Yonki

La vida d’en Robert era trista i feixuga, tot el que l’hi succeïa l’enfonsava cada cop més endins d’un pessimisme imponent. Ell estudiva i treballava del que podia, però cap de les dues coses l’omplia el buit de la seva existència penosa. No trobava cap esperança que el portes a evadir-se de la seva realitat i poder crear i pensar més enllà del feixuc pes que carregava, la seva persona mateixa.

Un bon dia, embrigat per litres d’alcohol va començar a patir un tratorn que mai havia sentit. Estava al llit i veia el món que sempre el maltractava completament diferent, com si de cop les coses comencessin a funcionar positivament. Coneixia a dones amb les quals mantenia relacions sexuals com mai havia viscut, treballava d’allò que sempre havia desitjat i els estudis l’hi anaven de maravella. Fins que es despertava. Aleshores volia repetir, tornar a somiar amb tot allò, poder acabar les fantàstiques aventures que havia deixat a mitges. Però la rutina l’obligava a alçar-se del llit, malgrat que no ho volgues.

Durant la nit, el Robert era allò que durant anys havia desitjat. Durant el dia, es movia pel carrer cercant una excusa per tornar al llit i continuar somiant. S’havia convertit en un yonki dels somnis, l’únic anhel de la seva vida era reconstruir una altra realitat on tot li anava perfecte, era aquella esperança que no havia trobat en cap altra droga.

Poc a poc, s’anava consumint immers en les seves fantasies, mentre desconectava del món real per a viatjar ben lluny. Poc a poc s’anava separant del que tenia més proper per ajuntar-se amb altres yonkis en locals clandestins plens de llits còmodes. Poc a poc la seva fisonomia canviava, ara anava encongit per la necessitat de poder cansar-se i rebre la seva dosis, amb els ulls aixafats i secs de tan estar tancats, la veu quasi ronca i una primesa extrema. Poc a poc deixava de pensar per només fantasejar… Fins que un bon dia ja no podia separar el món real del dels seus estimats somnis.

Aleshores, enmig de malsons on era perseguit constantment, el Robert començà a voler tornar a estar despert, però ja no era possible, el seu cervell ja no era capaç de controlar la imaginació, i creient-se envoltat per una multitud de magdalenes parlants que se’l volien menjar va caure rendit entre crits d’histèria embogida.

Es pensa amb el cor…

L’Humbert jeia al costat de la barra immers en tots els seus pensaments, el seu daikiri disminuia lentament, com si fes un petit glop per hora. El seu voltant s’omplia del fum incesant de cada cigarreta que s’encenia, una rere l’altra; creia que així, contaminant constantment els pulmons podia reflexionar millor. Per la porta va entrar una figura femenina, plena de sensualitat. L’Humbert va aixecar el cap per primer cop en tota la nit, alçà la mirada per quedar-se impregnat per aquella bellesa que ell veia indòmita, malgrat que semblava que era l’únic que ho creia.

La Lucia portava mitja nit cercant un bar on poder pendre quelcom lluny de la multitud que omplia els carrers del Gòtic aquell dissabte per la nit. A més tenia la necessitat de trobar un carrer que conegués, els seus amics l’havien portat per primer cop als barris baixos de la ciutat i l’havien deixat abandonada a les primeres de canvi, cosa que li feia plantejar les seves amistats. Al traspassar l’umbral del bar més acollidor va veure una figua masculina, semblava que estigués encorbad pel pes dels seus sentiments, però tot i així notà quelcom estrany dins del seu cos. La Lucia sentia la seva mirada inquisitiva, però no tenia por, més aviat volia apropar-se a aquell home, conèixe’l, estimar-lo… només veure’l va creure que era allò que havia cercat durant temps. Pas a pas avançava, una eternitat producte del nerviosisme de saber qui era, s’aproximava cap a ell mirant-lo fixament.

L’Humbert s’aixecà per anar cap a la Lucia, els seus cors bategaven tan fort que creien que sonaven per damunt de la música formant el ritme descompassat de les vides viscudes fins aleshores. L’entorn es feia cada cop més petit, cada punt més pròxim, era un espai menys entre els dos, el seu cosmos era tan sols l’espai que els separava. A partir de cert moment, els seus alés es trencaven, la respiració anava a batzegades i, per fi, s’establí el primer contacte visual de veritat, en la penombra del local els seus ulls brillaven amb força intentant penetrar dins l’ànima de l’altre, comunicant-se sense necessitat de paraules. Ja estaven cara a cara, el temps s’aturà, creant una nova realitat alternativa on només es veien ells dos junts per sempre més.

Ho sentien, ho sabien, ho pensaven en el seu cor… allò, aquells segons al ralentí, eren l’inici d’un amor incondicional que no s’acabaria mai.

La Lucia sentia que era l’Humbert l’home de la seva vida, al començar a parlar amb ell tot es va acalarir encara més, somreia com mai ho havia fet, sentia el seu afecte i el volia, el necessitava constantment al seu costat per no perdre mai aquella sensació de benestar que li proporcionava l’Humbert. Ell la va col·locar ràpidament en un pedestal ben alt, volia que tothom sapigués que l’estimava amb devoció, que mai acceptaria que se n’anés amb un altre, que la vida sense ella semblava carir de sentit i no la perdria mai, ja que ser abandonat era la seva por i la gelosia el feia tornar boig.

Amor idealista, incondicional, devot, era la forja d’una relació sentida des del més fons del cor, o això és el que ells repetíen sempre. <Ho sento aqui dins!> es deien, es miraven i reien com uns adolescents irracionals. Aquella unió era com la fe del cristià, un pur dogmatisme on no veien l’error al qual estaven abocats.

Un dia, anys més tard, la Lucia va rebre la primera pallissa per part de l’Humbert pel simple fet d’haver anat a sopar amb unes amigues de la feina i fer unes copes fins les dotze de la nit sense el seu consentiment. <No passa res, perquè noto que és l’amor de la meva vida i sé que en realitat no em vol cap mal. Potser és perque m’ho mereixo…> es va repetir durant tota la nit i cada cop que rebia. Al cap de cinc anys de maltractaments continuats per part del seu estimat príncep blau va voler marxar de casa. Ho va aconseguir, però no viva.

Idioteses

Sol ser una sensació comuna quan començo a agafar el ritme de la rutina, la de sentir-me membre d’un gran ramat… pero no en el sentit nitzscheà, més bé seria com si fos una gota més dins d’un gran mar anomenat Societat. Si, sé que últimament m’he posat molt pesat amb el tema, però és que des de que no tinc MP3 que el so de la multitud m’atrapa en aquestes reflexions.

Trobo aclaparador el nombre d’infraestructures que s’han arribat a construir per al bé comú quan estic a plaça catalunya agafant un tren juntament amb uns pocs més ciutadants. M’ofusca caminar entre males cares o baixar per la rambla de Barcelona, amb els turistes aturant-se per tot arreu, les prostitutes amagant-se de la policia i els llauners avasallant-te des de que es pon el Sol fins al dia següent… És l’anonimat el que em provocà aquests pensaments idotes?

Aleshores arribo al meu barri, i tot canvia. Les terrasses estan plenes de gent i el meu ull no para d’observar taula per taula. M’agobio tan per tan sols quedar bé al veure hom i saludar-lo!! Llavors noto el meu cos un instrument perfectament creat per a moure’s entre la gent, observo, calculo cada passa dels del meu voltant, quina és la velocitat dels cotxes i instintivament el meu cap es gira a cada carrer sense necessitat de que li ho mani. Descendre la rambla es torna un joc entre matemàtic i instintiu… Una demostració de que les matemàtiques estan a la naturalesa?

I el temps s’atura per deixar-me gaudir d’un paisatge que normalment odio, la respiració profunda inunda el cos, el pols tremola, mentre la resta del cos es manté ferm i s’erigeix, ple d’orgull sota el pensament de que estic per sobre de molts que són incapaços de veure i alegrar-se del seu entorn. M’aturo de cop a la plaça de l’ajuntament i somric com un idiota al adonar-me que un edifici te diferents tonalitats de pintura… Serè capaç de descriure el món tal com el veig?

Però el final del dia arriba quan per endevant tinc les 72 escales predisposades a ser trepitjades a un ritme o un altre segons el meu estat anímic, que sol ser lent i feixuc per les poques ganes d’agafar el llit i somiar que segueixo impregnat de soledat… A veure quan començo a treballar i oblido d’una vegada totes aquestes idioteses!

Aprofitant que ara puc…

Eleccions europees:

Ja sé que vaig tard, però vaig votar nul. Al final no volia votar el partit contra els fumadors pq no crec en la democracia que tenim i per tant no vull que el meu vot es quedi comptabilitzat ni se’m valori com a un indecis.

El que ens hauria de fer reflexionar és pq europa s’ha tornat més conservadora…

___________________________________________

Text estrany producte d’empalmar:

Rius de desesperació són el corrent el corrent que evoca cap als llacs plens de somnolència embriagada d’un alcohol que crea paraïsos artificials d’amistats hipòcrites plenes de manies i somriures falsos formats entre nits de converses estraviades pel bosc de colors al·lucinants on els arbres brillen com si tinguessin llum pròpia demanant a crits que d’una vegada per totes el Sol es fongui per deixar entrar la nit d’excessos anònims.

___________________________________________

El Flaneur:

Paso tras paso siento la dura ciudad bajo mis pies, pero no siento dolor ni sufrimiento, más bien una sensación de unión a la gran dama gris, como si de los tobillos hacia abajo fuéra asfalto. La mirada recorre de nuevo las calles, buscando novedades en el paisaje immóvil, inanimado, siempre igual, siempre distinto. Las luces del dia forman sombras e iluminaciones, canviando el color y las formas de las fachadas que ganan belleza cuando las aprecias como si fueran la primera vez que las ves. Quebrando la rutina aparece un nuevo sonido en mi oreja, el pulso de la ciudad inunda mi mente de colores perdidos y miles de olores recobran vitalidad, perfumes insospechables que rompen el tedio de lo cuotidiano.

<Y junto con todo eso se alza una brisa de libertad que acaricia mi cuerpo llenandome de ganas de continuar el andar.>

Tras horas incontadas vuelvo a mi hogar, falsa prisión individualista, y observo la gran dama gris cerrar sus puertas para dejar a nuestras almas raptadas en su sotano de infelizidad.

Coses que passen

I de cop, quan el dia despuntava, una revelació molt dura.

La nit va començar per a en Mirat al Raval, amb uns quants companys i amics es va dirigir a un petit però acollidor bar a escoltar una mica de múscia en directe. Al cap de poc una trucada va fer canviar el ritme dels events. Mogut per una força estranya va marxar cap al seu barri a veure uns amics de l’institut. Tot anava lent fins que el pas de les hores va començar a accelerar-se. got rere got de beguda refressescant i alcoholica va iniciar-se un viatge sense sentit pels carrers i les diferents discoteques… Sentia una enorme necessitat de continuar al seu costat i no entenia el perquè, no semblava una atracció sexual, o si? Des de sempre s’havia sentit molt bé al costat d’elles i per molt que anys enrere s’hagues plantejat establir una altre tipus de vincle, mai ho va intentar per por de ser escarnit.

Una gran màscara de duresa envoltava a una de les noies des de sempre…

La sala de ball estava a rebentar, la calor duia a la gent a treure’s les samarretes amb el beneplàcid dels goril·les, els quals la única feina sembla controlar els que fumen, el terra cada cop estava més enganxos, el voltant mes borròs i el cos d’ella més atractiu. La suor recorria la seva suau pell entre moviments plens de sensualitat mentre en Mirat pensava… I si ara em llenço a la piscina?

Un cop més es va quedar sense actuar.

Converses de borratxos en la taula d’un bar, sucre líquid per reanimar un cos castigat i de cop la revelació…

Mascares que cauen entre pensaments de coses que passen al voltant i no te n’adones… inteligencies que s’ofeguen entre patetics imbecils amants de destrossar la vida dels altres… fins que t’ho expliquen i sents que ho vius de ben a prop.

Mascares cauen i vels d’ignorància produida per la llunyania volen empenyats pel vent dels succesos. Mirat plora per dins, no és capaç de compendre com pot ser la humanitat capaç de ferir els altres… aquest absurd dona ales a un odi contra la seva raça cada cop més ple de fonaments.

– Fotem fàstic!- pensa mentre s’adorm quan el Sol ja a sortit del tot.

Silencis espaials

Encaro el carrer direcció casa meva, camino lentament apesat pel cansament del dia. La nit inicia la seva vida el dia d’avui, la ciutat s’afanya a marxar cap a la seva llar. La música, com sempre, m’acoloreix el paisatge urbà. Però poc a poc el seu volum disminueix fins al silenci total.

El soroll de la ciutat, el pas dels cotxes i vianants, s’ha aturat. De sobte, com si la meva ment jugués amb el temps i fos capaç de silenciar el moviment, el meu entorn es calla. No diu res. Plaça Catalunya sembla submergida en una imatge poètica producte de la meva imaginació, el ritme de la ciutat continua avançant, però avui no es sent res.

Un cop em retorna a la realitat, perdona em diu un senyor que se’n va. La ciutat torna al soroll habitual, la música retorna a les meves orelles i tota bellesa es perd pel clavagueram.

Caiguda lliure

I es llavors quan te n’adones que tot al teu voltant fuig corrents cap a direccions desconegudes. Cada instant recordat s’esborra, pero segueix alla el teu somriure llaminer, obligant-me a pensar i reflexionar que no es pot engegar-ho tot a la merda quan portes massa temps lluitant per ell.

Cada cop que et mire, cada cop que escric, cada cop que parle, ja no se el que em dic… aquesta canço retomba pel meu cap activant les meves neurones mortes pel consum d’alcohol… i no em deixa dormir. Tan llunyana ha quedat aquella ultima caricia? Tan dificil m’es ser feliç?

la felicitat es un bell miratge que ens permet obviar l’apocaliptic final al qual ens dirigim tots… les llagrimes recorren cada moment d’observacio intentant netejar la realitat on estic immers, pero no hi ha edificis caient, sols jo… estic enmig d’imatges en moviment que em marejen i trastoquen, on podre trobar un punt de subjeccio?

Els meus valors cauen, allo que creia s’ha desmitificat i cada nit espero recuperar una ilusio que em permeti seguir lluitant… el temps ja dira…

Metaforas inconexas

METAFORA: (del griego, meta: mas alla, fora: llevar) Tropo que consiste en trasladar el sentido recto de las palabras en otro figurado, en virtud de una comparacion tacita.

Azules cristales llenan el cielo de la esperanza, perdida.

Inconexiones físicas vuelan alrededor de mi conciencia, perdida.

Horas como segundos, minutos como dias el tiempo sigue allí, paciente.

Semicorxeras son mis pulsaciones cuando estoy a tu lado, amando

Mundos paralelos diferentes, rojo, verde, naranja, azul… llenan la realidad de relativismo, jodido

Locura racional escribe, piensa, actua, habla… observa mi desliz moral, odiada.

Azules físicos siguen mis pulsaciones, rojas, verdes, actua, habla…

Amante, perdido, paciente y jodido. Odiado, así sigue el todo, caminando.

galicia 2008

Aixo es un joc, cada metafora va ser escrita sense cap mena de sentit. El que proposo és que sigueu vosaltres els que em digueu que os recomanen aquestes paraules posades quasi a l’atzar.