Campus Raval de’n peu!

Malgrat que aquest cop no m’he implicat gaire en la lluita estudiantil, tot i que la pujada de taxes ens afecta a tots i totes, he seguit via Internet com poc a poc el campus Raval de la UB ha despertat per tal de veure com mostrar el rebuig a la nova política universitària.

Recordo que temps enrere van ser moltes les mobilitzacions en contra del Pla de Bolonya, mobilitzacions que van començar tard i malament. Aquell curs el vaig perdre a canvi de fer correctament allò que els estudiants de filosofia esperaven de mi, representar-los en el Claustre i la Junta de Facultats. Els representants estudiantils de la meva facultat vam veure quin era l’únic camí possible aleshores, aconseguir que el professorat s’impliqués per almenys fer del canvi a grau fos més digne. Però d’això fa ja una mica de temps.

Hi ha una norma no escrita dins les universitats catalanes: cada dos anys hi ha vagues i manifestacions a favor d’una universitat pública de qualitat. Però això actualment va a més.

La nova política universitària impulsada pels governs de la Generalitat i Espanya ha aconseguit el que semblava impossible: unir a tota la comunitat universitària, fer que estudiants, professorat i PAS s’alcin, es reuneixin i decideixin entre tots què fer. Un exemple d’això és el campus Raval. En tots els anys que porto estudiant (masses, ho sé) allà mai havia rebut una convocatòria de reunió conjunta de les dues facultats (Història i Geografia per una banda i Filosofia per l’altra) per decidir fer un manifest conjunt sobre la situació de l’educació superior.

Sembla ser que al professorat no li ha assentat gaire bé això d’haver de fer més hores amb més alumnes per aula, cosa que els ha dut a veure el que fa anys que l’alumnat critica. La pujada de taxes produïra una fractura social major, on la classe mitjana desapareixerà del tot. L’augment d’hores de classe anirà en decrement de la investigació, allò que els governs sempre han dit que havia de ser el camí per sortir d’aquest pou sense fons. I no només això, la sobresaturació de les aules és inconcebible amb el pla d’estudis actual… com es podrà fer avaluació continuada a més de cent estudiants d’una manera correcte? Com es podrà fer tutories personalitzades a tants estudiants? Com es farà un seguiment d’aquests? La qualitat de la universitat esta en perill des de l’aplicació del pla de Bolonya, aleshores aquests problemes ja es contemplaven, però gran part del professorat creia que els afectaria.

Però encara hi ha més. Es farà un augment de les taxes i al mateix moment es retallaran pressupostos… !!! … hom més veu certa contradicció? On aniran a parar tots aquests diners? A rescatar més bancs? No, aniran a tapar els forats pressupostaris d’anys passats on els rectors creien que podien engrandir el dèficit sense por, com ha passat a tot arreu. Així que no només han estat els diferents governs els que ens han portat fins a aquest punt insostenible, les mateixes universitats també en tenen part de culpa. Fa quatre anys ja hi havia problemes per contractar nous professors, un dels departaments estava sota mínims i la mateixa universitat els deia que s’apanyessin amb el que tenien. Amb la nova política casos com aquests seran el dia a dia en els departaments.

Per tot això, i segur que d’altres coses que se m’escapen, el Raval s’ha alçat en contra de les polítiques actuals de retallades de forma conjunta sota un sol clam: Per una Universitat Pública de qualitat.

Sobre la Selectivitat

D’aquí menys d’una setmana les universitats catalanes, si és que els i les estudiants no decideixen fer un “piquet informatiu” a les portes, s’ompliran d’alumnes de batxillerat per fer un dels pitjors exàmens de la vida estudiantil, l’altra, pel que m’han explicat, és el de conduir.

Les PAU són de tot menys pau!- amb aquest joc de paraules simple sortia en Joan del primer examen, fastiguejat dels nervis que havia passat sense sentit. Al cap i a la fi no hi havia per tant…

Aquests poden ser els pensaments dels milers d’alumnes de batxillerat al finalitzar l’examen de llengua catalana, el primer d’una tanda de varis dies d’incerteses sobre quines seran les qüestions que sortiran d’un temari de dos anys en que molts han sigut incapaços d’entendre res. Sempre recordaré l’histerisme que hi havia per la facultat de farmàcia deu minuts abans de començar, horrible i contagiós… anaven dient els noms i a mesura que s’aproximava el meu pensava que potser ni hi seria perquè havia fet alguna cosa malament de la maleïda burocràcia.

Jo el que em pregunto és si no hi ha una altra forma d’avaluar a l’alumnat i el seu accés als diferents graus. Crec que la pressió a la que esta sotmès l’estudiant és molt gran. En primer lloc trobo un error ajuntar més de tres-centes persones sortint de l’adolescència ja que fins i tot el més tranquil arriba a posar-se dels nervis, recordo que l’any següent vaig anar a mirar una nota a la facultat el mateix dia de la selectivitat (tonto de mi!) i només traspassar la porta una punxada de tensió em va recórrer tot el cos, i això que jo no havia de fer cap examen!

En segon lloc és el gruix de temari, és clar que l’any següent en algunes matèries es trobaran amb exàmens anuals, però no seran de set matèries en tres dies… com a molt tindran dos en un dia i després un altre al cap de dos dies o així. O sigui, aquests dies no representen el que és realment la universitat, on un s’atabala més aviat per fer treballs semblants al treball de recerca (cosa que si que trobo necessari que facin els estudiants de batxillerat).

En tercer lloc és la poca informació que es té a l’hora d’escollir les assignatures a les que un es presenta. Per exemple el meu cas: A qui se li passa pel cap fer Economia d’Empresa si podia fer Història de l’Art? Qui fa Història d’Espanya si pot fer Història de la Filosofia? I més tenint en compte que anava a fer Filosofia… en fi, a principi de curs no en tenia ni idea de com de complicat seria fer Economia, creia que la cosa aniria per una altra banda.

Per acabar hi ha la nota de tall. En aquest cas la falta d’informació sobre el seu funcionament és increïble. Tinc companys que ara són universitaris que encara no saben com va això tan estrany com les notes de tall. La cosa és ben senzilla: llei d’oferta i demanda. Cada grau té com a nota de tall aquella amb la que va entrar l’últim alumne. És a dir, si hi ha un grau de cent alumnes i l’últim entra al Setembre amb un vuit, aquesta serà la nota de tall l’any següent, però potser al cap d’un any per falta d’alumnes s’entra amb un cinc… la nota de tall no és fixa sinó una aproximació del que pot passar, i això no li diuen a ningú. Els graus amb notes de tall altes no tenen perquè ser els graus més complicats, sinó que solen ser els que més demanda tenen.

Si, aquesta ha estat una entrada un tant oportunista però feia dies que no escrivia res i m’ha vingut com anell al dit…

Perquè he estat tan liat?

CONGRÉS DE FILOSOFIA A LA UB

Em sap greu no haver pogut participar en l’encés debat sobre la independència, però he estat preparant una taula rodona/comunicació sobre Què és filosofia?. Si teniu temps i no havieu programat res per avui i demà, esteu convidats a venir.

Que ha passat amb les anti-bolonya??

La vida universitària és un microcosmos ben curiós i digne d’estudiar per a poder extrapolar conclusions a la societat. Per exemple, si miréssim quins són els resultats de les eleccions als estudiants ens adonariem que la majoria dels barcelonins que estan estudiant a la UB no van a votar o s’abstenen reflexionant abans, també que el mapa polític universitari dista molt del parlamentari, on els que tenen el control dels seus electors/socis de sindicat són els nacionalistes/independentistes/comunistes/feministes/… del SEPC; partit suposadament d’esquerres i alternatiu que actua com el Partit Popular.

Un altre exemple curiós a analitzar és el dels moviments socials anti-quelcom, en aquest cas els anti-bolonya. Som molts els que vam començar a veure la problemàtica de la seva mala aplicació tres o quatre anys enrere, però aleshoresningú semblava preocupar-se suficientment. Alguna manifestació de tan en tan, alguna xerrada demagògica i poca letura de la llei. Així fins que va arribar el curs 2008-2009, aleshores… Ostres! Que l’any vinent apliquen els graus!!! Surten assamblees com bolets, s’organitza una “lluita” estudiantil que esta guiada per una colla de radicals que confonen els discursos, es produeixen altercats que surten a la televisió obrint debats esterils sobre l’educació superior, vagues, vagues i més vagues perjudicant als mateixos estudiants (de que serveix que un estudiant faci vaga?? Quan vegi clares les conseqüències pejoratives per a la Universitat potser en parlo bé…) i posant-se els professors en contra… i tot per a res.

Ha començat el nou curs, s’estan aplicant els graus a quasi totes les universitats espanyoles, les assamblees estan dissoltes pels seus problemes dialectals i pel fet de que el fervor de la comunitat universitaria s’ha apagat tan ràpid que gairebé ha semblat un parpellejar aquesta lluita. On estan? Per on corren els que feien performances pel bé de la universitat pública? No ha de continuar la critica constructiva? O es que el que volien era una excusa per enfrontar-se a l’autoritat l’últim any que passaven a la universitat?

Aquesta setmana han començat els judicis pels que estaven a la tancada. Només desitjar-los sort, però que pensin que tanta lluita no va servir per a res…

Manipulacions

Vaig prometre que no escriuria més sobre el moviment estudiantil, pero fa poc més d’un mes (diria) vaig veure un documental al 33 on explicaven tot el succeït. Només diré que penso que els que han intentat dia rere dia defensar els encausats de la UAB ens han enganyat en algunes coses. Si uns xavals van entrar per la porta del lavabo del rector, això no ha de ser penalitzat? En canvi si el rector de la UB desallotja l’edifici del rectorat al veure que les ‘negociacions’ ja no poden avançar més, ha de dimitir ipso facto. Vergonya em va fer escoltar això del lavabo, un curs sencer escoltant en assamblees que els imputats de la UAB són presos polítics (escoltant entre linies les seves paraules) i ara es veu que ens han enganyat. Despres són ells els primers en acusar als mitjans de ser uns manipuladors i a treure’ls del rectorat ocupat amb males maneres per a que no diguin coses dolentes d’ells.

Tot és pura manipulació on es cerca la publicitat del moviment-partit propi. Tinc ganes de veure quantes medalles es pengen els sindicats a les pròximes eleccions estudiantils, i si la participació és major al 10%.

P.D.: Si teniu un mitja horeta i voleu veure un curt que es va fer durant la tancada deixo aqui l’enllaç http://blip.tv/file/2224626

Restes del naufragi

5 de Març

Paranimf de la UB

Reunió del claustre

Vergonya em fa pensar que els que es queixen de que no fem politica i que els independents als sindicats estudiantils no estem preparats per a exercir-la som els que encara creiem que podem paralitzar el procés de Bolonya.

Vergonya em fa veure com el SEPC fa una crida constant a la democràcia i a la llibertat d’expressió i és incapaç de deixar parlar als degans o professors que estan en contra seva. Volen diàleg o que només parlin els anti-LOE?

Vergonya em fa escoltar tanta demagogia per part de totes les parts, els que critiquen que els estudiants no volem apropar posicions quan ells tampoc ho fan, els que utilitzen els resultats del referèndum tan per criticar el procés com per dir que no va ser un resultat lícit per la manca de participació. A cas un 30% de participació a la facultat de filosofía no és alta tenint en compte que a la resta d’eleccions només hi participa un màxim d’un 10%?

Vergonya em fa pensar que ja no hi ha cap solució, ni la violéncia pot aconseguir aturar un procés que, per molt que diguin que no, suposarà un canvi negatiu en el nivell universitari.

Després de sis hores tancat en el paranimf i sortir amb tan mal regust de boca, no només es surt avergonyit, es surt amb la sensació de que el vaixell en el que navegavem gran part dels estudiants s’enfonsa quan, si els representants haguèssin assistit en massa al claustre com van fer els professors, el resultat hagués canviat.

L’aigua ja s’apropa al coll, una junta s’apropa a la Facultat de Filosofia… ens acabarem d’enfonsar?

Suposo que serà el penúltim post sobre aquest tema. Com a universitari em preocupa molt el futur del lloc on estudio, per molt que només hi estigui de pas.

Com és que estudio filosofia?

En un arrebat d’autoreflexió possiblement produit al veure els 1100€ que haig de pagar pels dos semestres d’aquest curs m’ha vigut al cap una qüestió que durant tot un curs passat rondava sense parar. Perquè estudio filosofia?

Per tenir un titol universitari? No, aquesta seria la resposta de molts dels meus companys pero no és el meu cas… al començar cercava un espai on poder alimentar encara més les qüestions que en sorgien del cap i conèixer amb profunditat els inicis de totes aquestes “palles mentals”. L’any passat trobava absurd continuar, tot era semre el mateix, les explicacions eren sempre dels mateixos autors (que si Kant això, que si Aristotil allò, que si Platò no se qué) … fins que aquesta setmana he recobrat en certa mesura l’afany pel saber, pel coneixer. Què ha produit el canvi? Metafisica i filosofia del llenguatge.

Porto dos divendres arribant a la bonica ciutat on visc sota un pensament constant sobre el ser, l’infinit i el no-res. No puc extreure cap mena de conclusio, però m’agrada quedar-me en aquest estat de no saber.

Però tot acabarà. I aleshores tornarè a assignatures que no em facin pensar, tornarè a la historia de la filosofia. I això em provoca un neguit considerable. Perque la carrera de filosofia és en realitat la carrera de Historia de la filosofia? Aquest sistema hauria de canviar, pero per desgracia amb el pla de bolonya encara serà més dificil. Entres a la facultat ple d’idees i ganes de fer coses i al cap d’un parell de semestres ets un pensador durment més… Passeges pels passadissos del 4rt pis de l’edifici de la UB del carrer Montealegre num.6 i poques persones semblen estar gaudint la carrera. Inicies primer amb una il·lusio ingenua, produida per professors de certa qualitat, i al cap d’un any et veus dins d’un lloc on per obligació amb tu mateix per allò que comences vols acabar ràpid.

He tingut una crisi existencial amb la carrera, i gracies a la creació d’un grups d’estudiants d’una associacio en pro de l’art, de la creació PROPIA, de la innovació en el pensament, del FER i no ESPERAR, he recuperat les ganes d’acabar la carrera i saber que despres hi haura alguna persona amb la qual discutir i proposar un nou projecte filosofic, una nova manera d’apendre i ensenyar.

Quin es l’error?

La universitat va iniciar fa anys un canvi anomenat adaptacio a l’EEES (Espai europeu d’educacio superior) i que la UB pretén acabar-la el 09/09/09. Per que hi ha tantes queixes sobre el que es coneix “pla de bolonya”?

L’EEES preten unificar les carreres europees de tal forma que si un es treu el titol a Barcelona, aquest estigui homologat a la resta d’Europa. Pero una idea tan logica, en un principi, esta degradant l’ensenyament superior espanyol encara mes. Quin és l’error?

L’error es pretendre aplicar un sistema pedagogic anglosaxo a una societat mes aviat mediterrania. L’error es fer uns graus on el primer anys de carrera es un tercer de batxillerat. L’error es fer baixar el nivell de l’ensenyament superior, en comptes de fer pujar el nivell de l’ensenyament secundari. L’error es que el primer any de carrera es donguin 12 credits de llati o grec, quan fa uns quants anys els estudiants de BUP sortien molt mes entesos en aquestes llengües. L’error es que els politics volen fer de la universitat un espai inaccessible per a qualsevol persona que treballi i vulgui estudiar…

ens volen convertir al borreguisme i nosaltres ens deixem…