Estimada Joana

Com totes les cartes començarem amb les típiques preguntes… Com va tot? On estàs? No sé perquè et vas enfadar amb mi…. suposo que escriure sempre de tu no t’agrada gaire, la teva timidesa és massa gran perquè em dediqui a parlar del que fas i deixes de fer. Ho sento si t’he ofès, però tu ets la meva musa imaginària i no et vull perdre.

Com bé saps, aquests dies he estat molt allunyat de la civilització, tant que el Dilluns no sabia que s’havia de canviar la hora… i malgrat això no podia deixar de pensar en tu, en la teva profunda mirada que tant m’agrada, en aquell somriure juganer que sempre m’amagues, en els teus suaus cabells… enmig del silenci absolut de la nit de muntanya, sota el cel estrellat, jeia absort en els meus pensaments, i tu retornaves a la meva ment per fer-me entendre que la bellesa de la vida es pot trobar en les petites coses que puc tenir tant sigui enmig del no-res com a la ciutat que tant rebutjo.

I vet aquí que un matí, quan el sol encara sortia, que vas venir en persona. Jo estava assegut, prenent un cafè i observant la boira dissipar-se lentament omplint el paisatge de certa nota bucòlica, tu arribaves des del camí ral, mig esbufegant però tant maca com sempre. Sense pensar-nos-ho dues vegades ens vam fondre en una llarga abraçada, cosa estranya en mi, que defujo del contacte humà tant com puc. Les mirades sinceres van precedir aquell somriure anhelat, previ a un petó fresc com l’albada, intens com el color de les brases, embriagador com la olor de l’espígol, ple de satisfacció i d’alegria. Poc desprès t’ensenyo cada racó de la vall, on hi ha el riu on agafar l’aigua, els camins per on hi ha llenya per recollir, els camps on plantaríem tot el que necessitéssim, els llocs on estaria el nostre bestiar  i el que m’agradaria que fos casa nostra en el futur, una borda de dos pisos i quatre habitacions amb un petit pati encarat al sud, un lloc perfecte per a que hi creixessin els nostres fills… aleshores m’agafes bruscament i fort de la mà, em dius que tot això és una utopia sense possibilitat de fer-se realitat. En escoltar això, m’enfado, et dic que no tens raó i tu marxes dient-me que m’esperes a la ciutat.

Com sempre, Joana, tens la capacitat de fer-me retornar a la realitat durant uns breus instants. Vas aconseguir que la resta de dies posteriors a la teva visita estigués capficat en les teves afirmacions, impedint que gaudis de l’entorn com ho havia fet fins aleshores. Tens raó, és una utopia, però per què no ho podem provar? Si es fes realitat, no creus que seríem feliços? Sóc del parer que si…

Estimada Joana, he tornat a la ciutat i no et trobo per enlloc. Per això t’escric aquesta carta, vull veure’t de nou i dir-te en persona tot el que he pensat… espero ansiosament la teva resposta, encara que sigui per dir-me que em busqui una altra persona sobre la qual imaginar la noia amb qui voldria estar…

T’estima,

Ø!

Sobre la meva Mort

Per variar cada setmana li dono voltes a diferents coses, i en aquest cas no serà menys. Així doncs cada nit pel cap em ronda que pot passar amb la meva fi… són bastantes les reflexions que he fet entorn aquest tema, però mai des de la pròpia experiència o el que voldria que passes. No sé si tant pensar sobre això és perquè veig una creixent violència pel carrer que em fa creure que breus m’emportaré una pallissa o una punyalada al girar la cantonada.

Tot comença i s’acaba, sóc un pesat, ho sé, però és quelcom que tinc molt clar. I la vida no se n’escapa… hi ha dues maneres d’entendre aquest existencialisme: amb pessimisme o amb vitalisme. Em decanto per la segona, sense entrar en el miratge de creure que viuré fins als 90 anys. És per això que aquí va una part del meu discurs pel dia de l’enterrament.

Nietzsche en un dels seus llibres ens pregunta què preferiríem si viure al llarg dels temps o morir a l’instant i reviure eternament la nostra vida fins a aquell moment, com si d’un etern retorn es tractés. Malgrat que la meva vida sembli trista, que han sigut molts els moments que hagués volgut evitar, que el dolor interior s’ha traduït a voltes amb textos i cançons d’anhel d’una vida més tranquil·la, de repetir una vegada rere l’altre que la felicitat és un simple miratge i que l’art, la cultura, la creativitat ha sigut el meu mitjà d’evasió més preuat; escolliria repetir la meva vida.

No negaré que hi ha molts moments que sempre es mantenen els records i somnis, veure Perles per primer cop, sentir alguna cosa semblant a estimar, pujar als escenaris i sentir els aplaudiments sincers de la gent, les nits gaudint de l’amistat, la primera classe a la universitat envoltat de gent que et valorava, els dinars de Nadal, les excursions, els viatges, les converses amb mon avi…

He mort, i què?

Possiblement seran més les llàgrimes que avui es vessaran que no les que he vessat jo en vida. Error d’un caràcter que ha intentat amagar els sentiments d’emoció i tristesa, a vegades sense aconseguir-ho. Possiblement no.

No temo a la mort, i el record que tingueu de mi espero que sigui prou bo com per no plorar… la mort s’ha de celebrar. El calvari de la vida en aquests moments és, salvant les distàncies, a la situació dels esclaus africans a Amèrica, que celebraven la mort dels seus congèneres.

Uns núvols omplen el cel, tapen el Sol, grisor que deixa el pols de la ciutat al ralentí, les notícies tampoc acompanyen, no queda esperança… els rajos d’una falsa llibertat s’apaguen com si una espelma agonitzant fóssim. Però sempre queda quelcom de bo en les amenaces del mal temps, la possibilitat que unes petites gotes de pluja comencin a descendir suaument sobre les nostres ments, gotes fresques que s’enduen els mals pensaments. Gotes de creativitat, gotes de renovació que cauen cada cop més i més fortes… pluja que s’emporta la contaminació en breus instants de tranquil·litat on la Naturalesa se’ns posa davant recordant que la humanitat no és més que una minsa formigueta sense prou poder per jugar a creure’s un déu creador.

El Sol es pon, en els tolls d’aigua el reflex de la Lluna somrient sempre acompanyada per Venus. La nit ja és arribada per mi, la bella nit que tant temien els nostres avantpassats és el final de l’opressió de la llum, de la vida. Tot comença i s’acaba repetidament, i un servidor no serà menys.

Sempre quedarà el que vaig escriure i els vostres records.

Adéu i que us vagi bé.

L’Heura i el Roure

D’alt d’un turó situat al mig d’una plana, hi vivia un roure solitari que s’alçava com un vigilant imponent, envoltat per quatre herbes mal comptades. El trist roure comptava el pas del temps tot veient els núvols passar per damunt seu i els arbres de la plana jugar amb la brisa movent alegrement les fulles com si fossin papallones i les branques com si d’una sensual dansa es tractés.

El roure sospirava anhels, l’anhel de poder moure’s d’allà i baixar, anhel de tenir algú amb qui poder compartir les vistes privilegiades, amb qui sentir-se més viu que les minses pessigolles que les formigues li feien.

I vet aquí que un bon dia de primavera una planta nova s’aproximava cap a ell. El roure somreia ansiós de veure de què es tractava, de qui sorgiria d’entre les quatre herbes. Suaument va començar a enfilar-se per les seves arrels una heura. Ella va preguntar-li amb veu sensual si volia una abraçada, el roure va acceptar encantat feliç d’estar acompanyat per primer cop des de feia anys. L’heura es va enfilar, acariciant el dur tronc del roure disposada a abraçar-lo.

Al cap d’uns mesos l’heura ja havia envoltat tot el roure en una abraçada mortal. Enmig de l’agonia, el roure vivia un torrent de sentiments oposats, no podia creure’s que l’amor d’aquella heura fos la seva mort i alhora no se’n volia desprendre, més aviat no li era possible, preferia morir ofegat però acompanyat que tornar a veure passar el temps solitàriament.

D’alt d’un turó situat al mig d’una plana hi ha les restes d’un roure sota l’asfixiant abraçada d’una heura solitària. Tal com ha passat amb l’heura i el roure, l’abraçada asfixiant de l’amor pot arribar a debilitar a les persones més fortes.

Olors

Diuen que l’olfacte és el sentit amb el qual podem recordar més coses. Diuen que cada imatge va lligada a una olor i sempre és més forta la reminiscència de les fragàncies que no pas d’allò que veiem, potser perquè el que copsa la nostra visió pot acabar desdibuixant-se. Avui toca un exercici de descripció només amb l’olfacte.

Resto assegut sobre una roca il·luminada pel Sol, tanco els ulls i inspiro amb força anhelant reconèixer cada una de les fragàncies que corren per l’aire.

La primera en arribar és la pinassa del bosc del costat, aquells arbres que tan em poden transportar fins al prepirineu com a la costa com al interior, olor agradable però que amb el pas de les hores pot arribar a marejar si s’uneix amb la xafogor.

Olor del nostre territori.

Una brisa acaricia els meus sentits amb la marinada, aquella unió perfecte de sal i aigua que m’obre la ment com el mar cap a l’infinit horitzó. Olor de llibertat, del nostre passat, present i futur, de records alegres, de viatges, d’excursions.

Olor de Mediterrani que tantes persones ha inspirat.

Em començo a concentrar en altres aromes més dèbils. La sorra de la platja sembla propera, noto la barreja de la terra impactada constantment pel mar, una força d’elements que fa obrir les fosses nassals. Olor de crema solar, de les fustes de les pales, de tovalloles molles, d’entrepans de mortadel·la.

Olor d’estiu.

Per darrere m’arriba quelcom desconegut, sembla un perfum embriagador com cap altre, que tapa tota la resta, que m’omple de sensacions que feia temps que no sentia. Olor de bellesa interior, d’instints primaris, de somriures, de carícies, dolç, agradable, inigualable. La respiració es dispara mentre s’apropa per darrere, cada cop sento més forta la seva presència. Amb el nas ressegueixo el seu cos, volen per captar al màxim la seva fragància i no oblidar-la mai. Olor de pinassa, mar, platja, crema solar. Olor de territori, de Mediterrani, d’estiu tot unit amb la seva…

Olor de sentiments perduts.

post rotllo fotolog

Fa temps ja d’aquesta fotografia, però els records d’aquells dies mai desapareixeran. Varen ser nits banyades de brisa marina i matins de llargs camins on colors aparentment dispars s’unien per conformar postals oníriques on el blau del cel era inexistent. Era una Setmana Santa típica, és a dir, que fotia un fred que aixecava els collons al gos (com diuen a Organyà). Però sé que això no ens importava… el dia a dia es podia traduir en tensió sexual, no podiem fer res per causes de la naturalesa femenina; però tot i això, tenia la seva gràcia.

Mirades creuades, paraules de doble fil, suspirs entre petons i carícies que no podien traspassar el llindar, que no podien arribar al seu tresor. El menjar era la nostra única manera de paralitzar momentaneament els nostres instints. El menjar, un plaer que conformava dins del nostre món l’alternativa als desitjos de dies sense tastar carn.

Es pensa amb el cor…

L’Humbert jeia al costat de la barra immers en tots els seus pensaments, el seu daikiri disminuia lentament, com si fes un petit glop per hora. El seu voltant s’omplia del fum incesant de cada cigarreta que s’encenia, una rere l’altra; creia que així, contaminant constantment els pulmons podia reflexionar millor. Per la porta va entrar una figura femenina, plena de sensualitat. L’Humbert va aixecar el cap per primer cop en tota la nit, alçà la mirada per quedar-se impregnat per aquella bellesa que ell veia indòmita, malgrat que semblava que era l’únic que ho creia.

La Lucia portava mitja nit cercant un bar on poder pendre quelcom lluny de la multitud que omplia els carrers del Gòtic aquell dissabte per la nit. A més tenia la necessitat de trobar un carrer que conegués, els seus amics l’havien portat per primer cop als barris baixos de la ciutat i l’havien deixat abandonada a les primeres de canvi, cosa que li feia plantejar les seves amistats. Al traspassar l’umbral del bar més acollidor va veure una figua masculina, semblava que estigués encorbad pel pes dels seus sentiments, però tot i així notà quelcom estrany dins del seu cos. La Lucia sentia la seva mirada inquisitiva, però no tenia por, més aviat volia apropar-se a aquell home, conèixe’l, estimar-lo… només veure’l va creure que era allò que havia cercat durant temps. Pas a pas avançava, una eternitat producte del nerviosisme de saber qui era, s’aproximava cap a ell mirant-lo fixament.

L’Humbert s’aixecà per anar cap a la Lucia, els seus cors bategaven tan fort que creien que sonaven per damunt de la música formant el ritme descompassat de les vides viscudes fins aleshores. L’entorn es feia cada cop més petit, cada punt més pròxim, era un espai menys entre els dos, el seu cosmos era tan sols l’espai que els separava. A partir de cert moment, els seus alés es trencaven, la respiració anava a batzegades i, per fi, s’establí el primer contacte visual de veritat, en la penombra del local els seus ulls brillaven amb força intentant penetrar dins l’ànima de l’altre, comunicant-se sense necessitat de paraules. Ja estaven cara a cara, el temps s’aturà, creant una nova realitat alternativa on només es veien ells dos junts per sempre més.

Ho sentien, ho sabien, ho pensaven en el seu cor… allò, aquells segons al ralentí, eren l’inici d’un amor incondicional que no s’acabaria mai.

La Lucia sentia que era l’Humbert l’home de la seva vida, al començar a parlar amb ell tot es va acalarir encara més, somreia com mai ho havia fet, sentia el seu afecte i el volia, el necessitava constantment al seu costat per no perdre mai aquella sensació de benestar que li proporcionava l’Humbert. Ell la va col·locar ràpidament en un pedestal ben alt, volia que tothom sapigués que l’estimava amb devoció, que mai acceptaria que se n’anés amb un altre, que la vida sense ella semblava carir de sentit i no la perdria mai, ja que ser abandonat era la seva por i la gelosia el feia tornar boig.

Amor idealista, incondicional, devot, era la forja d’una relació sentida des del més fons del cor, o això és el que ells repetíen sempre. <Ho sento aqui dins!> es deien, es miraven i reien com uns adolescents irracionals. Aquella unió era com la fe del cristià, un pur dogmatisme on no veien l’error al qual estaven abocats.

Un dia, anys més tard, la Lucia va rebre la primera pallissa per part de l’Humbert pel simple fet d’haver anat a sopar amb unes amigues de la feina i fer unes copes fins les dotze de la nit sense el seu consentiment. <No passa res, perquè noto que és l’amor de la meva vida i sé que en realitat no em vol cap mal. Potser és perque m’ho mereixo…> es va repetir durant tota la nit i cada cop que rebia. Al cap de cinc anys de maltractaments continuats per part del seu estimat príncep blau va voler marxar de casa. Ho va aconseguir, però no viva.

Sinceritats

Per molt estrany que sembli, per poc que la gent no s’ho cregui, sóc incapaç de mentir. Ahir ho vaig comprovar en dos moments, tots dos em van aportar una certa desgràcia… un més que l’altre, per descomptat.

Vuit de la nit a la facultat de Filosofia, els passadissos buits i el fred de les parets grises feien l’espera d’en Joaquím cada cop més llarga. Volia parlar amb el seu professor d’ètica per saber en què havia fallat per enèssima vegada. Després de mitja hora (des)esperant el senyor més prepotent del departament de teorètica, aquest va arribar. La conversa va anar-se’n dirigint cap a on en Joaquim volia, tenia la falsa esperança que aprovaria ja que durant un breu instant semblava que les notes sumades donaven un aprovat alt. I aleshores la sinceritat el va traïr. Tu fas avaluació continua?- li pregunta el professor. No- va ser la seva resposta.

Cagada. Per coses de percentatges i sumes la seva avaluació continuada hagués sigut aprovat, però al fer avaluació única va haver-se de menjar l’autoodi que sentia en aquell moment i conformar-se en preguntar com poder aprovar d’una vegada, demanar quantes coses volia el professor que fes. Mitja hora més tard, el nostre protagonista estava en un bar alcoholitzant-se. La vida té dos dies.

Al matí següent es va trobar amb la seva parella, amb la qual portava ja uns quants mesos. Després d’abraçades, carícies varies, petons per tot arreu i un clau al llit d’ella; estirats l’un al costat de l’altre, en Joaquim va descobrir-se davant la Laia… sentia la necessitat de no mentir-la més, ja estava cansat de fingir que les seves bromes li agradaven, que l’encantava escoltar-la, que l’estimava. No. Amb una sinceritat que li feia tremolar la veu per por a la reacció va afrontar la realitat i li va dir:

-Ja no t’estimo Laia, tinc ganes d’estar amb altres dones, de viure la promiscuitat. Només et volia per poder recordar que era això del sexe. Et vaig demanar per sortir perque creia que acabaríem ràpid la relació, si ens passavem el dia barallant-nos!

– Ets un fill de puta. Fora de casa, i pobre de tu que em parlis… sort que estem en entorns prou distanciats per no veure’ns.

Ara, en Joaquim s’ha adonat de que ha sigut un gran error perdre-la. Però que poques coses pot fer per recuperar-la, ja que ella per fi s’ha adonat de que és un gran capullo, sincer, però capullo egoista.

Banalització

Després de varies converses en un bar del centre de Barcelona carregat de fum, he entés el comentari de la Begoña en el post ‘una nit a erotica’. El comentari en qüestió és el següent:

Eh tio… Jo també vull saber on es reparteix tanta pasió i tanta tendresa alhora?! Últimament estic decepcionada amb el paper del sexe entre els joves que ni tan sols es donen oportunitats de disfrutar dels plaers. La coherència entre els sentiments sentits, els pensats, els dits i els demostrats; cada cop queden més i més lluny de la satisfacció, ¿perquè? Estem carregats de punyetes, no ens deixem anar i amb la racionalització de l’acte sexual: Quin ha estat l’estímul? Ha estat net? Qué ens comportarà realitzar aquest somni tan breu? Haurem d’anar més enllà per no sentir-nos bruts, per no fer mal? Ho deixem estar i així respectem els vincles establerts sense perill d’estingir-los?…
I dic jo…ens estirpem l’estòmag quan no poguem romandre al costat del llumí que ens encen? Ens estirpem les glàndules simpàtiques… No podem, així que haurem de confiar en que potser en algún racó del món dos desconeguts trobaran caliu dins el mateix llit, embrutaran els llençols i en acabat continuaran amb les seves carícies fins el moment en que s’hagin de separar per no tornar-se a mirar.
Por!?
Valentía?
Fem-ho tots que son dos díes!

Pecaria d’una generalitzacio indeguda si tot és causa de la banalització del sexe, però en gran part n’és el culpable.

El tren estar a rebosar de gent, com sempre la RENFE va amb 20 minuts de retard i inexplicablement als vagons hi ha una gran massificació d’adolescents. Els morrejos són més llargs que els trams entre estació i estació, la jove parella sembla obligada a demostrar davant de tothom que són una parella super cool, que es poden morrejar a qualsevol lloc encara que el morbo esta una mica qüestionat. El noi comenta amb els seus amics, amb la seva novia davant, que follen cada dia sense parar, que si no li fes fel·lacions, ja l’hauria deixat, com tantes altres noies. La noia assenteix a cada mot de degradació de la seva persona (i no estic dient que fer fel·lacions sigui degradant)… total, el sexe es com una pel·licula X més, on si la noia no fa el que l’home vol, queda malament davant de la societat adolescent.

Aquí està el problema, els joves creuen que s’ha de fer sexe perquè és obligatori. Els agradi o no fer fel·lacions, s’han de fer per tindre content a l’altre. Els agradi o no, han de follar a partir d’un moment determinat de la relació pq aixi és com tots ho fan.

-Haig de perdre la virginitat deu meu!! Tinc 14 anys i ho haig de fer ja per no entrar al grup dels pringats que encara no han tingut ni parella!- Exclama una noia que els mira i somriu als comentaris masclistes dels seus col·legues.

Prou ja de tantes fal·lacies! Cada dia pels mitjans de comunicacio ens diuen com ha de ser la relació perfecte (on per descomptat l’homosexualitat queda en bastant segon pla), les sèries per adolescents es fa sexe perquè si… banal, el sexe banal no dona cap mena de sentit a tot el que des Plató s’ha teoritzat sobre l’amor, aquella paraula, per altra banda, completament desconeguda per la majoria. Embrutem els llençols i no marxem corrents l’un de l’altre per respecte… quantes parelles adolescents ho deixen per culpa de que el noi vol sexe immediatament i la noia li va donant llargues? Què ens obliga a follar cada dia obligatoriament i sense que hi hagi un impuls sexual?

La pornografia ensenya moltes coses, però tambe et fa creure que el que veus és tal qual… molts nois i noies crèixen amb aquesta imatge, que tot és el mateix: Noi entra, es morrejen, es despullen, fan un 69, el noi penetra la noia per la vagina, i  segons quines pel·licules, pel cul, la noia te un orgasme que és completament fals, i despres li llepa la polla fins que el noi es corra.

El sexe no és aixi, no el pots viure així, pq llavors treus tot sentiment d’ell. L’èsser humà és, per desgràcia, molt racional; i amb aquesta visio banal del coit encara s’hi torna més.

Por? No, bombardeig televisiu!

Valentia? No, ascendencia social.

Endavant, però quan un vulgui.

L’únic estímul que hi ha en moltes relacions és el simple fet d’integrar-se en una societat completament inherte emocionalment.

Belgium Conclusions

M’HE TORNAT UN SER RACIONAL?

Despres de lluitar contra els instints per poder mantenir la relacio que en certa manera em fa continuar vivint en aquesta merda de ciutat anomenada L’Hospitalet, de reprimir cada un dels meus moviments que l’alcohol volia que fes (cosa que mesos enrere no havia fet), de pensar que allo que estimes durant l’adolescencia pot ser bo pero que el que s’obte en quasi maduresa intelectual et pot donar mes, he arribat a la conclusió de que aquest viatge m’ha fet veure que per molt que critiqui la racionalitat i tot el que comporta, m’he tprnat en un d’ells. Horror!!!

No es cert del tot. Potser m’he fet mes gran interiorment, potser nomes va passar aleshores i que si tornes a veure la Sarah tot canviaria, pero no se si ho vull… ara mateix visc envoltat per dos rius, un de jove i un altre de ben caudalos, fins que el segon no desemboqui al mar no voldre el primer, encara que quan passi potser ja s’haura assecat… sera aleshores quan maleïré les ensenyances de Socrates a Plato i optare per una vida molt mes cínica, molt mes instintiva. M’odío!

Ressaca emocional que nomes pot ser curada amb un bany a un riu anomenat Aceyal.

TOTA RELACIÓ TÉ UN PUNT DÈBIL?

Tota no ho crec, però la majoria si. Aquest punt dèbil pot ser una persona, uns fets, unes accions determinades… si es per algú altre la lluita interna pot ser immensa, escollir l’opcio correcta pot esdevenir un fet radical en la vida d’algu. Pero si s’aconsegueix superar aquest punt dèbil la fortalesa de la relació potser serà més forta.

Vaig anar a Bèlgica per adonar-me’n de la falsedat d’una espina idealitzada clavada en els sentiments i sols se m’ha clavat mes.

Al final caura.

I tu de quin ets?

Tres intents de fer poesies que representessin tres maneres d’afrontar l’amor. Tres “poesies” a escollir. La última, per temes de llengua (és molt dificil fer metafores en anglés i francés), és senzilla i possiblement tópica… ho sento… de fet penso que les tres són topiques…

A

Eres mía, te quiero así

entre mis brazos.

Quiero poseerte, una i otra vez

entre mis brazos.

Este es mi amor, toda para mí,

y de ningún otro brazo.

B

No et vull, sols estimar,

sentir que estem bé, allà on estiguem.

Un-dos que fa tres, dos unitats, una parella.

Llibertat per anar fent,

però sempre recordant que ens estimem.

No et vull, sols estimar,

i recordar cada nit de soledat

lo bé que em sento al teu costat.

C

Je t’aime, only in my dreams.

Sur le lit je pense avec toi,

je me demande pour le notre amour,

pour le notre avenir,

pour le notre dernier...

Another city, far of here…

I think about you,

about your laught, about your eyes…

you are there.

I remember all the nights near you,

all the beers, all the coffes,

all the huges, all the kisses…

Je t’amie, but it can be only … in my dreams