Es pensa amb el cor…

L’Humbert jeia al costat de la barra immers en tots els seus pensaments, el seu daikiri disminuia lentament, com si fes un petit glop per hora. El seu voltant s’omplia del fum incesant de cada cigarreta que s’encenia, una rere l’altra; creia que així, contaminant constantment els pulmons podia reflexionar millor. Per la porta va entrar una figura femenina, plena de sensualitat. L’Humbert va aixecar el cap per primer cop en tota la nit, alçà la mirada per quedar-se impregnat per aquella bellesa que ell veia indòmita, malgrat que semblava que era l’únic que ho creia.

La Lucia portava mitja nit cercant un bar on poder pendre quelcom lluny de la multitud que omplia els carrers del Gòtic aquell dissabte per la nit. A més tenia la necessitat de trobar un carrer que conegués, els seus amics l’havien portat per primer cop als barris baixos de la ciutat i l’havien deixat abandonada a les primeres de canvi, cosa que li feia plantejar les seves amistats. Al traspassar l’umbral del bar més acollidor va veure una figua masculina, semblava que estigués encorbad pel pes dels seus sentiments, però tot i així notà quelcom estrany dins del seu cos. La Lucia sentia la seva mirada inquisitiva, però no tenia por, més aviat volia apropar-se a aquell home, conèixe’l, estimar-lo… només veure’l va creure que era allò que havia cercat durant temps. Pas a pas avançava, una eternitat producte del nerviosisme de saber qui era, s’aproximava cap a ell mirant-lo fixament.

L’Humbert s’aixecà per anar cap a la Lucia, els seus cors bategaven tan fort que creien que sonaven per damunt de la música formant el ritme descompassat de les vides viscudes fins aleshores. L’entorn es feia cada cop més petit, cada punt més pròxim, era un espai menys entre els dos, el seu cosmos era tan sols l’espai que els separava. A partir de cert moment, els seus alés es trencaven, la respiració anava a batzegades i, per fi, s’establí el primer contacte visual de veritat, en la penombra del local els seus ulls brillaven amb força intentant penetrar dins l’ànima de l’altre, comunicant-se sense necessitat de paraules. Ja estaven cara a cara, el temps s’aturà, creant una nova realitat alternativa on només es veien ells dos junts per sempre més.

Ho sentien, ho sabien, ho pensaven en el seu cor… allò, aquells segons al ralentí, eren l’inici d’un amor incondicional que no s’acabaria mai.

La Lucia sentia que era l’Humbert l’home de la seva vida, al començar a parlar amb ell tot es va acalarir encara més, somreia com mai ho havia fet, sentia el seu afecte i el volia, el necessitava constantment al seu costat per no perdre mai aquella sensació de benestar que li proporcionava l’Humbert. Ell la va col·locar ràpidament en un pedestal ben alt, volia que tothom sapigués que l’estimava amb devoció, que mai acceptaria que se n’anés amb un altre, que la vida sense ella semblava carir de sentit i no la perdria mai, ja que ser abandonat era la seva por i la gelosia el feia tornar boig.

Amor idealista, incondicional, devot, era la forja d’una relació sentida des del més fons del cor, o això és el que ells repetíen sempre. <Ho sento aqui dins!> es deien, es miraven i reien com uns adolescents irracionals. Aquella unió era com la fe del cristià, un pur dogmatisme on no veien l’error al qual estaven abocats.

Un dia, anys més tard, la Lucia va rebre la primera pallissa per part de l’Humbert pel simple fet d’haver anat a sopar amb unes amigues de la feina i fer unes copes fins les dotze de la nit sense el seu consentiment. <No passa res, perquè noto que és l’amor de la meva vida i sé que en realitat no em vol cap mal. Potser és perque m’ho mereixo…> es va repetir durant tota la nit i cada cop que rebia. Al cap de cinc anys de maltractaments continuats per part del seu estimat príncep blau va voler marxar de casa. Ho va aconseguir, però no viva.

De mà en mà

Corríen les primeres hores del matí de l’u de Gener quan el seu primer amo el va comprar desesperat a l’estanc número dos del carrer major d’una ciutat qualsevol que anomenarem L’H, el pobre home estava desesperat per poder comprar el seu tabac i poder trencar la seva promesa de deixar de fumar poques hores després d’haver-la fet, d’aquí venia la seva desesperació a l’adonar-se que no tenia foc. Durant un temps van compartir sopars romàntics, partits de futbol i cerveses amb els amics fins que un bon dia va decidir canviar d’amo.

Pels mitjans de febrer, en ple carnestoltes, restava estirat damunt una taula impregnada de diverses begudes alcoholiques caigudes durant la nit. Una bella noia disfressada de Fotolog li feia gràcia el seu vestit de floretes liles i taronges sobre un negre mate, a part de que el necessitava urgentment. Així va ser com va aconseguir una nova companya de viatge que se l’endugué a l’estranger, posarem a Alemanya mateix, on va estar fent de company de pis de la noia que es veia que havia anat d’Erasmus. Un dia va venir un grup d’amics seus a visitar-la i aleshores el nostre intrépit encenedor (per si hom no ho havia captat) va voler tornar a la terra dels fumadors barcelonins. No se sap ben bé va acabar a la butxaca d’un dels amics de la noia que ja en tenia un, potser és dels tipics nois que demanen foc quan en tenen.

La primavera resorgia amb força pels carrers que havia abandonat uns mesos enrere i allí el seu viatge de mà en mà va començar a fer-se molt mogut. Al bar de la facultat de filologia eslava va ser agafat per un estudiant de primer curs, al cap d’unes hores l’encenador es va veure perdut pel metro fins que uns “cholos” el van recollir, però com que aquell estampat tan hortera no els feia el pes el van regalar a unes noies tot intentant lligar amb elles. Les noies a la discoteca el van deixar al company de l’institut que fumava per que creia que aixi potser alguna noia el miraria, però en realitat aquest chaval no fumava i va donar-li al seu pare per que a ell no li feia cap falta. El pare va haver de donar l’encenador al seu cap de la obra on treballava que hores més tard el va perdre al parc, lloc en el qual uns rastes el van utilitzar per fer-se un porros. No obstant la policia els va requisar el costo i de pas l’encenador, ja que els policies no en tenien i no podien liar-se’n un sense foc.

Al final, un dels policies resultava ser el company de pis del primer amo de l’encenador que encara s’enrecordava d’aquest i es posà d’allò més content de recuperar-lo encara que estigués completament buit.

La moralina d’aquesta història és que els fumadors són una espècie animal la qual un de cada vuit es comprar encenadors i la resta els treu d’on pot, un xic ridícul si pensem que costen menys que un paquet de tabac i duren molt més.

Poemas

EUROPA ARDE

Revoluciones de papel utópico

arden por sus tristes ideales.

Europa se apaga en su incultura,

sus luces se funden por todos sus males.

Ya nada reluce a nuestro alrededor,

la oscuridad llena cada rincón de las calles.

Revoluciones de papel utópico

arden sin temor.

Soledades sumadas, eso une nuestro ser.

Ese ser que del que todos quieren beber.

Salgo a la calle, el barrio sigue vacío,

la noche no me deja ver

la belleza que se ha perdido.

Me enciendo un cigarro, buscando a un amigo,

una llama arde,

quemando el papel maldito.

FUMADORES DE FILTRO

Desesperación,

nerviosismo impulsivo.

Humo que no se encuentra

entre pensamientos vacíos.

Fumadores de filtro,

¿donde esta vuestro límite?

Una línea separa el sabor (?¿)

del gusto de la muerte.

Fumadores de filtro,

¿Acaso esto de algo os sirve?

Relajados miráis

vuestros sucios ombligos,

llenos de ceniza,

de simple egoísmo.

Fumadores de filtro

pena me da vuestra mente inactiva,

vuestra triste apatía.

Melancólicamente paseo mi mirada.

Solitario devenir,

el del pensamiento que araña.

Desgraciado ser,

el que fuma seis caladas.

Va de topics

-Me’n vaig a comprar tabac. Ara torno.

– Aquestes són les últimes paraules del meu marit, senyor policia, des d’aleshores que jo no em sabut res més d’ell.- Els plors de la Coralie van ressonar per tota la casa novament, ma mare estava desfeta per la marxa de mon pare, feia un any que esperavem que tornes, potser a l’estanc hi havia molta cua, potser ha hagut d’anar a la ciutat per comprar la seva marca preferida, potser s’ha trobat enmig d’un embus o la pluja dels ultims dies ens ha deixat incomunicats i no pot tornar… totes aquestes teories haviem creat per no afrontar la realitat, que ell havia marxat. Per què?

– Mare, pare, us haig de dir una cosa molt important que potser no us agradarà. Seieu al sofa, no sigu cas que de la impressió us feu mal.

– Que passa? Que tens? Ja saps que ens pots explicar el que vulguis.

– La teva mare te raó, no ens fa por res del que ens puguis dir.

– Bé, doncs després d’educar-me a base de futbol, catequesis i de fer-me creixer un àmbit d’homofòbia com és l’escola de l’Opus del poble del costat… haig d’informar-vos de que m’he adonat de que he crescut odiant allò que jo estimava.

– No cal que segueixis fill, ja se el que et passa… no t’agrada el futbol i a sobre ets ateu, no passa res, t’estimarem igual.

-Calla Coralie! Deixa’l que acabi. Dones, sou totes unes bruixes…

– Gracies papa. En fi, és dificil fer el pas que vaig a fer.

El silenci va omplir l’habitació, el pare va aixecar-se per anar a buscar el seu paquet de tabac i va començar a fumar de manera compulsivament.

– Ja sabeu que és el que us vull dir, sóc gai.

-No pot ser! Ets un marica? Jo, en Josep, el gran homofob d’Hostalets, tinc un fill desviat? No pot ser! Qui t’ha encomanat aquesta lletja malaltia? L’Enric, segur que ha estat ell, amb aquell caminar, amb el seu saber cultural, amb les seves classes de dansa… el mato! et juro que el mato a ell i despres et porto a l’esglesia per a que et tornin al bon cami. El meu fill gai, quina tonteria…

– Pare, no hi ha camí bo ni dolent. No hi ha res a curar, perqué no estic malalt. I no ha estat l’Enric, ell és hetero. A mes, no se de que et queixes si tens multitud de videos porno on surten lesbianes (que són homosexuals) follan! Quin problema tens amb els homosexuals homes?

– El teu fill té raó, Josep, si ell sent atracció pels homes, doncs cap problema. Deu ens ha ensenyat que hem d’estimar a tots per igual.

– Deu odia als homosexuals, es més, ell castiga als pecadors amb aquesta malaltia degenerativa. I tu, Coralie, no defensis al nen, o encara t’haure de fer canviar d’opinio a cops de garrot.

El policia ens mirava amb cara de no creure-s’ho gaire. De fet va fer la mateixa cara que el meu pare quan vaig sortir de l’armari, ulls d’odi, punys tancats amb ganes de fotre’m una ostia i cos rígid al veure en que s’havia convertit seu fill únic.

– Segur que no el vareu matar? Els homosexuals tenen una tendencia psicopata molt alta.

-Però que esta dient senyor policia?

-No em toquis! Que encara m’enganxaràs quelcom. Miri senyora, si el meu fill s’hagues tornat aixi, i la meva dona el defenses, jo tambe hagues fugit de casa. Aixi que millor que no us feu il·lusions.

Al marxar el policia, ma mare va parar de plorar i va començar a discutir amb mi. Em donava les culpes de tot lo succeit i no entenia com era que m’havia defensat si ara sense ell no podia fer res.

– No pots treballar? Qui t’ho prohibeix?

– Jo- en Josep acabava d’entrar per la porta, tenia una escopeta a les mans i feia una farum de whisky que tombava.- Aixó és casa meva, o marxes d’aqui tros de gai asqueros o et mato amb les meves propies mans. Marxa d’una punta vegada, que porto un any follant amb prostitues barates i me n’he cansat. Vull fer-li a ta mare un nou fill, ja que tu ja no ho ets. FORA!!!

– Me’n vaig a comprar tabac. Adeu mare.

(Per a que ningu es queixi, acabaré dient que el protagonista viu feliçment a la ciutat, ha acabat la carrera i treballa d’allo que ha estudiat…)

24h: soledat sense fums…

En un d’aquells intents desesperats per demostrar-me que puc fer front a les veritats que m’he imposat, he tirat endevant una acció que temps enrere era més fàcil de suportar… poder estar mes de 24 hores sense fumar… durant els mesos laborables intento marcar els diumenges com a dia sense fum, pero ahir va sorgir per que si… a l’arribar a casa rebentat d’una setmana bastant activa vaig decidir fer un dia de descans de vida social i alhora deixar descansar els pulmons.

Tinc claríssim que al sortir el carrer el primer que faré serà encendre un nou cilindre de mort escollida… Com és que l’èsser humà es crea vicis? El sexe no és un vici, per molt que la esglèsia ens ho vulgui vendre així… en canvi l’alcohol i el tabac, que durant molts anys han estat una mostra de maduresa i simbol de rebelió, si que son uns elements que ens destrossen el fetge i els pulmons.

Estic critican algo? El cervell va massa ràpid i el text esta quedant bastant poc clar… es el que em sol passar quan tinc absencia de nicotina i a sobre, per fustigar-me mes encara, penso en ella. La musica corre entre les venes de la ma, fent-me escriure sense parar, un impuls que em relaxa molt mes que cada inspiracio grisa que crema els meus pulmons deixant-los del negre més impur que no podré veure mai en vida… sols una simple autopsia mostrara a tots els meus essers estimats qué m’ha matat…

Deixa-ho, deixa-ho!! diuen veus internes… pero no em veig capaç de viure envoltat d’una realitat rapida, nerviosa, clara, neta, i no sentir aquell dolor al respirar que em recorda cada mati que estic despert en un mon que en pocs instants m’agrada…

Aquest text es una paranoia… es el problema d’escriure el primer que se’t passa pel cap… proximament, quelcom de major nivell… espero que aquest post sigui d’aquells que ens deixa a tots sense res a dir…

o no…