Intel·ligència o Observació?

Fa dies que dono voltes a una qüestió bastant supèrflua i banal, però tenia ganes de compartir la reflexió. Tot gira al voltant de la diferenciació entre ser intel·ligent i ser observador, perquè considero que moltes vegades es confon l’ús de cada paraula.

– Què intel·ligent que ets!

Quants cops hem escoltat aquesta frase a la nostra vida? Ja sigui cap a nosaltres o als demés. Però potser no es volien referir a la capacitat intel·lectual de la persona, sinó que la cosa va per una altra banda, a saber, l’observació. Els primers científics i pensadors basaven el coneixement en l’observació de la naturalesa i utilitzaven la lògica com a mitjà per extreure conclusions. I tenir el coneixement sobre com són les coses o com funcionen està relacionat amb la intel·ligència o amb la manca de capacitat d’observar dels demés? Personalment em decanto per la segona opció.

Si alces la mirada cap al cel i hi ha uns núvols sospitosos i dius potser plourà, i plou, encara hi ha gent que et mira estranyada preguntant-te com ho sabies. Aquí entrem en un terreny fangós, ja que la relació causa-conseqüència no esta del tot clara solament amb la mera observació, però l’experiència ens dóna molt. I d’aquí bé el potser.

Intel·ligent és aquell capaç de fer logaritmes complicats o fer teories sobre el funcionament del món utilitzant la raó, no aquell que pot predir fenòmens naturals o establir relacions lògiques a partir de veure amb una mica de profunditat el que l’envolta.

No sé, potser m’equivoco perquè no sóc ni una cosa ni l’altre.

Nihilisme personal

Malgrat les clares influències de Nietzsche, desde que vaig començar la carrera fins al dia d’avui el meu pensament propi ha anat evolucionant a mesura que coneixia més en quins pensaments s’assemblaven, cosa que m’ha permés canviar i començar a perfilar una forma d’entendre el món.

Una de les coses que tinc més clares és que tot el que comença acabarà, ja sigui per la possibilitat última de la mort pròpia com perquè és lògic. Pensament que em fa mirar l’experiència del dia a dia diferent, considero que tota cosa bona acaba i tota dolenta també… però no em deixo embriagar per cap dels dos estats, tal com em diuen “tens cacaolat a les venes”. Això vol dir que no mostro gairebé mai els sentiments perquè no en tinc. Ric, m’enfado, em desespero… però mai sento tristesa o alegria, cosa que em porta a un estat de tranquil·litat. Aquesta és la part ètica.

Per altra banda, considero que hi ha una realitat, és evident, però, tal com deia Husserl, s’ha de posar entreparentèsis tota evidència per tal d’enfocar una mirada sobre els objectes completament diferent, captant el fenòmen i no l’objecte. Jo diria que s’ha de posar tota realitat sota sospita i negar-la rotundament per tal de després reedificar un nou pensament, on ja no es parli ni d’evidències, ni dualitats, ni tonteries que es porten masses anys discutint… jo sóc, els altres també, i com som, sempre hi haurà opressió. La conclusió final de l’escepticisme no és que tot és relatiu, sinò que hi ha una realitat que no es pot refutar (això Sext Empíric ho deixa clar en els Esbossos Pirrònics).

Durant anys se m’ha intentat col·locar en algun àmbit, que si ets un idealista, que si ets un escèptic, que si ets un nihilista, que si ets un postmodern… l’actualitat dona pena, em desencanta, fa que cada cop que trobi una espurna d’esperança, aquesta s’apagui ràpidament… no confío en la humanitat, per molt que sembli aparèixer una bocanada d’aire fresc amb perfum de canvi, sigui aixafada per la roda del Capital. Però no em conformo, sinò no escriuria, no intentaria fer saber el que passa al meu voltant, no criticaria la societat; si em conformés faria com ella, seure còmodament i esperar que alguna cosa pasi.

Bogeria natural

Estem a vuit de Març, els barcelonins s’han despertat veient que per fi, després de tot un hivern creient que passaria, nevava. Però… estem al març! Ja s’apropa la primavera i neva com si ens trobéssim al Gener. És cert que si fem una mica de recompte a la nostra memòria, veuríem que sempre que a Barcelona i rodalies ha nevat amb una mica d’intensitat ha sigut per aquestes dates… però segueix semblant una bogeria que d’una setmana en que anàvem gairebé amb pantalons curts pel carrer, haguem passat a unes temperatures properes al cero.

La natura para boja perduda gràcies a nosaltres, i alguns encara ens sorprenem que al costat del mediterrani caiguin flocs de neu.

Desprès d’un matí sorprès per la il·lusió que sempre tenim al veure nevar, m’entero que hi ha hagut un nou terratrèmol d’alta intensitat… Haití, Xile, i ara Turquia. És curiós que sempre caiguin les tragèdies en les zones més desafavorides. És curiós que en poc més de tres mesos haguem sentit parlar de tres terratrèmols d’alta intensitat. És curiós que encara hi hagi persones que neguin el fet que alguna cosa li esta passant al món i no és cap paranoia de quatre ecologistes.

Com la neu qualli agafo la càmera de fotografiar, donarà molts problemes, però té una estètica inigualable.

Que ha passat amb les anti-bolonya??

La vida universitària és un microcosmos ben curiós i digne d’estudiar per a poder extrapolar conclusions a la societat. Per exemple, si miréssim quins són els resultats de les eleccions als estudiants ens adonariem que la majoria dels barcelonins que estan estudiant a la UB no van a votar o s’abstenen reflexionant abans, també que el mapa polític universitari dista molt del parlamentari, on els que tenen el control dels seus electors/socis de sindicat són els nacionalistes/independentistes/comunistes/feministes/… del SEPC; partit suposadament d’esquerres i alternatiu que actua com el Partit Popular.

Un altre exemple curiós a analitzar és el dels moviments socials anti-quelcom, en aquest cas els anti-bolonya. Som molts els que vam començar a veure la problemàtica de la seva mala aplicació tres o quatre anys enrere, però aleshoresningú semblava preocupar-se suficientment. Alguna manifestació de tan en tan, alguna xerrada demagògica i poca letura de la llei. Així fins que va arribar el curs 2008-2009, aleshores… Ostres! Que l’any vinent apliquen els graus!!! Surten assamblees com bolets, s’organitza una “lluita” estudiantil que esta guiada per una colla de radicals que confonen els discursos, es produeixen altercats que surten a la televisió obrint debats esterils sobre l’educació superior, vagues, vagues i més vagues perjudicant als mateixos estudiants (de que serveix que un estudiant faci vaga?? Quan vegi clares les conseqüències pejoratives per a la Universitat potser en parlo bé…) i posant-se els professors en contra… i tot per a res.

Ha començat el nou curs, s’estan aplicant els graus a quasi totes les universitats espanyoles, les assamblees estan dissoltes pels seus problemes dialectals i pel fet de que el fervor de la comunitat universitaria s’ha apagat tan ràpid que gairebé ha semblat un parpellejar aquesta lluita. On estan? Per on corren els que feien performances pel bé de la universitat pública? No ha de continuar la critica constructiva? O es que el que volien era una excusa per enfrontar-se a l’autoritat l’últim any que passaven a la universitat?

Aquesta setmana han començat els judicis pels que estaven a la tancada. Només desitjar-los sort, però que pensin que tanta lluita no va servir per a res…

L’ignorància dóna la felicitat.

Per què?

• Per començar ells no es plantegen que és la felicitat. Per tant no tenen preocupació sobre aquest tema.
• Gaudeixen millor la vida perquè no han de cercar gaire lluny la diversió banal.
• Tenen la seva cultura més a mà… ejem… per cultura em refereixo a cine de hollywood dolent, les revistes del cor, la telebasura, etc. Sabeu el que costa trobar un llibre de filosofia que estigui fora dels grans noms? I pel·lícules independents com Kids? I a les hores que fan programes de televisio interessants?
• No pateixen quan veuen les notícies les barbàries que es diuen, primer perquè la majoria prefereix mirar els Simpson (tot i que enten la meitat) i segon, perque els que si que les veuen pensen ‘total això a mi no m’afecta’.
• No s’han de preocupar per temes de discussió com l’exiténcia de Déu perque no els importa.
• Passen de política perque se’ls fa incomprensible… però saben queixar-se quan toca pagar impostos.
• Quan veuen un quadre no en fan un anàlisis formal, un context històric ni aprofundeixen en el perquè aquest autor diu que no és una pipa si si que ho és?
• Perquè no es passen el dia replantejant-s’ho tot, esperant qualsevol instant per criticar a tort i dret allò que veuen.
• Perquè gaudeixen de la vida amb lo més superfluo, és anar a allo senzill, però almenys s’h passen bé quan durant tota la nit han estat escoltant la mateixa múscia repetitiva.
• Perquè no els preocupa el que pensin els seus amics, són els seus super amics i mai els abandonarà.
• Perquè no els importa fer faltes d’ortografia quan escriuren.

Algú té algun perquè més?

Ca n’Arus

M’he passat quasi una setmana cercant i recopilant tota la informacio sobre un edifici historic del barri centre que van rehabilitar fara cosa d’un any o dos… estic parlant de Ca n’Arus, una masia a tocar de la rambla Just Oliveres i l’avinguda Carrilet.

Tot va sorgir fa uns dies, eren les cinc de la matinada i els excessos de la nit tamabalejaven el meu cos. Aleshores, aquell edifici que sempre havia estat amb les llums obertes sense ningú a dins em va començar a cridar l’atenció, veia moviment a dins! No podia ser, des de que els paletes havien marxat un cop acabades les obres no havia vist ningú purulant per alla. Vaig apropar-me per observar els inquilins. La sorpresa va ser major quan a dins hi havia… una familia d’homus erectus preparant l’esmorzar! Que hi passava alla dins? Quin us i a qui li havia donat al local l’ajuntament?

Al mati següent vaig decidir posar-me a treballar sobre el tema. Em dirigí a l’antiga masia amb peus de plom, potser algu sabia el que jo sabia i no estava interessat en que continues investigant. A l’arribar les portes restaven tancades i les llums les havien apagat, aixi que vaig pensar en esperar-me a la nit. Les hores passaven i el sol començà a decaure fins donar el control del cel a la lluna, era l’instant perfecte per saltar el mur. Ja estava dalt del mur, només havia de saltar, pero avans de fer-ho vaig optar per mirar el jardi que tenia davant… un cop d’aire em va tirar mur avall, amb la sort de caure sobre un gran matoll de marihuana. Vaig aixecar la vista… on caram estava? On estava el mur?

Els colors canvien segons la postura que agafi, si estic a baix, colors mes calids, si em poso més amunt, son mes freds… en aquest lloc no hi ha temps, no hi ha un espai fix, hi ha els paletes, uns senyors amb roba estranya, d’altres amb d’epoca, dinosaures, gossos sense amo, evolucions d’especies conegudes… No hi ha camins, ni pedres, ni voreres… (giro el cap) hi ha pedres, voreres i camins, edificis i places dures… (miro al cel) hi ha una xarxa d’estrelles i planetes massa propers, una altra plena de figures estrambotiques… (miro al terra) camino sobre aigües i terres, herbes i fermentats i en certs instants sobre un buit on no puc penetrar…

No se com vaig sortir d’alla, tampoc que hi havia passat i que era aquell lloc… l’unic que recordo es veure un senyor semblant al nostre estimat ex-alcalde parlant amb una colla d’immigrants sobre l’intent d’utilitzar aquell aparell en proves a escala nacional i aixi assegurar que mai mes hi hagi votants no socialistes… Aixo ha passat realment?

 

Aforismes

Mentres espero que arribi la motxila que havia perdut amb un bloc de notes que valia la pena, pel que fa a textos de lírica i aforismes, escriure uns quants aforismes per anant fent boca.

Què és un aforisme? És un text de poques linies on s’expressa una idea o un pensament. Hi ha un que segur que algu li sonarà…

Els polítics han transvessat tanta aigua a coses sense importancia i a discussions absurdes, que els ciutadans del riu ens morirem, d’aquí poc, ofegats. Trenquem, doncs, aquesta canonada.

El silenci, tan odiat i reprimit. Tan ansiat, tan oblidat, tan… Incòmodes es senten al teu costat, jo ja no sé quin és el teu so.

Per què com més tranquil estàs, menys crític i reflexiu et mostres?

Podem descriure la realitat? a cas pots descriure casa teva sense sortir-hi d’ella? es més, pots descriure la teva habitació del tot? Igual que la meva habitació, la realitat té un fals sostre on s’hi amaga quelcom, el trenquem?

què és l’escepticisme?

Fa molts anys, en plena crisi dels valors de la Grècia “clàssica”, va sorgir un seguit de pensaments enfocats plenament a la ètica i la moral, com ara l’estoïcisme, l’epicureisme, els cínics… Pirró de Elis va pensar llavors que la decadencia de la veritat era causada per la existencia dels dogmatics. Cada secta tenia el seu criteri propi de veritat, que curiosament es contradeia moltes vegades amb la resta. I aqui és on Pirró va començar a pensar… què és la veritat?

Basat en un principi bastant relativista, aquest pensador va iniciar el que per molts seria el cancer de la filosofia i per altres una corrent necessària per assolir la veritat: L’escepticisme.

Curiosament, els anys han anat passant i l’escepticisme sembla perdut, sense rumb, derruït… però això és causa de la pèrdua del valor de la filosofia en el món actual i del creixement de la idea que la ciencia és l’únic pensament i saber capaç de donar guanys econòmics… un cop més els diners han pogut més que la recerca de la veritat. I jo em pregunto, què és la veritat?
No es pot saber, cada fonament, cada creença, esta en mans del nostre saber. Com podem arribar a afirmar que tot el que tenim davant es cert? Som capaços de descriure tota la realitat? Realment sabem? La ignorància camina cada dia pels carrers, agafa el metro, esta al bar xerrant i bebent. Aquesta ignorància viu feliç, però viu també enganyada. Si a molts ens sembla absurd que la gent segueixi creient en el Déu cristià, perquè no ens sembla absurd creure en les matematiques? Tan l’un com les altres són
producte de la nostra ment, i per molt que se’m digui que les matemàtiques estan en la naturalesa… no serà que hem intentat demostrar que està quan potser no és així? El poder del llenguatge es molt gran, si tu agafes i mentalment crees una idea (un grafet és un algo que té quatre potes) i després et topes amb allò descrit (ostres un gat, una taula, una cadira, un gos… heus aquí uns quants grafets!), és que hem assolit una veritat? Si amagues un objecte entre uns arbustos i despres el trobes entre aquells arbustos, de què serveix enorgullir-se? Doncs el mateix amb els fonaments matemàtics.

La falsetat omple les ciutats d’aire contaminant, si no som capaços de ser sincers amb els nostres companys… com podem ser tan incrèduls per acceptar com a cert tot el que ens diuen? Això és ridicul.

per acabar:

Volem jugar amb tu, poder mirar els teus somriures, abraçar cada frase amb les orelles ben obertes, degustar els pensaments que ens infonts, que ens aclaren les realitats. Veritat, perduda en les paraules jeus pacient, esperes que la gent et trobi… però no! no podrà ser…

Ens hem deixat captivar per la falsetat.