Fragmentos

Tras pasar las puertas de la justícia,

la que esta perdida en mares de de leyes que no encuentran el bien,

iba andando acompañado por las musas del arte,

la inspiración y la imaginación.

_________________________

De golpe,

una encrucijada y una diosa en medio,

somriente.

_________________________

Tiempo atrás ya guié al pensador hacia el camino de la verdad y del Ser.

Mas hoy toca otra elección,

hoy toca dejar la metafísica para más adelante.

Has llegado aquí dudando de la vida y en un momento dado, toca decidir.

No te diré <<escoge estes sendero>>

porque la vida es conocer,

vayas por donde vayas.

_________________________

¿La razón o la locura?

Hasta ahora has andado en un punto medio, pero toca decidir

y por eso has llegado ante mi.

_________________________

Ningún camino es defintivo, todo gira,

se une y se separa, sin cesar.

_________________________

Vivir i conocer es lo mismo, aunque te decidas por la locura.

_________________________

La razón te enseñará el bien universal,

pero seras desgraciado

al entender que nadie te entendera.

_________________________

La locura te llevará hacia lugares imprevistos,

llenos de movimiento de colores desconocidos,

la creación sera tu compañera,

aunque es posible que nadie te entienda.

_________________________

Sea cual sea tu elección, seras incomprendido.

Te toca escoger…

(El dia que wordpress faci un format que permeti escriure poesia tot quedara millor, mentrestant un fa el que pot i la seva paciencia li permet.)

Belgium Conclusions

M’HE TORNAT UN SER RACIONAL?

Despres de lluitar contra els instints per poder mantenir la relacio que en certa manera em fa continuar vivint en aquesta merda de ciutat anomenada L’Hospitalet, de reprimir cada un dels meus moviments que l’alcohol volia que fes (cosa que mesos enrere no havia fet), de pensar que allo que estimes durant l’adolescencia pot ser bo pero que el que s’obte en quasi maduresa intelectual et pot donar mes, he arribat a la conclusió de que aquest viatge m’ha fet veure que per molt que critiqui la racionalitat i tot el que comporta, m’he tprnat en un d’ells. Horror!!!

No es cert del tot. Potser m’he fet mes gran interiorment, potser nomes va passar aleshores i que si tornes a veure la Sarah tot canviaria, pero no se si ho vull… ara mateix visc envoltat per dos rius, un de jove i un altre de ben caudalos, fins que el segon no desemboqui al mar no voldre el primer, encara que quan passi potser ja s’haura assecat… sera aleshores quan maleïré les ensenyances de Socrates a Plato i optare per una vida molt mes cínica, molt mes instintiva. M’odío!

Ressaca emocional que nomes pot ser curada amb un bany a un riu anomenat Aceyal.

TOTA RELACIÓ TÉ UN PUNT DÈBIL?

Tota no ho crec, però la majoria si. Aquest punt dèbil pot ser una persona, uns fets, unes accions determinades… si es per algú altre la lluita interna pot ser immensa, escollir l’opcio correcta pot esdevenir un fet radical en la vida d’algu. Pero si s’aconsegueix superar aquest punt dèbil la fortalesa de la relació potser serà més forta.

Vaig anar a Bèlgica per adonar-me’n de la falsedat d’una espina idealitzada clavada en els sentiments i sols se m’ha clavat mes.

Al final caura.

Nits en la soledat

El cansament brota de sota terra, amb unes arrels fortes però incapaces d’absorvir la poca aigua que hi ha i els minerals d’una terra herma, la terra de la veritat. El relativisme colpeja tot pensament com si una ràfaga de vent fos, com si d’aquesta terra em volgués alliberar… què és cert? Què és fals? No es pot saber res i tot i això escric, penso, creo, actuo… si no hi ha res que ho fonamenti, per que ho faig? com ho faig?

És un impuls, tinc un impuls, el de fer crèixer les arrels i fer pujar les meves branques ben amunt. Però les meves branques no són belles… la meva copa creix enmig d’una balança, on una meitat esta seca, podrida, i l’altre intentar fer brotar fulles de colors estrambòtics. Una balança de ball mig equilibrat desperta el meu ser profund i adorm el superficial. I es llavors quan analitzes cadascuna de les accions dels sers superficials que t’envolten a diari.

Els sorolls nocturns no em desconcetren, ja que tan sols estic pendent d’una sola cosa, d’escriure. Cada paraula que embruta el paper sorgeix sense pensar-s’ho. Les metàfores apareixen soles, sense que m’hagi de parar a pensar-les, ni me n’adono, i després llegeixo i penso… d’on ha sortit això? És aquest estat d’escriptura automàtica capaç de fer-me replantejar allò que critico i alhora allò que toco?

El pensament, la llengua, ha de cavalcar, ballar, entre lletres i paisatges; renovant-se a diari, com aquella inspiració al capdamunt d’un pic, un aire fresc qu’anheles i qu’arriba pur a uns pulmons castigats pel fum de les responsabilitats absurdes que contaminen la ciutat. Responsabilitats d’una societat egoista on es sobrevalora el jo més superficial. Enfonsat dins d’aquesta merda pots meditar sobre quines són les causes d’això… però prefereixo sentir l’olor de fems per escapar d’aquesta nedant amunt, ben amunt, fins sortir-hi i dir aleshores: “ja em puc netejar!”. Miro al fons de la bassa d’excrements i penso, no és absurd que segueixin immersos en una falsa raó que els ofega, els podreix? Ja no hi sóc en aquella falsa raó, però pot ser molt bé que estigui en una altra de més pudent…

I es llavors quan arriba el moment en el que la bogeria comença a fer de les seves i s’infiltra dins la teva ment i et fa replantejar-te una qüestió que la raó sempre obvia… Qui sóc jo? Existeixo?

OGASA 270708

P.D: Tan sols dir que el cogito cartesià ja va ser criticat temps enrere.