Estirats a la Platja

Dos cossos estaven estirats damunt la sorra d’una cala gairebé verge de la Costa Brava, sols, sense cap més companyia que l’imponent Sol de l’Agost, alguna gavina despistada i l’infinit so de les onades trencant a la costa. Malgrat que pugueu pensar que aquesta és la imatge d’un assassinat, us he de reconèixer que la cosa no va per aquí.

Ella se’l mirava de reüll somrient, ell escoltava música tot posant-se moreno.

Passaven els minuts i la situació no variava, com si els dos amants fossin una fotografia presa furtivament des d’un allunyat veler.

Retornant a la realitat a causa de la brisa, ella s’aproximà cap a ell, un breu xiuxiueig després la cara d’ell canvià de la concentració musical a un somriure entremaliat. Les mans van començar a redescobrir indrets oblidats amb suaus carícies acompanyades de furtius petons i uns sospirs cada cop més intensos.

Els llavis pujaren per tot el cos fins retrobar-se mútuament amb un petó amb el qual ella va ser capaç d’alçar a ell i moure’l fins al Mediterrani. Dins del mar l’acció sobre la sorra es reprenia amb força, tot s’intensificava, com si el sentir-se a l’abric de l’aigua es sentissin protegits de qualsevol mirada… les carícies, els sospirs, les abraçades, els petons… tot semblava estar acompanyat per l’incessant moviment de les onades, marcant el ritme de tot, amunt i avall es movien ella i ell, gaudint com fins aleshores no recordaven. Res els preocupava, només el plaer del sexe, amb la ment sobreexcitada eren incapaços de pensar en res més que en el que estaven fent.

El anar i retornar es feia cada cop més ràpids, com si s’hagués alçat mala mar, la parella s’unia a la perfecció ara dins ara fora de l’aigua, els cossos entraven i sortien sense parar entrant en dansa amb la melodia mediterrània, tal com els peixos juganers que corretejaven per entre les seves cames… eren una part més de la gran massa aquàtica. Una gran onada se’ls enduu i com si fossin uns surfistes, ella el cavalcava damunt la cresta fins trencar en un orgasme a la costa.

De nou estaven estirats a les tovalloles d’una cala de la Costa Brava, on ella se’l mirava somrient i ell de nou ignorava les seves intencions.

post rotllo fotolog

Fa temps ja d’aquesta fotografia, però els records d’aquells dies mai desapareixeran. Varen ser nits banyades de brisa marina i matins de llargs camins on colors aparentment dispars s’unien per conformar postals oníriques on el blau del cel era inexistent. Era una Setmana Santa típica, és a dir, que fotia un fred que aixecava els collons al gos (com diuen a Organyà). Però sé que això no ens importava… el dia a dia es podia traduir en tensió sexual, no podiem fer res per causes de la naturalesa femenina; però tot i això, tenia la seva gràcia.

Mirades creuades, paraules de doble fil, suspirs entre petons i carícies que no podien traspassar el llindar, que no podien arribar al seu tresor. El menjar era la nostra única manera de paralitzar momentaneament els nostres instints. El menjar, un plaer que conformava dins del nostre món l’alternativa als desitjos de dies sense tastar carn.

la revolució que no arriba

Era un dissabte plujos, d’aquells que et recorden constantment que tens ressaca i que l’unic que desitja el cos és dormir, i jo jeia apalancat al sofa… Amb el pas de les hores l’esquena em començava a fer molt de mal, un d’aquells mals incòmodes que no et deixen descansar tranquil pero que, curiosament, no fas res per acabar-lo. Mal, cada cop mes mal, què m’obligava a seguir davant la televisio veient pel·licules dolentes? L’apalancada, l’apatia em repetia una vegada i una altra que no valia la pena alçar-se del sofa i sortir al carrer i dir ben alt el mal que em feia l’esquena…

De sobte, un fort soroll va fer-me alçar de cop… unes passes s’escoltaven al terrat de casa, unes passes estranyes que no em recordaven al de cap èsser conegut… pujo o no pujo? PAM! Un cop al terra va fer tremolar els fonaments de casa meva… PAM! La façana va caure, la màscara que em permetia ser un desconegut va caure… PAM! Una trencadissa provinent del terrat em va fer recordar d’on venien els cops. Pujo… uns èssers rars armats fins a les dents, si es que en tenien, observaven el terreny… fugir va ser la meva primera reacció, però mentre baixava les escales vaig tornar al terrat… per que fugir? no és més divertit enfrontar-se a una mort segura?

Els marcians havien invaït casa meva, el menjador era el quartel general d’una guerra entre especies i la meva habitació el punt des d’on es comunicaven amb els alts comandaments… com ho sabia? No ho sé, potser m’havien confós per un d’ells. Vaig decidir parlar amb ells…

– Piripim pimpim piripi pimpim!

Els vaig explicar que era l’espia que havien enviat feia anys enrere i que no m’enrecordava ja de parlar el seu llenguatge… suposo que s’ho van tragar… van preguntar-me si la humanitat estava capacitada per enfrontar-se a ells, els vaig respondre que la humanitat porta tant de temps apalancada al sistema capitalista que es incapaç d’enfrontar-se a uns valors que han perdut tota la seva raó de ser. “Sistema capitalista? Jajajajaj! Són l’espècie més involucionada del sistema solar! Fins i tot els plutins saben que el capital només crea ments manipulables i societats analfabetes culturalment!” diguè un marcianu rient sense parar… “Cal començar una revolució, adoptarem la forma dels humans i ens alçarem contra tot. Aviam que passa…”

I això van fer, la revolució va començar, una turba de marcians/humans va assaltar el parlament amb una ràbia continguda durant anys a causa de la por a l’opressió policial. La nit es va convertir en dia a causa de les flames que fonia els edificis de la ciutat, el vent dels càntics a la llibertat derruïa els castells de cartes construits per cures, politics i els mitjans… tot queia, tot desapareixia i només quedava el no-res… el buit, aquell buit que ens envolta constantment, aquell buit en el saber, en la consciència de la humanitat…

I aquest buit va fer fugir corrents els marcianus, no entenien com era que una espècie aparentment tant progressista (de progrés) estigués tan buida interiorment, els dogmes els havia xuclat “l’anima”, l’esperit crític. Durant un temps ens creiem a la religió, ara a la ciència… estem condemnats a creure tot el que ens venen com a cert quan s’ha demostrat, amb la decadència del cristianisme, que les veritats absolutes no poden ser possibles.

La revolució havia acabat amb tot, però la humanitat era incapaç de crear res de nou. Jo vaig decidir anar al mar, i apalancar-me de nou contant les onades que, com qualsevol intent d’aconseguir una veritat, acabaven trencant-se a l’arribar a la costa del escepticisme.

Vora el mar

Les mans t’acaricien el cos per carreteres infinites, entre muntanyes i valls. Cada camí nou és diferent, encara que el recorregut sigui anomenat igual, un camí que desemboca al nostre estimat mar. Les cales mostren el fons d’un mar d’interrogants, on cada códol és un sentiment oblidat. En la pineda de la imaginació una veu respira a prop meu, m’inspira nous instants… instants deslleials, llunyans als que observen uns ulls cansats de cercar respotes i tan sols veure onades perdudes dins la ment de la humanitat.