Heterofobia

“En cert sentit, en Jofre vivia la mar de feliç envoltat de la seva gent. Cada cap de setmana es vestía amb el màxim de glamour i es dirigía als locals de sempre. Allà es trobava amb els seus amics i mentre es prenia un Hurricane, els seu còctel preferit, la conversa començava a agafar un to cada cop més encés. El tema de conversa era els heteros, que eren posats verds per la seva manca de glamour, intel·lecte, saber fer i sobretot per lo monotemàtics i nyonyos que arribaven a ser. Un d’aquests dies, quan la conversa estava al punt àlgid, amb en Cesc explicava la seva teoria de que no hi ha heterosexualitat sino cubates de menys i les seves històries que ho demostraven empíricament, van entrar al seu bar un grup de nois i noies que estaven fora de lloc. Eren clarament heterosexuals.

En Jofre i els seus amics van intentar demostrar la teoria d’en Cesc i quan els nois heteros anaven ben servits s’hi van acostar per lligar amb ells. En Jofre es va apropar a un noi alt d’ulls blaus, somriure encisador i un cos lleugerament moldejat al gimnàs. A l’escoltar la conversa d’aquell grup no s’ho podien creure, discutien sobre quin era el millor mètode científic si l’inductiu o l’hipotico-deductiu, són gais segur, van pensar els dos amics. Quan l’atac era cada cop més clar, amb insinuacions, aproximacions de cossos i mirades que despullaven van entrar al bar un grup de gais ultra radicals.

Després d’una intensa discussió entre els ultres i el grupet hetero, es va iniciar una baralla que va acabar al carrer. En Jofre i en Cesc van sortir a ajudar als heteros, els ultres els van acusar de ser amics dels que durant segles els havien oprimit i que eren com ells o pitjor.”

Igual que és molt lícit posar de manifest l’homofòbia i denunciar-la públicament, també em veig obligat a denunciar que els heterosexuals som criminilitzats, vexats i insultats en alguns cercles homosexuals. Em sembla aberrant que els que es queixen d’opressió social sigui després capaç d’oprimir als altres (com aquells independentistes que odien qualsevol persona que no sigui catalon parlant). Crec que hi ha heterofòbia, només cal veure algunes afirmacions que es fan per la xarxa…

Ni els homosexuals són uns mariques de merda ni tots els heteros som uns garrulos futboleros sense sentit del ritme i la moda!

Proposicions per al 2009

Cada any, la Guillermina col·loca el seu pessebre a l’escala per falta d’espai als seus 30 metres quadrats que anomena casa. A aquesta noia ultracatolica li encanta Nadal i s’imagina a Josep i Maria corretejant per Belem a la cerca d’un bon lloc on donar a la llum. Cuidadosament col·loca les postals que ha anat rebent de diferents llocs del pais, ordenades de la més llunyana a la més propera. Per acabar de decorar l’entrada, al marc de la porta hi posa els tres Reis d’Orient i la estrella que han de seguir per poder arribar al portal.

Hores més tard arriba el seu company, amb les tipiques flors vermelles que decoraran la petita sala d’estar. I, asseguts al sofà, la parella comença a escriure els seus proposits per a l’any 2009:

• Acabar amb la fam al món mundial!
• Aconseguir que tothom sigui feliç
• Poder viure un any sense ensurts economics ni de salut.
• Anar al gimnas, començar i deixar de fumar, acabar la carrera d’una vegada, buscar una feina millor, deixar l’alcohol, follar nomes per tenir fills…
• Destruir tots els homosexuals, ateus i protestants.
• Demostrar que tot gira al voltant de la Terra.
• Fer veure a la comunitat de veïns que la teoria creacionista és més valida que la de l’evolucio.
• Cremar varies sinagogues i centres de planificacio familiar
• Recaudar fons per finançar un nou partit politic més de dretes que el PP
• Aconseguir contactar amb vida extraterrestre i fer-los passar com a enviats del senyor.
• Tornar bojos als hippies dels meus pares a base de lectures del nou testament.
• Obrir un blog on es faci apologia dels meus valors.

Un cop fet aixó, la nostra estimadíssima parelleta va anar-se’n a dormir en llits diferents, tal com ha de ser.

Si algu té una proposicio per a l’any 2009, ja sigui per la parella o en general, esta obert a fer-la.

Va de topics

-Me’n vaig a comprar tabac. Ara torno.

– Aquestes són les últimes paraules del meu marit, senyor policia, des d’aleshores que jo no em sabut res més d’ell.- Els plors de la Coralie van ressonar per tota la casa novament, ma mare estava desfeta per la marxa de mon pare, feia un any que esperavem que tornes, potser a l’estanc hi havia molta cua, potser ha hagut d’anar a la ciutat per comprar la seva marca preferida, potser s’ha trobat enmig d’un embus o la pluja dels ultims dies ens ha deixat incomunicats i no pot tornar… totes aquestes teories haviem creat per no afrontar la realitat, que ell havia marxat. Per què?

– Mare, pare, us haig de dir una cosa molt important que potser no us agradarà. Seieu al sofa, no sigu cas que de la impressió us feu mal.

– Que passa? Que tens? Ja saps que ens pots explicar el que vulguis.

– La teva mare te raó, no ens fa por res del que ens puguis dir.

– Bé, doncs després d’educar-me a base de futbol, catequesis i de fer-me creixer un àmbit d’homofòbia com és l’escola de l’Opus del poble del costat… haig d’informar-vos de que m’he adonat de que he crescut odiant allò que jo estimava.

– No cal que segueixis fill, ja se el que et passa… no t’agrada el futbol i a sobre ets ateu, no passa res, t’estimarem igual.

-Calla Coralie! Deixa’l que acabi. Dones, sou totes unes bruixes…

– Gracies papa. En fi, és dificil fer el pas que vaig a fer.

El silenci va omplir l’habitació, el pare va aixecar-se per anar a buscar el seu paquet de tabac i va començar a fumar de manera compulsivament.

– Ja sabeu que és el que us vull dir, sóc gai.

-No pot ser! Ets un marica? Jo, en Josep, el gran homofob d’Hostalets, tinc un fill desviat? No pot ser! Qui t’ha encomanat aquesta lletja malaltia? L’Enric, segur que ha estat ell, amb aquell caminar, amb el seu saber cultural, amb les seves classes de dansa… el mato! et juro que el mato a ell i despres et porto a l’esglesia per a que et tornin al bon cami. El meu fill gai, quina tonteria…

– Pare, no hi ha camí bo ni dolent. No hi ha res a curar, perqué no estic malalt. I no ha estat l’Enric, ell és hetero. A mes, no se de que et queixes si tens multitud de videos porno on surten lesbianes (que són homosexuals) follan! Quin problema tens amb els homosexuals homes?

– El teu fill té raó, Josep, si ell sent atracció pels homes, doncs cap problema. Deu ens ha ensenyat que hem d’estimar a tots per igual.

– Deu odia als homosexuals, es més, ell castiga als pecadors amb aquesta malaltia degenerativa. I tu, Coralie, no defensis al nen, o encara t’haure de fer canviar d’opinio a cops de garrot.

El policia ens mirava amb cara de no creure-s’ho gaire. De fet va fer la mateixa cara que el meu pare quan vaig sortir de l’armari, ulls d’odi, punys tancats amb ganes de fotre’m una ostia i cos rígid al veure en que s’havia convertit seu fill únic.

– Segur que no el vareu matar? Els homosexuals tenen una tendencia psicopata molt alta.

-Però que esta dient senyor policia?

-No em toquis! Que encara m’enganxaràs quelcom. Miri senyora, si el meu fill s’hagues tornat aixi, i la meva dona el defenses, jo tambe hagues fugit de casa. Aixi que millor que no us feu il·lusions.

Al marxar el policia, ma mare va parar de plorar i va començar a discutir amb mi. Em donava les culpes de tot lo succeit i no entenia com era que m’havia defensat si ara sense ell no podia fer res.

– No pots treballar? Qui t’ho prohibeix?

– Jo- en Josep acabava d’entrar per la porta, tenia una escopeta a les mans i feia una farum de whisky que tombava.- Aixó és casa meva, o marxes d’aqui tros de gai asqueros o et mato amb les meves propies mans. Marxa d’una punta vegada, que porto un any follant amb prostitues barates i me n’he cansat. Vull fer-li a ta mare un nou fill, ja que tu ja no ho ets. FORA!!!

– Me’n vaig a comprar tabac. Adeu mare.

(Per a que ningu es queixi, acabaré dient que el protagonista viu feliçment a la ciutat, ha acabat la carrera i treballa d’allo que ha estudiat…)