Reflexions Menorquines

Durant 15 dies aproximadament he estat a Menorca envoltat d’adolescents d’entre 13 i 15 anys donant voltes per l’illa en bicicleta. Són moltes les experiències i reflexions que han anat sorgint per les nits, l’únic moment de descans pels monitors on el silenci de les estrelles estroncat per uns gats barallant-se oferien el marc perfecte per pensar… L’únic dolent és que la Moleskine la tinc en una altra banda i mai me’n recordo d’agafar-la.

Un punt de llum, com si d’una estrella caiguda es tractés, solca el negre mar allunyant-se de mi, l’únic referent que separa cel i aigua en una fosca nit fuig a un destí desconegut, tal com si de la metàfora de tot el que deixo a la ciutat es tractés. Ja no hi ha marxa enrere, i no és quelcom negatiu. A cop de vent les preocupacions de la gran ciutat fugen de mi, regenerant el meu pensament, les meves tonteries, alimentant-me de noves idees i fent reaparèixer l’esperit d’observació durant mesos ocults… 8 hores de vaixell fan renéixer de la pols contaminada de Barcelona el meu esperit alimentat pel Mediterrani.

És curiós com les relacion socials es poden analitzar en un simple grup heterogeni de trenta una persones. És curiós veure en nois i noies encara en edat de créixer com l’ésser humà es pot autosuperar amb esforç. És curiós veure com el grup es cohesiona en menys d’un dia i quan el cansament emergeix pot trencar-lo en un puzle de mil peces. És curiós com els sentiments com la por o l’alegria s’encomanen com la grip en un tres i no res. És curiós com els records d’experiències passades poden sorgir del no-res, obrint un torrent de sensacions que et poden mostrar-te tal com ets. És curiós com d’un segon a l’altre es pot passar de la tranquil·litat a la desesperació. És curiós que quan una roda punxa, de sobte totes les bicicletes tenen problemes. És curiosa la capacitat d’aprenentatge que tenim. És curiós com les hormones poden retornar-te la bogeria i l’alegria per viure…

Maó se’n va lentament de les nostres mirades i comença una agonia de vuit hores, agonia on tots sabem el que ens espera al arribar: problemes i més problemes. Notícies massa dolentes, indignació, lloguers, fum de cotxes, feina, el grup de nou separat… persones amb qui has conviscut milers de coses i que et giraran la cara pel carrer… passar de la llibertat de ser tal com vols a l’opressió d’aparentar constantment, on el joc de les màscares torna només trepitjar el port. Tots som actors i actrius, però som pocs els que ho reconeixem. O potser és a la inversa?

Després de cinc dies a L’Hospitalet he recuperat el pessimisme cap a tot… aquest lloc m’atrapa. Ni una llàgrima va ser vessada en el meu interior durant aquells dies ja en el record, s’havia de gaudir al màxim de cada cala, de cada kilòmetre de pujada i baixada, de cada activitat amb unes persones capaces de sorprendre’t en qualsevol instant. Instants… insolacions sense aigua, relleus que m’omplen d’alegria, camins equivocats, Menorca no és plana nois!, tempestes de sorra sense desert, converses profundes en la superfície de la vida, motivació que ens supera als monitors, música i més música, hola bon dia són les 6 del matí i hem d’anar al port, cales sense sorra, zombis que corren, aigua dolça barrejant-se amb salada, somriures i rialles… infants grans que gaudeixen com mai en un entorn acollidor.

Hostil ciutat!

Quelcom cau del meu ull tot xocant al dur i brut terra del carrer. He estat feliç, ho reconec, com potser feia temps que no ho estava, massa creuran alguns. Però ara toca reafirmar-se en la prudència aristotèlica… no cercar la felicitat sinó l’absència de dolor. Tot comença i s’acaba, i no entenc com sabent-ho encara m’afecta tant allò bo que s’acaba… suposo que no sóc tant fred com aparento.

És curiós que sigui escrivint quan em sorgeixen tots els sentiments…

Sobre la meva Mort

Per variar cada setmana li dono voltes a diferents coses, i en aquest cas no serà menys. Així doncs cada nit pel cap em ronda que pot passar amb la meva fi… són bastantes les reflexions que he fet entorn aquest tema, però mai des de la pròpia experiència o el que voldria que passes. No sé si tant pensar sobre això és perquè veig una creixent violència pel carrer que em fa creure que breus m’emportaré una pallissa o una punyalada al girar la cantonada.

Tot comença i s’acaba, sóc un pesat, ho sé, però és quelcom que tinc molt clar. I la vida no se n’escapa… hi ha dues maneres d’entendre aquest existencialisme: amb pessimisme o amb vitalisme. Em decanto per la segona, sense entrar en el miratge de creure que viuré fins als 90 anys. És per això que aquí va una part del meu discurs pel dia de l’enterrament.

Nietzsche en un dels seus llibres ens pregunta què preferiríem si viure al llarg dels temps o morir a l’instant i reviure eternament la nostra vida fins a aquell moment, com si d’un etern retorn es tractés. Malgrat que la meva vida sembli trista, que han sigut molts els moments que hagués volgut evitar, que el dolor interior s’ha traduït a voltes amb textos i cançons d’anhel d’una vida més tranquil·la, de repetir una vegada rere l’altre que la felicitat és un simple miratge i que l’art, la cultura, la creativitat ha sigut el meu mitjà d’evasió més preuat; escolliria repetir la meva vida.

No negaré que hi ha molts moments que sempre es mantenen els records i somnis, veure Perles per primer cop, sentir alguna cosa semblant a estimar, pujar als escenaris i sentir els aplaudiments sincers de la gent, les nits gaudint de l’amistat, la primera classe a la universitat envoltat de gent que et valorava, els dinars de Nadal, les excursions, els viatges, les converses amb mon avi…

He mort, i què?

Possiblement seran més les llàgrimes que avui es vessaran que no les que he vessat jo en vida. Error d’un caràcter que ha intentat amagar els sentiments d’emoció i tristesa, a vegades sense aconseguir-ho. Possiblement no.

No temo a la mort, i el record que tingueu de mi espero que sigui prou bo com per no plorar… la mort s’ha de celebrar. El calvari de la vida en aquests moments és, salvant les distàncies, a la situació dels esclaus africans a Amèrica, que celebraven la mort dels seus congèneres.

Uns núvols omplen el cel, tapen el Sol, grisor que deixa el pols de la ciutat al ralentí, les notícies tampoc acompanyen, no queda esperança… els rajos d’una falsa llibertat s’apaguen com si una espelma agonitzant fóssim. Però sempre queda quelcom de bo en les amenaces del mal temps, la possibilitat que unes petites gotes de pluja comencin a descendir suaument sobre les nostres ments, gotes fresques que s’enduen els mals pensaments. Gotes de creativitat, gotes de renovació que cauen cada cop més i més fortes… pluja que s’emporta la contaminació en breus instants de tranquil·litat on la Naturalesa se’ns posa davant recordant que la humanitat no és més que una minsa formigueta sense prou poder per jugar a creure’s un déu creador.

El Sol es pon, en els tolls d’aigua el reflex de la Lluna somrient sempre acompanyada per Venus. La nit ja és arribada per mi, la bella nit que tant temien els nostres avantpassats és el final de l’opressió de la llum, de la vida. Tot comença i s’acaba repetidament, i un servidor no serà menys.

Sempre quedarà el que vaig escriure i els vostres records.

Adéu i que us vagi bé.

I Sis. (Segona part)

I sis. Un cop a dins veu una cosa sorprenent: Una noia tirant gots plens de pintura contra una fusta enorme entre els crits dels espectadors que l’animaven sense fi en un frenesí que va creixent fins a un apoteosi sense sentit. El que ve a ser l’art postmodern… En fi! la cultura i l’art cada cop estan pitjor… remuga entre dents. Fastiguejat tanca la porta d’una revolada emmudint l’espectacle.

Mentre s’aixeca tot comprovant que no s’ha fet mal només espera que ningú l’hagi vista caure tan ridículament, comença a riure. Per sort el seu desig s’havia complert, ni la persona que semblava sortir de l’entresòl s’havia donat compte de res. Alleugerida recull els vidres del gerro, els llença a la paperera de l’entrada i surt a l’exterior.

El carrer bullia d’activitat. Ell va començar a enfilar-se rambla amunt entre la multitud, com si volgués desintegrar-se en l’anonimat de la ciutat. Les persones semblaven ombres, el seu entorn s’enfosquia lentament essent el reflex del que corria per la seva ment. La seva realitat l’absorbeix. Presoner d’uns pensaments pessimistes avançava endut per la força de voler abandonar el dia i guardar-lo en el calaix del record, de poder oblidar aquell so, aquelles passes que retronaven dins del seu cap.

Enlluernada cerca entre les milers butxaques del seu abric les seves ulleres de Sol. Molt millor així, diu sense importar-li si hom l’havia escoltada. Contenta per haver acabat totes les responsabilitats del dia i tenir un munt d’hores per aprofitar en el que més li agrada, crear, va marxar cap al taller que té en uns baixos del centre. L’únic inconvenient és haver d’agafar el caríssim transport metropolità. Un cop a l’estació, va veure amb parsimònia com el seu tren tanca les portes i se’n va cap a la seva destinació. Pacientment, seu en un banc, treu el seu reproductor de MP3 i es posa aquella cançó que tant li agrada.

Cada cop li costa més pujar per la rambla, el pes dels esdeveniments el porta a reflexionar sobre si el suïcidi és quelcom de porucs que no saben afrontar la vida o de persones prou valentes i decidides que s’enfronten al destí.

Ella baixa del vagó, puja les escales i surt a la plaça. Comença a baixar la rambla cantant. Les persones semblen caminar al pas de la seva melodia.

Ell, de sobte, alça la mirada de terra. Alguna cosa sembla brillar entre la foscor. Embadalit espera l’arribada de l’esperança.

És ella.

Encreuament de mirades. Un somriure com feia temps que ell no esbossava el tornava a reviure. Ella continua el seu camí cap al taller estranyada, com si allò ja hagués passat.

Ell tancava els ulls ben fort mentre una llàgrima recorre la seva galta i, de nou, escoltava unes passes que es perdien per sempre més entre la remor de l’anonimat de la ciutat.

I Sis. (Primera Part)

Primera part d’un relat que vaig presentar a un concurs i que malaudarament no ha sigut seleccionat.

Una llàgrima acariciava la seva galta mentre tancava els ulls ben fort per tal de no veure el que escoltava, unes passes que marxaven per sempre més entre la remor dels cotxes i el pols de la ciutat, el que olorava, la soledat de nou barrejada amb orins de gat i la humitat marítima que et glaça tot el cos. Dins seu es repetia una vegada rere l’altra el desig de ser cec per tal de no deixar-se endur per enèsim cop per la imatge. Lentament va obrir els seus ulls per descobrir que els desitjos gairebé mai es compleixen. Per alguna cosa se’ls diuen desitjos, va murmurar amb un trist somriure desencantat.

Arrossegant el seu desànim dubtava cap a on anar, sobre què fer. Embriagar-se? Tornar al seu pis? Trucar a algun amic? Marxar ben lluny?

Mentrestant el Sol començava a alçar-se il·luminant les parets dels edificis degradats del seu barri. Ell va alçar la mirada del terra, va aturar-se bocabadat copsant aquella imatge com mai ho havia fet abans. La bellesa sorgia d’aquella imatge on l’horrible marró de les façanes era banyat per la força de la llum matinal, aportant al carrer el record d’un passat gloriós i, alhora remot, d’aquella època plena de dignitat. Ara sols hi ha decadència, va pensar tot iniciant de nou les seves cavil·lacions sense pausa. Turmentat, passejava.

De vorera a vorera notava la duresa del terra als seus peus, com si la sola fos fina com un bri d’herba. Deambulava lliurement, deixant que el seu cos marqués la seva destinació per fer callar les preguntes que el tenien ja martiritzat. De sobte, s’aturà. Un portal mig obert, crits, cops, soroll de vidres que es trenquen. Silenci. La seva respiració es disparà denotant un cert nerviosisme. El temor pel que pot haver passat el fa sentir viu per un segon. Compta fins a sis.

Un suau filet de Sol es colava per la persiana, una calor agradable la convidava a llevar-se del llit i al mateix temps a quedar-s’hi una estoneta més. El tren de les deu va fer trontollar lleugerament el seu petit pis, era l’hora. Un cop aixecada feia el seu exercici mental del matí: intentar recordar els somnis sense gaire sort, l’exercici visual del matí: observar l’habitació per reproduir els moviments que va fer abans d’anar a dormir… cerveses damunt de l’escriptori, el telèfon mòbil tirat per terra, llençols escampats entre la roba i l’ordinador encès. Ahir deuria ser una gran nit malgrat anar a dormir per enèsima vegada sola, va pensar. Va esbossar un somriure i es va dirigir cap al lavabo. Amb la tranquil·litat que la solia descriure va preparar-se un cafè, va fer el llit i va mirar el correu electrònic tot fent-se una cigarreta. Ja estava preparada per afrontar un nou dia.

Guitarra en mà, va sortir de casa cap a la feina a pas ferm. Tot recorrent el camí diari quasi sense pensar-hi, observava animada les persones, contenta de veure la gent anònima passejant, xerrant asseguda al banc del parc o comprant el pa. Les olors de la fleca es barrejaven amb els de la floristeria donant a la rutina un toc embriagador que li feia apreciar encara més el lloc on viu i la seva vida en general. Ja estava davant del bloc on donava les classes, gairebé sense adonar-se’n ja havia arribat.

Hores més tard descendia per les escales tota cofoia, ja que li havien fet un regal encara per desembolicar. Saltava els esglaons d’un en un, de dos en dos, de tres en tres, de quatre en quatre, de cinc en cinc… Una porta s’obrí a l’entresòl provocant-li un moviment brusc que juntament amb la velocitat del descens, la guitarra i el regal, va fer que es desequilibrés. Cops, crits i un gerro de vidre que es trenca al colpejar contra el terra del replà.

Terratrémol

La casa es desploma davant meu, tot el que hi tenia desapareix en un minut, impoténcia, desesperació, sé que la meva filla estava a dins en aquell instant horrorós… tot perdut, ella, probablement morta.

Tot al meu voltant denota devastació, la pols encara es manté en suspensió, les cares dels meus veïns deuen ser miralls del que sóc jo. Tothom sembla anar-se’n, però no puc moure’m cap a cap lloc, ella segueix allà sepultada i lentament arrenca un plor. “És ella!” em diu l’esperança perduda, “Corre, segur que encara esta viva!” m’exclama el cap amb alegria.

Corro a la runa i trec tantes pedres com puc. – Tranquil·la! Jo estic aqui filla!- la força surt de cada capil·lar del meu cos castigat, necessito veure-la, almenys abans que mori, sentir la seva mà encara calenta i intentar transmete-li serenitat.

Els plors han cesat. Un no ben fort ressona per la capital.

Envoltada per una bogeria sumada a la impoténcia, retiro les restes de mobles, parets, llibres i elctrodoméstics… i al fons, en la foscor més impenetrable, al final hi veig la seva mà, moribunda, movent-se sense força de costat a costat. Els veïns m’ajuden a poder-li donar una mort com cal, entre braços d’aquells que l’estimen.

Ella ha mort, però entre llàgrimes penso que almenys li he vist el rostre durant la seva agonia final.

…

Dies més tard m’entero que segons uns desgraciats afincats en les seves cases plenes d’opuléncia, ens mereixiem aquest càstig per ser haitians. La misèria ens envolta, el menjar ja no hi és, voldria estar a la tomba on la meva filla vaig deixar.

Coses que passen

I de cop, quan el dia despuntava, una revelació molt dura.

La nit va començar per a en Mirat al Raval, amb uns quants companys i amics es va dirigir a un petit però acollidor bar a escoltar una mica de múscia en directe. Al cap de poc una trucada va fer canviar el ritme dels events. Mogut per una força estranya va marxar cap al seu barri a veure uns amics de l’institut. Tot anava lent fins que el pas de les hores va començar a accelerar-se. got rere got de beguda refressescant i alcoholica va iniciar-se un viatge sense sentit pels carrers i les diferents discoteques… Sentia una enorme necessitat de continuar al seu costat i no entenia el perquè, no semblava una atracció sexual, o si? Des de sempre s’havia sentit molt bé al costat d’elles i per molt que anys enrere s’hagues plantejat establir una altre tipus de vincle, mai ho va intentar per por de ser escarnit.

Una gran màscara de duresa envoltava a una de les noies des de sempre…

La sala de ball estava a rebentar, la calor duia a la gent a treure’s les samarretes amb el beneplàcid dels goril·les, els quals la única feina sembla controlar els que fumen, el terra cada cop estava més enganxos, el voltant mes borròs i el cos d’ella més atractiu. La suor recorria la seva suau pell entre moviments plens de sensualitat mentre en Mirat pensava… I si ara em llenço a la piscina?

Un cop més es va quedar sense actuar.

Converses de borratxos en la taula d’un bar, sucre líquid per reanimar un cos castigat i de cop la revelació…

Mascares que cauen entre pensaments de coses que passen al voltant i no te n’adones… inteligencies que s’ofeguen entre patetics imbecils amants de destrossar la vida dels altres… fins que t’ho expliquen i sents que ho vius de ben a prop.

Mascares cauen i vels d’ignorància produida per la llunyania volen empenyats pel vent dels succesos. Mirat plora per dins, no és capaç de compendre com pot ser la humanitat capaç de ferir els altres… aquest absurd dona ales a un odi contra la seva raça cada cop més ple de fonaments.

– Fotem fàstic!- pensa mentre s’adorm quan el Sol ja a sortit del tot.

Llàgrimes d’estrelles

Farà poc més d’un any i vuit mesos em va passar una cosa que encara em té inquietat. Eren dies d’amargor, de nits de soledat plenes de plors interns, eren temps en que odiava el meu entorn, en que volia marxar lluny de la terra de la infantesa per crear-me una vida nova, sense tot allò que m’oprimia. Un vespre, passejant sota les estrelles del cel d’Ogassa, em vaig parar a observar. El cel m’obria un món perfecte que jo anhelava aconseguir, un lloc immutable, lluny de la humanitat i, alhora, observable… cada nit pujava a aquell lloc a evadir-me, tal com si una droga es tractés, i li cantava a aquells puntets del cel totes les meves penes, per tal de desfogar-me i continuar subsistint.

Al quart dia, mentre bocabadat i tranquil recorria la meva mirada per l’univers, les estrelles semblaren començar a plorar. Un munt de llàgrimes platejades queien del cel fins a mi, m’acariciaven el rostre i el cos fins arribar a terra. Eren tots els meus plors, que ara desceníen per fer-me esbossar el primer somriure des de feia temps. Poc a poc, les llàgrimes d’estrelles van fer un toll que es mesclava amb la terra seca fent despertar la natura morta del voltant. Els arbres començaren a crèixer i florir, les herbes s’alçaven de sobte i els ocells cantaven tot i ser de nit. Del bassalt una figura femenina començà a pujar, una figura plena de sensualitat i bellesa producte del cel i la terra. Em vaig passar una setmana al seu costat, abraçant-la, besant-la, estimant-la tant com podia. Com més temps jeiem junts, menys ganes tenia de tornar a casa… l’última nit, entre les darreres carícies que podia donar-li ella em va explicar que també se n’anava cap d’allà on havia vingut, però que sempre que la volgués veure, sempre que pensés en ella, baixaria a dir-me bona nit.

Ara, quan l’enyoro i no baixa per les nits per molt que pensi en ella, alço la mirada durant el crepuscle, cerco ben a prop del Sol la primera llum que brilla i, esperançat, somric creient que és ella i que des de la llunyania també em mira.

 

Dies negres

Hi ha un cop cada cert temps (hauria de començar a apuntar-ho en un calendari?) que el destí m’ensenya els seus límits i em demostra lo malparit que pot arribar a ser. Ahir va ser un d’aquells dies.

Cada cosa que havia de fer, cada instant del dia que tenia previst gaudir es transformava en una bola de merda cada cop més gran. No es pot explicar el perquè ja que els events es succeixen sense sentit en una espiral que em fa sentir intranquil i desituat. Quan això em passa l’únic que cerco és arribar a casa, tancar-me a l’habitació i escriure, relaxar-me, llegir, tocar un instrument i esperar que el dia acabi d’una vegada.

A voltes és un dia, d’altres vegades es fa tan llarga la succesió de males experiències que retornes al vell escepticisme per destruir, en certa manera, aquells fonaments que t’estaves construint denotant certa maduresa intel·lectual (encara que no del tot formada) per tornar a començar des del no-res. Però si haig de ser sincer, això ja m’agrada que em passi, tot i que el meu entorn és el que rebrà les conseqüències.

Per sort les meves amistats saben aguantar el xàfec, no com la maleïda RENFE que ahir em va perjudicar i molt.

Post personal, no m’agrada fer-ho però avui en tenia la necessitat. Esperant començar la Universitat per recuperar l’inspiració d’una vegada… queden 4 dies només.

L’entorn canvia

Un altre any ha passat quasi desapercebut, l’únic que m’ho fa veure és el meu voltant. L’entorn canvia. Em sento més pesat, més prudent, més racional cada dia que passa i aixó no m’agrada gens. Veig que hi ha coses que no m’omplen com voldria, que es fa pesat d’aguantar, però que quan no les tinc, les enyoro. Cada matí el carrer es desperta diferent al dia anterior, no hi ha dos carrers iguals, ni dos dies iguals… canvi heraclitià, constant barreja de ser i no ser.

Etíl·liques, així defineixo les meves últimes quatre nits. Vaig pujar a la muntanya a cercar repós i només hi he trobat paisatges hivernals excempts de neu. Dalt del punt més alt del precipici observo el que voldria que fos el meu entorn, pero lentament es desfà aquella vall per convertir-se en una gran ciutat plena d’estereotips que et lliguen a un estil, a un no viure lliurement.

Dubto del que vull, del que desitjo per por a perdre-ho, a fer-ho malbé. Un ’09 començo sense tenir res clar…

Felicitat, on deu ser?

Es estupid, soc estupid, som estupids… creixem amb una idea que ens pertorba dia rere dia, ens bombardejen amb aquest pensament, amb aquesta moral, hem de ser feliços!

Pero que és realment la felicitat? Es un estat de satisfaccio per les coses que et passen, dirien alguns… per mi, es un sentiment que durant breus moments de la meva curta vida apareix i se’n va sense dir res. Un dia et despertes capaç d’escriure els textos mes alegres que mai haguessis imaginat i al cap de pocs dies, i per causes propies majoritariament, et veus una altra vegada immers en aquell pou de creativitat nihilista anomenada tristesa.

On has marxat? visc afligit per culpa dels meus actes, odio la meva etica, la meva (im)moralitat. Ens diuen que per ser feliç has de tenir amics, treball, parella i temps per a un mateix… gran error. En aquests instants puc perdre-ho tot, per un error infantil i idiota com cap altre, puc quedar-me sense cap d’aquests fonaments de la felicitat que ens venen. Que es la felicitat?

Per coses que he estudiat i llegit, em temo que la concepcio actual d’aquesta dista molt de la que jo veig. En la epoca helenistica creien que la felicitat estava en la tranquilitat de l’anima, que per a ells seria la tranquilitat de consciencia, la tranquilitat de la ment o el que volguem nosaltres anomenar anima. Es una definicio que m’agrada, tranquilitat=felicitat, pero no. No pots esperar estar tranquil ja que vivint en una ciutat plena de nervis i persones que volen el teu mal, l’unic que rebs sense parar son osties.

Estic trist, estic completament destructor. Cada persona que em parla pot rebre una riuada de codols dialectics.

Tranquilitat, lluny d’aqui estas… no pot ser que despres d’un cap de setmana al poble que tant m’agrada hagi tornat mes enyorat de tu…

tranquilitat, qui et pogues abraçar!… per les nits reso la teva arribada, més sé que no serà com esperava…

tranquilitat, no m’odiis!… encara que m’ho mereixi, retorna’m la felicitat que recorria cada exhalacio d’aire…

ja no respiro mes que fum per poder adonar-me’n que estic viu.