Localistes vs Cantonalistes

Any 96 després del desglaçament dels pols. Tota Barcelona esta inundada excepte L’Hospitalet, que va ser la única ciutat de l’àrea metropolitana que se li va passar pel cap posar uns murs de contenció que paralitzassin l’avançament de les aigües, potser perquè era la única que no tenia platja ni turisme, gràcies a la idea del tirà Corbacho II.

La ciutat esta envoltada d’aigua, només es veu a la llunyania els pics de la serralada de Collserola, ara anomenada les Illes dels Repetidors, i les quatre punxes de la Sagrada Familia. La mort de l’emperadora Marín III ha sumit la ciutat en el caos. Desde Bellvitge s’ha alçat una rebel·lió cantonalista contra els burgesos localistes del barri Centre, els cantons rebels estan farts de la centralització del poder i els pocs serveis al llarg de la rambla, sobretot dels cinemes, els teatres, auditoris i la cultura en general. Ha començat la guerra.

Armats fins les dents els localistes reclamen que L’Hospitalet torni a formar part de la resta del reich d’Europa, mentre que els cantonalistes defensen un ciutat forta, independent de la resta del món i socialista, únic front capaç de lluitar contra el malvat Führer, el clon de Sarkozy-Berlusconi, un engendre ultrafeixista que domina quasi tot el món, excepte Rumania, estat-camp de concentració per excel·lència. Al comandament de les forces rebels hi ha l’X, un actor alcohòlic i vividor que li ha tocat manar per ser un viciat dels jocs d’estratégia i que espera ansiosament l’arribada de les ajudes d’Islàndia, la seva única aliada. A l’altre costat hi ha en B, un tenaç i calculador estratega, un xic conservador a la hora de preparar les batalles, que ha aconseguit el suport del Führer.

Després d’anys de petites incursions al Centre, els rebels preparen la última gran acció. Les forces estan minvades, els ànims també, però aquest pla serà el definitiu, o acaben amb els localistes o moriran amb el cap ben alt. Són les dotze del migdia d’un gris dia de tardor, la pluja cau sense parar, el fred cala els ossos dels pobres rebels, que armats amb pals, tapes de clavaguera, canonades de ferro i tot el que han pogut trobar, es dirigeixen cap a la mort segura. La por es fa cada cop més present, com més s’apropen cap a l’ajuntament de L’Hospitalet, el gran quartel general dels opressors. La plaça de l’ajuntament esta deserta, diverses trinxeres es reparteixen al llarg d’ella, lluny queden els crits alegres dels nens jugant mentre els iaios els vigilen, l’únic que es sent és la respiració entretallada dels cantons, un xic desesperançats. Al veure-ho, l’X es posa al capdavant i intenta animar com pot a les seves tropes… ningú l’enten perquè va tan borratxo que se li creuen les paraules, però almenys ho ha intentat pensa la resta. Un gran tro dona pas a la batalla.

Els cossos van caient omplint la plaça de morts, es fa impossible avançar més de quatre metres sense perdre a cap company, però cada cop estan més a prop, cada cop es sent més la victòria. Però de sobte, des sota les pedres han començat a sortir localistes, envoltant als pocs cantons… la batalla ja esta perduda quan de cop i volta apareix en Glam, el comandant islandés, amb un exèrcit d’homosexuals alliberats de Rumania molt cabrejats i amb ganes de venjança. La irrupció d’aquests fa alçar l’ànim dels pocs rebels que ferotjament han començat a repartir cops a les tropes d’en B. Al final la revolta surt victoriosa, però tots lamenten la mort de l’X, que ha patit un coma etíl·lic en la celebració de la victòria.

Almenys L’Hospitalet continuaria sent lliure durant un breu periòde de temps.

Sobre la democràcia

La democràcia és l’ideal de l’autogovern, ideal que marca la direcció a seguir, però que al mateix temps es perd en models que, paradoxalment, la refuten o l’emmalalteixen. L’autogovern és un ideal perquè sols és possible dins un petit nucli de persones, les assamblees serien una mostra d’això, com més ampli és el quorum, més difícil és aconseguir pendre decisions per unanimitat, decisions amb les quals tothom estigui més o menys d’acord, fet que porta inevitablement a les assemblees a acabant decidint per votació popular, o sigui, acaben dins del model liberal de democràcia. El fet que la democràcia sigui un ideal inassolible és el seu problema de base, però n’hi ha d’altres.

La democràcia liberal, la més estesa en Europa i Occident, és un model ple de problemes que s’ometeixen pel bé del poder. Els ciutadants estan perdent les ganes de votar, de participar en el que diuen la festa de la democràcia, al veure que la seva veu està silenciada durant el periòde en que no utilitzen el seu únic dret a participar en les decisions de l’estat, el vot. Els sistemes que tenen els ciutadants per controlar el poder polític són o inexistents o massa complicats per dur-los a terme per la burocràcia, fet que cansa al poble al veure que les seves problemàtiques queden oblidades per discussions entre govern i oposició, o estan immerses en un espiral sense fi de passejos per despatxos, oficines, passadissos… un sentiment de soledat enfront les institucions de sobte envolta al ciutadà. La burocràcia ha portat a la democràcia liberal ha ser la perfecte tiranía, on les opinions són escoltades pels mitjans però ignorades pels representants, aquells que en un principi haurien de ser els que es preocupen per la veu del poble que els ha otorgat el poder. I és la tiranía perfecte perquè la burocràcia no ha de rendir comptes a ningú i perquè ningú és el responsable visible d’ella, és l’anomenada per Hannah Arendt, la Tiranía del ningú. I una tiranía mai serà una democràcia.

Per altra banda, l’evolució de les societats de l’informació han creat un nou problema de la democràcia. En contra del que es pensava, les telecomunicacions han alimentat l’individualisme i l’obscurantisme informatiu en comptes d’aportar més llum al saber. La societat de l’informació és la societat de l’opinió, on tothom pot dir, reflexionar i escriure sobre qualsevol cosa sigui vàlida o no, sigui democràtica o no. Aquesta llibertat sembla en aparença el més democràtic que existeix, però no. No perquè en l’actualitat allò vàlid no és allò més ben raonat, sinò allò que dialècticament està més defensat, el nostre present és el present de la doxa.

I davant d’aquest panorama apareix el en el ciutadà, com si el reflex de l’interior del metro en el vidre que dóna al fosc túnel fos, el sentiment d’apatía, la sensació que per molt que intenti fer, aconseguiria el mateix resultat assegut en el sofà mirant per la televisió com la societat se’n va al fons del pou, com la democràcia en la que viu és pura gestió, com l’ideal d’autogovern és un miratge inassolible i que per molt que li pesi, no hi ha res a fer.

És el final de la modernitat, de l’ideal de l’Il·lustració, i l’inici d’un nou temps on tots els ideals han caigut podrits d’esperar ser recollits per una humanitat malalta d’anhelar coses intangibles. És l’inici de la poshistòria.

Un tomb per Paris

Neoclassicisme desbordant a cada cantonada, glamour perdut claveguera avall, una cerca incessant dels paisatges descrits per Baudelaire, metros ràpids i estrets, museus tancats per vaga, sopars cars al costat dels camps Elisis… Això és Paris?

Doncs si.

Potser és una mania del viatjant que intenta descriure quatre dies a la capital francesa, la mania de no suportar gaire les ciutats, la de creure que cap metròpolis té encant si no es suporta la multitud. Però els desencants del turista es multipliquen a cada passa cap al monument encara no vist.

Després de veure el que havia sigut el barri de Picasso i Dalí, capficat en la recerca de la fotografia més original, aquella que ningú abans hagués pensat, ell descendia, cansat de no haver dormit, cap a la parada de metro més propera… just al davant, un gran molí vermell símbol d’un passat de cabarets i prostitutes, que no és més que un divertimento per a gent adinerada en l’actualitat… Paris, ai! La ciutat de l’amor en diuen, i no és res més que una gran ciutat que viu del turisme.

La Gran Dama s’erigia just al traspassar el Trocadero, tota sola, freda i metàl·lica el somreia. O això és el que ell creia. Les cues interminables el van fer desesperar, volia arribar a dalt de tot, però no podia suportar les tres hores d’espera escoltant persones parlant el mateix idioma. Un cop ben amunt, la ciutat de les llums als peus. Tot fosc, tot il·luminat pels fanals, semàfors i edificis. Si, potser és la descripció que més li escau- pensava el viatjant- La ciutat de les llums, com quan diuen que Barcelona és la ciutat que mai dorm, i veien que pots sortir de festa cada nit, te n’adones.

Unes hores somiant per recuperar les forces per un dia ple de caminades molles, molt molles. El bon dia va ser la pluja colpejant la finestra de l’habitació de l’hotel. En deu minuts enfilava el carrer cap al metro per dirigir-se a una jornada amb unes quantes decepcions.

La Catedral de Nôtre Dame apareixia de cop i volta com un petit monument al passat gòtic de la ciutat. Una visita interessant observant gàrgoles, finestrals, escultures de marbre i reixes de ferro forjat. Se’ns dubte, un dels llocs on més va gaudir, analitzant els quadres i els frescos, veient els coloms omnipresents a Paris volant per sobre de la multitud de feligresos o observant als turistes embaladits. Un dinar a prop del Pompidou va ser el preàmbul a la gran decepció del seu viatge. Tres setmanes abans anava ratllant als seus amics dient que aniria a veure la cinquena planta del museu esmentat abans, però per desgràcia seva estava tancat per vaga. Llàstima!- hauré de tornar un altre dia… i també per poder anar al Louvre! Em cago en … !

Passeig congelat, multitudinari, cansat i amb el consumisme a flor de pell. Botigues de moda, restaurants de menjar ràpid, papereres cada cinc metres, però ni un maleït banc! Els Camps Elisis van ser fatigants per al nostre viatjant. Però almenys va poder pujar gratuïtament a l’Arc de Triomf i poder captar la llargària del camí fet. La gran avinguda francesa per excel·lència s’allargava sota els peus del monument a l’expansió napoleònica i la tomba del soldat desconegut francès. Va ser un bon final de dia, content i cansat va anar a dormir.

El tercer dia a la capital el va acompanyar el sol. Va ser un dia que va aprofitar per perdre’s descobrint esglésies que no apareixien als mapes, el gran temple neoclàssic de la Madeleine, la tomba de Napoleó amb la seva cúpula daurada,  un dels molts parcs que donen un respir a la contaminació o una fàbrica desconeguda enmig d’un barri desconegut vestigi del passat fabril. A la nit va tornar al barri bohemi a contemplar el sagrat cor il·luminat i va sopar al barri llatí, un descobriment d’última hora que el va deixar amb mal regust de boca per l’oportunitat perduda de conèixer una part important de la nit parisina.

Definitivament havia de tornar, masses coses s’havia perdut per diverses causes… com l’autobús que es dirigia a l’aeroport de Beauvais (va pensar que tothom hauria de saber que cada avió té un bus designat i que no passa com a Barcelona que un podia agafar el que volgués, causa per la qual va haver de pagar un taxi que li va sortir molt car.)

Un altre dia serà- pensava, mentre almenys tornava orgullós d’haver aconseguit el seu propòsit, fer una fotografia original d’alguns dels monuments de la ciutat.

És aquesta del Sagrat Cor?

És aquella imatge que intentava trobar?

O aquesta de Notre Dame?

Aprofitant que ara puc…

Eleccions europees:

Ja sé que vaig tard, però vaig votar nul. Al final no volia votar el partit contra els fumadors pq no crec en la democracia que tenim i per tant no vull que el meu vot es quedi comptabilitzat ni se’m valori com a un indecis.

El que ens hauria de fer reflexionar és pq europa s’ha tornat més conservadora…

___________________________________________

Text estrany producte d’empalmar:

Rius de desesperació són el corrent el corrent que evoca cap als llacs plens de somnolència embriagada d’un alcohol que crea paraïsos artificials d’amistats hipòcrites plenes de manies i somriures falsos formats entre nits de converses estraviades pel bosc de colors al·lucinants on els arbres brillen com si tinguessin llum pròpia demanant a crits que d’una vegada per totes el Sol es fongui per deixar entrar la nit d’excessos anònims.

___________________________________________

El Flaneur:

Paso tras paso siento la dura ciudad bajo mis pies, pero no siento dolor ni sufrimiento, más bien una sensación de unión a la gran dama gris, como si de los tobillos hacia abajo fuéra asfalto. La mirada recorre de nuevo las calles, buscando novedades en el paisaje immóvil, inanimado, siempre igual, siempre distinto. Las luces del dia forman sombras e iluminaciones, canviando el color y las formas de las fachadas que ganan belleza cuando las aprecias como si fueran la primera vez que las ves. Quebrando la rutina aparece un nuevo sonido en mi oreja, el pulso de la ciudad inunda mi mente de colores perdidos y miles de olores recobran vitalidad, perfumes insospechables que rompen el tedio de lo cuotidiano.

<Y junto con todo eso se alza una brisa de libertad que acaricia mi cuerpo llenandome de ganas de continuar el andar.>

Tras horas incontadas vuelvo a mi hogar, falsa prisión individualista, y observo la gran dama gris cerrar sus puertas para dejar a nuestras almas raptadas en su sotano de infelizidad.

historicisme

Des del segle XIX ha anat avançant entre la societat europea l’estranya idea de que tot el que estigui en un museu té valor històric. L’exemple més al límit d’això és que es fan museus de qualsevol cosa per intentar donar-li un valor símbolic en un espai temps lineal, com ara els museus dels taps de xampany.

Producte d’aquesta concepció cosista de la història, on la visió és fixista i s’acumula la informació dels fets històrics sense tenir gaire en compte la gent, és la constant celebració de moments històrics. Cada anys és l’aniversari de la mort o naixement de varies persones, del final o inici d’una guerra, d’un instant en la història que moltes vegades no va significar res més que la obertura d’un nou cicle igual que la resta.

L’historicisme desprecia l’aconteixement del moment històric, desprecia l’origen i la transmissió d’aquest en pro d’un inventari de formes i coses sense adonar-se que allò que avui pot semblar riquesa demà pot perdre tot el seu valor. Entre allò que es considera nou i allò que ja és vell hi ha un petit espai d’immediatesa sensible que cada cop és més petit. La idea de progrés no és res més que això, moviment continuat on ja no hi ha present, sols passat, sols vellesa.

Poemas

EUROPA ARDE

Revoluciones de papel utópico

arden por sus tristes ideales.

Europa se apaga en su incultura,

sus luces se funden por todos sus males.

Ya nada reluce a nuestro alrededor,

la oscuridad llena cada rincón de las calles.

Revoluciones de papel utópico

arden sin temor.

Soledades sumadas, eso une nuestro ser.

Ese ser que del que todos quieren beber.

Salgo a la calle, el barrio sigue vacío,

la noche no me deja ver

la belleza que se ha perdido.

Me enciendo un cigarro, buscando a un amigo,

una llama arde,

quemando el papel maldito.

FUMADORES DE FILTRO

Desesperación,

nerviosismo impulsivo.

Humo que no se encuentra

entre pensamientos vacíos.

Fumadores de filtro,

¿donde esta vuestro límite?

Una línea separa el sabor (?¿)

del gusto de la muerte.

Fumadores de filtro,

¿Acaso esto de algo os sirve?

Relajados miráis

vuestros sucios ombligos,

llenos de ceniza,

de simple egoísmo.

Fumadores de filtro

pena me da vuestra mente inactiva,

vuestra triste apatía.

Melancólicamente paseo mi mirada.

Solitario devenir,

el del pensamiento que araña.

Desgraciado ser,

el que fuma seis caladas.

Que em passaria si…

EL SISTEMA REBENTA DEIXANT ALS TURISTES BLOQUEJATS

La Vanguardia 23 d’Octubre 2008

Estimat diari: (241008)

Avui començo a escriure’t, ets el primer que faig en la meva vida, però el que esta passant al món és necessari deixar-ho escrit. Jo havia marxat tranquil·lament de viatge a veure unes amigues belgues que estudien a la bonica ciutat universitària de Leuven, quan la fi del sistema bancari europeu ens ha agafat fora del nostre pais. Per desgràcia ja no podem tornar fins que això s’arregli una mica. Perque?

La crisis ha fet més clara les divergències dins d’Europa, i encara més dins de la ja desmembranada Bèlgica. Les fronteres, despres d’anys sense succeir, s’han tancat. No es permet sortir ni entrar a ningú de cap dels països de la unió. Aprofitant l’enrenou els independentistes flamencs han declarat la independencia del seu territori, i ning sap ben be que passarà durant els dies següents.

Per la meva part, m’he començat a comunicar com he pogut amb els meus familiars i amics, he començat a cercar feina del que sigui per pagar-me el menjar, per sort l’allotjament me’l dona una amiga d’allà… encara que per les miradetes que em fa, dubto que sigui per solidaritat, sino per poder lligar amb mi si amb el pas dels dies aixó no s’arregla.

Em sento un xic angoixat, mes que res pel que pot ser i pel que pot passar en tot el món. Per les noticies es veuen escenes de violencia per tot arreu, sembla que a Barcelona s’ha iniciat una situacio semblant a la de la semtana tràgica, a Madrid els franquistes s’han començat a mobilitzar pels voltants de la Moncloa i a la resta d’Espanya resorgeix el cantonalisme que va acabar amb la primera republica. A la resta del món les escenes de caos també s’han produit, per exemple a França els antidisturbis s’han vist col·lapsats per multituds de manifestacions simultanees arreu de l’estat i a EUA hi ha una guerra oberta entre les bandes urbanes per aconseguir el control de les ciutats més riques…

No se que passarà, però en aquest moments d’incertesa només desitjo poder estar al costat d’ella, estirat al llit, abraçant-la i poder fer allò que sempre havia desitjat, marxar a la muntanya i oblidar-me de la humanitat que no m’importa. Però per desgràcia, no se quan la podré veure una altre vegada.

L’únic cert d’aquesta historia es que del 20 al 24 marxo a Belegica, espero que aixó no em passi pas.

espanya-europa-politica

l’altre dia intentant dormir, se’m passava pel cap com parlar sobre el pla de bolonya… i despres de donar moltes voltes vaig arribar a la conclusio de que un pais on la tercera i la quarta força politica mes votada son partits regionalistes, dificilment es podia intentar inculcar un esperit europeista.

no defenso pas l’europa que ens intenten vendre des de que un grup de paisos es van ajuntar per poder repartir-se les ajudes americanes del pla Marshall, ni que espanya esta fracturada, ni els partits regionalistes-nacionalistes… es nomes una petita observacio.

potser estudiare una mica mes el tema, encara que no hi poso la ma al foc