Jornada de Reflexió

Estimats lectors d’aquest humil blog, tinc un problema.

Estem a la jornada de reflexió prèvia a les eleccions de demà i segueixo dubtant com mai ho havia fet fins ara davant d’aquest fet. I de què dubto? Doncs sobre qui elegir com a representant meu. Des de sempre havia votat nul per què no em sentia identificat amb cap partit polític, però aquest cop és diferent, he seguit la campanya quasi cada dia a partir de les noticies de TV-CiU, el debat, les entrevistes a Àgora que m’interessaven… i estic fet un lio.

Per una banda hi ha la possibilitat de votar a ICV, que semblen la força més transparent i més propera als meus desitjos de no perdre l’estat de benestar ni fer avançar més la dreta. Però també penso que si m’interessa és gràcies a Joan Herrera, que ha fet una campanya realment interessant i que té unaatòria molt bona, a part d’una àmplia experiència en defensar en minoria a Madrid el que creia més convenient pels seus votants. Però no m’agrada pensar que justament ara que es pot donar una lliçó a la classe política elegint la CORI, desaprofiti la situació.

Si, dubto entre frenar la dreta fent un ús responsable del vot o desautoritzar el poder amb humor. Sóc l’únic en aquesta situació? No ho crec… estic acollonit pel que pugui passar demà. Si PxC i SCI aconsegueixen alguna cosa, no sé com pot acabar Catalunya… però també m’agrada imaginar com seria veure a Carmen de Mairena al Parlament. Si tots els votants descontents es posesin d’acord i anéssim a les urnes en massa a escollir la CORI o algun partit minoritari, el cop seria molt gran cap als convergents i socialistes.

No sé… no sé què farè… demà quan estigui davant de totes les paperetes deixaré que el meu instint em guíi. Potser decideixo que a ICV la podré votar a les municipals i que la CORI només ho podré fer un cop a la vida…

Mítings i Debats

L’altre dia al teatre on treballo va haver-hi un míting de CiU per a la gent de L’H i Cornellà, coneguts bastions de la convergència. Per sort no vaig haver d’assistir, malgrat l’aparició estelar d’en Pujol pare que va fer omplir les 215 localitats de jubilats ansiosos d’escoltar el seu heroi i tenir caramels gratis.

La qúestió, no obstant, no és aquesta. Les campanyes electorals basades en mítings són una farsa, un espectacle per als de casa, on es parla molt i no es convenç a ningú. És a dir, que són completament inútils i a sobre tenen molt més ressò mediàtic als mitjans que qualsevol debat. I el pitjor de tot és que gran part d’aquests actes estan subvencionats amb els nostres diners, quan a la majoria de la població no els interessa gens ni mica. Els mitings són un robatori consentit.

Per altra banda tenim els debats, com el d’ahir de TV3. És aquí on es veu per on aniran els trets, quins són els polítics més ben preparats i quins repeteixen constantment el mateix. Cocnlusió del debat d’ahir: CiU pot pactar amb PP i ERC, ICV pot pactar amb PSC o ERC, PSC diu que governarà sol, C’s vol pactar amb tot déu, el PP té la pitjor política que he vist en la mevca vida, en Joan Herrera és el qui vaig veure millor orador, el Montilla estava molt nerviós però cap al final va deixar anar una gran perla (Ara CiU i PP es barallen però acabaran pactant), Puigcercòs repetia tota l’estona el mateix (el pacte fiscal, Espanaya ens roba), el Mas parlava amb una gran seguretat que guanyarà i evitava qualsevol pregunta compromesa i el Ribera va mostrar-se moderat fins que va sortir el tema de la llengua.

Com a votant a favor del vot nul em sentia molt interessat per escoltar que proposaven i com es tiraven ganivetades a tort i dret. Curiós que els partits minoritaris eren els més atacats (PP amb l’economía, C’s amb la llengua i ICV amb les infraestructures), era com si els majoritaris tinguessin por de perdre vots cap a una banda i altra, mentre ERC sols rebia crítiques del PP. Una cosa que es va repetir des dels partits del Tripartit era clara i lògica: No es poden augmentar les ajudes i mantenir l’estat del benestar (si és que existeix) abaixant els impostos.

Total, que amb dues hores de debat vaig escoltar i valorar molt més els polítics que ens han de governar que no pas veient les notícies sobre els mítings que es fan dia rere dia. Més debats i menys actes per pujar l’autoestima dels caps de llista.

Eleccions 2010

Comença una nova setmana monotemàtica, aquest cop sobre les eleccions al parlament de Catalunya. Espero amb aquests dies poder animar a la gent a anar a les urnes. Potser a algú li sona aquest post, però per començar el trobava el més adient.

LA INMIGRACIÓN NOS INDUCE AL RACISMO

Hace cerca de mes, un compañero mío de partido fué juzgado injustamente por incitar al odio racial sólo por repartir unos panfletos durante la última campaña municipal donde demostraba que el aumento de la delincuencia era causado por la inmigración.

Como máxima representante del Partido Popular de Cataluña tengo la obligación de defenderlo de tales injurias. Claro que mi compañero tenía completa razón, la inmigración es la causante de gran parte de los males de nuestra sociedad, ellos se llevan la mayor parte de ayudas del gobierno socialista, los pisos de protección oficial se los dan a ellos antes de a cualquier joven español, los carteristas, las prostitutas, las mafias violentas son todas extranjeras. Cuando te paseas por las Ramblas de Barcelona solo se ven árabes y gitanos robando a los pobres turistas, el Raval es peligroso des de que llegaron en ola todos esos extranjeros, antes no había ningún tipo de problemática.

No es que seamos racistas, es que son ellos los que nos llevan a pensar así, los hechos lo demuestran, si en los institutos se forman ghettos es por ellos, si hay violencia en la calle es por las bandas latinas, la violencia de género es por ellos, la alta tasa de paro es por su culpa, la congestión de la seguridad social es por ellos… Vienen solo a por los papeles para aprovecharse de los derechos de poder ser español, mientras los que somos realmente de aquí vemos que se recortan los nuestros. Por todo eso no nos gustan los inmigrantes, si no son queridos, que no vengan o que se vayan, pero que dejen de sangrar nuestra pobre España.

Esto es culpa del gobierno socialista que ha corrompido el sistema judicial llevándolo a acusar a las personas equivocadas, los verdaderos españoles que dicen las cosas tal como son.

Alicia Sánchez Camacho, presidenta del PP Cataluña.

desmontant falsos arguments

El catolicisme ha hagut al llarg de la història esgrimir diversos arguments per tal de continuar amb la seva mentida. Actualment s’utilitzen, que jo hagi llegit, escoltat i que considero els més importants, un parell que pasaré a discutir i desmontar.

– Defensa uns valors que estan en decriment, com la solidaritat, l’amor al prógim i la caritat.

Aquests valors estan en decadència, si d’acord, però no són únics i exclusius del catolicisme, de fet formen part de totes les religions majoritàries. Per altra banda, parlar de solidaritat té relació directe amb l’amor al prògim, que és un valor moral de sentit comú. Pel que fa a la caritat cristiana no arribo a entendre quina diferència hi ha amb la resta de caritats, la seva és millor? Però encara diria més, és innecessària en l’actualitat ja que la reinserció s’ha demostrat molt més efectiva que el donar diners als desafavorits, és molt millor per la societat el treball que fan ajuntaments i associacions ajudant a entrar al món laboral als sense sostre que continuar animant a aquests a no fer res.

– Dòna una espiritualitat positiva.

D’això extrec que és una necessitat humana creure en alguna cosa per evadir-se del món en el que viu. Això és la espiritualitat, l’evasió. Com a necessitat humana que és, és creació humana també, com a tal, és producte de la imaginació, per tant Dèu no existeix més enllà que dels nostres pensaments, no és cap entitat metafísica real, i qualsevol cosa pot donar-te espiritualitat. Una bona novel·la et pot transportar a qualsevol lloc, estar envoltat de gent gaudint d’un concert et fa sentir millor, anar a veure una obra de teatre i acabar sentint empatia per l’actor és espiritual… si ens posem a filar prim, moltes coses que fem ens aporten unes sensacions que els creients anomenen espiritualitat i ens fan sentir culpables de ser incapaços de veure-ho.

No senyors, veure com l’esglèsia catalana es gasta millons d’euros en fer venir un ric a sermonejar-nos sobre valors caducs mentre per una altra banda demana i coarta a petites entitats un lloguer per un espai que estava cedit desde feia dècades amb l’excusa que no ténen diners per remoledar la façana de la catedral de Barcelona no és espiritualitat, és enriquir-se i enriure’s de la voluntat del èsser humà, és aprofitar-se d’una necessitat… és fer el mateix que els especuladors, i això de moral en té poc.

Estat laïc i cristianisme

Porto molt de temps pensant aquest post, des dels moviments antiavortistes més o menys, i ahir encara em feia més ràbia com l’esglèsia catòlica intenta interposar-se en els afers de l’estat.

Aquest dies ha estat notícia el fet que ZP no estarà present en tota la parafernàlia que es farà a la Sagrada Familia, suposo que perquè ja dòna per perdut el vot ultra-catòlic, i es reunirà amb el cap d’estat Benet XVI a l’aeroport just abans que aquest marxi. Ahir el senyor Sistach en una entrevista al Periòdico deia que era una falta d’educació cap a tots els ciutadants de l’estat espanyol, ja que la majoría són catòlics segons ell, i que no s’hauria de confondre els límits de l’estat laïc amb els del respecte cap a les institucions internacionals.

L’esglèsia ha tingut molt de poder sobre els estats al llarg de la història i creu que encara ara pot remenar les cireres. Som un estat laïc, i com a tal hauriem de seguir els pasos dels nostres veïns (França és molt creient, però manté sempre fermes les bases de la laïcitat). Això què vol dir? Doncs vol dir que l’esglèsia no pot atemorir els polítics obertmanet creients amenaçant-los amb l’extracomulgació, no pot amenaçar a tots els ciutadants amb l’infern per acceptar els matrimonis homosexuals i no pot rebre una alta subvenció per part de l’estat, en decriment de la cultura o l’educació. No pot ser que els col·legis concertats religiosos rebin majors subvencions que els que no ho són, això no forma part d’un estat laïc, sinò más aviat d’un estat cristià encobert.

Per cada llei que s’aprova que suposadament va en contra dels valors de l’esglèsia es crea un gran rebombori, en canvi quan es coarta la llibertat i la fraternitat de les persones, com ara els discursos misògins o la pederastia clerical, es fa un silenci absolut.

L’esglèsia ha d’acceptar que el seu paper com a protectora dels drets morals de l’estat ja no és vàlid en una societat suposadament lliure i il·lustrada… l’últim cop que vaig estar en una misa va ser per l’enterrament de l’àvia dels meus cosins i el discurs en contra del matrimoni homosexual que em va fer esgarrifar, que defensin els seus valors, però que no atemptin contra la laïcitat de l’estat!

Jo no t’espero!

S’acosta la visita del Papa Benet XVI, i tal com li vaig prometre a en Miky durant els dies previs de la vaga, toca fer uns quants especials sobre la religió i sobretot el catolicisme.

Per començar criticaré la campanya Jo no t’espero per certes coses que no entenc. En la seva web (aquí) apareixen tots els actes que faran les entitats adherides. És aquí on entra allò que no comprenc. En primer lloc hi ha la concentració contra la visita del Papa el Dijous a les 19h a plaça SANT JAUME, no acabo de entendre quina lògica té fer-ho un dijous quan la visita es farà el cap de setmana… potser algú dels que la organitza vol anar el diumenge a veure’l però no vol quedar malament amb els seus col·legues. Per altra banda hi ha un dels actes que sembla més la promoció i la cerca de diners que no pas un acte reivindicatiu, és el festival Habemus Party, que sembla el títol d’una festa universitària dirigida als estudiants d’Erasmus. Tot i això, considero que la iniciativa esta bé si mou als barcelonins  manifestar-se contra una visita que els costarà molt cara.

La següent crítica, i última per avui, va contra TV3. Aquesta cadena pública que a vegades sembla defensar la laïcitat va estar més d’una setmana bombardejant els telespectadors amb notícies cada dia sobre les bones accions que fan algunes associacions crisitianes. En comptes de fer publicitat dels grans valors que se suposa que té la religió, hauria d’haver fet un treball imparcial mostrant com hi ha associacions actives que fant front a la pobresa tant cristianes com laiques. Les institucions públiques haurien de ser imparcials, cosa que TV3 ha demostrat molts cops, però que vés a saber perquè amb això se’ls ha vist el plumero.

Fins aqui el post d’avui… demà més!