El Sofà

– No té perquè tenir tot un sentit.- Va dir una persona, un dia, en un lloc…

Hi havia una vegada un sofà al costat d’un contenidor d’envasos, tot sol, vell, trencat i trist. Temps enrere havia sigut el millor sofà del món, la joia de la botiga de mobles, en aquell passat mai s’hagués pensat que acabaria d’aquella manera, buit d’esplendor, decadent, sense cap motiu per continuar vivint. Va ser aleshores, quan tota espurna d’esperança havia desaparegut, quan una jove parella es va plantar davant seu. Necessitaven un sofà on seure, fos com fos, i no tenien prous diners per permetre’s ni tan sols comprar un de vuitena mà.

Ella es deia Àgata, era de mitjana estatura, d’ulls marrons i grans, amb un cabell curt i negre, llavis carnosos i petits, nas allargat, prima i amb unes cames llargues. Ell es deia Cesc, era un noi alt i pàl·lid, amb una mica de sobrepès, braços llargs i forts, lleugerament camacurt i una barba rossa i arrissada.

Amb un intercanvi de paraules no dites van seure satisfets en el sofà. Era molt còmode, van pensar els dos alhora, i sense dir-se cap paraula es van aixecar i palplantats davant el sofà, van començar a pensar en com es mourien fins al lloc on el volien.

–  Podríeu agafar-me un per cada banda.

–  Si, però no és gaire original.

–  I si l’arrosseguem, Àgata?

–  Seria una bona idea, però aleshores se’m trencarien les potes.

–  No m’havia planteja això. Tens tota la raó, sofà.

–  Cesc, pensa una mica home!

–  Ja ho sé!- va exclamar l’Àgata.- Ens tornem a seure i pensem en el lloc on volem que vagi.

–  Potser ens teletransportem fins allà!

–  És una bona idea.

I dit i fet, la parella es va pujar al sofà, l’Àgata a l’esquerra i el Cesc al seu costat agafat ben fort a ella com si anessin en motocicleta. Els dos van pensar únicament en la plaça on volien seure, però ho van fer tan intensament que el sofà es va trencar en vàries peces. Entre els crits de dolor del sofà, la parella intentava ajuntar les peces, però no sabien com fer-ho i els xiscles cada cop més forts no ajudaven massa. El Cesc va induir al coma el sofà per tal de poder pensar millor. L’Àgata va treure una bossa d’esport gegant de la butxaca i van posar totes les parts del sofà a dins. Després el van portar a la plaça i amb l’ajuda d’una parella d’avis encantadors, el van muntar.

El sofà estava radiant d’alegria, no només l’havien arreglat a la perfecció, sinó que també l’havien restaurat, recuperant la seva esplendor original. De sobte, el sofà, va reconèixer a la parella d’avis encantadors, eren els seus pares!

L’Àgata i el Cesc es van donar de la mà i van desaparèixer per l’horitzó del mar pujats en un vaixell de paper.

El Telèfon

A vegades és molt millor no posar cara a allò que més anheles, més que res per no obsessionar-te.

Caram!, va pensar en Lluis en veure que el vell i atrotinat telèfon sonava. La sorpresa era majúscula, sobretot si tenim en compte que no el tenia connectat enlloc. Però allà estava, al costat del televisor, sonant sense parar. No sense temor, el Lluis va aixecar-se del sofà i s’aproximà al telèfon. Lentament, com si hi hagués quelcom que intentés evitar-ho, va allargar la mà i va despenjar-lo. Encara amb una certa reticència, va parar l’orella a l’auricular.

– Si?

– Lluis?

– Jo mateix. Què voldria?

– No em reconeixes?

– Mmmmm… no?

– Pensa bé.

– Tens veu femenina, m’equivoco?

– No t’equivoques. Vas sabent qui sóc?

– Conec moltes noies…

– I alguna sap el número del teu telèfon?

– Del mòbil si.

– No, Lluis, d’aquest telèfon!

– Crec que cap.

– Aleshores?

– Aleshores?

– No ets tan llest com sembles, carinyo.

– Qui ets?

– Esbrina-ho.

– Et creus molt graciosa?

– Si… Lluis, sóc la teva imaginació.

Caram!, va pensar en Lluis. I de cop i volta va ser absorbit per l’auricular. Tot donava voltes al seu voltant, una dansa de colors estrambòtics que el marejava. I tot es va aturar. Els peus nus trepitjaven una herba fresca, humida per la rosada, d’un color ataronjat. En Lluis va alçar la mirada, on estava?, es preguntava. El seu voltant era un collage plens de retalls estranys. Per una banda hi havia tot d’arbres de troncs gruixuts de color blanc núvol, les seves fulles eren grogues per una banda i vermelles per l’altra, cosa que feia que la suau brisa convertís aquell bosc en una obra d’art abstracta. A l’altre costat un gran edifici s’aixecava enmig del no-res. Les formes impossibles i retorçades feien que el seu blau oferís tota la gamma possible d’aquell color. I entre el bosc i l’edifici, una noia somrient. Era la seva imaginació?, ho havia d’endevinar.

El Lluis va començar a córrer cap a ella, corria i corria, però mai aconseguia arribar-hi. La catifa ataronjada es movia sota els seus peus, com més ràpid corria més ràpid es movia la catifa, fins que es va acabar, deixant sota seu un fred terra de ciment lila. En Lluis es va girar intrigat, i va veure que darrere seu hi havia la catifa d’herba amuntegada i arrugada. La noia seguia davant seu rient. Ell va fixar-se per primer cop en ella. Era una noia d’uns divuit anys, d’estatura mitjana, amb la pell lleugerament morena, una cabellera castanya una mica ondulada. No podia veure res més des d’aquella distància. Poc a poc va apropar-se, aquest cop amb sort. La noia, però, en veure que ell ja estava quasi al seu costat, es va girar i va començar a caminar al mateix pas que ell.

– Per què fuges de mi?- Va preguntar en Lluis una mica fastiguejat de no poder posar-li cara a la noia.

– Perquè junts no seriem feliços.

– Segur?

– Segur.

– Em passaré tota la vida seguint-te si cal.

– Segueix-me tota la vida, però mai em podràs agafar.

– Almenys mira’m. Vull saber com ets.

– Per què?

– No ho tinc gaire clar.

– Llavors?

– Això no és el que donen les plantes?

– Ja m’has entès…

– Vull posar cara i nom a la meva imaginació.

– No sóc la teva imaginació.

– Però si abans has dit…

– No era jo.

– Qui ets?

– No t’ho diré.

– Per què?

– No és més divertit que ho descobreixis tu?

– Prou ja!

Els dos es van aturar, el terra de ciment havia arribat al seu final, o principi, i davant d’ells hi havia un gran mar verd turquesa, d’onades gegants de crestes marrons. La noia s’hi va capbussar i en Lluis, sense dubtar-ho la va seguir. Durant hores i dies van nedar i nedar sense parar. Aquella persecució semblava el conte de mai acabar. Quan van trepitjar de nou el terra de ciment lila, en Lluis va poder, per fi, agafar pel braç a la noia. I just quan la girava, quan per fi podria veure el seu rostre, tot va començar a girar de nou fent desaparèixer aquell món estrany per sempre més. Al tocar de peus a terra de nou el seu voltant era completament diferent, estava en un desert rosa amb algun salze negre repartit en l’infinit mar de dunes. I al mig, de nou, la maleïda noia. Com no, en Lluis va anar a per ella…

I així fins a l’eternitat. Amb la seva obsessió, en Lluis es veurà obligat a perseguir-la, a atrapar-la i quan per fi ho aconsegueixi, quan estigui a punt de posar-li cara, saltarà a un altre paisatge, sempre diferent, sempre estrany.

Cadáver Exquisito

A

Esta es la história de un robador, que cada noche salía en la embriaguez de diez cervezas. Cervezas són el opio de los borrachos, borrachos de mil sabores de una nuca, esa parte del cuerpo que él anhelava, los labios de sus tristes dias que evocaban grandes noches. Noches de bohemia y de ilusión. Ilusión de dar color a un tacto marcado de rojo, ese color que llenaba su retina de un odio que jamás volveria a ser lo mismo.

B

A ver Antonio, donde esta ese porro. Lo tiene Edgar que esta en las Canarias, sensuales noches atras. Biombos sobre musas esonden cosas que pasan cuando fornicas. Fornicas hormigas verdes con moscas amarillas que hacen temblar todo con un !clinc¡, un clinc que estimula los cuerpos que se contonean sin mundo ni conciencia. Mi conciencia de mierda y sal, sin erección. Erección o elección, una vez a la vida uno tiene que escoger caminos fugaces, ingravidos y gentiles sutilezas se cruzan sin sopresas.

Un cadàver exquisit és un estil d’escriptura quasi automàtica que es fa entre varies persones (en aquest cas Deambulant, Marta, Letras Amontonadas i jo) en el que es tracta d’escriure una frase deixant visible només una paraula. Aquests dos textos sónn alguns dels resultats.

No al surrealista!

El surrealisme és un art, com la majoria de gent sap, que es basa en les investigacions que durant la època en que va sorgir es feien sobre l’inconscient i la psiquiatría en general. Per això se’l va anomenar, i es sol anomenar, l’art de l’inconscient. Pels mateixos anys aparegué el dadaisme al cabaret Voltaire, si no m’erro a Zurich, o sigui l’art de l’absurd. Arribats a aquest punt jo dic… Perquè el llenguatge ha decidit anomenat certes situacions, converses i events com a surrealistes? Posarem varis exemples:

En Pepet i la Marieta estan en un bar prenen unes cerveses quan un home que l’acaben de fer fora se’ls uneix a la conversa i a la nit en general, acabant els tres en un altre bar escoltant les penes del home. Això sol anomenar-se surrealista, doncs no! Jo li diria situació de borratxo que s’uneix a una conversa o <Joder! Aquest ja m’ha donat la nit!>

En Pepet, la Marieta, la Roser i en Juanitu anaven d’excursió al Pedraforca, a mig camí es troben amb uns altres excursionistes que semblen perduts. Els perduts estaven anant a fer el Kilimanjaro però per falta de pressupost van optar pel Pedraforca. Aixi que comencen a pujar tots en grup i a dalt els sorpren una ventada, comença a nevar i al tornar al bon temps, es troben al massís del Cadí. (D’acord, reconec que és poc probable que passi.) Surrealista? No, estrany.

fotografia de Conjuntbuit

fotografia de Conjuntbuit

En Pepet i la Marieta marxen a buscar bolets, tenen previst fer un camí circular per Campdevànol tot aturant-se a la meitat per dormir. Arriba la nit i ja han recollit uns quants bolets bons i uns altres de no tan bons, depenen de per a que es vulguin, i se n’adonen que fa fred i que no havien portat prou roba d’abric. Encenen un foc i al cap de pocs minuts els bombers, els forestals i els mossos es presenten pensant-se que era un incendi. Surrealista? No, insensats per encendre un foc en època d’alerta per incendis.

I per últim, el Pepet, la Marieta, la Roser i en Juanitu aprofiten la nit d’agost il·luminada per la Lluna plena per anar a banyar-se a unes bases prop d’Oliana. Durant la nit escolten veus i pasos entre les herbes altes i els pins petits, tots quatre començen a cridar i a fer bromes com <<Si sou els Mossos aqui tenim maria per a vosaltres!>> o << Un ós polar Marieta!>>. Al cap d’unes hores marxen a cercar el cotxe i es troben un 4×4 dels mossos d’esquadra preguntant si èrem nosaltres els que estavem a les bases i que la pròxima vegada possèssim una nota al cotxe avisant-los d’això. Surrealista? No, desinfromats.

És curiós que la majoria d’accions i situacions absurdes ens ho semblen quan ens passen i solen ser en un estat d’embriaguesa considerable. Tot i això des d’aquí proposo dues coses:

Una és que si heu tingut alguna experiència així l’expliqueu per així riure una miqueta entre tots.

L’altre és que a partir d’ara intentem recuperar el mot estrambòtic per explicar aquestes situacions, ja que penso que les defineix millor i no desautoritza el bell surrealisme.

Columnes de fum

Barcelona no havia dormit gaire be, la calor angoixant d’aquell Juliol sumat a les males condicions en les que vivíen els seus ciutadants, com el soroll dels turistes o la deixadesa dels carrers, feien apujar des de feia molt de temps la mosca al nas dels barcelonins. Lentament el Sol va començar a despuntar pel Sud mentre la Lluna es negava a ofegar-se al Mare Nostrum i la ira es desfermava des del Raval fins a Sant Gervasi… l’hereu Borbó havia reclamat la tornada del exèrcit a Montjuic i els canons tornaven a apuntar la ciutat des de la Ciutadella, segons ell la imatge que les mobilitzacions que treballadors i universitaris havien protagonitzat últimament pels carrers destrossaven la imatge turística de la marca BCN que les Olimpíades, el Fórum i el Tour havien aconseguit, cosa que feia perdre clientela als seus burgesos hostalers.

Armats amb el que trobàven pel carrer, els ciutadans avançàven sota un mateix lema ‘L’únic hotel que ha de fer llum aquesta nit és el que cremi!’. La revolta havia començat sense por a perdre res, cosa que havien aprés dels iranians i els francesos dels barris baixos de les grans urbs. Massa violència acumulada, massa tensió provocada per la canícula, masses tonteries havien acceptat dels seus polítics.

Dies més tard l’exèrcit va entrar amb virolència a la ciutat Comptal, repressiu com feia anys que no es veia… la guerra havia retornat, i amb ella la por que els carrers ja creien oblidats. Una setmana més tard la falsa tranquil·litat de les columnes de fum provocades pels bombardejos constants no feia oblidar la barbàrie viscuda per culpa d’un príncep malcriat.

(relat paranoic en 4 capitols) d

PARANOIA FINAL.

La cova es desintegrà lentament, en pols s’anava convertint al ritme del so de la pluja que queia amb força, el vent bufava enfurismat enduent-se qualsevol rastre de pedra d’allí. L’Aitana seguia dormint envoltada per un lloc que es destruïa com si fos un castell de sorra desaparegut pel vendaval. Ara ella somiava des de dalt d’un pujol on l’aire corria i la pluja continuava caient incessant creant rierols cada cop més grans que descendien cap a la vall pels camins, arrossegant còdols i troncs corrent avall. Però ella dormint, tranquil·la, sense immutar-se del que al seu voltant passava.

Els primers rajos després de la tempesta van despertar a l’Aitana, el so de les onades trencant-se al penya-segat del costat, les gavines ajagudes damunt dels seus peus i la suau brisa marina no li donaven ganes d’alçar-se del llit. Es sentia bé, ja ningú la perseguia, res li feia por. Tornava a estar a casa seva, a la natura allunyada de la resta de la humanitat. Com si fos un reclam per a ells, totes les bèsties de la illa on es trobava se li apropaven i es quedaven al seu costat, veien com el Sol sortia. Com més despuntava el dia més animals seien al llit amb ella. Cap emetia ni un sol so, només arribaven, li feien una reverència i dormien arraulits entre els llençols del llit esperant que aquell instant de fragàncies marines no s’acabes mai.

Al vespre, quan Venus començava a brillar durant la posta de l’astre rei plena de colors ataronjats, liles i blaus, l’Aitana va aixecar-se del llit i començà a caminar vora del precipici. L’herba humida entrà en contacte amb els seus peus fent recorre una càrrega emocional per l’esquena de la noia. Mentre gaudia de tot el que la natura li oferia, va iniciar una cançó.

– La nit comença a brillar, el mar continua en moviment, un etern retorn el de les onades cap a la costa que li talla la llibertat.
Oh soledat! Ànima alliberada per tu, gràcies! Mil gràcies!
M’he passat anys, una vida sencera, creient-me que era cert el que em deien, que estava malalta, que era un perill.
Però no! Tot era mentida, com la vida mateixa, com el meu cos mateix i ara, ara estic fora de tota malícia.
Ric! Ric? Estic rient! Estic rient? No m’ho puc creure. Des de que era petita que no ho feia i per fi torna aquesta dolça melodia a sorgir de dins meu… no sé ni com me’n recordo de fer-ho.
Vull continuar cantant amb aquest riure encoratjador, vull seguir cridant que estimo la vida tan com els humans odien la meva i la natura a ells.
Si! La natura ens odia, no hem parat de maltractar-la i a sobre esperem que ens estimi? La humanitat no ha fet res més que tirar-se pedres al seu propi sostre… a sobre pretén que allò que destrueix ens estimi?
Fora! Fora tot! No vull veure més a cap animal racional…
Oh soledat! La nit comença i jo vull ser mar d’un maleïda vegada, destruir falses platges amb les meves onades. Oh soledat!

Una passa cap al buit, una caiguda amb el rugit del mar que trenca de fons, un paisatge que desapareix entre gotes salades, una mirada que s’enfonsa entre peixos encuriosits, un univers blau i dens que es sap on comença i on acaba, tot de qüestions que desapareixen ofegades, un sospir d’assossec humit com la manta que la tapa, i al fons del mar un home tocant el piano creant onades amb les seves melodies. L’Aitana, astorada per trobar-se aquell vell allà, agafà un cadira i l’observà fins que el mar es va assecar.

(relat paranoic en 4 capitols) C

COSSOS D’ESQUADRA

La nit va caure, mentre la dona i l’Aitana continuaven la conversa fins que es van dormir arraulides davant el foc fins que a les cinc de la matinada un fort soroll les va despertar, la noia va cercar amagatall espantada, i no era per menys! L’exèrcit de clons va entrar a la casa a la força alçant del llit a tots els joves que estaven allà, s’havien de desallotjar, ho deien els mitjans de comunicació i alguns directius de l’hospital, armats amb porres i fanals els anava treien un a un cap al carrer. Mentre la dona estranya cridava a la ment de tots els presents ‘No han fet res! Aquestes són hores d’entrar? A casa meva? Fora!’

– Són ordres del cap!- va dir un dels clons. La dona es negava a sortir del seu mas i la violència va començar. Els clons començaren a apallissar a tota persona que es passés pel seu davant, fos violent o no, jove o vell, inquilí o un passejant. Famílies, nois, noies i la dona, tothom rebia sense parar entre crits de ‘Prohibit mirar!’. L’Aitana va marxar corrent tan com podia cap al bosc d’on havia arribat mentre al poble la barbàrie de la repressió deixava la seva empremta, i tot per pensar diferent, per no acceptar les normes mal administrades i aplicades per les autoritats de l’hospital.

La nostra protagonista estava una altra vegada vagant sola pel bosc desconegut, de sobte l’Aitana es va aturar, notava uns ulls que l’observaven, nerviosa va començar a cercar pels voltants, però només veia troncs buits, arbres secs i moribunds, la mirada cada cop era més present… la seva respiració augmentava de velocitat, el cor li bategava amb força, tant que cada impuls del cor omplia de color blanc la seva mirada, allò cada cop estava més proper! Nerviosa cercava i no trobava, però s’aproximaven! Els clons? Algun monstre que no va matar a la seva infància? Un ocellet? Que era? Que sortís ja! desitjava l’Aitana desesperada. Soroll. Un crit, Un sospir. Tranquil·litat. El gat de la dona deformada acabava de sortir de darrere d’un matoll sec. Havia marxat del poble temorós de rebre ell també. Ara tenia un company per seguir vivint.

Junts van començar a caminar pel bosc, cada cop més endins d’aquell lloc, sense cap mena de rumb, fins que es van trobar una cova. A l’entrada s’hi podien apreciar les restes d’una foguera encesa molts anys enrere, enfront seu un gran barranc que es podia baixar per un dels laterals. A baix una galeria immensa amb tot de cossos fossilitzats, encadenats i recolzats al barranc. A prop de la paret hi havia un munt d’ossos amb una inscripció damunt seu escrita amb sang on s’hi podia llegir:

‘Per a què serveix sortir de la cova si la resta es resigna a morir lligat?’

Aquelles paraules van trasbalsar l’Aitana, no podia entendre-ho… ella venia de fora la cova, mai havia vista aquell lloc i els seus familiars no li havien pas que ells havien emigrat cap a l’exterior. No podia entendre que hi existissin persones lligades, encara que pensava que la gent que la coneixia la volia veure igual, com un munt d’ossos lligats impossibilitats per caminar pel món de les imaginacions. No entenia perquè havia tornat aquella persona si volia sortir a fora i es sentia bé lliure. No calia tornar.

– Va tornar per que volia estar entre els seus companys, per que es sentia sol.- li contestà el gat. Tampoc podia entendre que la gent de fora hagués empresonar algú a dins d’aquella fosca cova. Trobava absurd que hom fos capaç de fer quelcom així. Poc a poc, pensament rere pensament, l’Aitana va començar a adormir-se, el cansament dels dos dies l’arrossegava cap al fons de la cova, com si estigués sota un encantament descendia entre la foscor volen trobar un llit, tals eren les seves ganes de dormir que somnolent va dir ‘llit: Moble destinat a jeure-hi i dormir-hi, compost generalment d’un suport pla de fusta o de metall, on hom col·loca el somier i el conjunt format pel matalàs, els llençols, els coixins, etc’ i davant seu aparegué. Es va estirar a gust de poder dormir entre llençols nets i amb certa tranquil·litat.

Coses que passen

I de cop, quan el dia despuntava, una revelació molt dura.

La nit va començar per a en Mirat al Raval, amb uns quants companys i amics es va dirigir a un petit però acollidor bar a escoltar una mica de múscia en directe. Al cap de poc una trucada va fer canviar el ritme dels events. Mogut per una força estranya va marxar cap al seu barri a veure uns amics de l’institut. Tot anava lent fins que el pas de les hores va començar a accelerar-se. got rere got de beguda refressescant i alcoholica va iniciar-se un viatge sense sentit pels carrers i les diferents discoteques… Sentia una enorme necessitat de continuar al seu costat i no entenia el perquè, no semblava una atracció sexual, o si? Des de sempre s’havia sentit molt bé al costat d’elles i per molt que anys enrere s’hagues plantejat establir una altre tipus de vincle, mai ho va intentar per por de ser escarnit.

Una gran màscara de duresa envoltava a una de les noies des de sempre…

La sala de ball estava a rebentar, la calor duia a la gent a treure’s les samarretes amb el beneplàcid dels goril·les, els quals la única feina sembla controlar els que fumen, el terra cada cop estava més enganxos, el voltant mes borròs i el cos d’ella més atractiu. La suor recorria la seva suau pell entre moviments plens de sensualitat mentre en Mirat pensava… I si ara em llenço a la piscina?

Un cop més es va quedar sense actuar.

Converses de borratxos en la taula d’un bar, sucre líquid per reanimar un cos castigat i de cop la revelació…

Mascares que cauen entre pensaments de coses que passen al voltant i no te n’adones… inteligencies que s’ofeguen entre patetics imbecils amants de destrossar la vida dels altres… fins que t’ho expliquen i sents que ho vius de ben a prop.

Mascares cauen i vels d’ignorància produida per la llunyania volen empenyats pel vent dels succesos. Mirat plora per dins, no és capaç de compendre com pot ser la humanitat capaç de ferir els altres… aquest absurd dona ales a un odi contra la seva raça cada cop més ple de fonaments.

– Fotem fàstic!- pensa mentre s’adorm quan el Sol ja a sortit del tot.

Fill meu, sigues coherent

En Marçal volia fer un viatge tranquil, lluny de la humanitat, per això va decidir anar a Paris amb els seus amics. Era un problema! El camí per deserts de paraules inhertes es va fer pesat, es clar! Si tots es miren sense llegir res! <<Doncs res>> diguè la Marta a la Maria <<continuem per allí>> i així va ser com es van perdre. En un dels somnis apareguè un noi que deia que s’havia trencat el braç i al mateix instant ja el tenia enguixat, al despertar-se el nostre protagonista no sabia com interpretar-ho. Durant el concert del grup que feia temps que no escoltava, el Marc no s’ho podia creure. Ja tenim els quatre companys de viatge (això es massa coherent…), només falta aprofundir més en el personatges i que algú els vulgui interpretar. A base d’absenta es va anar formant un quadre a la seva ment, ple de fades nues que s’apropaven a ell i li feien una fel·lació a un noi de cara espantada. De sobte un crit:

-OOUUppprrrrttsskkkxxxhht!

El gos els volia seguir, però només es valia del seu olfacte per trobar-los per la ciutat, i eren masses! Un cop davant l’ordinador es van assebentar que en la facultat de filosofia de la UB havien fet una moratoria de la implantació del grau.  El badall va ser tant fort que la gola observava directament als ulls de l’assassina. Des de les afores, quan ja resteven tranquils després de la sessió de sexe grupal, un ser objectiu apuntava totes les cançons que havia escoltat per la radio. Al principi va haver-hi una gran explosió de gas, que escampà la metralla per tota la població… és per això que diuen que nosaltres tenim ferro al cos fill.

Dedicat a l’Arqueoleg i el seu ‘Elogi de la incoherència‘. 

Diàlegs

Un grup d’amics esquimals estava sopant alegrement quan la conversa es va dirigir cap a un tema un xic problemàtic. Dies enrere hom va pixar a l’iglú d’un conegut, amb la conseqüéncia de que la pared es va desfer…

– Doncs jo crec que va ser l’elefant roig de franjes taronges.

– Si és cert, un conegut meu em va dir que el va veure per allà a prop.

-Vist així segur que ha estat ell!!! Maleït elefant roig, quan el trobi el matxacaré a mirades assesines!!

– No crec que fos ell, només per començar… que cony fa un elefant a l’Àrtic??

– Si, no sé qui és aquest elefant roig.

– Bé, la policia esta analitzant la pixada perquè volen acusar d’atemptar contra la salut dels ciutadans de Greonlàndia. Però segur que ha estat l’elefant aquest que dieu, si algu l’ha vist és que ha estat ell.

– Agafem les llances i anem a caçar-lo!! Mort a l’elefant roig de franges taronges!!!

Potser s'equivoquen...