alla. Vaig apropar-me per observar els inquilins. La sorpresa va ser major quan a dins hi havia… una familia d’homus erectus preparant l’esmorzar! Que hi passava alla dins? Quin us i a qui li havia donat al local l’ajuntament?

Al mati següent vaig decidir posar-me a treballar sobre el tema. Em dirigí a l’antiga masia amb peus de plom, potser algu sabia el que jo sabia i no estava interessat en que continues investigant. A l’arribar les portes restaven tancades i les llums les havien apagat, aixi que vaig pensar en esperar-me a la nit. Les hores passaven i el sol començà a decaure fins donar el control del cel a la lluna, era l’instant perfecte per saltar el mur. Ja estava dalt del mur, només havia de saltar, pero avans de fer-ho vaig optar per mirar el jardi que tenia davant… un cop d’aire em va tirar mur avall, amb la sort de caure sobre un gran matoll de marihuana. Vaig aixecar la vista… on caram estava? On estava el mur?

Els colors canvien segons la postura que agafi, si estic a baix, colors mes calids, si em poso més amunt, son mes freds… en aquest lloc no hi ha temps, no hi ha un espai fix, hi ha els paletes, uns senyors amb roba estranya, d’altres amb d’epoca, dinosaures, gossos sense amo, evolucions d’especies conegudes… No hi ha camins, ni pedres, ni voreres… (giro el cap) hi ha pedres, voreres i camins, edificis i places dures… (miro al cel) hi ha una xarxa d’estrelles i planetes massa propers, una altra plena de figures estrambotiques… (miro al terra) camino sobre aigües i terres, herbes i fermentats i en certs instants sobre un buit on no puc penetrar…

No se com vaig sortir d’alla, tampoc que hi havia passat i que era aquell lloc… l’unic que recordo es veure un senyor semblant al nostre estimat ex-alcalde parlant amb una colla d’immigrants sobre l’intent d’utilitzar aquell aparell en proves a escala nacional i aixi assegurar que mai mes hi hagi votants no socialistes… Aixo ha passat realment?

 

Somni d’una tarda de diumenge

AVIS!!: No apta per a ments tabus.

Tres estats diferents en la durada d’un somni, tres estats dels quals un em va fer plantejar la meva salut mental o la salut dels meus amics i companys…

Era un dia qualsevol on jo estava fent casals amb un  grup de gent amb la meva edat, tot anava be, era tranquil, jugavem a pilota i tots reiem i ens ho passavem be. Estat de tranquilitat i satisfaccio per treballar amb un bon ambient. De cop…

Un dels nois que coneixia (pero en el somni, en la “realitat” no) va començar a barallar-se amb tot “cristo”, amb una violencia extrema arrencava cabells a les noies, cops de punys i patades a tort i dret a qualsevol que es passés pel davant, fos petit o gran, va començar a trencar els bancs de l’escola on èrem a cops de cap… En un intent de que parés intentava parlar amb ell i fer-li entrar en rao, però era impossible, la ira l’havia posseit i no hi havia manera d’aturar, o si?

Al rebre el primer cop, tot l’odi acumulat cap a diverses persones del meu entorn va sorgir i va fer bategar el cor d’una manera que mai havia sentit, batecs forts i ràpids que bombejaven la sang als músculs i al cervell, impedint controlar qualsevol impuls raciona, de cop èrem ell i jo sols… Vaig còrrer cap al noi, el vaig tirar a terra, li vaig dir de tot, ell no parava, li vaig trencar un braç i alçant-lo el vaig llançar contra un dels bancs que havia trencat, ell continuava forcejant amb mi, el seu cap va tastar la duresa del tronc d’un arbre i el vaig tirar a terra un cop mes, ell es va cagar amb la meva familia i en tots aquells que conec, i boig completament vaig mossegar la seva orella i se la vaig arrencar… per acabar de rematar la feina només l’havia de matar, la seva sang omplia la meva vista, els seus crits m’impedien pensar clar, vaig obrir la boca per arrencar-li la jugular d’una mossegada… just tenia el seu coll davant quan…

De sobte ell havia desaparegut, davant meu un coll completament diferent m’oferia l’oportunitat de besar-lo i d’acariciar-lo, les seves respiracions profundes m’encantaven, la seva pell suau m’encantava, els seus ulls, els seus llavis, tot era satisfacció, no hi havia odi, sols sentiments positius… on estava? vaig alçar la vista, ella estava estirada a la seva habitació, seminua em demanava que l’abraces ben fort i que acabes el que havia començat… al cap d’una estona ella cercava els condons i jo sols pensava en poder penetrar en la seva satisfacció una vegada i una altra, sentint-la gaudir durant una bona estona, sentint aquelles respiracions que m’havien relaxat…

Ara és el moment de que m’ajudeu, estic boig? sóc un psicopata? tinc un problema o l’inconscient és així de juganer?

records

Porto varis dies fora d’aqui, lluny de la ciutat… el cansament m’ha fet tenir febre, m’ha fet tenir somnis estranys que em recordaven que durant molt de temps he enyorat el mar, però que ara que ja l’he vist, trobo a faltar la muntanya… no puc estar en un lloc on s’ajuntin la verge muntanya amb les costes pocs magrejades?

Perles… records d’un poble ple de bons sentiments i poca maldat humana, d’un lloc on els problemes fugen riu avall i on la pluja captar la teva soletat i prova d’acabar amb ella acariciant el teu cos com aquella amant que mai oblides…

Vull tornar-hi, vull respirar la llibertat un cop més, vull fugir de la ciutat que empresona el meu ser i la meva imaginacio… d’aqui poc, em repeteixo una vegada i una altra, d’aqui poc arribara aquell moment en que l’estòmac, un nus provocara una riuada de sensacions que poques coses de les que m’envolten aqui em donen… el paisatge m’abraçara com tu l’altre dia i l’aire penetrara al meu cos una vegada i una altra fins deixar-me extasiat, com si portes hores practicant sexe amb la natura.

D’aqui poc…

la revolució que no arriba

Era un dissabte plujos, d’aquells que et recorden constantment que tens ressaca i que l’unic que desitja el cos és dormir, i jo jeia apalancat al sofa… Amb el pas de les hores l’esquena em començava a fer molt de mal, un d’aquells mals incòmodes que no et deixen descansar tranquil pero que, curiosament, no fas res per acabar-lo. Mal, cada cop mes mal, què m’obligava a seguir davant la televisio veient pel·licules dolentes? L’apalancada, l’apatia em repetia una vegada i una altra que no valia la pena alçar-se del sofa i sortir al carrer i dir ben alt el mal que em feia l’esquena…

De sobte, un fort soroll va fer-me alçar de cop… unes passes s’escoltaven al terrat de casa, unes passes estranyes que no em recordaven al de cap èsser conegut… pujo o no pujo? PAM! Un cop al terra va fer tremolar els fonaments de casa meva… PAM! La façana va caure, la màscara que em permetia ser un desconegut va caure… PAM! Una trencadissa provinent del terrat em va fer recordar d’on venien els cops. Pujo… uns èssers rars armats fins a les dents, si es que en tenien, observaven el terreny… fugir va ser la meva primera reacció, però mentre baixava les escales vaig tornar al terrat… per que fugir? no és més divertit enfrontar-se a una mort segura?

Els marcians havien invaït casa meva, el menjador era el quartel general d’una guerra entre especies i la meva habitació el punt des d’on es comunicaven amb els alts comandaments… com ho sabia? No ho sé, potser m’havien confós per un d’ells. Vaig decidir parlar amb ells…

– Piripim pimpim piripi pimpim!

Els vaig explicar que era l’espia que havien enviat feia anys enrere i que no m’enrecordava ja de parlar el seu llenguatge… suposo que s’ho van tragar… van preguntar-me si la humanitat estava capacitada per enfrontar-se a ells, els vaig respondre que la humanitat porta tant de temps apalancada al sistema capitalista que es incapaç d’enfrontar-se a uns valors que han perdut tota la seva raó de ser. “Sistema capitalista? Jajajajaj! Són l’espècie més involucionada del sistema solar! Fins i tot els plutins saben que el capital només crea ments manipulables i societats analfabetes culturalment!” diguè un marcianu rient sense parar… “Cal començar una revolució, adoptarem la forma dels humans i ens alçarem contra tot. Aviam que passa…”

I això van fer, la revolució va començar, una turba de marcians/humans va assaltar el parlament amb una ràbia continguda durant anys a causa de la por a l’opressió policial. La nit es va convertir en dia a causa de les flames que fonia els edificis de la ciutat, el vent dels càntics a la llibertat derruïa els castells de cartes construits per cures, politics i els mitjans… tot queia, tot desapareixia i només quedava el no-res… el buit, aquell buit que ens envolta constantment, aquell buit en el saber, en la consciència de la humanitat…

I aquest buit va fer fugir corrents els marcianus, no entenien com era que una espècie aparentment tant progressista (de progrés) estigués tan buida interiorment, els dogmes els havia xuclat “l’anima”, l’esperit crític. Durant un temps ens creiem a la religió, ara a la ciència… estem condemnats a creure tot el que ens venen com a cert quan s’ha demostrat, amb la decadència del cristianisme, que les veritats absolutes no poden ser possibles.

La revolució havia acabat amb tot, però la humanitat era incapaç de crear res de nou. Jo vaig decidir anar al mar, i apalancar-me de nou contant les onades que, com qualsevol intent d’aconseguir una veritat, acabaven trencant-se a l’arribar a la costa del escepticisme.

Brams.

El 1990 va neixer al bergueda un grup de musica punk i rock catala que em va marcar part de la preadolescencia i adolscencia…. es deia Brams.

Aquesta gent tenia lletres de caire independentista, cosa que ara no comparteixo, i d’altres més critiques o a favor de la festa, que encara segueixo compartint. Era un grup, com tots, que va començar amb uns ritmes i unes lletres bastant radicals, pero que amb el pas del temps i amb les ansies de vendre més i poder viure de la musica, van anant perdent. Els seus ultims discos fan pena i potser per aixo es van separar.

No es pot viure de la musica si no et vens a les discografiques majoritaries? La cultura musical del pais ha d’estar sempre en mans d’aquesta gent i de la SGAE?

be, per il·lustrar aquest petit post volia posar una video, pero tots els que sortien eren de caire nyonyo-indepe… poso la lletra per si algu li interessa:

Goigs a Sant Hilari

Re
Reunits per inèrcia, junts per vocació,
ens plantegem el repte de l´alcoholització,
Sol La	 Re
tots torrats és la nostra preocupació.

Com cada divendres cal sortir de nit
i agafar una merda fins dilluns al matí
i llavors ens plantejarem seguir.

Sol La
I NO EN VOLEM PAS CAP
Re
QUE NO VAGI BORRATXO
I NO EN VOLEM PAS CAP
QUE VAGI SERÉ

Som uns grans alcohòlics, ho reconeixem,
no ens fa cap vergonya i ens en vanagloriem,
perquè creiem, ja que és un bon plantejament.

Proposo l´alcoholèmia, total i col•lectiva
serà la merda pòstuma i la definitiva
i amb sentit de papa reivindicativa.

Que Sant Heribert beneeixi aquest concert,
que Santa Modesta beneeixi aquesta festa,
que Sant Guillem beneeixi tot el vi que beurem.

Que Sant Agapit ens porti fins el llit,
que Santa Ciriaca ens consoli la ressaca,
tingueu pietat de mi, aquesta nit vaig torrat.

Re Sol 
SANT HILARI, SANT HILARI,
La Re
FILL DE PUTA QUI NO SE L´ACABI. 

Esperant el gran dia amb anhel, la gran batalla… demano disculpes pel nivell pero els examens son primordials.

Darwin i la teoria de l’evolucio

Segons la teoria de les especies, va haver-hi un progres que va fer avançar i evolucionar la materia. Bé, aixo és la teoria molt resumida, ho tinc en compte… ara passaré a dir quin es el problema d’aixo, i no és la qüestió de quan va passar el mico a ser “home inteligent”.

La materia inanimada anava mutant, creant nous tipus de materials i materials que eren fruit de la mescla entre altres materials, i aixi esglaonadament fins que un dia l’esglao va passar la materia d’inanimada a animada. Heus aqui el problema! Com la materia sense vida passa a ser materia amb vida?

Aquest es l’esglaó perdut de Darwin. Dono per fet que ja hi ha resposta des del fonament darwinia de que la materia evoluciona gradualment… hem de suposar que aquest cientific no creia en la vida mes enlla de la Terra.

Per aquells que diuen que el relativisme pot ser de dretes nomes li dire que Darwin defensava la diferencia entre les races (en termes fisiologics, com dir que una dona i un home son diferents) i que els nostres estimats americans van fer una lectura xenofoba d’aixo, l’anomenat darwinisime social… per que vegis que no nomes els filosofs son carn de la mala interpretacio.