Tot comença i tot acaba

Avui fa dos anys va començar aquesta aventura internauta i ha arribat el moment de posar-li eltoc final, una sepultura que doni pas a noves idees, a nous projectes i no em tingui obsessionat en la necessitat de renovar, pensar quelcom innovador per escriure.

El dia 14 d’Abril de 1931 es va proclamar la segona república espanyola… va ser aquesta la meva data d’inici, potser pel fet que per molt que hagi procurat evitar la política, sempre m’he considerat republicà. De fet m’atreviria a dir que una republica federal seria un bé per a Espanya.

93 paraules… que ja en són més… sóc ara una cosa… però tot es segueix movent… trastorn bipolar?… millor demà… societat de l’apatisme… … … m’encanten els punts suspensius.

!!!

Absurditats a banda, en aquests dos anys he pogut gaudir dels vostres comentaris, cosa que m’ha fet reflexionar i madurar meu pensament. Puc arribar a dir que Kant quan deia que l’escepticisme és necessari per poder madurar, tenia raó, malgrat que es va equivocar molt al dir que la maduresa era el criticisme. Així que dóno les gràcies a tots els lectors que durant dos anys m’heu anat seguint, i sobretot a l’Arqueòleg i al Miki.

Encara que això sigui un final, reconec que potser de tant en tan deixo a aquest blog en coma donar certes esperançes alas seus familiars de recuperar-se. O sigui que depenent de com alguna dia renovaré, i seguiré comentant als blogs on ja ho feia.

Feliç dia de la República a tothom, mori el Borbò. (Si, tinc molt clar que també hi ha republicans fatxes, però això ‘és igual)

Tanquen el Rambla!

Una tarda qualsevol en una petita cafeteria al costat de la rambla de L’Hospitalet, les taules estan plenes de gent xerrant mentre prenen quelcom. Uns joves s’aixequen parlan amb cara de preocupació, paguen i per la porta es creuen amb una parella, que s’asseu a la mateixa taula que els joves han abandonat.

–          Has sentit el que ha dit aquell noi?

–          No, estava pensant que em demanaré.

–          Doncs ha dit que tanquen el cinema Rambles. Això és terrible!

–          Però què dius? Fa anys que corre aquest rumor, segur que no passarà res.

–          Ah, bé… d’acord… però i si es veritat?

–          Doncs anirem al multicines del centre comercial.

–          …

–          Veus com no t’has de preocupar!

–          No, es clar.

Els de la taula del darrere, que estaven embadalits mirant la televisió, reaccionen a la conversa de la parella.

–          Que tanquen el rambles? No pot ser!

–          Mare meva! Ja és l’últim que li faltava a aquest barri i aquesta ciutat. Sembla mentida com l’ajuntament s’està carregant la cultura.

–          Jo ja ho sabia, l’altre dia vaig parlar amb el que porta allò del cinema en versió original i m’ha explicat que el multicines també l’anaven a tancar, però va rebre una subvenció.

–          La mare que els va parir! I perquè al Rambles no?

–          I jo què sé! Des de sempre s’ha donat prioritat al centre comercial que a les botigues del barri. Suposo que dóna més bona imatge un Zara que no pas una botigueta portada per una iaia encantadora.

–          Home, això si, però… no sé… el cine del barri… on feien passis especials pels òscars, pel festival de Sitges i per les festes de Primavera… què cabrons! Ara m’has deixat a quadros…

–          Bé, podriem fer alguna cosa… potser ja s’ha mobilitza’t algú…

–          Anem a casa i ho mirem per internet, potser surt alguna cosa. Això que tanquin el cine Rambles segur que no deixa a la gent indiferent.

Els quatre amics marxen ben decidits, cadascú repetint-se una vegada i una altra la notícia del dia. Al pagar, un de la barra que els ha estat escoltant els diu:

–          Tranquils nois! Ja us dic on podeu trobar la informació sobre tot el que es farà. Entreu a http://www.salvemelrambla.com/ , espero que ens trobem el dia 7 a la rambla!

Diari de supervivència urbana

Capítol II: Presentació i quelcom més.

El nostre protagonista és un noi jove, pròxim a la trentena, que viu a les afores de Barcelona, en una de les tantes ciutats dormitori de l’àrea metropolitana. És estudiant de tardes a la UB, i pels matins treballa per tal de poder pagar-se el lloguer, els estudis i la vida social que té. Ell es diu Jaume, té parella i comparteix pis amb dues persones més en situació semblant a la seva.

Com a bon estudiant en Jaume no té carnet de conduir, així que dia rere dia es desplaça amb el maleït transport públic barceloní (tal com ell l’anomena). Després de més de deu anys anant amunt i avall per tot arreu, ja fos en tren, metro, ferrocarrils, bus, tranvía… ha descobert i analitzat les parts positives i negtives de cadascú, fent-se una petita llista mental que utilitza cada cop que es veu davant la possibilitat d’escollir entre varies opcions com tornar a casa.

Plou molt, és dimecres i són les sis de la tarda. En Jaume es troba al mig de plaça Catalunya i pensa com pot tornar… la seva llista apareix, des d’aquesta plaça el millor és el tren per tornar a casa; però està plovent, així que agafar el metro és el més sensat, encara que aniràs una mica apretat.

Són la una de la matinada, un divendres, el metro tancarà a les dues, però a prop hi ha una parada de bus nit. En Jaume no s’ho pensa dues vegades, agafa el bus. Abans prefereix esperar un quart d’hora al carrer que tornar a casa envoltat de borratxos liant-la dins els vagons. Masses experiències viscudes de joves encocats trencant seients, borratxos intentant entrar a la cabina del conductor o baralles entre mascles gelosos pel creuament de mirades entre un i la parella de l’altre.

La recomanació d’en Jaume davant cada situació diferent és la següent:

– Quan et dirigeixis cap a alguna banda pensa si és de dia, aleshores no agafis mai el bus perque el caos viari barceloní no et permetrà arribar a l’hora; si fa sol, aleshores, en cas de poder, agafar el tren que no anirà tan endarrerit; si és de nit, si juga el barça… és molt important fer un anàlisis ràpid, perquè sinò et pots trobar que t’has precipitat i portes mitja hora a l’andana del tren mentres veus passar metros buits cada dos minuts.