autoreflexió al tren

Potser sóc un immoral i això em porta a pensar coses les quals molta gent està en contra, o més aviat no els agrada com les duc a terme. Que hi farem! Tot i això dir que aquest fet no està gaire demostrat, la hipocresia social que molts abracen paradoxalment criticant-la és imprevisible, cosa que fa que mai sàpigues si el que et diuen és cert o no… jo sóc dels que es mou cap al no.  Això porta a la gent del meu voltant a no només no voler compendre les meves accions per por al rebuig i la pressió per part dels altres, si no a valorar-me com a hom intolerant, radical i que és incapaç de conviure amb ningú. Aquí diré que potser és millor que pensin així, segur que quan marxi cansat de tantes tonteries no em trobaran a faltar.

Escau la possibilitat de tot això. Però aleshores dubto de la meva existència, i no en un sentit pessimista (ni tan sols nihilista!), més aviat és en sentit dels altres… Mereixo viure si l’únic que valoro del meu entorn no pot estar amb mi? És absurd pensar unes coses, actuar d’unes maneres si el teu cercle d’amistats no vol patir per les possibles conseqüencies d’allò que faig. Estic boig. Odio gran part de la humanitat. No soporto els nens consentits. Em miro al mirall i no em puc reconèixer, sóc incapaç de descriure’m. Penso molt i res en concret, i quan per les meves paraules sorgeix quelcom que fa pensar, el meu entorn es desmorona entre crits de ‘Blasfemia!’ i plors de desperació i soledat social… això és increiblement divertit. Per molt penós que sembli em fa riure i pensar que no està tot perdut en aquesta vida… ai la vida…

La mort em segueix, sento el seu alè al clatell, però m’és igual perquè el temps sóc jo. Tot i això, sento que la mort està propera, se li diu intuïció a això? M’imagino que de sobte, quan estigui al tren m’arribarà un final just per a aquelles que m’odien, un final ple de violència on cop rere cop la meva cara es deformarà i acabarà penetrant al brut terra del vagò per no sortir-hi mai més.

Que vingui!

L’ignorància dóna la felicitat.

Per què?

• Per començar ells no es plantegen que és la felicitat. Per tant no tenen preocupació sobre aquest tema.
• Gaudeixen millor la vida perquè no han de cercar gaire lluny la diversió banal.
• Tenen la seva cultura més a mà… ejem… per cultura em refereixo a cine de hollywood dolent, les revistes del cor, la telebasura, etc. Sabeu el que costa trobar un llibre de filosofia que estigui fora dels grans noms? I pel·lícules independents com Kids? I a les hores que fan programes de televisio interessants?
• No pateixen quan veuen les notícies les barbàries que es diuen, primer perquè la majoria prefereix mirar els Simpson (tot i que enten la meitat) i segon, perque els que si que les veuen pensen ‘total això a mi no m’afecta’.
• No s’han de preocupar per temes de discussió com l’exiténcia de Déu perque no els importa.
• Passen de política perque se’ls fa incomprensible… però saben queixar-se quan toca pagar impostos.
• Quan veuen un quadre no en fan un anàlisis formal, un context històric ni aprofundeixen en el perquè aquest autor diu que no és una pipa si si que ho és?
• Perquè no es passen el dia replantejant-s’ho tot, esperant qualsevol instant per criticar a tort i dret allò que veuen.
• Perquè gaudeixen de la vida amb lo més superfluo, és anar a allo senzill, però almenys s’h passen bé quan durant tota la nit han estat escoltant la mateixa múscia repetitiva.
• Perquè no els preocupa el que pensin els seus amics, són els seus super amics i mai els abandonarà.
• Perquè no els importa fer faltes d’ortografia quan escriuren.

Algú té algun perquè més?

Perquè és tan important la teoria de Darwin?

En resposta a Yop al comentari del post sobre Darwin i veient que molta gent consulta aquest blog pel només per aquella antiga entrada (serà per l’any Darwin?), intentaré respondre.

La teoria de l’evolució suposa un canvi en la cosmovisió de la Europa Occidental. Fins aleshores l’home havia estat creat per déu juntament amb totes les altres espècies i la historia natural havia estat sempre la mateixa (el creacionisme defensa això). Igual que la teoria de Giordano Bruno i Galileu sobre el moviment dels astres, amb la destrucció de la teoria geocèntrica i la crisi del pensament cristià on es creia que la terra era plana, envoltada d’esferes celestes i amb un déu omnipresent a l’exterior que es comunicava amb l’home mitjançant a Jesús i la biblia, amb l’evolucionisme es trencava la creeença de que la naturalesa era immutable, cosa que juntament amb el pensament cristià feia veure la naturalesa perfecte i dirigida cap a la humanitat.

Per tant la teoria de Darwin va topar, i encara topa, amb els dogmatismes de l’esglèsia, demostrant que la bíblia no és més que un mite, una mentida que s’ha imposat a la força a arreu del món.

Tot i aixó, s’ha de dir que la teoria de Darwin es fruit del pensament victoria de la època, en un altre àmbit cultural aquesta teoria no hagués sigut pensada així. M’explico, la època victoriana esta marcada pel contrast entre les classes obreres i els burgesos i nobles que vivien molt bé, o sigui que aquests últims són l’espècie més ben adaptada al medi industrial (aquí m’estic posant un fil de discussió on els meus comentaristes se’m menjaran…).

Per resumir: la teoria és important perque suposa un gran canvi en la visió de la història, la humanitat i la religió. No obstant, i dins del meu pensament, s’ha de tenir en compte que la demostració d’aquesta no significa que la realitat sigui necessàriament així i que no tot és gràcies a Darwin, els genis són productes del temps en que viuen i si no hagués sigut ell un altre hagués aparegut amb prou lògica com per veure certes evidències.

Escena 1 any 3 dies

Dos personatges, X i Conjuntbuit!. X porta un tratge negre i Conjuntbuit porta una camisa groga i pantalons de pana. Estan asseguts un cara a l’altre.

X: Hola senyor Conjuntbuit!, ha vingut a parlar de la seva obra potser?

ø!: Bé, podria fer-ho si tingués algun llibre per presentar… jo només estava al públic, l’Arqueòleg em va dir que era un programa molt interessant i que hi havia d’anar i no sé ben bé perquè m’heu fet pujar a aquí dalt.

X: Doncs només per fer-te una sèrie de preguntes relacionades amb els esdeveniments que durant un any han succeït en la teva vida. Creus que has fet una involució en el teu pensament?

ø!: suspirant Involució? No t’ho sabria afirmar, és cert que durant un temps feia una defensa fèrria d’un escepticisme mal entés, suposo que amb el pas dels mesos i estudiant amb una mica de profunditat m’he adonat que ho feia molt malament. També haig de dir que jo vivia molt feliçment en una gàbia on només feia reflexions a partir de fotografies i que la feina de pensar més el que dic ha fet baixar la producció.

Però dubto molt que sigui una involució.

X: Bé això és el que tu creus… et diria que la teva ironia s’ha perdut molt últimament i que ets incapaç de posar una mica de sarcasme a aquelles contradiccions que dia rere dia veus, afegeixo que t’has perdut en un deliri paranoic que no et permet tocar amb els teus peus a terra.

ø!: tens No és veritat que hagi perdut ironia, el que passa és que el meu entorn ja és prou absurd com per posar-ho de manifest, seria redundant i aborrit. Per a mi és molt millor posar una mica de bojeria a la realitat, trobo que així se’m fa menys pesat escriure. I és evident que el canvi no és producte d’afluixar o no, si nó de madurar o no.

He trobat el meu que en aquest espai i per molt que li pesi a l’audiència em sento incapaç de fer textos plens de radicalitats.

X: En sèrio? Quin és el seu proper projecte?

ø!: Estic pensant escriure una mica a favor de la ignorància, del cristianisme (encara que no sigui creient), del futbol, de la moda sexista i també de la televisió escombraries… encara que tot es pot emmarcar en el primer. El titularé ‘L’ignorant si que és feliç!’

X: endormiscat A part d’escriure les teves reflexions has estat embarcat en una altra cosa, un relat que segueix a mitges tintes el teu estimat manifest. De què es tracta?

ø!: Bé durant el mes de març i abril he estat participant en el concurs d’unificcions… al principi no sabia per on començar a escriure però al final m’ha sortit un relat de quatre parts realment estrany i que si es llegeix fora de context (de la desconeixença de com sóc) pot sobtar molt.

També he estat acabant els textos d’una exposició… però això no interessa. Millor que continuïs amb les mossegades.

X: Una última cosa, a que creus que es deu la caiguda de visites?

ø!: A varies coses. Falta de textos amb contingut interessant. Falta de textos provocadors. Falta d’originalitat al presentar els relats i en la seva temàtica. Falta de tot menys lletres… m’he tornat avorrit fins i tot per a mi mateix.

X: No cal que ho juris. L’audiència del programa a caigut en picat i jo no m’he adormit de miracle… adeu.

ø!: adeu.

Llàgrimes d’estrelles

Farà poc més d’un any i vuit mesos em va passar una cosa que encara em té inquietat. Eren dies d’amargor, de nits de soledat plenes de plors interns, eren temps en que odiava el meu entorn, en que volia marxar lluny de la terra de la infantesa per crear-me una vida nova, sense tot allò que m’oprimia. Un vespre, passejant sota les estrelles del cel d’Ogassa, em vaig parar a observar. El cel m’obria un món perfecte que jo anhelava aconseguir, un lloc immutable, lluny de la humanitat i, alhora, observable… cada nit pujava a aquell lloc a evadir-me, tal com si una droga es tractés, i li cantava a aquells puntets del cel totes les meves penes, per tal de desfogar-me i continuar subsistint.

Al quart dia, mentre bocabadat i tranquil recorria la meva mirada per l’univers, les estrelles semblaren començar a plorar. Un munt de llàgrimes platejades queien del cel fins a mi, m’acariciaven el rostre i el cos fins arribar a terra. Eren tots els meus plors, que ara desceníen per fer-me esbossar el primer somriure des de feia temps. Poc a poc, les llàgrimes d’estrelles van fer un toll que es mesclava amb la terra seca fent despertar la natura morta del voltant. Els arbres començaren a crèixer i florir, les herbes s’alçaven de sobte i els ocells cantaven tot i ser de nit. Del bassalt una figura femenina començà a pujar, una figura plena de sensualitat i bellesa producte del cel i la terra. Em vaig passar una setmana al seu costat, abraçant-la, besant-la, estimant-la tant com podia. Com més temps jeiem junts, menys ganes tenia de tornar a casa… l’última nit, entre les darreres carícies que podia donar-li ella em va explicar que també se n’anava cap d’allà on havia vingut, però que sempre que la volgués veure, sempre que pensés en ella, baixaria a dir-me bona nit.

Ara, quan l’enyoro i no baixa per les nits per molt que pensi en ella, alço la mirada durant el crepuscle, cerco ben a prop del Sol la primera llum que brilla i, esperançat, somric creient que és ella i que des de la llunyania també em mira.

 

Fill meu, sigues coherent

En Marçal volia fer un viatge tranquil, lluny de la humanitat, per això va decidir anar a Paris amb els seus amics. Era un problema! El camí per deserts de paraules inhertes es va fer pesat, es clar! Si tots es miren sense llegir res! <<Doncs res>> diguè la Marta a la Maria <<continuem per allí>> i així va ser com es van perdre. En un dels somnis apareguè un noi que deia que s’havia trencat el braç i al mateix instant ja el tenia enguixat, al despertar-se el nostre protagonista no sabia com interpretar-ho. Durant el concert del grup que feia temps que no escoltava, el Marc no s’ho podia creure. Ja tenim els quatre companys de viatge (això es massa coherent…), només falta aprofundir més en el personatges i que algú els vulgui interpretar. A base d’absenta es va anar formant un quadre a la seva ment, ple de fades nues que s’apropaven a ell i li feien una fel·lació a un noi de cara espantada. De sobte un crit:

-OOUUppprrrrttsskkkxxxhht!

El gos els volia seguir, però només es valia del seu olfacte per trobar-los per la ciutat, i eren masses! Un cop davant l’ordinador es van assebentar que en la facultat de filosofia de la UB havien fet una moratoria de la implantació del grau.  El badall va ser tant fort que la gola observava directament als ulls de l’assassina. Des de les afores, quan ja resteven tranquils després de la sessió de sexe grupal, un ser objectiu apuntava totes les cançons que havia escoltat per la radio. Al principi va haver-hi una gran explosió de gas, que escampà la metralla per tota la població… és per això que diuen que nosaltres tenim ferro al cos fill.

Dedicat a l’Arqueoleg i el seu ‘Elogi de la incoherència‘.