Pausa Final de Curs

Com a persona que treballa amb infants ha arribat la pitjor i millor època: El Final de Curs.
Qui està en la mateixa situació que jo, m’entendrà.
És per aquest motiu que fins el dia 25 de Juny, aquest bloc farà una breu aturada, ja que a part se m’ha ajuntat els examens finals… com sempre.
En fi, espero que no em trobeu gaire a faltar! Jejeje!

Sobre els Parcs Temàtics

Durant la primera meitat del s.XX, Walter Benjamin ja va avisar d’un procés que va començar a portar-se a terme des del s.XIX, a saber, l’abús de l’experiència del xoc que ens conduiria a una societat apàtica. No s’equivocava gaire, la veritat. Com a exemple posava els parcs d’atraccions.

Fa poc vaig estar amb la família a Port Aventura, m’ho vaig passar bé? En certa mesura, ja que les atraccions no són precisament un “m’agrada” al Facebook… però això no és el que més ens interessa. Durant els dos dies que hi vaig estar, vaig passar-me el primer analitzant l’entorn. I no són poques les coses que vaig veure.

En primer lloc hi ha la incomprensió de com ens pot agradar fer cua per qualsevol cosa. Les aglomeracions mai m’han agradat, però arriba a un cert punt d’absurd veure com gairebé s’ha de fer cua fins i tot per anar a pixar. També hi havia incomprensió en l’haver de pagar per gairebé tot. Era com veure cap a on es dirigeix el capitalisme més salvatge. Si vols seure a primera filera pagues tant, si vols entrar més ràpid pagues tal, si vols utilitzar un assecador per si t’has mullat massa i no fa sol paga… sort que et deixen portar el menjar de casa! L’entrada la considero prou cara com per no oferir aquests serveis de manera gratuïta.

L’altra és la utilització de tòpics constants. M’agradaria saber com es deuen sentir els mexicans quan van a Port Aventura i a la zona de Mèxic només s’escolten ranxeres… que només s’escolta aquesta música a Mèxic? Només hi ha cultura asteca? A la Polinèsia només hi ha nois i noies lleugeres de roba que fan moviments sensuals? Crec que això ho fan perquè és el que ven, però si el que es cerca mostrar la riquesa cultural del món, potser caldria obrir una mica la ment als visitants. M’imagino que a nosaltres no ens agradaria anar a un parc temàtic on hi hagués una zona d’Espanya i tot fos paella, toros, sevillanes i siesta.

I per últim hi ha el que ha obert aquesta entrada, l’abús de l’experiència del xoc. Aquesta experiència és aquella sensació que tenim quan sentim un fort soroll i anem a veure què ha passat, és el sobresalt. L’abús ens ha portat lentament a mostrar-nos impassibles cada cop més davant aquestes situacions. El bombardeig constant de sobresalts ens ha fet gairebé immunes a aquests. Per exemple, alguns membres de la meva família va pujar vàries vegades seguides a una atracció amb una forta baixada al principi que la primera vegada els va deixar sense alè, però a l’última ja no. I això que té de dolent? Doncs que aquesta immunitat fa que al final si escoltem trets a pis del costat, els ignorarem, serem incapaços d’actuar ja que ho considerarem completament normal. Això crea una apatia social, on acabarem veient qualsevol atac cap a nosaltres com a normal, essent mers titelles del poder. El xoc en el passat feia que la gent saltés al carrer, ara el xoc és considerat un entreteniment més. El sobresalt era una picada d’abella social, ara és una diversió fent de la sorpresa una cosa difícil de trobar.

Poesia?

La sopa de lletres és ben bona i divertida, potser massa entretinguda per a qui estimi les paraules… ràpidament s’enfreda mentre la meva àvia em diu que deixi de jugar a crear paraules i mengi d’una vegada. No puc evitar-ho. Frases incomplertes per falta de lletres que ja estan a l’estómac digeri

Un punt. Solament un punt. Això és el que em cal per tornar a començar, un punt. Clar que només si és seguit… i punt.

La coma, la semicorxera dels símbols de puntuació, petites respiracions entre paraules, la que marca el ritme de la frase, la separació d’enumeracions…

Punt i coma… mai he sabut on posar-la… potser aquí pot anar una; no ho crec.

…

Com? Quan? Per què? On? Què?

Digues! Parla! Queixa’t! Enfada’t! Crida! Exclama!

Si.

No.

Potser.