De Campaments.

Després de deu anys exercint com a monitor en el temps del lleure, encara torno dels dotze dies de campaments i dins meu hi ha una certa sorpresa i una mínima alegria que al tornar a ser abraçat per la maleïda xafogor barcelonina s’esvaeix i es dissipa en records i pensaments. Sort en tinc de saber expressar per escrit el que passa fugaçment pel meu cap, o potser és una maledicció que em fa ser incapaç de dir el que sento i només escriure-ho…

Vet aquí una vegada una persona que un cop per setmana semblava tocar fons quan es llevava a les quatre de la tarda preguntant-se com podia haver arribat al llit, fent un gran exercici de memòria entre núvols etílics… Aleshores va rebre una trucada que no sabia molt bé si l’havia somiat o havia sigut realment, així que per assegurar-se’n va decidir anar a l’estació de la RENFE a l’Hospitalet del Llobregat un dilluns a les 8 del matí, hores que feia temps que no reconeixia com a hores correctes per estar despert. I allà va confirmar-se la sospita, un grup d’adolescents s’acumulava a les escales d’entrada al voltant de tres monitors més, ell es veia que era el quart, malgrat que encara no ho tenia del tot clar. Destí: un camp de treball a un hort d’Altafulla, a la desembocadura del Gaià.

Per la finestra del tren les costes del Garraf, amb les seves petites cales amagades recorrien la seva mirada mentre pensava com seria això d’anar de campaments. Les converses entre els joves omplien el vagó del tren, algunes completament superficials, d’altres prou interessants i alguna reflexió que a ell el va mig il·luminar… – Estamos de campamentos, así que todo lo que pasó en Hospi se queda ahí. ¡Fuera los malos rollos!- Doncs si, fora les preocupacions i deixa’t endur pel grup i l’alegria que és abandonar la rutina… va pensar. I dit i fet, ell va decidir que era molt millor obviar momentàniament el pessimisme i la tristesa per la vitalitat d’aquells 23 adolescents i fer dels dotze dies quelcom que per sempre més tots recordessin com a una experiència molt bona.

Un camp amb una petita estructura que gairebé no fa ombra als 35 graus que a les dotze del migdia hi ha, sembla ser el lloc on viurà aquells dies. Toca alçar del no-res un campament més o menys habitable mentre els nois i les noies planten les seves tendes. Als voltants càmpings i més càmpings on els seus habitants els miren estranyats.

Van passant els dies entre un camp de treball en un hort que no es trepitja gairebé res i tardes d’activitats que acaben a la platja, i ell es continua impregnant de l’energia positiva de tots els que l’envolten, gaudint dels jocs com si fos un infant més, al·lucinant de la tempesta nocturna embadalit per la força de la natura, rient d’algunes de les moltes tonteries que escolta o veu… riure, allò que creia haver oblidat… i així, poc a poc és com en aquesta persona que no es creia estar allà va començar a sentir dins seu una petita sensació estranya, no podia imaginar-se tornar, no ho volia per res del món! Veia a gent de pensaments i classes socials diferents treballar juntes, cohesionant-se sense por, ell podia actuar lliurement com mai ho havia fet, aquells campaments eren per ell com banyar-se al riu després d’un dia llarg i calorós, una frescor insuperable… i de tot allò sorgia una espurna, petita al principi com els grans de sorra que els responsables del camp de treball volien que en fessin una capa de deu centímetres, espurna d’esperança de creure que encara hi ha generacions per sota seu capaces de produir el canvi en la societat que tant anhelava.

I una de les darreres nits el seu cap ja no podia més, el dolor creixia sense parar al estar la ment completament desbordada de pensaments entre contradictoris i d’altres de por a tornar a la ciutat després de poder sentir dues setmanes de sobrietat absoluta… sobrietat que li ha mostrat que l’alegria no està en el fons d’una cervesa, sinó en gaudir de les relacions amb les altres persones. El seu cap era un torrent de reflexions que havien de ser transmeses d’alguna forma, i mentre una lluna ataronjada pujava el cel estrellat i el grup sencer es banyava sota aquell paisatge, ell pensava, cigarreta en mà, en tot lo bo que podia extreure d’aquella experiència…

Bellvitge es reflexa al vidre del tren recordant-los la tornada, dins seu les llàgrimes corren sense parar, però evita expressar-ho, no sap ben bé perquè… ja tot ha acabat fins a l’any vinent, potser, i tot el que ha pensat i sentit als campaments és possible que no retorni fins aleshores. Però una part d’ell sap que l’estiu que se’l presenta pot fer de la seva vida un possible canvi cap a millor… deixar d’una vegada de menysvalorar-se i mostrar-se a la resta tal com ho ha fet aquells dies, si pot estimar i fer-se estimar per aquells joves, també ho pot amb la resta de la humanitat, pensa.

I aprofita en el seu últim sospir d’enyorança pel que encara no ha acabat, quan el tren ja arriba a l’andana de l’Hospitalet, frenant els darrers metres d’alegria, per pensar en la pobre Carlota i el que per culpa seva els adolescents li deurien fer passar demanant el seu telèfon 22 joves alhora…

Popurri Reflexiu

Com és Agost i sembla ser que la gent no està per mirar Internet, sóc el primer en fer-ho, i tinc el cap en el temari d’algunes matèries, he pensat i reflexionat de forma curta de potser masses coses… i d’aquí surt el popurri reflexiu. També s’ha de dir que estic una mica influenciat per la lectura de la Gaia Ciència de Friedrich Nietzsche….

Olimpíades. No hi ha proves una mica desfasades? De què carai serveix en l’actualitat saber llançar un martell o una javelina? Trobo que es gasten masses diners en honrar uns esports que a vegades dubtes si ho són o no… veure la gimnàstica artística és com assistir a un espectacle de circ modern.

Malestar Social. Creix cada cop més sense cap mena de dubte. Quan sorgirà l’espurna que ho farà saltar tot pels aires? Com més temps passa més creix la sensació que poc tenim a perdre. El risc d’incendi no només està al bosc sinó també entre la societat.

Vall d’Alinyà. A la Clara Carla Gallega Antònia. La llibertat de poder viure tal com ets sense màscares sempre que respiro l’aire net i veig els paisatges embriagadors d’aquesta vall, sense oblidar les persones que hi viuen, em fa pensar que potser així hauria de ser la resta de l’any. Però costa desfer-se d’allò que cada matí em poso i per la nit em trec abans de posar-me a somiar… ja va essent hora de canviar d’ulleres…

Xafogor. Et dutxes i al sortir ja sues, estas al sofà sense fer res i sues, estudies i sues, passeges pel carrer i sues, penses i sues… com pot ser que als turistes els agradi Barcelona? Viure al costat del Mediterrani fa que ens la sui tot.

Atur juvenil. La meitat dels joves estan a l’Atur… De què treballaràs quan acabis la carrera? Del mateix que la majoria de joves, d’aturat.

A l’Hospitalet. Ets font de la major contradicció que ronda pel meu cap, tan bon punt no et suporto com penso que durant dos anys fora del meu barri t’he enyorat. Malgrat fer vida en ell, el kilòmetre de distància es feia enorme… si hagués de ser immigrant hauria de marxar suficientment lluny per no pensar en tu, maleïda ciutat… maleït poble! I tot i això sempre continuaria sentint-me hospitalenc.

11 de Setembre. Disputes pintoresques que volen dirigir la voluntat d’un poble… així és Catalunya.

A Gran Bretanya. Amenaçar d’entrar a l’ambaixada d’un altre país hagués sigut dècades enrere un motiu per entrar en guerra… ja no sou un imperi senyors! I em trec el barret davant de l’Equador. No cal afegir res més.

Sequera. En temps de sequera a qualsevol escopinada se li diu pluja…

A qui jutja el altres. Ni sóc feliç ni trist, per tant bona noia que fa sis mesos que em coneixes i que no has estudiat res de psicologia, ni et plantegis en jutjar la meva forma de vida ni molt menys despreciar-la. Tal com diu Aristòtil: El prudent no aspira a la felicitat, sinó a l’absència de dolor. Ell també et fa pena que pensés així?

2 anys d’Emancipació

Entre avui i demà portaré dos anys fora de casa els meus pares. Potser va essent hora de fer una valoració de com vaig arribar al pis, el que ha passat i deixa’t de passar i si realment era el moment de fer-ho. Preocupació aquesta última que potser és una de les tantes coses que em ronden pel cap i no em deixen adormir-me del tot tranquil.

2 anys… Quantes coses poden passar amb aquest temps! En el meu cas masses… aprendre a conviure, a estalviar, a calcular despeses, a racionalitzar el menjar, a aguantar els veïns, a dormir sol, a sobreviure, a fer-se responsable de les coses de la casa… aprendre sense parar.
Tot va començar a finals de l’any 2009 quan entre quatre amics, dues parelles, vam decidir cercar un pis on poder conviure. Al final d’entre les moltes opcions, algunes cares, d’altres horribles, algunes massa petites, vam trobar un pis prou agradable si es feien unes quantes reformes d’aspecte i es netejava a fons. Durant tres mesos la llogatera ens va deixar anar fent feina sense pagar res de res, ja que creia que era del tot injust pagar una cosa que no s’aprofita pel que està pensat, cosa a agrair. Durant aquest procés una de les parelles, per qüestions que ara no ens van ni ens venen, va decidir no venir. Així va ser com la meva parella i jo vam entrar un Febrer de 2010 a un pis de 50 metres quadrats amb algunes habitacions encara per acabar d’arreglar.

Per tal de fer front al lloguer i les despeses vam estar cercant un company de pis. Fer front al lloguer per part meva, tot s’ha de dir, ja que si haguéssim sigut els quatre ho veia clar marxar de casa mons pares, però amb la feina que tenia poca cosa em quedava per acabar el mes sent dos. Al final una amiga del teatre va venir amb nosaltres.

Durant uns sis mesos tot era perfecte, les coses anaven funcionant bé. La convivència dels tres, quatre quan venia la parella de la companya de pis, era agradable i semblava que allò seria la tònica durant el temps que fos. Però al cap d’un temps la nostra companya va marxar, cosa que va iniciar un procés d’haver d’anar gastant els estalvis per tal d’acabar el mes. Tot i així, nosaltres dos continuàvem endavant.

Al cap d’uns mesos va entrar una nova companya de pis i la convivència va començar a decaure. La meva parella es va veure saturada perquè duia quasi totes les feines de la casa… saturació que ara comprenc completament, aleshores era massa egoista per intentar-ho fer. Així va ser quan cap al Juny la meva parella i jo ho vam deixar, tampoc entrarem en el com ni el perquè, i malgrat que vaig ser jo qui havia de marxar, va ser ella… cosa molt lletja per part meva també.

Durant els set mesos que han passat des d’aleshores he aprés realment tot el que deia a l’inici, sobretot la paraula sobreviure. Viure amb uns 300 euros fixos al mes pagant 250 de lloguer s’ha convertit en el meu petit infern, les feines puntuals alimenten de cop el meu compte corrent donant un oxigen, un mer miratge al cap de dos mesos…

Aleshores es quan me’n vaig a dormir i les preguntes comencen a colpejar les hores de son. Estava preparat per emancipar-me? Per què si ara puc estar amb una companya de pis només, insistia a la meva ex-parella a cercar una tercera persona? Com puc arribar a final de mes? Quan podré comprar alguna cosa de carn i deixar de fer una alimentació, equilibrada això si, vegetariana? Com puc acabar una carrera si el que més necessito és treballar? De debò vull treballar en quelcom que no m’agrada només per seguir vivint lluny de mons pares? No puc, ja ho dic ara.

L’orgull no em permet tornar, però cada cop tinc més clar que aquesta ha sigut una de les pitjors decisions de la meva vida… tal com està el panorama encara me n’alegro de poder tenir feina.

La Societat del Patriarcat

Malgrat semblar mentida avui en dia encara existeixen ben candents els valors de la societat patriarcal. L’homofòbia i el masclisme segueixen tenint un pes important entre les persones, no només les grans, sinó, i encara més greu, també les més joves. Què ha fallat?

El partiarcat que s’origina entre el Mesolític i el Neolítict i que dóna preferència a l’home per damunt de la dona, ha regit les societats occidentals. Durant molts segles mitja població mundial, aproximadament, s’ha deixat de banda considerant-la inferior i uns éssers que s’han de protegir al ser el sexe dèbil. La dona ha lluitat durant els darrers segles per tal d’aconseguir unes llibertats que eren del tot lògiques… Simone de Beauvoir, Lou Andreas-Salomé, Hannah Arendth… i moltes pensadores del segle passat van treballar per tal de fer realitat aquest objectiu, fer adonar a la cultura occidental que no hi ha diferències entre les persones en els aspectes legals i de llibertat.

Sembla ser que durant un petit període de temps gairebé una generació sencera ho va comprendre, les persones que ara tenen entre els 35 i els 50 anys, però això és un mer miratge. Com a exemple que les generacions posteriors no han millorat ni seguit aquest aspecte recordo sempre la frase de la meva professora de francès de la ESO: No arribo a entendre com podeu creure que marica és un insult. Ja que cal recordar que no només a les dones ha afectat el patriarcat, sinó també als homosexuals al considerar-se que la seva elecció sexual va en contra dels seus fonaments (sobretot el lesbianisme).

Un miratge… fa relativament poc a la ja desapareguda Televisió de L’Hospitalet es feia una entrevista amb la persona que porta la Oficina de la Dona de la citada ciutat. Deia preocupada que les noies més joves consideren del tot normal el control que rebien de les seves parelles, ja fos tenint la contrasenya del seu correu electrònic, llegint els sms, entrant al facebook… o fins i tot considerant normal del tot que no pugui sortir si no és amb ell al seu costat. Algunes persones treuen de dins llavors el seu racisme i diuen que això sols passa en els immigrants, mentida. De poc ha servit la feina de les feministes del segle passat.

I què hi podem fer nosaltres? No en tinc ni idea. Suposo que el pas més senzill que podem dur a terme és, en el cas de tenir descendència, intentar no inculcar cap dels valors d’aquest tipus de societat, a més d’establir relacions de paritat amb les nostres parelles. Aprofitar si s’està en un entorn d’ensenyança, ja sigui a l’escola o en l’espai del lleure, per parlar amb els infants i provar de fer entendre els mals que ens han fet aquests valors, sobretot a les dones.

La societat de l’apatia parla

La situació passa en un bar bastant concorregut d’una zona comercial de qualsevol ciutat dormitori de la perifèria barcelonina. Les persones entren i surten sense parar, les converses es multipliquen a l’interior, però en aparença cap sembla ser interessant, alguns riuen de les anècdotes del fantasma del grup, altres es miren encantats d’haver-se conegut, una parella es discuteix el màxim de dissimulat possible. El cambrer mira des de darrere la barra, intentant captar alguna cosa de la qual poder aprendre, discutir o almenys reflexionar.

De sobte escolta quelcom al fons de la sala, com un xiuxiueig de desencant amb tot, de pessimisme, de poques ganes de viure…

– Què faig amb la meva vida? Què puc fer per estar contenta?

El cambrer segueix cercant, però encara no troba d’on prové tal desesperació.

– Tranquil·la dona, ja veuràs com segur que hi ha alguna cosa que t’interessa, que et porta a crear-te una satisfacció. No tens cap projecte pel futur?

– Projectes? Per què? Si segur que seguiria igual… no te n’adones? Tot sembla estar fet, res es pot canviar…

És la parella que discutia? No, no ho sembla pas. Necessito animar a aquesta noia, però primer l’haig de trobar.

– Com que no? A veure exposa això.

– Com explicar-ho… mira Joan, és ben senzill, tot segueix igual per què l’únic progrés és el de la tecnologia. Què està fent la ciència? Treballar a càrrec del capitalisme, i el capitalisme l’únic que vol és consagrar-se en el poder. No hi ha manera d’intentar ser creatiu per què qualsevol cosa que pensi i vulgui dur a terme ja està feta.

– Vist així sembla lògic, però saps perfectament que t’estàs autoenganyant, Carla. La creativitat és del tot factible i tot el que tens és una sensació passatgera. Després de beure una mica ja veuràs com ho veus tot d’un altre color. A més aquest discurs sobre la ciència saps que és un pèl típic. La ciència treballa pel progrés i…

– I què és el progrés en la nostra societat si no allò que dóna beneficis?

El cambrer ja ha trobat a la parella, però ara es veu incapaç de poder animar-la. Té raó, pensa, què més es pot fer si no és sobreviure?, pregunta a la Carla.

– Veus Joan! Ell si que m’entén… tan els meus projectes com els teus són sempre a curta durada, què pretens fer? Una revolució?- diu entre rialles.- Au! Vés a pagar que almenys ja m’has fet riure…

Mentre en Joan i la Carla marxen del bar arriba un grup de joves bastant embriagats que demanen una ronda de cerveses. Sota la mirada del cambrer semblen nois tranquils amb ganes de continuar la xerrera amb l’alcohol com a mitjà que els permeti discutir amb aparent profunditat.

– Heu sentit el que deia el noi que tot just ara sortia per la porta?

– No… estava mirant la tia del costat.

– Si, quin cos eh!!

– Jo si que ho he sentit, Ramón, deia no sé què d’una revolució

– Revolució?? Jajaja!

– No sé que et fa tanta gràcia Josep.

– Res, que em sembla mentida que encara hi hagi gent que pensi en intentar canviar les coses… però si estem la mar de bé. Oi que si Biel!

– I tant! Quina mania en creure que les coses no funcionen.

– A veure nois, vosaltres no esteu a punt de quedar-vos al carrer?

– Si Aleix, però què hi farem, és el que toca per la crisi, però ja veuràs com d’aquí poc tot canvia. M’ho ha dit el meu sindicalista.

– A més, mentre jo pugui seguir fent la meva cervesa i ningú em molesti.

– Vist així.

– No nois! No pot ser que sigueu incapaços de moure la vostra vista més enllà!

– Va, Ramón! Si està ben clar! Si jo consumeixo, aquest bar seguirà treien beneficis, amb aquests beneficis l’amo comprarà objectes, i un d’aquest objectes que compri potser és la canonada d’estany amb doble tancament i hornament de papallones liles  que es fabrica on treballem. I així ens quedem amb feina segur. El consum ens aporta beneficis. La revolució, el canvi, només ens pot perjudicar.

– El Josep té raó… va fem una altra ronda de cerveses!

– Vist així… Veu veure el partit de la selecció?

– Oh si! Quin gol va fer en…

I d’aquesta manera tan contundent finalitza una conversa interessant. La parella que discutia feia estona sembla haver-se reconciliat i es disposen a pagar, demanen el compte. Quan els arriba, l’home es sorprèn.

– Un euro i mig pel cafè? Però quin robatori!

– Tranquil Pau, és només un cafè… tampoc n’hi ha per tant!

– Tu saps el que costa fer-lo? Tu saps els beneficis que es treuen per cada un?

– No, ni m’interessa.

– Un cafè és tres quartes parts aigua i una quarta cafè. Així doncs al bar els costa un 15 cèntims cada tassa, això si tirem molt cap a dalt. Per tant en aquest bar es treuen un euro trenta-cinc cèntims de benefici net. Si ho multipliques per una mitjana de dues-centes tasses, en total cada dia s’embutxaquen uns 270 euros nets,  a la setmana 1890 euros i al mes 7560. Colla de lladres!

– I què faràs? Manifestar-te? Si no serveix per a res! Va, paga ja, pesat!

– Com sempre… a pagar, com si ho ignorés… doncs no vindré més a aquí! A partir d’ara els cafès me’ls faré a casa.

– Ja vindré amb algú altre. Ets un avorrit!

– No hi tornis Joana, no hi tornis…

Diari de supervivència urbana

Capítol II: Presentació i quelcom més.

El nostre protagonista és un noi jove, pròxim a la trentena, que viu a les afores de Barcelona, en una de les tantes ciutats dormitori de l’àrea metropolitana. És estudiant de tardes a la UB, i pels matins treballa per tal de poder pagar-se el lloguer, els estudis i la vida social que té. Ell es diu Jaume, té parella i comparteix pis amb dues persones més en situació semblant a la seva.

Com a bon estudiant en Jaume no té carnet de conduir, així que dia rere dia es desplaça amb el maleït transport públic barceloní (tal com ell l’anomena). Després de més de deu anys anant amunt i avall per tot arreu, ja fos en tren, metro, ferrocarrils, bus, tranvía… ha descobert i analitzat les parts positives i negtives de cadascú, fent-se una petita llista mental que utilitza cada cop que es veu davant la possibilitat d’escollir entre varies opcions com tornar a casa.

Plou molt, és dimecres i són les sis de la tarda. En Jaume es troba al mig de plaça Catalunya i pensa com pot tornar… la seva llista apareix, des d’aquesta plaça el millor és el tren per tornar a casa; però està plovent, així que agafar el metro és el més sensat, encara que aniràs una mica apretat.

Són la una de la matinada, un divendres, el metro tancarà a les dues, però a prop hi ha una parada de bus nit. En Jaume no s’ho pensa dues vegades, agafa el bus. Abans prefereix esperar un quart d’hora al carrer que tornar a casa envoltat de borratxos liant-la dins els vagons. Masses experiències viscudes de joves encocats trencant seients, borratxos intentant entrar a la cabina del conductor o baralles entre mascles gelosos pel creuament de mirades entre un i la parella de l’altre.

La recomanació d’en Jaume davant cada situació diferent és la següent:

– Quan et dirigeixis cap a alguna banda pensa si és de dia, aleshores no agafis mai el bus perque el caos viari barceloní no et permetrà arribar a l’hora; si fa sol, aleshores, en cas de poder, agafar el tren que no anirà tan endarrerit; si és de nit, si juga el barça… és molt important fer un anàlisis ràpid, perquè sinò et pots trobar que t’has precipitat i portes mitja hora a l’andana del tren mentres veus passar metros buits cada dos minuts.

La cultura és el camí?

Sembla ser que la societat està cada cop més apàtica, de fet se la podria anomenar així la nostra generació. Una vegada rere altra ens repeteixen que el camí necessari per a acabar amb el que critiquem, és el de la cultura… però és cert això? A quina cultura es refereix?

La majoria dels membres la generació apàtica té cultura, ja sigui musical, televisiva, cinèfila, artística… aleshores el problema no és la incultura com anys enrere, sinó la falsa creença que no hi ha absolutament res a fer. Uns esperen pacients a que el sistema per si sol faci fallida, altres ja donen per fet que no passarà res i que preocupar-se per això és crear-se malestar en si mateix.

Ja ho vaig dir en un post, l’hedonisme individualista esta matant qualsevol espurna de canvi. Mentre aquesta generació es pugui embriagar cada divendres i cada dissabte, mentre pugui practicar sexe dia rere dia, no es preocuparà per la resta dels seus companys. Jo puc fer-ho, doncs no passa res.

No sé… no em veig capaç d’afirmar que la cultura actual, que majoritàriament entra dins del sistema i no surt, que és engolida per allò que prova d’increpar, no sigui un punt necessari per la meva croada cap al canvi. Però no sembla haver-hi una alternativa possible a vendre’s.

<Encara que no siguis comerciant, tard o d’hora acabaràs venent alguna cosa> Núria Marín, alcaldessa de L’Hospitalet. Aquesta afirmació tan progressista me la va dir fa poc aquesta  veïna de la ciutat. Des d’aleshores que n’estic més segur que tenia raó, per molt que em pesessin. Penses i penses sense parar, et passes tota una setmana intentant demostrar que s’equivoca, que per alguna banda hi ha quelcom que es pot escapar… i l’únic que se’ns escapa és el simple fet de no veure les coses tal com són i deixar-se emportar per idealismes absurds on la realitat és fantàstica, genial, i la generació de l’apatia és en realitat la generació més treballadora de la història de la humanitat.

Autoreflexió al tren II

A vegades, no es sap ben bé el perquè, et pares, atures el teu entorn, per pensar, fer una mirada al teu passat més proper de forma reflexiva, i te n’adones que has canviat, que ja no et veus igual que feia mesos enrere, com si fos un ser estrany, i allò que t’envolta, el que fas, coneixes, també.

Aleshores comences a cercar les petites variacions que s’han produït, les causes del present efímer, les conseqüències dels diversos events del passat. Com és que de cop i volta, aquí al tren, entre parada i parada, noto tot això i no abans? De cop i volta sorgeix la pregunta que feia estona rondava pel teu cap, però el silenci és absolut.

Perquè m’he fet gran, respons minuts més tard mig preguntant-ho…

De tan en tan, la decepció et fa una visita sorpresa per a que retornis a la realitat més crua. T’agafa dels braços i et crida amb ràbia que tots els projectes que tenies a la post-adolescència eren absurds, estúpids, infantils, que mai arribaràs enlloc per molt que ho intentis, que per molt que ho intentis sempre acabes observant al·lucinat que hi ha massa gent bona en tots els camps als que pretens créixer, que l’únic camí és el nihilisme absolut i tornar a desaparèixer per seguir com un ser rutinari més en la societat.

No! No! I mil cops No!

Per moltes visites que em faci la decepció sé una cosa que ella sempre oblida, que mai té en suficient compte. La vida, la realitat, les experiències, no penso passa per tot això com un fantasma més, com un somnolent manipulable, sinó que penso jugar amb elles tan com em sigui possible, portant el llenguatge al límit de l’absurd, relatant imatges, situacions impossibles, inventant, creant sense parar, noves mirades sobre la societat que l’ompli d’un color més ampli que el gris.

És el moment, és l’hora de la veritable revolució de la nostra generació, la revolució del color? No ho sé, però per si de cas, jo dic:

Prou apatisme, prou pors al que el progrés ens dóna, prou pronunciar-se negativament a allò que és evident! Som vius i per molt que ho haguem oblidat, encara podem recuperar-ho! Movem-nos ja cony!

De què va la gent?

M’emancipo, sembla una bogeria, però bé, tant em fa… aquest és possiblement l’últim mes a casa dels meus pares, marxo de la comoditat que l’ampara de la familia ofereix per viure una nova experiència que m’ajudarà a seguir madurant. Marxo i encara no sé com m’ho faré per pagar el lloguer, el menjar, el consum d’energia i a més a més poder sortir algun dia. Però pels meus collons i els ovaris de la noia amb qui comparteixo una relació que ens emancipem.

Però aleshores ha de sorgir algun inconvenient, alguna nevada que paralitzi la nostra sortida com els avions de Barajas i els únics culpables són aquells que es pensen que som joves i, per tant, estúpits: Algunes persones més grans que nosaltres.

Tot anava correcte fins que un home ha hagut d’interposar-se entre la llogatera i nosaltres dient que dins les clàusules del contracte s’ha de pagar l’IBI (Impost sobre els Bens Immobiliaris)… De què collons va? Es pensa que per ser una parella jove no sabem que l’IBI l’ha de pagar el propietari del pis i no nosaltres? Quin benefici li comporta? A part d’això ha afegit clàusules mal escrites que ens fa parar bojos, com ara dir que estem obligats a passar l’IPREM perquè així ells poden desgrabar, quan en realitat el que estem obligats és a si passem l’IPREM, declarar-lo. Una altra persona gran que es pensa que ens mamem el dit és una empresaria que preten rebaixar 350 euros el que cobra la meva parella en negre només per fer-li un cotnracte que fa més de sis anys que li hauria d’haver fet… ‘és un favor que t’estic fent!’ li respon, aquesta dona el que es mereix és una bonica denúncia per estafar als treballadors i a la seguretat social.

I coses així són les que et fan adonar que algunes persones es creuen que som imbécils pel simple fet de ser més joves, que no tenim nocions bàsiques de com és la vida i que mai hem fet economía… els joves potser no tenim valors, però algunes persones de generacions anteriors a la nostra encara en té menys. Si hom encara pensa que no existeixen persones dolentes… s’ho hauria de fer mirar. La societat és cada cop més individualista, egoísta i esta malalta per un virus al que es pot anomenar sense cap mena de dubte capitalisme neoliberal ranci.

Estan manipulant als adolescents!

Doncs si! Els nous fenómens mediàtics adolescents tenen darrera la preciosa mà de la nostra preuada esglèsia catòlica. Un per un van apareixen sota disfresses de modernitat per anar enviant un missatge manipulador als preadolescents i adolescents de la nostra societat. Es pot dir que la Disney i els ultra-católics han evolucionat les seves xarxes neteja-ments bastant bé.

Si temps enrere creixiem amb la imatge de l’amor idíl·lic i fantàstic a partir de les històries noi coneix noia i s’enamoren perdudament, ara toca fer propaganda dels valors cristians més rancis.

Després de Hannah Montana i els Jonas Brother’s, tots dos relacionats amb la música que un cop han esdevingut fenòmens de massa han escrit llibres on proclamen els valors de la castedat i la fe religiosa, tot i que per l’altra banda juguen constantment amb l’erotisme i el sex appeal. Una espasa de doble fil que pot portar a nens i nenes encara sense una raó desenvolupada a creure’s el que diuen els seus ídols sense pensar-s’ho gaire. Doncs després d’això, ha aparegut un nou fenómen: Crepusculo.

Aquesta sèrie de tres llibres amb l’aparentment inocent història d’una lluita entre homes llop i vampirs, no és més que una plataforma més per inculcar els seus valors. Parlem del fil conductor: Una noia va a viure a un poble, allà coneix a diversa gent, de les quals s’enamora bojament d’un noi que és vampir. Aquest vampir també s’enamora d’ella, però no és un vampir qualsevol, ell no menja sang humana, sinò animals. A partir d’aquí es veu com els nois intenten mantenir relacions, però no van més enllà d’abraçades i carícies, ja que sinò es desperta la bèstia assessina que el vampir porta a dins.

En poques paraules, si et deixes emportar pels desitjos carnals, els homes ens convertim en unes bèsties que necessitem saciar la nostra sed de sexe i si les dones es deixen captivar, acabaran sent com ells.

La mateixa autora dels llibres es reconeix com una conservadora cristiana i defensa la castedat fins al matrimoni. També diu que la finalitat del llibre és precisament aquesta, o sigui que no s’amaga gens ni mica, i que ho fa per fer adonar als adolescents que l’hedonisme imperant, ple de relacions carnals davant la trista mirada de Déu nostre senyor, s’ha d’acabar.

Sincerament, trobo que tots intenten manipular la ment de tothom, però moltes pel·lícules de caire més ateu i racional tendeixen a ser alternatives i es veuen a partir d’una edat poc manipulable. És un joc lleig fer-ho i a sobre tenir la barra d’acceptar-ho.