Reflexions Menorquines

Durant 15 dies aproximadament he estat a Menorca envoltat d’adolescents d’entre 13 i 15 anys donant voltes per l’illa en bicicleta. Són moltes les experiències i reflexions que han anat sorgint per les nits, l’únic moment de descans pels monitors on el silenci de les estrelles estroncat per uns gats barallant-se oferien el marc perfecte per pensar… L’únic dolent és que la Moleskine la tinc en una altra banda i mai me’n recordo d’agafar-la.

Un punt de llum, com si d’una estrella caiguda es tractés, solca el negre mar allunyant-se de mi, l’únic referent que separa cel i aigua en una fosca nit fuig a un destí desconegut, tal com si de la metàfora de tot el que deixo a la ciutat es tractés. Ja no hi ha marxa enrere, i no és quelcom negatiu. A cop de vent les preocupacions de la gran ciutat fugen de mi, regenerant el meu pensament, les meves tonteries, alimentant-me de noves idees i fent reaparèixer l’esperit d’observació durant mesos ocults… 8 hores de vaixell fan renéixer de la pols contaminada de Barcelona el meu esperit alimentat pel Mediterrani.

És curiós com les relacion socials es poden analitzar en un simple grup heterogeni de trenta una persones. És curiós veure en nois i noies encara en edat de créixer com l’ésser humà es pot autosuperar amb esforç. És curiós veure com el grup es cohesiona en menys d’un dia i quan el cansament emergeix pot trencar-lo en un puzle de mil peces. És curiós com els sentiments com la por o l’alegria s’encomanen com la grip en un tres i no res. És curiós com els records d’experiències passades poden sorgir del no-res, obrint un torrent de sensacions que et poden mostrar-te tal com ets. És curiós com d’un segon a l’altre es pot passar de la tranquil·litat a la desesperació. És curiós que quan una roda punxa, de sobte totes les bicicletes tenen problemes. És curiosa la capacitat d’aprenentatge que tenim. És curiós com les hormones poden retornar-te la bogeria i l’alegria per viure…

Maó se’n va lentament de les nostres mirades i comença una agonia de vuit hores, agonia on tots sabem el que ens espera al arribar: problemes i més problemes. Notícies massa dolentes, indignació, lloguers, fum de cotxes, feina, el grup de nou separat… persones amb qui has conviscut milers de coses i que et giraran la cara pel carrer… passar de la llibertat de ser tal com vols a l’opressió d’aparentar constantment, on el joc de les màscares torna només trepitjar el port. Tots som actors i actrius, però som pocs els que ho reconeixem. O potser és a la inversa?

Després de cinc dies a L’Hospitalet he recuperat el pessimisme cap a tot… aquest lloc m’atrapa. Ni una llàgrima va ser vessada en el meu interior durant aquells dies ja en el record, s’havia de gaudir al màxim de cada cala, de cada kilòmetre de pujada i baixada, de cada activitat amb unes persones capaces de sorprendre’t en qualsevol instant. Instants… insolacions sense aigua, relleus que m’omplen d’alegria, camins equivocats, Menorca no és plana nois!, tempestes de sorra sense desert, converses profundes en la superfície de la vida, motivació que ens supera als monitors, música i més música, hola bon dia són les 6 del matí i hem d’anar al port, cales sense sorra, zombis que corren, aigua dolça barrejant-se amb salada, somriures i rialles… infants grans que gaudeixen com mai en un entorn acollidor.

Hostil ciutat!

Quelcom cau del meu ull tot xocant al dur i brut terra del carrer. He estat feliç, ho reconec, com potser feia temps que no ho estava, massa creuran alguns. Però ara toca reafirmar-se en la prudència aristotèlica… no cercar la felicitat sinó l’absència de dolor. Tot comença i s’acaba, i no entenc com sabent-ho encara m’afecta tant allò bo que s’acaba… suposo que no sóc tant fred com aparento.

És curiós que sigui escrivint quan em sorgeixen tots els sentiments…

Sobre el Temps

La societat del progrés ha provat sempre controlar tota la naturalesa, mesurar-ho tot matemàticament per tal de poder fer-ne un ús. Però realment tot és tant objectiu com sembla?

Metres, grams, hectàrees, minuts, newtons… són moltes les unitats de mesura, cadascuna per a una cosa diferent, algunes s’ajunten com els kilòmetres-hora, d’altres són un pèl abstractes d’entendre per a molts… però segons sembla totes existeixen, malgrat ser una creació de l’ésser humà, en la Naturalesa. Cosa, això últim, que no em crec… el coneixement és producte del propi intel·lecte humà, ens permet fer moltes coses, avançar en alguns aspectes de la nostra vida, podem comprendre alguns fenòmens naturals, podem tenir l’espai més o menys controlat gràcies al metre, però les sensacions que es tenen fan d’allò objectiu quelcom completament subjectiu.

Dos exemples clars són el temps i l’espai.

Com a persona que camina he experimentat com varia la percepció de l’espai. El primer cop que es fa una excursió o un camí quasi sempre es fa llarg, com si al ser un lloc desconegut la nostra ment captés cada passa d’entorn recollint informació. En canvi la segona vegada ja no es té tant aquesta sensació, i a la tercera o quarta tot va molt més ràpid. I això passa ja sigui en un kilòmetre com en quinze… més d’una vegada se m’ha fet més llarg anar de l’estació de tren de Terrassa al parc de Vallparadís que pujar fins a Sant Geroni des del monestir de Montserrat quan realment he trigat menys a fer lo primer. I és que al caminar, tal com he exposat anteriorment, no només hi entra l’espai, sinó que també el temps. I potser aquest és el factor que et fa creure que has trigat més o menys.

Què dir del temps que no s’hagi dit? Segurament res. Des de sempre que el temps ha estat una obsessió per a pensadors i savis. Moltes de les teories que ha fet l’idealisme posen el temps com a quelcom creat per una divinitat atemporal, són d’aquelles coses absurdes de l’idealisme platònic que s’ha retroalimentat amb les religions. En aquesta entrada no penso fer un assaig sinó intentar fer entendre que malgrat que puguem dir “ha passat una hora” mai seran iguals la hora d’ara que amb la d’abans. De què ha servit posar unitats de mesura al temps? De molt i de res.

Ens ha servit per posar horaris, rutina al cap i a la fi… cosa que ens ha portat a ser éssers preprogramats des de ben petits. A l’escola ja ens ensenyen que cada hora té una feina a fer, és com si tinguéssim por al possible caos que podria ser viure sense rellotges. Però en l’antiguitat es vivia així, tan horrorós era? La llibertat de poder escollir la teva activitat segons et sembli s’ha perdut. Qui sap, potser el migdia no és un bon moment per fer segons què, però ara hi ha persones que s’hi veuen obligades gràcies als horaris. Hom recorda com d’horrible era fer classe a les tres de la tarda al Juny o al Setembre amb el Sol entrant per la finestra tot convidant a fer una migdiada?

Planificar-se serveix per ser molt ordenat, però això ens fa perdre un xic d’espontaneïtat en alguns moments. Les cares allargades en el metro de primera hora i les cares de cansades de les set de la tarda ens donen a entendre que tenim un problema amb aquesta planificació.

En fi, després de tot aquest rotllo només afegir que sóc d’aquells que sempre arriba a l’hora i s’enfada quan la resta arriba tard… A vegades sóc tan contradictori!

I jo els dic…

Em diuen que estudii, que tingui un bon treball per formar una família amb nen, nena, gos i caseta d’estiu.

Em diuen que sempre somrigui, que mai em posi trist, seriós o enfadat.

Em diuen com fer les coses sense donar pas a la imaginació, que el cel sempre serà blau i mai lila.

Em diuen que la pluja no és bona, que la sequera no és perillosa, que el fred és terrible i la nit innombrable.

Em diuen que pagui els medicaments, la sanitat o l’educació mentre altres s’enriqueixen gràcies a ells, que no se’m passi pel cap manifestar-me i encara menys tenir pensaments crítics.

Em diuen obeeix, segueix les lleis sense pensar-t’ho, creu, viu el que t’oferim, consumeix, consumeix, consumeix com un més del ramat.

Em diuen que de l’art res se’n pot treure, que és un futur amb un final ben negre, que tot està fet i no val la pena intentar innovar, que millor cerqui una cosa més seria.

Em diuen que les llàgrimes són inútils, expressar els sentiments una pèrdua de temps, que és demostrar feblesa davant dels demés.

I jo els dic que no em dóna la gana fer-los cas.

Haig de reconèixer que sempre he estat un reaccionari…

Les Dues Baquetes

Per no defraudar els comentaris d’en Bondiaibonsol, aquí arriba un segon relat amb les seves premisses. I tranquil que el català escrit de molta gent que no el va estudiar és horrible, però que això no et faci recular a l’hora de comentar.

Eren com germanes aquell parell de baquetes, sempre molt enfadades entre elles! Però els va passar una cosa que els va canviar la vida per complert.

La 5B era molt gruixuda i li agradava molt els tons greus, la 7A era més aviat primeta i li encantava els tons aguts. Dia rere dia discutien sobre quin era el millor so d’un tabal. Un matí, mentre el Sol sobresortia de les muntanyes del fons de la vall, van rebre una invitació al seu perfil del facebook de la primera trobada de baquetes, masses i tabals del món. Elles van acceptar de bon grat ja que així podrien d’una vegada per totes veure quina de les dues tenia raó.

La sala estava plena a rebentar d’instruments de percussió de tot tipus. Les masses xiuxiuejaven entre elles tot criticant les baquetes “mira la 5A com es passeja creient que és la millor” “I les baquetes del repenique? Buff, sempre amunt i avall… com m’estressen!”, amb tanta mala sort que la resta ho van escoltar i va començar una batalla campal. Els bombos intentaven descol·locar a la restar anant a destemps, les caixes repicaven sense parar ensordint a la resta, els tabals més greus marcaven ritmes de batalla tot avançant en bloc cap a la resta. De cop la 7A i la 5B van pujar fins un faristol i van cridar ben fort: Prou!

La resta va callar a l’instant.

LA 5B va començar a marcar un tempo mentre la 7A intentava reordenar els instruments de percussió. Poc a poc la resta comprenia què era el que passava, les dues baquetes volien acabar amb les discussions ajuntant-los amb quelcom inherent en tots, la passió pel ritme. I d’aquella trobada va sorgir un pacte: Cada cop que sorgís una discussió entre tabals, masses o baquetes, s’enviaria un e-mail amb el link del vídeo de youtube del final de la trobada.

La 5A i la 7A tornaren cap a casa tranquil·les d’haver trobat una certa resposta a les seves discussions, doncs el que era important no era saber si els greus o els aguts eren millor o pitjor, sinó que la unió dels dos obria tot un món de possibilitats rítmiques. Però pel camí una àvia amb al·lèrgia als monopatins les va segrestar. Les dues baquetes van intentar desesperadament fugir, però la força d’aquella senyora era superior, malgrat semblar tenir més de cent anys…

El que va passa després és una altra història que no ve al cas, només diré que després de tot van quedar tant tacades de vermell que semblaven una massa.