Sobre el Fer-se Gran

Potser és el significat de fer-se gran, veure com el dolç sucre de la infantesa es desfà en l’amarg cafè de la vida adulta.

Avui mon germà, si aquell que em diu fatxa, fa trenta anys. Sembla ser una edat important on s’entra en crisis existencial, i dic sembla ser perquè mai he entès quin problema hi ha en canviar de dècada. Potser és que quan s’afegeix un número a l’esquerra és quan la gent normal mira cap al passat i diu: Carai! M’he fet gran!

Però què vol dir això de fer-se gran?

Suposo que deu ser adonar-se que hi ha coses que ja no es poden fer igual que quan es tenien divuit anys, que els teus pensaments i reflexions s’estabilitzen, que les responsabilitats canvien, fins i tot augmenten, que et sembla sorgir de dins un anhel per crear una família, que tots els somnis de l’adolescència s’estan esvaint… doncs, la veritat, quina merda! Quan mires cap enrere te n’adones de com de ràpid ha passat el temps, quan de sobte et trobes a un infant al qui vas ensenyar teatre quan tenia cinc anys i ara està a batxillerat et quedes un pèl perplex. Han passat tantes coses tan ràpid que quan ho recordo em marejo de la velocitat en que corre el temps.

Com? No puc continuar fent el mateix que abans? Doncs no. Ja no puc aguantar un dia d’esquí com deu anys enrere, ja no puc sortir de festa i el dia següent estar com fresc una rosa, ja no puc aguantar el mateix ritme fent de monitor durant les colònies, ja no toco amb les mans el terra sense doblegar les cames… i així molts exemples més. Però potser hi ha una part positiva a tot això, però ara no la trobo.

Continuem.

Els pensaments i les reflexions s’estabilitzen. A què em refereixo? A que durant l’adolescència ens estem creant un jo propi alimentant-nos del nostre entorn, i també destruint-lo. Però entre els 20 i 30 anys aquest pensament evoluciona, madura i sembla ser que poc canviarà a partir dels trenta cap a endavant. A no ser que et passi quelcom que et canviï la vida. Això per molts és positiu, per mi no gaire. Poder estar en constant canvi de pensament significa estar posant en dubte la teva pròpia personalitat, modificant tot allò que sembla dolent i per tant millores el que penses. Quedar-se estable en pensament dóna una falsa sensació de tranquil·litat, però es pot caure en un perjudicial dogmatisme on no s’accepti l’opinió de l’altre si és diferent.

Pel que fa a les responsabilitats no cal que m’expliqui gaire, primer són els estudis, després la feina, després el pis i la parella, i finalment, si es dóna el cas, la família. De sobte has d’educar els teus fills, treballar per alimentar-se i pagar el lloguer o la hipoteca i si es pot seguir estudiant per poder reciclar-se. Mare meva! M’està agafant complex de Peter Pan per moments!

Això de que creix l’anhel per formar una família és una observació, perquè jo no ho he sentit mai encara… per tant no puc explicar-ho. Però segur que l’Aficionats als Senders si… espero el teu comentari sobre què i com es sent…

I finalment el que sol provocar la crisis existencial: Veure com molts dels somnis de l’adolescència s’han esfumat. Quants de nosaltres ha dit la cèlebre frase als divuit m’emancipo i als vint-i-cinc encara viu amb els seus pares? De tot el que volia fer quan tenia disset anys i volia menjar-me el món només he aconseguit un i un segon està en procés d’iniciar-se deu anys més tard… Carai! Si ni tan sols faig la carrera que creia que volia fer! Fins i tot alguns dels amics han canviat…

Ho repeteixo, fer-se gran és adonar-se que la millor època de la vida és la infantesa, on tot són descobriments i alegries, i que en comparació la vida adulta és ben amarga, malgrat que hi hagi alguna que altra alegria.

7 comments on “Sobre el Fer-se Gran

  1. A vegades fer-se gran és una putada. Descobreixes què és la nostalgia i a vegades costa ubicar-se, de fet jo tampoc no ho duc del tot bé, a vegades tinc por, a vegades sembla que el temps vagi més depressa que la nostra capacitat d’adaptació. Però també penso que hi ha moltes coses que es pot viure de gran, gràcies a la major autonomia, així que espero que trobem la part bona de cada etapa. Fer-se fran és inevitable per qüestions biològiques, però cadascú és lliure de fer-ho com vulgui! Estudiar és opcional, formar una família també, a més que hi ha molts tipus de famílies,… només has de trobar la manera de fer-se gran amb la que et trobis més a gust! (Ja sé q no és fàcil)

  2. Crític de cine ha dit:

    Doncs jo penso que fer-se gran no és cap putada. Estic d’acord que la infantesa és genial i és la millor època de la nostra vida, però hem d’aprendre a créixer i viure cada etapa de la nostra vida de la millor manera possible.
    Cada etapa té els seus punts positius i negatius, i es tracta de potenciar-ne els primers i intentar minimitzar-ne els segons.

  3. conjuntbuit ha dit:

    Tot té coses bones i dolentes… però no sé, sembla que estiguis obligat a fer moltes coses per demostrar que ets adult i això no m’agrada gens ni mica.

  4. bondiabonsol ha dit:

    Fer-se gran es el repta de cada dia es condició del essers vius cal viure i creixer, jo no he dubtat mai de la grandessa de viure, agafo les coses que m´agraden i rebutjo persones i vivencies que no hem donen res de bó, ho he fet sempra, també tinc els meus moments de dubte de on soc? que he fet? que no he fet?, jo també he tingut els meus somnis no realitzats, a cambi tinc els reals
    una vida en parella i uns fills arrels dels meus somnis…
    A vegades hem fas patir de que no es prou feliç, deixa´t abraçar no es tan dificil quan eras un infant sempra t´agafaves i somriu….

  5. Ruka ha dit:

    El bon dia bon sol era Ruka

  6. bondiabonsol ha dit:

    Ara si que soc el autentic Bondiaibonsol, ja he arreglat el tema amb Ruka.

    Les coses son mes sencilles del que ens pensem nomes cal fer el que creus millor i si t’equivoques la proxima vegada procura no fer-ho. Respecta a les crisis i tornarse gran es una neura que tenim tots i quan et fas gran sino:

    Al 10 anys… quina merda tinc que fer deures, no puc anar a jugar perque els papas no hem deixen, dema tinc examen,… etc. Quines ganes tinc de ser gran!!!

    Pues eso: un te que estar d’acord amb si mateix que no vol dir faig el que rota ja que al teu voltant hi ha mes gent que comparteix espai i vida amb tu, i fer un “maxmix” tampoc es cap deshonra als teus pensaments

    I el que diu la RUka, quina tontaria pero va molt be:

    Deixa’t abraçar, fes petons, deixa’t estimar…

  7. Macari Rudau ha dit:

    Fer-se gran veig que és aprendre constant. Mai he sabut tantes coses com les que sé avui i demà, que tindré un altre dia, encara en sabré més, de manera que cada dia engalto les coses amb mirada diferent, allò que avui em sembla groc potser demà ho entendré i em semblarà verd. De petit volia ser, ara no em busco perquè veig que ja soc. Sovint em miro i no m’agrado i no m’agrada el que em passa. Llavors pensó que deu ser “culpa” meva el no agradar-me. “No et miris més i fes”, pensó …faig sense mirar-me i la cosa canvia. El fer meu sense mirar-me és fer pels altres, que en el fons és com si fes per a mi perquè un cop he fet em sento satisfet. En tinc més de 50 (i encara espero que em diguin que ja soc gran), que tinc fills, una hipoteca, uns pares que he de cuidar, una feina que m’agrada però que em costa, una manera de ser que segons com he de frenar i uns familiars que sovint he d’amansir. En tinc més de 50 i quan faig les coses per inercia, en general, em surten bé. Deu ser que m’he fet gran, que he anat païnt tot allò que m’ha anat passant de manera prou corrècte com perquè tot vagi més o menys bé… Llavors pensó “no et felicitis, que el mèrit no és tot teu”. És veritat, el mèrit és de la vida que m’empeny. Els fills i els pares sento que reclamen que estigui per a ells, la parella també. Jo vull donar cap a tot, perquè tot ho vull, que a tothom estimo… però si em miro, si m’escolto, resulta que no vull res. Em sento com si anés al damunt d’un cavall que cavalca no sé cap a on, sense regnes, però que he de controlar perquè és el que tinc, que res no vull perdre… i jo soc el que no vol res? No, segurament tot plegat deu ser por… pensó. I llavors torno a mirar-me. “No et miris més i fes”, i faig i torno a fer… De tant en tant miro enrere i pensó en la infancia i juventut, la trobo a faltar però no hi tornaria. He canviat, dec ser gran. No sé per què, però tot i que m’ho miro amb recansa i que encara no m’han dir que ho sigui, m’agrada ser gran.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s