Sobre el Nacionalisme

El nacionalisme és una cortina de fum perfecte per amagar els problemes socials.

Des de l’11 de setembre, i uns mesos abans, s’ha produït un canvi en la discussió política que m’espanta, moltíssim la veritat. Com podeu imaginar em refereixo al discurs sobiranistanacionalista català. Com a bons partits polítics a la caça de vots hem presenciat com CiU ha canviat de jaqueta, el PSC-PSOE cerca un discurs diferent per captar els catalans no independentistes o ERC s’apropa més a la dreta de SI.

Em fa gràcia, molta gràcia que per una manifestació d’entre un i dos milions de persones es pugui aconseguir això i que les manifestacions del moviment indignat o de l’última vaga general passessin bastant desapercebudes pels partits polítics. Aquesta entrada subscriu en certa manera les crítiques per part de ICV, està molt bé que es vulgui donar al poble català el dret a decidir sobre el seu futur, però ens estem oblidant completament dels problemes socials que tenim.

Mentre es discuteix sobre la independència oblidem les retallades, de veritat no recordem que el primer govern que va iniciar les retallades no va ser l’espanyol? No recordem que va ser CiU? A ningú li sembla estrany com a mínim que l’Assemblea Nacional Catalana hagi donat suport INCONDICIONAL al president Mas? Cada cop que pels carrers del meu barri veig estelades amb la web de la ANC a sota m’horroritzo. Els convergents obtindran una àmplia majoria absoluta per pura tàctica electoralista, sobretot si tenim en compte que ens han enganyat com el PP fent el que han volgut sense seguir gaire el seu programa electoral.

I què pot passar el 25-N? Que moltes persones donaran via lliure a la dreta per continuar eixamplant les diferències entre rics i pobres. De debò creieu que la millor forma de sortir de la situació econòmica actual és separar-se de la resta de l’estat espanyol? Em fa gràcia sentir gent dient-ho, com si TVC hagués aconseguit menjar-nos definitivament el cap. Mentre ahir als voltants del Congrés es manifestaven milers de persones en contra de les retallades semblava que pels mitjans el més important era el suposat gir sobiranista de Catalunya. No és prou clar que la confrontació de nacionalismes és una cortina de fum perfecte?

Els problemes venen de Madrid… un cop siguem un estat serà culpa dels immigrants… després dels jueus… després dels castellano parlants… i finalment a qui culparem? Qui serà el cap de turc… Barcelona? La Unió Europea?

Tinc moltes preguntes perquè no veig res clar. Moltes han sigut les converses… persones que s’han girat cap al nacionalisme català pels insults que es reben d’Espanya. Cosa que no entenc perquè la imatge que tenim ve donada pel que ens ofereix la televisió. No crec, per experiència pròpia, que al traspassar la franja de ponent t’insultin per ser català.

I no ens equivoquem senyors! Defensar la cultura pròpia d’alguns atacs de l’Espanya profunda no és defensar Catalunya com a estat. Per això no em vaig manifestar l’11 de Setembre. Tinc una cultura i una llengua, em molesta que l’ataquin amb arguments sense sentit, però d’aquí a deixar-me endur pel joc de confrontació de persones que realment tenen problemes iguals és quelcom que mai faré. I si hom posa la història pel mig està caient en un gran error. Portem oprimits en el nostre territori des de l’arribada dels romans, si ens hem de posar demagogs.

En fi, no sé on arribarem a parar però trobo que el camí per sortir de l’abisme on les classes mitjanes i baixes ens trobem és la lluita contra a aquells que ens han dut fins on estem, i Espanya no és precisament un dels factors.

Sobre les Campanyes Solidàries Absurdes

Hi ha varies formes de donar suport a segons quines causes, algunes interessants, d’altres que arriben a l’absurd. Més endavant explicaré d’on ha sorgit la reflexió sobre el tema.

La solidaritat és una paraula un pèl desgastada, la veritat, s’ha esgrimit tants cops que ha semblat perdre tot el sentit que tenia, a saber, la cooperació entre nosaltres, els humans, per tal d’assolir una certa igualtat al veure persones més desafavorides que nosaltres. La caritat cristiana amb un nom més maco.

S’ha arribat a un punt tal que es demanen fer coses per solidaritat que no tenen gaire sentit, com per exemple acumular taps de plàstic per aconseguir que un nen sigui operat… ja em direu vosaltres per a què serveix això! Si gràcies als taps de plàstic un es pot operar CIU ja té la solució al dèficit sanitari, res de retallades Mas només cal acumular taps de plàstic per pagar la sanitat! Potser sóc jo qui no ho entén… tota la vida tirant els taps a les escombraries del plàstic per ara trobar-me que si els hagués acumulat seria ric.

Però posem en marxa la lògica per tal d’entendre una mica tot això.

Potser la qüestió de fer campanyes solidàries absurdes és aconseguir un cert ressò mediàtic. És a dir, nosaltres podem fer una campanya de recaptació de diners venent roses i destinant els beneficis a una causa solidària, cosa que per aquest Sant Jordi s’ha fet molt, i no sortir per la televisió ni els diaris ja que no té cap mena de suc friki; o bé fer una campanya de recollida de burilles de tabac en solidaritat als qui pateixen càncer de pulmó sortir als mitjans de comunicació, aconseguir que la gent se’n rigui de nosaltres i fer publicitat de la nostra lluita d’una forma poc honrada, la veritat.

En fi, és una petita reflexió que fa dies que em ronda pel cap i no té cap explicació més enllà de poder publicitar-se, malgrat que no és gaire senzill arribar al mitjans… potser cada cop sorgiran noves campanyes “creatives” de solidaritat.

I posats a fer, perquè no fem nosaltres alguna proposta? Començo:
Campanya de recollida de mistos utilitzats en solidaritat als trolls de l’Arqueòleg que fa temps que no apareixen…

Músics al carrer

Els temps que corren deixen sense espais d’acció, ni llocs on poder guanyar-se la vida. El carrer, les places o les andanes i passadisos del metro són un exemple de cap a on es dirigeix l’economía. Qualsevol excusa s’ha convertit en el mitjà necessari per sobreviure. Tots, però sobretot els joves i els més grans, es poden veure obligats a fer-ho.

Un exemple d’això pot ser el pobre senyor que sobrepassa la cinquantena que per sortir massa car a la multinacional on treballava, el van fer fora. Al ser tan gran als ulls de les empreses no troba feina i desesperadament toca la guitarra al carrer, davant d’una botiga tancada per la falta de clients, a la recerca d’una petita donació de qualsevol ciutadà anònim, sense adonar-se’n que al barri on possiblement viu, poca gent es pot permetre deixar-hi un valuós euro. O alimentar el músic del carrer o quedar-se sense el pa d’aquell dia, sospesen els vianants que l’observen detingudament.

Un altre cas és el d’aquell noi que et trobes al metro cada dia, tocant acords inimaginables davant de la multitud estressada que corre cap a la feina. Lògicament ningú li fa cas. Aquest noi va venir del nord a estudiar, al principi tot li va anar bé, però en sis mesos la seva vida va fer un tomb inesperat i la beca només li permetia pagar-se la carrera. Viu en una casa okupa i subsisteix com pot del que aconsegueix en el metro o li donen a les botigues. Immers en el seu món de notes, evoca tota la seva melanconia pels passadissos del suburbà; però s’ha de guanyar almenys tres euros per poder menjar alguna cosa calenta i per això es veu obligat a tocar cançons conegudes, massa senzilles pel seu gust, per tal de fer recordar als passatgers moments lligats a aquells acords. 

Almenys ells tenen la sort de poder guanyar, per molt mísera que sigui, alguna moneda. D’altres s’han de conformar en viure dins del cotxe o tornar cap al seu país.

L’entorn canvia

Un altre any ha passat quasi desapercebut, l’únic que m’ho fa veure és el meu voltant. L’entorn canvia. Em sento més pesat, més prudent, més racional cada dia que passa i aixó no m’agrada gens. Veig que hi ha coses que no m’omplen com voldria, que es fa pesat d’aguantar, però que quan no les tinc, les enyoro. Cada matí el carrer es desperta diferent al dia anterior, no hi ha dos carrers iguals, ni dos dies iguals… canvi heraclitià, constant barreja de ser i no ser.

Etíl·liques, així defineixo les meves últimes quatre nits. Vaig pujar a la muntanya a cercar repós i només hi he trobat paisatges hivernals excempts de neu. Dalt del punt més alt del precipici observo el que voldria que fos el meu entorn, pero lentament es desfà aquella vall per convertir-se en una gran ciutat plena d’estereotips que et lliguen a un estil, a un no viure lliurement.

Dubto del que vull, del que desitjo per por a perdre-ho, a fer-ho malbé. Un ’09 començo sense tenir res clar…

Que em passaria si…

EL SISTEMA REBENTA DEIXANT ALS TURISTES BLOQUEJATS

La Vanguardia 23 d’Octubre 2008

Estimat diari: (241008)

Avui començo a escriure’t, ets el primer que faig en la meva vida, però el que esta passant al món és necessari deixar-ho escrit. Jo havia marxat tranquil·lament de viatge a veure unes amigues belgues que estudien a la bonica ciutat universitària de Leuven, quan la fi del sistema bancari europeu ens ha agafat fora del nostre pais. Per desgràcia ja no podem tornar fins que això s’arregli una mica. Perque?

La crisis ha fet més clara les divergències dins d’Europa, i encara més dins de la ja desmembranada Bèlgica. Les fronteres, despres d’anys sense succeir, s’han tancat. No es permet sortir ni entrar a ningú de cap dels països de la unió. Aprofitant l’enrenou els independentistes flamencs han declarat la independencia del seu territori, i ning sap ben be que passarà durant els dies següents.

Per la meva part, m’he començat a comunicar com he pogut amb els meus familiars i amics, he començat a cercar feina del que sigui per pagar-me el menjar, per sort l’allotjament me’l dona una amiga d’allà… encara que per les miradetes que em fa, dubto que sigui per solidaritat, sino per poder lligar amb mi si amb el pas dels dies aixó no s’arregla.

Em sento un xic angoixat, mes que res pel que pot ser i pel que pot passar en tot el món. Per les noticies es veuen escenes de violencia per tot arreu, sembla que a Barcelona s’ha iniciat una situacio semblant a la de la semtana tràgica, a Madrid els franquistes s’han començat a mobilitzar pels voltants de la Moncloa i a la resta d’Espanya resorgeix el cantonalisme que va acabar amb la primera republica. A la resta del món les escenes de caos també s’han produit, per exemple a França els antidisturbis s’han vist col·lapsats per multituds de manifestacions simultanees arreu de l’estat i a EUA hi ha una guerra oberta entre les bandes urbanes per aconseguir el control de les ciutats més riques…

No se que passarà, però en aquest moments d’incertesa només desitjo poder estar al costat d’ella, estirat al llit, abraçant-la i poder fer allò que sempre havia desitjat, marxar a la muntanya i oblidar-me de la humanitat que no m’importa. Però per desgràcia, no se quan la podré veure una altre vegada.

L’únic cert d’aquesta historia es que del 20 al 24 marxo a Belegica, espero que aixó no em passi pas.

Com és que estudio filosofia?

En un arrebat d’autoreflexió possiblement produit al veure els 1100€ que haig de pagar pels dos semestres d’aquest curs m’ha vigut al cap una qüestió que durant tot un curs passat rondava sense parar. Perquè estudio filosofia?

Per tenir un titol universitari? No, aquesta seria la resposta de molts dels meus companys pero no és el meu cas… al començar cercava un espai on poder alimentar encara més les qüestions que en sorgien del cap i conèixer amb profunditat els inicis de totes aquestes “palles mentals”. L’any passat trobava absurd continuar, tot era semre el mateix, les explicacions eren sempre dels mateixos autors (que si Kant això, que si Aristotil allò, que si Platò no se qué) … fins que aquesta setmana he recobrat en certa mesura l’afany pel saber, pel coneixer. Què ha produit el canvi? Metafisica i filosofia del llenguatge.

Porto dos divendres arribant a la bonica ciutat on visc sota un pensament constant sobre el ser, l’infinit i el no-res. No puc extreure cap mena de conclusio, però m’agrada quedar-me en aquest estat de no saber.

Però tot acabarà. I aleshores tornarè a assignatures que no em facin pensar, tornarè a la historia de la filosofia. I això em provoca un neguit considerable. Perque la carrera de filosofia és en realitat la carrera de Historia de la filosofia? Aquest sistema hauria de canviar, pero per desgracia amb el pla de bolonya encara serà més dificil. Entres a la facultat ple d’idees i ganes de fer coses i al cap d’un parell de semestres ets un pensador durment més… Passeges pels passadissos del 4rt pis de l’edifici de la UB del carrer Montealegre num.6 i poques persones semblen estar gaudint la carrera. Inicies primer amb una il·lusio ingenua, produida per professors de certa qualitat, i al cap d’un any et veus dins d’un lloc on per obligació amb tu mateix per allò que comences vols acabar ràpid.

He tingut una crisi existencial amb la carrera, i gracies a la creació d’un grups d’estudiants d’una associacio en pro de l’art, de la creació PROPIA, de la innovació en el pensament, del FER i no ESPERAR, he recuperat les ganes d’acabar la carrera i saber que despres hi haura alguna persona amb la qual discutir i proposar un nou projecte filosofic, una nova manera d’apendre i ensenyar.

Alternatives al capitalisme

Ahir va ser una nit de llargues converses sobre el futur de la humanitat, o el que pugui passar si la crisis que ens venen els mitjans realment existeix i es produeix… Amb una clarividència alcoholitzada vaig pensar dues alternatives al capitalisme, una semblant al comunisme i el hippisme dels 60 (ho haig de reconèixer) i l’altre més pròxima a un nihilisme compulsiu.

Alternativa hippy-guay: Seguint el que vaig dir d’Epicur, des de fa molts anys s’hem passa pel cap una vegada i una altre poder portar a terme un altre jardi, amb els matissos que se’ns passés pel cap fer. Seria una comuna on l’autarquia permetria viure lliurement de la resta de la humanitat… fins que ens vinguessin i ens diguessin que aquells terrenys son de no se qui i que els mossos estan preparats per fer-nos fora.

Alternativa destroyer: No fer res per mitigar els efectes del canvi climatic i destruir-nos massivament sense deixar ni un sol humà sobre la Terra. Fariem un favor a la naturalesa i ens fariem un favor a naltros mateixos.

jo soc partidari de la primera els dies que estic una mica content (pocs) i de la segona cada cop que miro les noticies o llegeixo el diari (cada dia)

Algu te una proposta millor?