La cultura és el camí?

Sembla ser que la societat està cada cop més apàtica, de fet se la podria anomenar així la nostra generació. Una vegada rere altra ens repeteixen que el camí necessari per a acabar amb el que critiquem, és el de la cultura… però és cert això? A quina cultura es refereix?

La majoria dels membres la generació apàtica té cultura, ja sigui musical, televisiva, cinèfila, artística… aleshores el problema no és la incultura com anys enrere, sinó la falsa creença que no hi ha absolutament res a fer. Uns esperen pacients a que el sistema per si sol faci fallida, altres ja donen per fet que no passarà res i que preocupar-se per això és crear-se malestar en si mateix.

Ja ho vaig dir en un post, l’hedonisme individualista esta matant qualsevol espurna de canvi. Mentre aquesta generació es pugui embriagar cada divendres i cada dissabte, mentre pugui practicar sexe dia rere dia, no es preocuparà per la resta dels seus companys. Jo puc fer-ho, doncs no passa res.

No sé… no em veig capaç d’afirmar que la cultura actual, que majoritàriament entra dins del sistema i no surt, que és engolida per allò que prova d’increpar, no sigui un punt necessari per la meva croada cap al canvi. Però no sembla haver-hi una alternativa possible a vendre’s.

<Encara que no siguis comerciant, tard o d’hora acabaràs venent alguna cosa> Núria Marín, alcaldessa de L’Hospitalet. Aquesta afirmació tan progressista me la va dir fa poc aquesta  veïna de la ciutat. Des d’aleshores que n’estic més segur que tenia raó, per molt que em pesessin. Penses i penses sense parar, et passes tota una setmana intentant demostrar que s’equivoca, que per alguna banda hi ha quelcom que es pot escapar… i l’únic que se’ns escapa és el simple fet de no veure les coses tal com són i deixar-se emportar per idealismes absurds on la realitat és fantàstica, genial, i la generació de l’apatia és en realitat la generació més treballadora de la història de la humanitat.

Coses de feina

Tinc una feina que em dona per poder fer vida d’estudiant que viu a casa de sons pares i estalviar alguna coseta per quan necessiti desaparèixer durant una setmana pel món tot solet. Però aquest no és el tema en qüestió de la que vull parlar, sino de les coses que aquesta setmana he arribat a veure.

Sóc técnic d’una petita sala de teatre (més aviat mitjana) a la tranquil·la rambla de L’Hospitalet. He aprés moltes coses (sobretot d’il·luminació, un tema increíble per cert) i m’he menjat moltes obres penoses amb actors suposadament professionals. Però aquest no és el tema, a veure si explico d’una vegada el que vaig viure la setmana passada!

Com que cada dia pot ser una sorpresa, sols diré que amb les obres de teatre tot és més o menys semblant, exceptuant una magnífica obra de Xip-Xap en anglés sobre Shakespeare que em va sorprendre i molt. El millor se’ns dubte són els lloguers d’associacions, són un festival. Perdoneu-me el llenguatge col·loquial, però a vegades el llenguatge és incapaç de trobar millors paraules per descriure allò indescriptible. Divendres i Dissabte em vaig quedar bocabadat del que vaig presenciar.

Divendres: Centre Cultural Castellano Leones. Vaig presenciar al pregó de festes d’aquesta associació. Després d’escoltar a un suposat humanista que s’havia quedat en el renaixement, vaig descomptar-me en els cops que va dir Déu, que va fer un discurs entre l’aproximació de cultures i la defensa del regionalisme, va parlar una senyore que em va deixar atònit. La major aberració va ser, sense cap mena de dubte, dir que el patrimoni historico cultural de la comunitat autònoma de Castella i Lleó era el més gran del món després del d’Itàlia. Home! Si França i Grècia haguèssin escoltat això estarien rient encara… Tot i això, haig de dir que l’agraïment d’aquesta gent en comparació a companyíes de teatre era completament diferent.

Dissabte: Pregó del final del Rocío a L’Hospitalet. Els rocieros són una espècie humana que es mereix que els facin un estudi antropològic. Són increíbles, fervorosos creients de la seva verge a la qual rendeixen culte tot l’any i que durant el Rocío es tornen bojos per ella. Ella és la més bella del món, ella és la única deesa a la qual adorar. Música, cant i un pregò d’hora i mitja en la que es deia coses com ‘Ahora termina el Rocío pero el buen rociero se alegra porque sabe que dentro de once meses va a volverla a ver’. El que em va fer adonar aquest acte és que la nostra estimada alcaldessa Nuria Marín té uns interessos molt clars, estava allà asseguda a primera filera donant suport a una associació religiosa de cinquanta persones. No vull saber quans diners rep de l’ajuntament aquesta entitat quan d’altres subsisteixen com poden, només diré que l’altre entitat de rocieros de L’H, el 15+1, és l’entitat que rep la subvenció més gran de l’ajuntament… no sé perque m’estranyo, però em passa.

Avui: El dia d’avui he tingut la gran sort de que no em tocava anar-hi… venien els Convergents a fer míting per les europees. Malgrat que m’hauria agradat molt, hagués rigut sense parar a escoltar els de la dreta venent-se mentre una colla de burgesos agiten banderetes catalanes cridant ‘Mas president!’.

Que em depararà el futur?? No ho sé, però espero que cada cop hi hagi moments més pintorescos per al meu deleit cultural.