Coses que odio

Estimats nouvinguts, aquest post te més de vuit mesos i no crec que sigui tan trascendent com per haver pasat de tenir 10 visites a ser un dels mes vistos del blog. La essència d’aquest blog ve donada pel dia a dia, cosa que fa que els meus lectors apreciin quan hi ha un tema per discutir i quan és un post amb la ironia pel mig. Fent gala de la meva ignorància, diré que més igual el que escriviu a partir d’ara, no penso respondre perque perdo un temps necessari per a seguir reflexionant amb coses molt mes importants i mes interessants per als meus lectors habituals.

_______________________________________________

Ja arriba el Nadal! Aquella festa plena d’hipocresia decadent on tothom sembla amagar-se rere una façana de realitat feliç, quan durant la resta de l’any no saben ni esbossar un somiure…. no, no penso escriure sobre el que molta gent pensa, que per aixó tenim un cervell. Aprofito la bona entesa d’aquests dies per fer escriure tot el que ara mateix em passi pel cap sobre tot allò que odio, i fer contenta a la Humanista Curiosa (que esta a Valencia i no ho podra llegir fins que torni…).

Odio:

• La falsedat entre amics, encara que sigui el fonament de moltes relacions.
• Els adolescents que es creuen que ballar ska és donar cops a tort i dret sense sentir el ritme.
• El nazisme, el comunisme, el cristianisme i qualsevol altra ideologia o fe portada al límit. El fanatisme.
• L’egocentrisme d’aquells que no saben mirar més enllà del seu melic.
• La gent que fa gala de la seva ignorància.
• La majoria dels meus companys de la ESO.
• Que se’m caigui un cigarro a un toll d’aigua.
• Trobar-me la tovallola de ma germana mullada sobre el meu llit.
• Els gossos que només saben bordar.
• La ciutat.
• La sorra de les platges de Barcelona, varies coses se m’han fet malbé per culpa seva.
• Els nens que et vacil·len sense tenir en compte que no tenen prou intel·ligència per fer-ho.
• La música bacala.
• Que un concert es converteixi en un miting polític.
• Que el tren vagi amb massa retard.
• Que la gent no sàpiga caminar amb una certa convicció i vagin deambulant impedint-me marcar una ruta clara.
• Que se m’acusi de coses que no són certes.
• Aquelles persones que no saben treballar i a sobre ens acusin dels seus errors als altres.
• El capitalisme més ranci.
• Aquesta democràcia.
• La violència com a mode d’imposar una opinió.
• Els que defensen la llibertat d’expressió i la democracia retallant la llibertat als altres.
• El rei i qualsevol cap d’estat que s’enriqueix sense quasi treballar.
• La historia escrita pels guanyadors.
• La Dj Mamaye com a Dj, almenys el 2008 (Apolo els dimecres a la nit)
• Els bars que, inexplicablement, cobren més de 2’5€ per una cervesa.
• Els intents de la UE per semblar-se a EUA.
• La meva professora de Filsofia i Catala i la de Castella del meu primer any de Batxillerat.
• A mi mateix cada cop que me n’adono que sóc molt més racional del que voldria ser.

…

Si que odio, com tot ser humà. Segur que tinc més coses del dia a dia, però escoltant la Troba Kung-Fu es fa difícil pensar negativament.

Esperar el tren quan fa fred

Inspiració&Expiració

 

Quadre d'Oriol Borrell

 

 

Una ràfaga de vent va obrir la porta del bar de bat a bat, una figura femenina entrava sensualment. Com si s’hagués posat d’acord amb els músics del fons per formar una escena carregada de poesia melancòlica, ella es va apropar cap a la barra, amb el cap ben alt, però plena de tristesa. Una absenta, va demanar, de la més forta que tinguis. Les flames desfeien el sucre sobre la beguda bohemia, mentre ella continuava immersa en la foscor del que acabava de viure. D’un sol glop es va pendre la copa i, al veure que l’observava, va apropar-se cap a mi per explicar-me totes les seves penes… a mesura que la seva historia avançava, les seves pupil·les es feien més grans i les seves llàgrimes començaven a brotar, acariciant la seva cara fins a la barbeta.

Gota a gota, la barra s’anà omplint de llàgrimes, de mentides viscudes i errors de joventud, fins a crear un bassalt que, aquelles hores de la matinada, em recordaven un mar en calma impregnat de soledat.

____________________________________________________________________________________

Inspiració&Expiració intenta ajuntar l’art pictòric amb el líric. L’inspiració és el moment en que mires la obra, aquell moment en que pels ulls t’entra l’art recorrent tot el teu cos, com l’oxigen que respires, i l’extreus en forma de pensament, sentiment o, fins i tot, acció. Aquest projecte artístic l’estem preparant l’Oriol Borrel, un artista novell que vaig conèixer a través de la noia amb qui, per ara, comparteixo una relació; i jo. En uns mesos potser exposarem, si tot va bé, a la facultat de Filosofia dins del projecte de l’associacio Filosofia para Tod@s d’art itinerant.

Banalització

Després de varies converses en un bar del centre de Barcelona carregat de fum, he entés el comentari de la Begoña en el post ‘una nit a erotica’. El comentari en qüestió és el següent:

Eh tio… Jo també vull saber on es reparteix tanta pasió i tanta tendresa alhora?! Últimament estic decepcionada amb el paper del sexe entre els joves que ni tan sols es donen oportunitats de disfrutar dels plaers. La coherència entre els sentiments sentits, els pensats, els dits i els demostrats; cada cop queden més i més lluny de la satisfacció, ¿perquè? Estem carregats de punyetes, no ens deixem anar i amb la racionalització de l’acte sexual: Quin ha estat l’estímul? Ha estat net? Qué ens comportarà realitzar aquest somni tan breu? Haurem d’anar més enllà per no sentir-nos bruts, per no fer mal? Ho deixem estar i així respectem els vincles establerts sense perill d’estingir-los?…
I dic jo…ens estirpem l’estòmag quan no poguem romandre al costat del llumí que ens encen? Ens estirpem les glàndules simpàtiques… No podem, així que haurem de confiar en que potser en algún racó del món dos desconeguts trobaran caliu dins el mateix llit, embrutaran els llençols i en acabat continuaran amb les seves carícies fins el moment en que s’hagin de separar per no tornar-se a mirar.
Por!?
Valentía?
Fem-ho tots que son dos díes!

Pecaria d’una generalitzacio indeguda si tot és causa de la banalització del sexe, però en gran part n’és el culpable.

El tren estar a rebosar de gent, com sempre la RENFE va amb 20 minuts de retard i inexplicablement als vagons hi ha una gran massificació d’adolescents. Els morrejos són més llargs que els trams entre estació i estació, la jove parella sembla obligada a demostrar davant de tothom que són una parella super cool, que es poden morrejar a qualsevol lloc encara que el morbo esta una mica qüestionat. El noi comenta amb els seus amics, amb la seva novia davant, que follen cada dia sense parar, que si no li fes fel·lacions, ja l’hauria deixat, com tantes altres noies. La noia assenteix a cada mot de degradació de la seva persona (i no estic dient que fer fel·lacions sigui degradant)… total, el sexe es com una pel·licula X més, on si la noia no fa el que l’home vol, queda malament davant de la societat adolescent.

Aquí està el problema, els joves creuen que s’ha de fer sexe perquè és obligatori. Els agradi o no fer fel·lacions, s’han de fer per tindre content a l’altre. Els agradi o no, han de follar a partir d’un moment determinat de la relació pq aixi és com tots ho fan.

-Haig de perdre la virginitat deu meu!! Tinc 14 anys i ho haig de fer ja per no entrar al grup dels pringats que encara no han tingut ni parella!- Exclama una noia que els mira i somriu als comentaris masclistes dels seus col·legues.

Prou ja de tantes fal·lacies! Cada dia pels mitjans de comunicacio ens diuen com ha de ser la relació perfecte (on per descomptat l’homosexualitat queda en bastant segon pla), les sèries per adolescents es fa sexe perquè si… banal, el sexe banal no dona cap mena de sentit a tot el que des Plató s’ha teoritzat sobre l’amor, aquella paraula, per altra banda, completament desconeguda per la majoria. Embrutem els llençols i no marxem corrents l’un de l’altre per respecte… quantes parelles adolescents ho deixen per culpa de que el noi vol sexe immediatament i la noia li va donant llargues? Què ens obliga a follar cada dia obligatoriament i sense que hi hagi un impuls sexual?

La pornografia ensenya moltes coses, però tambe et fa creure que el que veus és tal qual… molts nois i noies crèixen amb aquesta imatge, que tot és el mateix: Noi entra, es morrejen, es despullen, fan un 69, el noi penetra la noia per la vagina, i  segons quines pel·licules, pel cul, la noia te un orgasme que és completament fals, i despres li llepa la polla fins que el noi es corra.

El sexe no és aixi, no el pots viure així, pq llavors treus tot sentiment d’ell. L’èsser humà és, per desgràcia, molt racional; i amb aquesta visio banal del coit encara s’hi torna més.

Por? No, bombardeig televisiu!

Valentia? No, ascendencia social.

Endavant, però quan un vulgui.

L’únic estímul que hi ha en moltes relacions és el simple fet d’integrar-se en una societat completament inherte emocionalment.

Proposicions per al 2009

Cada any, la Guillermina col·loca el seu pessebre a l’escala per falta d’espai als seus 30 metres quadrats que anomena casa. A aquesta noia ultracatolica li encanta Nadal i s’imagina a Josep i Maria corretejant per Belem a la cerca d’un bon lloc on donar a la llum. Cuidadosament col·loca les postals que ha anat rebent de diferents llocs del pais, ordenades de la més llunyana a la més propera. Per acabar de decorar l’entrada, al marc de la porta hi posa els tres Reis d’Orient i la estrella que han de seguir per poder arribar al portal.

Hores més tard arriba el seu company, amb les tipiques flors vermelles que decoraran la petita sala d’estar. I, asseguts al sofà, la parella comença a escriure els seus proposits per a l’any 2009:

• Acabar amb la fam al món mundial!
• Aconseguir que tothom sigui feliç
• Poder viure un any sense ensurts economics ni de salut.
• Anar al gimnas, començar i deixar de fumar, acabar la carrera d’una vegada, buscar una feina millor, deixar l’alcohol, follar nomes per tenir fills…
• Destruir tots els homosexuals, ateus i protestants.
• Demostrar que tot gira al voltant de la Terra.
• Fer veure a la comunitat de veïns que la teoria creacionista és més valida que la de l’evolucio.
• Cremar varies sinagogues i centres de planificacio familiar
• Recaudar fons per finançar un nou partit politic més de dretes que el PP
• Aconseguir contactar amb vida extraterrestre i fer-los passar com a enviats del senyor.
• Tornar bojos als hippies dels meus pares a base de lectures del nou testament.
• Obrir un blog on es faci apologia dels meus valors.

Un cop fet aixó, la nostra estimadíssima parelleta va anar-se’n a dormir en llits diferents, tal com ha de ser.

Si algu té una proposicio per a l’any 2009, ja sigui per la parella o en general, esta obert a fer-la.

Al mercat

Són quarts d’onze del matí, el moviment incessant de carros amunt i avall, de les converses sobre les crisis o de com cuinar cada carn, de les cues per torns es van movent de parada en parada, tot aixo em recorda que és dissabte i és hora punta en el mercat. Entro i surto varies vegades per les quatre portes d’accés, cada una té la seva gràcia particular… una té escales, una altra s’obre automaticament, n’hi ha una que sempre rau oberta per poder airejar l’olor del peix i la última és aquella on sempre hi ha un parell de gitanes venen banos, calces lletges, llimones i caps d’alls. Però avui totes tenen una cosa molt especial i que em demostra que és dissabte, un cop traspasses el marc de la porta, una olor a pollastre a l’ast irromp amb força a la meva malmesa fossa nassal.

Explosions de colors, aixó agrada a tothom, les parades de fruita i verdura són una mescla ordenada de colors vius que conviden a mirar, a observar atentament com si d’un quadre impresionista es tractés… penso en Monet, en com li hagués impactat aquella imatge i com hauria estat capaç de plasmar-la en una tela.

Olor de mar, com si viatgéssim en un veler pel Mediterrani sentin la brisa acariciant la nostra cara, les parades de peix i marisc són el punt del mercat més viu, més fresc, veure tots els peixos col·locats mirant al públic, amb aquella cara agressiva i descarada, com aquell dadaïsme que volia trencar amb l’art… i m’imagino Duchamp, creant una performance sobre les sardines i utilitzant com a simbol eròtic les petxines i les llagostes.

I el roig de la sang arriba a la meva retina, la passió transformada en mort bovina i en explosió de gustos al meu paladar, potser les parades més cruels per veure, sobretot quan ets un infant, són les de carn. Conills penjats del revés, cervells, ronyons, fetges, pollastres desplomats i gallines posades com si estiguessin dormint, el terror i el poder que el ser humà es creu que té per damunt de la resta d’animals exposat de cara al públic com si fos un crit desesperat de la naturalesa per acabar amb tant d’antropocentrisme… i se m’apareix de cop el crit de Munch, però amb el murmulli de la gent ningú el pot escoltar.

Marxo direcció a casa, i segueixo pensant, sota totes aquestes imatges vaig créixer influenciat, mort, olors, frescor, colors i vida… m’encanta anar al mercat!

Una nit a Erotica

Llums rojes, carrers estrets, lletra impura creuada escampada per tot arreu, dones amb homes, homes amb homes, dones amb dones, gossos amb gats, ocells amb peixos… la força de la luxuria és la paraula més inidicada per poder descriure aquesta ciutat perduda en la imaginació de tots. Cadascú té la seva casa en aquest lloc, tots podem fer realitat les nostres fantasies sexuals, siguin les que siguin, els sexe no té tabus… llibertinatge és el pols de la ciutat d’Eròtica.

Plou a bots i barrals, els carrers cada cop estan més inundats, ella i jo estem a dalt del terrat observant caure la tempesta. Cada cop més xops, cada cop més calats ens anem apropant i apropant, fins que els cossos, mullats de cap a peus s’uneixen en una abraçada… petons que despullen fins a arribar al sexe més desenfrenat sobre l’aigua gélida que refreda la ciutat.

Ella puja per unes escales cap a casa seva, la porta esta mig entreoberta i d’allà surt una llum ténue, un xic atemorida la obre i descobreix un camí de veles rojes, grogues i liles que es dirigeixen cap al lavabo, on hi ha la banyera plena d’aigua amb petals de rosa i olors afrodisíaques. Bossa nova és el fil musical i ell s’hi presenta per darrere amb omplint-la de carícies suaus i plenes de sensualitat. Dins la banyera l’aigua bull i la parella dansa sota la mirada apagada de les veles.

Historia d’un curt

DIMECRES 26 de NOVEMBRE

8’30h del matí: Baixo les escales de casa per trobar-me amb el director del curt, un noi que estudia audiovisuals (diria) i que tinc la sort de que sigui el meu veí d’abaix, el meu cosí Kuxulain.

9h: La son encara ronda pel meu cap, tot i el fred que fa dalt de la moto i més encara si no portes guants. Ens dirigim cap a la UPF Gran Vía amunt. El dia que tingui moto, ja sabre com arribar fins a plaça Catalunya, penso mentres em desperto al mateix ritme que els cotxes ens avancen.

10h: La UPF esta deserta, conec una noia que és la companya de grup del Kuxu. No se les escull malament. El bar esta desert i em moro de ganes de fer un cafe per veure si les neurones es conecten d’una vegada. M’agrada aquesta facultat, penso mentres grabem la primera escena.

11h aprox: estem al carrer, faig veure que perdo un autobus i paro el transit de la rambla… moment àlgid del matí, em sento com un heroi per haver-ho fet. Poc després un Urba ens diu que per grabar al carrer es necessita un permís, no parlo per no liar la troca. Els turistes poden grabar el que vulguin i fer el que els dona la gana a BCN i nosaltres no podem ni enganxar un paper en una paperera sense demanar un permís? Visca Barcelona! Si senyor…

12h: Pujo la rambla direcció al tren. El curt s’ha acabat de grabar, a anat prou be. Almenys aquest cop, no com el primer que vaig fer amb mon cosí, anava sense ressaca.

És un curt d’1 minut. algunes escenes han desaparegut, però no esta malament del tot… 2 hores per un minut.

 

Poemas

EUROPA ARDE

Revoluciones de papel utópico

arden por sus tristes ideales.

Europa se apaga en su incultura,

sus luces se funden por todos sus males.

Ya nada reluce a nuestro alrededor,

la oscuridad llena cada rincón de las calles.

Revoluciones de papel utópico

arden sin temor.

Soledades sumadas, eso une nuestro ser.

Ese ser que del que todos quieren beber.

Salgo a la calle, el barrio sigue vacío,

la noche no me deja ver

la belleza que se ha perdido.

Me enciendo un cigarro, buscando a un amigo,

una llama arde,

quemando el papel maldito.

FUMADORES DE FILTRO

Desesperación,

nerviosismo impulsivo.

Humo que no se encuentra

entre pensamientos vacíos.

Fumadores de filtro,

¿donde esta vuestro límite?

Una línea separa el sabor (?¿)

del gusto de la muerte.

Fumadores de filtro,

¿Acaso esto de algo os sirve?

Relajados miráis

vuestros sucios ombligos,

llenos de ceniza,

de simple egoísmo.

Fumadores de filtro

pena me da vuestra mente inactiva,

vuestra triste apatía.

Melancólicamente paseo mi mirada.

Solitario devenir,

el del pensamiento que araña.

Desgraciado ser,

el que fuma seis caladas.