El Telèfon

A vegades és molt millor no posar cara a allò que més anheles, més que res per no obsessionar-te.

Caram!, va pensar en Lluis en veure que el vell i atrotinat telèfon sonava. La sorpresa era majúscula, sobretot si tenim en compte que no el tenia connectat enlloc. Però allà estava, al costat del televisor, sonant sense parar. No sense temor, el Lluis va aixecar-se del sofà i s’aproximà al telèfon. Lentament, com si hi hagués quelcom que intentés evitar-ho, va allargar la mà i va despenjar-lo. Encara amb una certa reticència, va parar l’orella a l’auricular.

– Si?

– Lluis?

– Jo mateix. Què voldria?

– No em reconeixes?

– Mmmmm… no?

– Pensa bé.

– Tens veu femenina, m’equivoco?

– No t’equivoques. Vas sabent qui sóc?

– Conec moltes noies…

– I alguna sap el número del teu telèfon?

– Del mòbil si.

– No, Lluis, d’aquest telèfon!

– Crec que cap.

– Aleshores?

– Aleshores?

– No ets tan llest com sembles, carinyo.

– Qui ets?

– Esbrina-ho.

– Et creus molt graciosa?

– Si… Lluis, sóc la teva imaginació.

Caram!, va pensar en Lluis. I de cop i volta va ser absorbit per l’auricular. Tot donava voltes al seu voltant, una dansa de colors estrambòtics que el marejava. I tot es va aturar. Els peus nus trepitjaven una herba fresca, humida per la rosada, d’un color ataronjat. En Lluis va alçar la mirada, on estava?, es preguntava. El seu voltant era un collage plens de retalls estranys. Per una banda hi havia tot d’arbres de troncs gruixuts de color blanc núvol, les seves fulles eren grogues per una banda i vermelles per l’altra, cosa que feia que la suau brisa convertís aquell bosc en una obra d’art abstracta. A l’altre costat un gran edifici s’aixecava enmig del no-res. Les formes impossibles i retorçades feien que el seu blau oferís tota la gamma possible d’aquell color. I entre el bosc i l’edifici, una noia somrient. Era la seva imaginació?, ho havia d’endevinar.

El Lluis va començar a córrer cap a ella, corria i corria, però mai aconseguia arribar-hi. La catifa ataronjada es movia sota els seus peus, com més ràpid corria més ràpid es movia la catifa, fins que es va acabar, deixant sota seu un fred terra de ciment lila. En Lluis es va girar intrigat, i va veure que darrere seu hi havia la catifa d’herba amuntegada i arrugada. La noia seguia davant seu rient. Ell va fixar-se per primer cop en ella. Era una noia d’uns divuit anys, d’estatura mitjana, amb la pell lleugerament morena, una cabellera castanya una mica ondulada. No podia veure res més des d’aquella distància. Poc a poc va apropar-se, aquest cop amb sort. La noia, però, en veure que ell ja estava quasi al seu costat, es va girar i va començar a caminar al mateix pas que ell.

– Per què fuges de mi?- Va preguntar en Lluis una mica fastiguejat de no poder posar-li cara a la noia.

– Perquè junts no seriem feliços.

– Segur?

– Segur.

– Em passaré tota la vida seguint-te si cal.

– Segueix-me tota la vida, però mai em podràs agafar.

– Almenys mira’m. Vull saber com ets.

– Per què?

– No ho tinc gaire clar.

– Llavors?

– Això no és el que donen les plantes?

– Ja m’has entès…

– Vull posar cara i nom a la meva imaginació.

– No sóc la teva imaginació.

– Però si abans has dit…

– No era jo.

– Qui ets?

– No t’ho diré.

– Per què?

– No és més divertit que ho descobreixis tu?

– Prou ja!

Els dos es van aturar, el terra de ciment havia arribat al seu final, o principi, i davant d’ells hi havia un gran mar verd turquesa, d’onades gegants de crestes marrons. La noia s’hi va capbussar i en Lluis, sense dubtar-ho la va seguir. Durant hores i dies van nedar i nedar sense parar. Aquella persecució semblava el conte de mai acabar. Quan van trepitjar de nou el terra de ciment lila, en Lluis va poder, per fi, agafar pel braç a la noia. I just quan la girava, quan per fi podria veure el seu rostre, tot va començar a girar de nou fent desaparèixer aquell món estrany per sempre més. Al tocar de peus a terra de nou el seu voltant era completament diferent, estava en un desert rosa amb algun salze negre repartit en l’infinit mar de dunes. I al mig, de nou, la maleïda noia. Com no, en Lluis va anar a per ella…

I així fins a l’eternitat. Amb la seva obsessió, en Lluis es veurà obligat a perseguir-la, a atrapar-la i quan per fi ho aconsegueixi, quan estigui a punt de posar-li cara, saltarà a un altre paisatge, sempre diferent, sempre estrany.

De Passeig

El sol de la primavera banya els carrers de la ciutat, l’alegria en les cares de la gent ressonen a festa major, encara no oblidada… a la plaça de la vil·la, els infants juguen amunt i avall, llunyanes semblen les tardes fredes quan es corre darrere una pilota… a la rambla els avis i les iaies xerren asseguts en els bancs, les terrasses dels bars estan a vessar de famílies i amics que de tant en tant saluden als passejants.

És Dimarts 23 d’Abril, les roses en les mans de les noies m’ho recorden… jo ni tindré llibre ni donaré rosa… però m’és igual, sempre m’ha encuriosit aquesta festa, sobretot el fet que no sigui festiu… en la memòria sorgeix com un flaix el record que abans si que ho era, o potser ho vaig somiar?

Els somriures que omplen cada cantonada em fa pensar… potser si que porto massa temps tancat en un gran pessimisme, però ser pessimista no vol dir necessariament que no apreciï el que m’envolta, més aviat és ser conscient que les coses no van en bona direcció, però que malgrat tot som un poble capaç de gaudir de dies com el d’ahir.

Durant les Festes de Primavera, l’Hospitalet ha deixat de banda els problemes, abarrotant el carrer…. aleshores dins meu floreix amb força un sentiment que poques vegades sento, com una mescla d’emoció per compartir experiències amb els veïns, majoritàriament desconeguts, i d’orgull de viure en aquesta ciutat que tants cops he maleït. És llavors quan entenc aquella escultura que anomenen Acollidora. Som el que som, tot un món per descobrir i estimar… per molt que la resta de Catalunya no ho vulgui saber, o es vulgui deixar endur pels estereotips… fins i tot els “garrulos” es posen sota el foc dels diables!

Somric… sobretot quan penso com en som d’estranys que la nostra porta del infern poca relació té amb la mitologia cristiana, i molta amb la grecoromana. A quin altre lloc es podria donar això? No en tinc ni idea, però m’encanta.

Enfilo les meves últimes passes cap al meu pis. El sol de la primavera il·lumina els edificis i els arbres, moments d’aquells en els que m’aturo per trobar un punt de bellesa en el que m’envolta, moments d’aquells en que un es fixa en coses que mai hi havia parat atenció. Una fotografia seria incapaç de fer-vos entendre-ho, ni la millor de les descripcions… les verdes fulles de les magnòlies, quasi immutables als canvis del temps, són com les festes majors, un petit respir d’alegria en l’angoixa de la vida diària.

Sobre tenir fills

Un fill pot ser una benedicció, sempre que el vulguis tenir, clar….

Abans de res, avisar que el que aquí digui ningú que estigui embarassada o hagi tingut una criatura fa poc s’ho prengui com una ofensa. Sé que alguns dels arguments que exposaré poden ser una mica radicals, però la discussió sempre pot ser enriquidora. Fet aquest petit avís per a navegants, començaré la meva exposició.

Per què no vull tenir fills/es?

És una pregunta que m’han fet i m’he fet últimament. L’argumentació pot anar per dues vessants, l’una seria en termes econòmics, potser la més senzilla d’exposar, l’altre seria per altres raons que poden portar a un debat posterior que pot ser interessant, o no. Però en tot això hi ha un petit problema de subjectivitat, no tinc parella i per tant plantejar-me tenir descendència essent solter sembla una mica paradoxal, malgrat que sempre hi ha l’opció de l’adopció, clar… bé, deixem de deambular.

A la sèrie americana “Como conocí a vuestra madre” hi ha un capítol on un dels personatges, no direm quin per si de cas fem spoiler, se n’alegrava de ser estèril, ja que considerava que tenir fills seria un desavantatge per a la seva carrera professional. No ve a ser el meu cas, ja que la meva carrera professional és més aviat un passeig professional, potser becaina i tot. No obstant, la qüestió de fons en el plantejament de la sèrie és que tenir fills pot ser un problema per a la nostra economia pròpia. És evident que els pressupostos es disparen quan som “beneïts” amb la paternitat-maternitat. En primer lloc hi ha el menjar, la roba que s’ha de canviar cada dos per tres, el cotxet, la trona… més endavant l’escola, el metge, molt més menjar, molta més roba… i arribem a l’adolescència: la setmanada, el mòbil, l’ordinador, encara més roba i menjar… i si es dóna el cas, la universitat, que si ara tingués un fill ja dono per fet que els estudis superiors de públics en tindran poc. Però la cosa no acaba aquí… si vaig poder emancipar-me, amb prous feines, cap als 23 anys, no vull pensar a quina edat ho farien els meus fills. Cosa que pot arribar a significar que els que ens emanciparíem seriem la meva parella i jo del nostre fill, quan aquest ja tingués quaranta anys! Actualment, tenint en compte que poder estalviar se’m fa complicat, només em faltaria ser responsable d’una criatura. De fet, aquesta visió que si no es té una feina estable i que dóna prous ingressos és una raó de pes per decidir-se a tenir o no descendència, és un argument que molta gent que si que ho vol, els fa tirar enrere.

Ara entrem al fangar del terreny subjectiu, a aquella pintura abstracta plena de colors que és el món de l’opinió.

Al meu parer hi ha una altra cosa molt més important que els factors econòmics, ho he dit alguna vegada en aquest bloc i en alguna que altra conversa. El món actual no és el millor lloc on créixer, com puc sentir-me bé moralment sabent-ho? No és un acte d’egoisme? Està molt bé dir: Vull tenir un fill! Però és una cosa a pensar. Segur que vols que la teva filla creixi en aquest ambient de frustració, de decepció i d’un creixent malestar? Jo no. No m’agrada gens pensar que un recent nascut visqui en aquest sistema cada cop més i més neoliberal, on el capitalisme s’està tornant molt més agressiu amb el pas del temps i les diferencies entre classes socials acabaran sent abismals. S’ha arribat a un punt on la tecnologia i el progrés ofega les relacions socials deixant-les al contacte a través d’una pantalla. I això sense tenir en compte que la caiguda de la qualitat del sistema educatiu i sanitari és inevitable, que la vida en general està degenerant cap a una hostilitat fruit del individualisme i que segurament les generacions que estan naixent ara mateix viuran una guerra a gran escala que res tindrà a envejar a les dues grans guerres del segle passat. La misèria moral, l’empobriment social i la llei del més fort econòmicament parlant serà el seu món. És el que voleu pels vostres fills i filles?

Misèria moral dius? Però senyor… tu no et consideres en certa mesura immoral? Correcte. Però un cop s’ha arribat a establir el relativisme entre tots nosaltres no hi ha morals ni immorals, sinó amorals. Què vol dir això? Que s’ha arribat al punt en el qual l’afirmació: si no m’afecta directament a mi, m’és igual; s’ha establert com a màxima moral. Indiferència en el que passa en el nostre entorn. El immoral és aquell que critica i transforma els valors que, en el nostre cas, ens dóna el cristianisme, que, per exemple, veu en la caritat un paternalisme cap als pobres com si donar uns diners cada un cert temps als més desafavorits fos la nostra redempció, en comptes d’intentar lluitar per a que aquestes persones puguin tenir l’oportunitat d’arribar al nostre nivell social, ser quasi pobres… I aquesta misèria moral porta a l’empobriment social, si només em preocupo per mi i com a molt pels del meu voltant (amics, família), el que passi amb els desnonats, els aturats o els que no es poden permetre pagar una mútua m’importaran ben poc. Mentre els meus drets segueixin intocables o poc modificats, em seran completament indiferents les injustícies socials que es produeixin. La tercera part és una qüestió de les relacions de poder del sistema que ja he exposat més d’una vegada i que cada cop es fa més evident, sinó mireu el “30 minuts” sobre la factura de la llum o el capítol de “Salvados” sobre les elèctriques o els bancs.

Jo ho tinc molt clar, o moltes coses canvien o mai portaré una persona nova a aquest món que cada cop em té més decepcionat. I em sap greu perquè cada vegada més veig molt difícil la possibilitat del canvi. I malgrat que per molt que la possibilitat del canvi sigui, malauradament, una utopia, la lluita continuarà, almenys pels nounats dels meus familiars, amics i companys, que han caigut en aquest error “beneït” o més ben dit, “beneit”.

Nit, dia, hivern, estiu.

Orió brilla intensament davant meu, puc veure clarament cada estrella de la constel·lació en forma de rellotge de sorra. Evidentment és de nit i no vull que el matí arribi mai davant de tal meravella de cel, però és inevitable l’arribada del sol. De sobte passa quelcom estrany, el cel comença a desfer-se, les estrelles cauen com gotes de pluja, unint-se en petits rierols platejats que desemboquen en rius cada cop més grans, jo em quedo bocabadat… la nit i el dia havien desaparegut en un mar de colors intensos on nedo alegrament.

Neva a fora, per la finestra observo els flocs omplint el carrer d’una catifa blanca completament inútil a la ciutat. Tot i així la gent surt a divertir-se, com si mai haguessin vist tal cosa. Penso aleshores en l’estiu, aquells dies calorosos on no hi ha manera de treure’s la xafogor de sobre… i començo a suar. Surto corrents al carrer, necessito treure’m aquella sensació del cos, però a cada passa la neu es fon i el hivern es barreja amb l’estiu gradualment. De la neu a la pluja i de la pluja a un sol imponent que asseca el terra. Els arbres passen d’estar nus a tenir totes les branques plenes de fulles i ocells piulant alegrement. Les persones són cebes a un costat i van quasi despullades a l’altre, en un juguen amb la neu, en l’altre amb la font… l’aigua sembla ser el punt d’unió entre aquesta mescla surrealista, on les boles blanques passen a ser globus d’aigua de colors diversos. I posats a fer, m’ajunto a aquella guerra inofensiva, alegrament.

Dins del llenguatge tenim algunes expressions on fem de la llum i la calor coses positives i de la foscor i el fred quelcom negatiu… això és fruit de la tradició cultural, els nostres avantpassats estaven obsessionats amb aquestes diferències, però en l’actualitat cal? Suposo que alguns pensareu que la riquesa d’una llengua la forma en part l’herència del passat, tot i això sóc del parer que la riquesa també la podem formar nosaltres, creant noves expressions que substitueixin a les que ja comencen a mancar de sentit. La nit ja no és perillosa, o tant perillosa com en el passat, el hivern és igual de positiu que l’estiu, ja que tenim formes eficients per evitar el fred i d’aconseguir menjar. L’esperança que cada cop que arriba la nit, el dia tornarà, que la llum tornarà, em porta a pensar en un llenguatge amb connotacions religioses, la llum… déu és l’esperança, i vivint en la postmodernitat, en la època posterior a la mort de déu i del final de la metafísica, no crec que déu hi tingui gaire cabuda en les nostres vides.

Per això som nosaltres, les generacions digitals que tenim l’esperança un pèl tocada de mort, els que hem de cercar formes alternatives d’expressar-la, i de trobar-la. El llenguatge està viu, i som nosaltres els que li donem vida. Però si no el millorem, si no creem noves metàfores, poc a poc perdrà la seva riquesa i el gran vocabulari quedarà acotat a un petit gruix de paraules, aquelles que més utilitzem. Cada mot, cada frase feta, té una història de fons… cada text, cada obra del passat, ens dóna una visió del pensament d’aleshores. Però clar, nosaltres copsem el passat des de la nostra pròpia realitat, cosa que a filosofia van començar a ser conscients a partir de la segona meitat del s.XX. Ara estic divagant…

El sol ja no sortirà cada dia perquè no ens preocupa si la nit és interminable, juguem amb el llenguatge! Les paraules porten massa temps avorrides d’estar tancades en un calaix! Estan assedegades de noves construccions lingüístiques cansades de veure com només es progressa en la ciència i la poesia sembla enquistada en el passat.

– He trobat feina!- digué en Bernat.

– A si? De què?- va respondre l’Àgata.

– M’han contractat per contar les onades del mar. No paguen molt bé, però és feina.

– No si ja… ja saps, en temps de guerra, a qualsevol forat se li diu trinxera.

– Tens tota la raó, estimada Àgata, tens tota la raó…

Estimada Joana

Com totes les cartes començarem amb les típiques preguntes… Com va tot? On estàs? No sé perquè et vas enfadar amb mi…. suposo que escriure sempre de tu no t’agrada gaire, la teva timidesa és massa gran perquè em dediqui a parlar del que fas i deixes de fer. Ho sento si t’he ofès, però tu ets la meva musa imaginària i no et vull perdre.

Com bé saps, aquests dies he estat molt allunyat de la civilització, tant que el Dilluns no sabia que s’havia de canviar la hora… i malgrat això no podia deixar de pensar en tu, en la teva profunda mirada que tant m’agrada, en aquell somriure juganer que sempre m’amagues, en els teus suaus cabells… enmig del silenci absolut de la nit de muntanya, sota el cel estrellat, jeia absort en els meus pensaments, i tu retornaves a la meva ment per fer-me entendre que la bellesa de la vida es pot trobar en les petites coses que puc tenir tant sigui enmig del no-res com a la ciutat que tant rebutjo.

I vet aquí que un matí, quan el sol encara sortia, que vas venir en persona. Jo estava assegut, prenent un cafè i observant la boira dissipar-se lentament omplint el paisatge de certa nota bucòlica, tu arribaves des del camí ral, mig esbufegant però tant maca com sempre. Sense pensar-nos-ho dues vegades ens vam fondre en una llarga abraçada, cosa estranya en mi, que defujo del contacte humà tant com puc. Les mirades sinceres van precedir aquell somriure anhelat, previ a un petó fresc com l’albada, intens com el color de les brases, embriagador com la olor de l’espígol, ple de satisfacció i d’alegria. Poc desprès t’ensenyo cada racó de la vall, on hi ha el riu on agafar l’aigua, els camins per on hi ha llenya per recollir, els camps on plantaríem tot el que necessitéssim, els llocs on estaria el nostre bestiar  i el que m’agradaria que fos casa nostra en el futur, una borda de dos pisos i quatre habitacions amb un petit pati encarat al sud, un lloc perfecte per a que hi creixessin els nostres fills… aleshores m’agafes bruscament i fort de la mà, em dius que tot això és una utopia sense possibilitat de fer-se realitat. En escoltar això, m’enfado, et dic que no tens raó i tu marxes dient-me que m’esperes a la ciutat.

Com sempre, Joana, tens la capacitat de fer-me retornar a la realitat durant uns breus instants. Vas aconseguir que la resta de dies posteriors a la teva visita estigués capficat en les teves afirmacions, impedint que gaudis de l’entorn com ho havia fet fins aleshores. Tens raó, és una utopia, però per què no ho podem provar? Si es fes realitat, no creus que seríem feliços? Sóc del parer que si…

Estimada Joana, he tornat a la ciutat i no et trobo per enlloc. Per això t’escric aquesta carta, vull veure’t de nou i dir-te en persona tot el que he pensat… espero ansiosament la teva resposta, encara que sigui per dir-me que em busqui una altra persona sobre la qual imaginar la noia amb qui voldria estar…

T’estima,

Ø!