De Campaments.

Després de deu anys exercint com a monitor en el temps del lleure, encara torno dels dotze dies de campaments i dins meu hi ha una certa sorpresa i una mínima alegria que al tornar a ser abraçat per la maleïda xafogor barcelonina s’esvaeix i es dissipa en records i pensaments. Sort en tinc de saber expressar per escrit el que passa fugaçment pel meu cap, o potser és una maledicció que em fa ser incapaç de dir el que sento i només escriure-ho…

Vet aquí una vegada una persona que un cop per setmana semblava tocar fons quan es llevava a les quatre de la tarda preguntant-se com podia haver arribat al llit, fent un gran exercici de memòria entre núvols etílics… Aleshores va rebre una trucada que no sabia molt bé si l’havia somiat o havia sigut realment, així que per assegurar-se’n va decidir anar a l’estació de la RENFE a l’Hospitalet del Llobregat un dilluns a les 8 del matí, hores que feia temps que no reconeixia com a hores correctes per estar despert. I allà va confirmar-se la sospita, un grup d’adolescents s’acumulava a les escales d’entrada al voltant de tres monitors més, ell es veia que era el quart, malgrat que encara no ho tenia del tot clar. Destí: un camp de treball a un hort d’Altafulla, a la desembocadura del Gaià.

Per la finestra del tren les costes del Garraf, amb les seves petites cales amagades recorrien la seva mirada mentre pensava com seria això d’anar de campaments. Les converses entre els joves omplien el vagó del tren, algunes completament superficials, d’altres prou interessants i alguna reflexió que a ell el va mig il·luminar… – Estamos de campamentos, así que todo lo que pasó en Hospi se queda ahí. ¡Fuera los malos rollos!- Doncs si, fora les preocupacions i deixa’t endur pel grup i l’alegria que és abandonar la rutina… va pensar. I dit i fet, ell va decidir que era molt millor obviar momentàniament el pessimisme i la tristesa per la vitalitat d’aquells 23 adolescents i fer dels dotze dies quelcom que per sempre més tots recordessin com a una experiència molt bona.

Un camp amb una petita estructura que gairebé no fa ombra als 35 graus que a les dotze del migdia hi ha, sembla ser el lloc on viurà aquells dies. Toca alçar del no-res un campament més o menys habitable mentre els nois i les noies planten les seves tendes. Als voltants càmpings i més càmpings on els seus habitants els miren estranyats.

Van passant els dies entre un camp de treball en un hort que no es trepitja gairebé res i tardes d’activitats que acaben a la platja, i ell es continua impregnant de l’energia positiva de tots els que l’envolten, gaudint dels jocs com si fos un infant més, al·lucinant de la tempesta nocturna embadalit per la força de la natura, rient d’algunes de les moltes tonteries que escolta o veu… riure, allò que creia haver oblidat… i així, poc a poc és com en aquesta persona que no es creia estar allà va començar a sentir dins seu una petita sensació estranya, no podia imaginar-se tornar, no ho volia per res del món! Veia a gent de pensaments i classes socials diferents treballar juntes, cohesionant-se sense por, ell podia actuar lliurement com mai ho havia fet, aquells campaments eren per ell com banyar-se al riu després d’un dia llarg i calorós, una frescor insuperable… i de tot allò sorgia una espurna, petita al principi com els grans de sorra que els responsables del camp de treball volien que en fessin una capa de deu centímetres, espurna d’esperança de creure que encara hi ha generacions per sota seu capaces de produir el canvi en la societat que tant anhelava.

I una de les darreres nits el seu cap ja no podia més, el dolor creixia sense parar al estar la ment completament desbordada de pensaments entre contradictoris i d’altres de por a tornar a la ciutat després de poder sentir dues setmanes de sobrietat absoluta… sobrietat que li ha mostrat que l’alegria no està en el fons d’una cervesa, sinó en gaudir de les relacions amb les altres persones. El seu cap era un torrent de reflexions que havien de ser transmeses d’alguna forma, i mentre una lluna ataronjada pujava el cel estrellat i el grup sencer es banyava sota aquell paisatge, ell pensava, cigarreta en mà, en tot lo bo que podia extreure d’aquella experiència…

Bellvitge es reflexa al vidre del tren recordant-los la tornada, dins seu les llàgrimes corren sense parar, però evita expressar-ho, no sap ben bé perquè… ja tot ha acabat fins a l’any vinent, potser, i tot el que ha pensat i sentit als campaments és possible que no retorni fins aleshores. Però una part d’ell sap que l’estiu que se’l presenta pot fer de la seva vida un possible canvi cap a millor… deixar d’una vegada de menysvalorar-se i mostrar-se a la resta tal com ho ha fet aquells dies, si pot estimar i fer-se estimar per aquells joves, també ho pot amb la resta de la humanitat, pensa.

I aprofita en el seu últim sospir d’enyorança pel que encara no ha acabat, quan el tren ja arriba a l’andana de l’Hospitalet, frenant els darrers metres d’alegria, per pensar en la pobre Carlota i el que per culpa seva els adolescents li deurien fer passar demanant el seu telèfon 22 joves alhora…

De Passeig

El sol de la primavera banya els carrers de la ciutat, l’alegria en les cares de la gent ressonen a festa major, encara no oblidada… a la plaça de la vil·la, els infants juguen amunt i avall, llunyanes semblen les tardes fredes quan es corre darrere una pilota… a la rambla els avis i les iaies xerren asseguts en els bancs, les terrasses dels bars estan a vessar de famílies i amics que de tant en tant saluden als passejants.

És Dimarts 23 d’Abril, les roses en les mans de les noies m’ho recorden… jo ni tindré llibre ni donaré rosa… però m’és igual, sempre m’ha encuriosit aquesta festa, sobretot el fet que no sigui festiu… en la memòria sorgeix com un flaix el record que abans si que ho era, o potser ho vaig somiar?

Els somriures que omplen cada cantonada em fa pensar… potser si que porto massa temps tancat en un gran pessimisme, però ser pessimista no vol dir necessariament que no apreciï el que m’envolta, més aviat és ser conscient que les coses no van en bona direcció, però que malgrat tot som un poble capaç de gaudir de dies com el d’ahir.

Durant les Festes de Primavera, l’Hospitalet ha deixat de banda els problemes, abarrotant el carrer…. aleshores dins meu floreix amb força un sentiment que poques vegades sento, com una mescla d’emoció per compartir experiències amb els veïns, majoritàriament desconeguts, i d’orgull de viure en aquesta ciutat que tants cops he maleït. És llavors quan entenc aquella escultura que anomenen Acollidora. Som el que som, tot un món per descobrir i estimar… per molt que la resta de Catalunya no ho vulgui saber, o es vulgui deixar endur pels estereotips… fins i tot els “garrulos” es posen sota el foc dels diables!

Somric… sobretot quan penso com en som d’estranys que la nostra porta del infern poca relació té amb la mitologia cristiana, i molta amb la grecoromana. A quin altre lloc es podria donar això? No en tinc ni idea, però m’encanta.

Enfilo les meves últimes passes cap al meu pis. El sol de la primavera il·lumina els edificis i els arbres, moments d’aquells en els que m’aturo per trobar un punt de bellesa en el que m’envolta, moments d’aquells en que un es fixa en coses que mai hi havia parat atenció. Una fotografia seria incapaç de fer-vos entendre-ho, ni la millor de les descripcions… les verdes fulles de les magnòlies, quasi immutables als canvis del temps, són com les festes majors, un petit respir d’alegria en l’angoixa de la vida diària.

Plou a L’Hospitalet

La inspiració és com la pluja, omple de vida el bosc fins que s’asseca. I a esperar que torni.

Plou, ho sé pel so de les gotes colpejant el vidre de la cuina. La nit envolta tot l’Hospitalet, una suposada foscor que no és res més que una simple imaginació del que m’agradaria que fos, però no és així, els fanals, la contaminació lumínica, fan del cel una gran taca ataronjada, com si el sol mai s’hagués acabat de pondre.

Heidegger deia que l’angoixa era una de les sensacions que ens feia sortir de la via inautèntica, fent sorgir de dins la nostra existència més profunda. Però no sé que dir…. la soledat ara mateix és el meu abric, la incomprensió d’haver-se de sentir trist quan no hauria de ser així és el pensament que constantment penetra dins meu, tal com la música que aleatòriament surt de l’ordinador, marcant el meu ritme d’escriptura… exercici d’escriptura automàtica. I com sol passar, la creativitat comença a fer la seva feina.

Les cendres voletegen pel cel en una dansa macabra que correteja entre els cossos caiguts i les restes d’edificis calcinats. Un cos camina pels carrers desapareguts, deambula cercant una altra persona, les llàgrimes cauen pel seu rostre, trista d’haver-ho perdut tot… però no sap que en aquell lloc està sola, cap persona s’aixecarà per dir-li hola bon dia. És la fi, el no-res, la destrucció total de la ciutat es fa palesa en la figura d’aquella deformada estàtua de la rambla que ara només és coure desfet. El sistema d’abastiment d’aigua ha rebentat, omplint de tolls de fang i cendra el terra que ella trepitja. De cop s’atura. Una cançó sona en alguna banda, un trist violí que segurament algú està tocant. Esperançada comença a córrer  cap a allà.

Estava al terrat estenent la roba quan de sobte una gran bola de foc va caure sobre Barcelona. Era una bella tarda de Juny, d’aquelles on el sol omple cada racó de la ciutat i les vistes des d’on estava feien del totxo una cosa amb certa bellesa, amb la sort que la calor no era agobiant. Deu segons més tard tot seria caos, i ningú s’ho esperava. L’edifici on estava es va fondre en un obrir i tancar d’ulls, per sort l’efecte tobogan la va deixar en vida. Ferida caminava pel que se suposava que havia estat el seu carrer i al costat de les arrels d’un pi caigut es va trobar un violí. Trista de veure’s sola, sense cap més companyia que la música, va començar a tocar-lo caminant per la ciutat derruïda. De sobte una figura humana se li va apropar corrents.

– Hola.

– Hola.

– Saps que toques molt bé el violí?

– Això serà perquè deu ser la primera vegada que sents a algú tocant-lo…

– Potser si, però també és probable que en tota l’àrea metropolitana siguis de les poques persones que ho fa.

–  Potser si.

–  Ets del barri?

–  Clar. No seré una de les assistentes al World Mobile Congres.

–  No, clar que no… em dic Martina.

–  Jo Georgina. Saps el que ha passat?

–  No. Només sé que s’ha il·luminat el cel i ja està. I tu?

–  Jo estava al terrat i he vist una gran bola de foc.

–  Un asteroide?

–  O ha començat la tercera guerra mundial, qui sap.

–  I ara què fem?

–  Jo optaria per marxar d’aquí.

Les dues noies van començar a caminar juntes. Si entre les runes trobaven alguna cosa interessant ho agafaven. Quan estaven pel que havia sigut el barri de Sant Josep van sentir el plor d’un nadó. Sense pensar-s’ho dues vegades el van salvar d’una mort segura. Van decidir que l’anomenarien Nil, en record del fill de la cosina de la Georgina. La Martina i la Georgina van continuar avançant entre el desastre cuidant el Nil com si fos el fill que mai haguessin tingut. Les dues ho havien perdut tot, els amics, la família, la casa, els somnis, els desitjos… i el Nil era com una nova porta, era el petit raig d’esperança i de vida que et dóna tenir un objectiu, un projecte, el de no veure’l créixer enmig de la desolació. En sortir de l’àrea metropolitana, es van adonar que la destrucció era total. Per sort van trobar unes bicicletes a Sant Boi, en agafar-les un noi va sortir amenaçador, però al veure les dues noies amb un nadó entre els braços va calmar-se de cop. Es deia Marc i també ho havia perdut tot, de manera que els va preguntar a les noies si es podia unir a elles. La Georgina i la Martina van acceptar, i els quatre van pujar a les bicicletes i van marxar lluny d’aquell fatídic lloc.

Al cap d’uns dies van arribar a la vall d’Alinyà, un lloc del qual la Georgina en tenia grans records. En veure que no hi havia rastre de cap dels pobles, van pujar fins a les bordes de Perles, una zona que anys enrere havia tingut camps de cultiu i cases petites on els agricultors i els ramaders dormien durant les èpoques de més feina. Allà van començar a treballar per tal de sobreviure i donar al Nil una nova llar, i el que seria la seva nova família.

Encara plou, la humitat s’apodera del menjador i de totes les estances de la casa, i encara em sento sol… però no ha sigut una nit improductiva… suposo.

Popurri Reflexiu

Com és Agost i sembla ser que la gent no està per mirar Internet, sóc el primer en fer-ho, i tinc el cap en el temari d’algunes matèries, he pensat i reflexionat de forma curta de potser masses coses… i d’aquí surt el popurri reflexiu. També s’ha de dir que estic una mica influenciat per la lectura de la Gaia Ciència de Friedrich Nietzsche….

Olimpíades. No hi ha proves una mica desfasades? De què carai serveix en l’actualitat saber llançar un martell o una javelina? Trobo que es gasten masses diners en honrar uns esports que a vegades dubtes si ho són o no… veure la gimnàstica artística és com assistir a un espectacle de circ modern.

Malestar Social. Creix cada cop més sense cap mena de dubte. Quan sorgirà l’espurna que ho farà saltar tot pels aires? Com més temps passa més creix la sensació que poc tenim a perdre. El risc d’incendi no només està al bosc sinó també entre la societat.

Vall d’Alinyà. A la Clara Carla Gallega Antònia. La llibertat de poder viure tal com ets sense màscares sempre que respiro l’aire net i veig els paisatges embriagadors d’aquesta vall, sense oblidar les persones que hi viuen, em fa pensar que potser així hauria de ser la resta de l’any. Però costa desfer-se d’allò que cada matí em poso i per la nit em trec abans de posar-me a somiar… ja va essent hora de canviar d’ulleres…

Xafogor. Et dutxes i al sortir ja sues, estas al sofà sense fer res i sues, estudies i sues, passeges pel carrer i sues, penses i sues… com pot ser que als turistes els agradi Barcelona? Viure al costat del Mediterrani fa que ens la sui tot.

Atur juvenil. La meitat dels joves estan a l’Atur… De què treballaràs quan acabis la carrera? Del mateix que la majoria de joves, d’aturat.

A l’Hospitalet. Ets font de la major contradicció que ronda pel meu cap, tan bon punt no et suporto com penso que durant dos anys fora del meu barri t’he enyorat. Malgrat fer vida en ell, el kilòmetre de distància es feia enorme… si hagués de ser immigrant hauria de marxar suficientment lluny per no pensar en tu, maleïda ciutat… maleït poble! I tot i això sempre continuaria sentint-me hospitalenc.

11 de Setembre. Disputes pintoresques que volen dirigir la voluntat d’un poble… així és Catalunya.

A Gran Bretanya. Amenaçar d’entrar a l’ambaixada d’un altre país hagués sigut dècades enrere un motiu per entrar en guerra… ja no sou un imperi senyors! I em trec el barret davant de l’Equador. No cal afegir res més.

Sequera. En temps de sequera a qualsevol escopinada se li diu pluja…

A qui jutja el altres. Ni sóc feliç ni trist, per tant bona noia que fa sis mesos que em coneixes i que no has estudiat res de psicologia, ni et plantegis en jutjar la meva forma de vida ni molt menys despreciar-la. Tal com diu Aristòtil: El prudent no aspira a la felicitat, sinó a l’absència de dolor. Ell també et fa pena que pensés així?

Reflexions Menorquines

Durant 15 dies aproximadament he estat a Menorca envoltat d’adolescents d’entre 13 i 15 anys donant voltes per l’illa en bicicleta. Són moltes les experiències i reflexions que han anat sorgint per les nits, l’únic moment de descans pels monitors on el silenci de les estrelles estroncat per uns gats barallant-se oferien el marc perfecte per pensar… L’únic dolent és que la Moleskine la tinc en una altra banda i mai me’n recordo d’agafar-la.

Un punt de llum, com si d’una estrella caiguda es tractés, solca el negre mar allunyant-se de mi, l’únic referent que separa cel i aigua en una fosca nit fuig a un destí desconegut, tal com si de la metàfora de tot el que deixo a la ciutat es tractés. Ja no hi ha marxa enrere, i no és quelcom negatiu. A cop de vent les preocupacions de la gran ciutat fugen de mi, regenerant el meu pensament, les meves tonteries, alimentant-me de noves idees i fent reaparèixer l’esperit d’observació durant mesos ocults… 8 hores de vaixell fan renéixer de la pols contaminada de Barcelona el meu esperit alimentat pel Mediterrani.

És curiós com les relacion socials es poden analitzar en un simple grup heterogeni de trenta una persones. És curiós veure en nois i noies encara en edat de créixer com l’ésser humà es pot autosuperar amb esforç. És curiós veure com el grup es cohesiona en menys d’un dia i quan el cansament emergeix pot trencar-lo en un puzle de mil peces. És curiós com els sentiments com la por o l’alegria s’encomanen com la grip en un tres i no res. És curiós com els records d’experiències passades poden sorgir del no-res, obrint un torrent de sensacions que et poden mostrar-te tal com ets. És curiós com d’un segon a l’altre es pot passar de la tranquil·litat a la desesperació. És curiós que quan una roda punxa, de sobte totes les bicicletes tenen problemes. És curiosa la capacitat d’aprenentatge que tenim. És curiós com les hormones poden retornar-te la bogeria i l’alegria per viure…

Maó se’n va lentament de les nostres mirades i comença una agonia de vuit hores, agonia on tots sabem el que ens espera al arribar: problemes i més problemes. Notícies massa dolentes, indignació, lloguers, fum de cotxes, feina, el grup de nou separat… persones amb qui has conviscut milers de coses i que et giraran la cara pel carrer… passar de la llibertat de ser tal com vols a l’opressió d’aparentar constantment, on el joc de les màscares torna només trepitjar el port. Tots som actors i actrius, però som pocs els que ho reconeixem. O potser és a la inversa?

Després de cinc dies a L’Hospitalet he recuperat el pessimisme cap a tot… aquest lloc m’atrapa. Ni una llàgrima va ser vessada en el meu interior durant aquells dies ja en el record, s’havia de gaudir al màxim de cada cala, de cada kilòmetre de pujada i baixada, de cada activitat amb unes persones capaces de sorprendre’t en qualsevol instant. Instants… insolacions sense aigua, relleus que m’omplen d’alegria, camins equivocats, Menorca no és plana nois!, tempestes de sorra sense desert, converses profundes en la superfície de la vida, motivació que ens supera als monitors, música i més música, hola bon dia són les 6 del matí i hem d’anar al port, cales sense sorra, zombis que corren, aigua dolça barrejant-se amb salada, somriures i rialles… infants grans que gaudeixen com mai en un entorn acollidor.

Hostil ciutat!

Quelcom cau del meu ull tot xocant al dur i brut terra del carrer. He estat feliç, ho reconec, com potser feia temps que no ho estava, massa creuran alguns. Però ara toca reafirmar-se en la prudència aristotèlica… no cercar la felicitat sinó l’absència de dolor. Tot comença i s’acaba, i no entenc com sabent-ho encara m’afecta tant allò bo que s’acaba… suposo que no sóc tant fred com aparento.

És curiós que sigui escrivint quan em sorgeixen tots els sentiments…

Sobre les Festes de Primavera

Després d’una setmana plena de feina, que ja és bo, i amb la traca final de les Festes de Primavera de L’Hospitalet, cal fer una reflexió sobre les considerades festes majors de la segona ciutat de Catalunya.

Pels carrers encara es respira la ressaca de la festa major de L’Hospitalet, les anomenades Festes de Primavera. Unes festes que no cauen precisament en les dates dels nostres patrons, Sant Roc i Santa Eulàlia, sinó que depenent de la Setmana Santa es celebra per Sant Jordi o per l’1 de Maig. O sigui, que és una de les poques festes que no celebren un sant o una santa, més aviat celebren un fet, tal com el seu nom indica, la Primavera. No és l’única ciutat que celebra l’arribada de la primavera un mes després, tot s’ha de dir, però si que és la ciutat que ho fa amb la categoria de Festa Major.

En fi, anem pel que interessa.

Pels carrers encara es respira la ressaca de les Festes de Primavera, han passat dos dies des de que va acabar i els cartells han sigut retirats aquesta nit passada, pel terra encara hi ha restes del correfoc i la rambla Just Oliveres torna a ser envaïda per les terrasses dels bars i cafeteries. I ara és moment de fer valoracions.

Començarem pel principi, el toc d’inici i el pregó. Com sempre passa en aquesta ciutat ens fixem en la veïna Barcelona per fer les coses, com sempre passa tenim una mescla entre complex d’inferioritat i les ganes de demostrar que podem fer coses tradicionals catalanes de qualitat, per descomptat em refereixo al toc d’inici. En aquesta activitat feta pel poble i per al poble s’han ajuntat diversos músics de l’àmbit tradicional de les diverses entitats culturals de la ciutat, des dels grallers als gaiters passant pels tabalers, per fer una cançó (La Balsa) que al meu parer és molt més alegre i menys solemne que el toc d’inici de Barcelona. I aquí hi ha la primera gran cagada de l’organització. Mentre les entitats baixaven per la rambla, al mateix moment s’iniciava el pregó del Rei Joan Carles I-Toni Albà. Lleig que persones que no cobren res es vegin trepitjades per un famós que s’està fent d’or amb una caricatura, ben aconseguida això si, del rei gràcies a la publicitat que temps enrere li va fer la caverna mediàtica espanyola.

A partir d’això, aquesta serà la tònica de la crítica a les festes: Molt d’esforç de les entitats encantades de participar per animar el poble enfront d’altres activitats de pagament que no tenen cap mena de sentit que s’hagin de pagar per veure-les.

I d’aquesta crítica el que ha sigut un canvi de fa tres anys a enguany més estrany i absurd: L’anul·lació dels concerts gratuïts. Ha sigut un cop molt gran a la festa popular que encara no s’entén. Els concerts a l’aire lliure donaven una imatge portes enfora de la ciutat molt positiva i se l’han carregat. Com pot ser que hagi de pagar 18€ (18!!??) per veure Love of Lesbian a la Farga quan fa dos anys enrere van venir gratuïtament? Però això no és el pitjor… la reflexió que un s’ha de fer realment és: Som l’única ciutat de l’estat que fa pagar per veure els concerts de la seva Festa Major? Ja ho diuen que L’Hospitalet is diferent… és vergonyós. No sé com estava la Farga de plena durant els concerts però segurament no era comparable a la rambla i la plaça de l’Ajuntament el dia de la trobada de geganters ni el dia del correfoc adult.

Almenys tothom parla del mateix, aquest cop hi havia tota la ciutat omplint els carrers del barri centre. Ja fos seguint les activitats de caire popular, com mirant les parades de la rambla, com fent la ruta de les tapes pels bars i restaurants.

En fi, per una banda me n’alegro de les festes que tenim, però per una altra em fa fàstic veure com es gasten els calés en algunes coses que podrien haver dirigit a fer més oberta la festa cap a les ciutats veïnes. Per cert, alguna notícia ha aparegut aquest any els mitjans de comunicació? Que sàpiga només en dos diaris… cosa que també té tela…

Coloms

Coloms… una metàfora sobre les persones? Un animal odiat, rates alades solen ser anomenades, que podrien ser tranquil·lament els polítics que gestionen els nostres recursos.

Un vol suau i en certa manera elegant, i quin vol no és elegant, travessa el cel de l’Hospitalet. Els ulls d’aquest animal necessitat de menjar escombraria ressegueix cada un dels carrers amb ànsia. El seu objectiu és l’atac cap als pobres ciutadans desarmats i que no s’ho esperen. El colom ha perdut la poca por i respecte que ens tenia, abans només ens llançava els seus excrements amagat des de la rapissa de qualsevol façana, ara s’abalança directe cap a nosaltres amb violència quasi kamikaze.

Al bell mig de la Rambla Just Oliveras es produeix el moment, una pobre pensionista que amb prou feines arriba a finals de mes passeja amb una barra de pa sota el braç ignorant del que esta a punt de passar. L’ocell alça el vol decidit i al trobar el corrent d’aire adient fa un descens picat cap al passejant més dèbil, el que no es queixarà després. El vent recorre les seves plomes, es sent lliure de fer el que vulgui, endrapa la barra de pa atemorint la vella que s’ajup contra el terra brut del carrer. El colom satisfet torna al seu cau a l’ajuntament per alimentar-se primer i donar les restes a les seves cries.

La víctima ja no tornarà a sortir mai més al carrer, perquè sap que el barri ja no és nostre ni ho serà si no es lluita contra aquesta plaga que durant anys s’ha anat estenent sense que ningú li fes front.

Un parell de Micro-Relats

Vist que si vull fer alguna cosa aquest cap de setmana m’haig de passar dos dies tancat a casa amb quatre capes de roba per tal d’evitar que la grip vagi a més, només puc dormir, mirar la televisió, pensar o escriure… el resultat: un parell de micro-relats pel blog.

SOL D’HIVERN

La nit havia sigut freda, feia una setmana que els núvols no marxaven, la tristesa omplia els carrers de l’Hospitalet del Llobregat. El negre de les jaquetes era el reflex dels pensaments de la gent,que caminava ràpid de la feina a casa per tal de gaudir de les seves calefaccions, qui en tenia, i no sortir de casa fins al dia següent. Al vespre tot el Districte 1 era un desert gelat, tota l’agitació nocturna de l’estiu havia fugit com a un mer record amagat ja en l’inconscient.

El matí es començava a alçar i uns rajos quasi desconeguts banyaven la ciutat. Les parets dels edificis prenien el sol mentre als seus peus l’activitat començava a bullir. Com si fossin cargols, les persones sortien a gaudir d’uns instants de llum i calor naturals, traient la pols de les seves ulleres de sol i dels abrics de colors més vius. Cadascú redescobria el barri a la seva manera, ja fos trepitjant la plaça de l’ajuntament tot jugant a pilota o passejant per la rambla alegres de poder treure’s de sobre l’encarcarament que duien a sobre.

Però quan el cel passava d’un blau immaculat a una gamma de taronges intensos i blaus cada cop més foscos presidits per la lluna plena sempre acompanyada per Venus, els habitants fugien cames ajudeu-me cap a les seves llars.

Els Sol d’Hivern havia marxat animant a la població durant un breu dia.

COSES QUE PASSEN

Tinc un problema i es diu timidesa, en serio… i és un problema molt gran, sobretot quan es tracta de lligar amb persones que m’atrauen sexualment. Cada cop que se’m presenta algú que m’obre la porta a l’esperança de dormir acompanyat fico la pota fins al fons. D’entre les moltes coses que m’han arribat a passar, com marxar corrents, començar a tenir singlot sense parar o riure nerviosament, sempre recordaré en especial un dia.

Farà cosa de tres setmanes, abans d’un concert estava amb els meus companys de grup fen el cigaló i el xarrup d’escalfament (pels habitants de l’àrea metropolitana el carajillo i el xupito). I això que quan ja carregava amb les dues begudes, una a cada mà, se’m presenta una persona al davant, d’ulls verds, cabells negres i d’un físic força interessant. Em va somriure i em va preguntar si era tal de tal lloc, jo li vaig dir que si, i, mirant-me de dalt a baix, em va demanar el mòbil. Jo, com podeu suposar, vaig baixar les mans per buscar-lo ràpidament entre les butxaques, amb tanta mala sort que el cigaló i el xarrup van anar a petar damunt de la persona interessada davant la mirada atònita dels meus companys. Total, que aquella nit em vaig quedar sense cigaló, sense xarrup, i el que és més important, sense sexe.

I d’aquest fet n’extrec una conclusió molt important: si algú et demana el mòbil, t’està demanant el número i no el telèfon en si.

La Societat del Patriarcat

Malgrat semblar mentida avui en dia encara existeixen ben candents els valors de la societat patriarcal. L’homofòbia i el masclisme segueixen tenint un pes important entre les persones, no només les grans, sinó, i encara més greu, també les més joves. Què ha fallat?

El partiarcat que s’origina entre el Mesolític i el Neolítict i que dóna preferència a l’home per damunt de la dona, ha regit les societats occidentals. Durant molts segles mitja població mundial, aproximadament, s’ha deixat de banda considerant-la inferior i uns éssers que s’han de protegir al ser el sexe dèbil. La dona ha lluitat durant els darrers segles per tal d’aconseguir unes llibertats que eren del tot lògiques… Simone de Beauvoir, Lou Andreas-Salomé, Hannah Arendth… i moltes pensadores del segle passat van treballar per tal de fer realitat aquest objectiu, fer adonar a la cultura occidental que no hi ha diferències entre les persones en els aspectes legals i de llibertat.

Sembla ser que durant un petit període de temps gairebé una generació sencera ho va comprendre, les persones que ara tenen entre els 35 i els 50 anys, però això és un mer miratge. Com a exemple que les generacions posteriors no han millorat ni seguit aquest aspecte recordo sempre la frase de la meva professora de francès de la ESO: No arribo a entendre com podeu creure que marica és un insult. Ja que cal recordar que no només a les dones ha afectat el patriarcat, sinó també als homosexuals al considerar-se que la seva elecció sexual va en contra dels seus fonaments (sobretot el lesbianisme).

Un miratge… fa relativament poc a la ja desapareguda Televisió de L’Hospitalet es feia una entrevista amb la persona que porta la Oficina de la Dona de la citada ciutat. Deia preocupada que les noies més joves consideren del tot normal el control que rebien de les seves parelles, ja fos tenint la contrasenya del seu correu electrònic, llegint els sms, entrant al facebook… o fins i tot considerant normal del tot que no pugui sortir si no és amb ell al seu costat. Algunes persones treuen de dins llavors el seu racisme i diuen que això sols passa en els immigrants, mentida. De poc ha servit la feina de les feministes del segle passat.

I què hi podem fer nosaltres? No en tinc ni idea. Suposo que el pas més senzill que podem dur a terme és, en el cas de tenir descendència, intentar no inculcar cap dels valors d’aquest tipus de societat, a més d’establir relacions de paritat amb les nostres parelles. Aprofitar si s’està en un entorn d’ensenyança, ja sigui a l’escola o en l’espai del lleure, per parlar amb els infants i provar de fer entendre els mals que ens han fet aquests valors, sobretot a les dones.

Localistes vs Cantonalistes

Any 96 després del desglaçament dels pols. Tota Barcelona esta inundada excepte L’Hospitalet, que va ser la única ciutat de l’àrea metropolitana que se li va passar pel cap posar uns murs de contenció que paralitzassin l’avançament de les aigües, potser perquè era la única que no tenia platja ni turisme, gràcies a la idea del tirà Corbacho II.

La ciutat esta envoltada d’aigua, només es veu a la llunyania els pics de la serralada de Collserola, ara anomenada les Illes dels Repetidors, i les quatre punxes de la Sagrada Familia. La mort de l’emperadora Marín III ha sumit la ciutat en el caos. Desde Bellvitge s’ha alçat una rebel·lió cantonalista contra els burgesos localistes del barri Centre, els cantons rebels estan farts de la centralització del poder i els pocs serveis al llarg de la rambla, sobretot dels cinemes, els teatres, auditoris i la cultura en general. Ha començat la guerra.

Armats fins les dents els localistes reclamen que L’Hospitalet torni a formar part de la resta del reich d’Europa, mentre que els cantonalistes defensen un ciutat forta, independent de la resta del món i socialista, únic front capaç de lluitar contra el malvat Führer, el clon de Sarkozy-Berlusconi, un engendre ultrafeixista que domina quasi tot el món, excepte Rumania, estat-camp de concentració per excel·lència. Al comandament de les forces rebels hi ha l’X, un actor alcohòlic i vividor que li ha tocat manar per ser un viciat dels jocs d’estratégia i que espera ansiosament l’arribada de les ajudes d’Islàndia, la seva única aliada. A l’altre costat hi ha en B, un tenaç i calculador estratega, un xic conservador a la hora de preparar les batalles, que ha aconseguit el suport del Führer.

Després d’anys de petites incursions al Centre, els rebels preparen la última gran acció. Les forces estan minvades, els ànims també, però aquest pla serà el definitiu, o acaben amb els localistes o moriran amb el cap ben alt. Són les dotze del migdia d’un gris dia de tardor, la pluja cau sense parar, el fred cala els ossos dels pobres rebels, que armats amb pals, tapes de clavaguera, canonades de ferro i tot el que han pogut trobar, es dirigeixen cap a la mort segura. La por es fa cada cop més present, com més s’apropen cap a l’ajuntament de L’Hospitalet, el gran quartel general dels opressors. La plaça de l’ajuntament esta deserta, diverses trinxeres es reparteixen al llarg d’ella, lluny queden els crits alegres dels nens jugant mentre els iaios els vigilen, l’únic que es sent és la respiració entretallada dels cantons, un xic desesperançats. Al veure-ho, l’X es posa al capdavant i intenta animar com pot a les seves tropes… ningú l’enten perquè va tan borratxo que se li creuen les paraules, però almenys ho ha intentat pensa la resta. Un gran tro dona pas a la batalla.

Els cossos van caient omplint la plaça de morts, es fa impossible avançar més de quatre metres sense perdre a cap company, però cada cop estan més a prop, cada cop es sent més la victòria. Però de sobte, des sota les pedres han començat a sortir localistes, envoltant als pocs cantons… la batalla ja esta perduda quan de cop i volta apareix en Glam, el comandant islandés, amb un exèrcit d’homosexuals alliberats de Rumania molt cabrejats i amb ganes de venjança. La irrupció d’aquests fa alçar l’ànim dels pocs rebels que ferotjament han començat a repartir cops a les tropes d’en B. Al final la revolta surt victoriosa, però tots lamenten la mort de l’X, que ha patit un coma etíl·lic en la celebració de la victòria.

Almenys L’Hospitalet continuaria sent lliure durant un breu periòde de temps.