en contra del plan E

Durant aquest quasi mes que he estat gairebé desconectat de la blogsfera he sortit al carrer, he caminat i m’he topat amb les obres promogudes pel plan E. No sóc un entés en economía perque només tinc nocions bàsiques del batxillerat però la meva lògica em diu que és absurd completament aquest pla.

Em sembla estúpid que se’ls dongui diners als bancs, però també que s’intenti reactivar l’altre sector que ens ha dut fins on estem (l’immobiliari) amb diners públics. Aquesta solució ho és en un temps curt, a la llarga la construcció necessitarà reconvertir-se… de que té por ZP? Té tres anys per poder arreglar el merder econòmic que tenim i es decideix per la solució a curt termini? La política espanyola i catalana són una merda, sempre preocupats per les eleccions i no per fer el bé cap a la societat.

També estic cansat de les obres que no em deixen passejar tranquil·lament. Perque cony arreglen un carrer que un any enrere ja ho havia estat? El meu barri esta aixecat per tot arreu, de nit sembla un camp de batalla i de dia no se com els veins poden viure dins de casa… obres finestres, soroll i pols, les tanques, calor…

No ho sé, si algu pot defensar aquesta “chapuza” econòmica que m’expliqui com es cura un malalt alimentant a la malaltia.

Aprofitant que ara puc…

Eleccions europees:

Ja sé que vaig tard, però vaig votar nul. Al final no volia votar el partit contra els fumadors pq no crec en la democracia que tenim i per tant no vull que el meu vot es quedi comptabilitzat ni se’m valori com a un indecis.

El que ens hauria de fer reflexionar és pq europa s’ha tornat més conservadora…

___________________________________________

Text estrany producte d’empalmar:

Rius de desesperació són el corrent el corrent que evoca cap als llacs plens de somnolència embriagada d’un alcohol que crea paraïsos artificials d’amistats hipòcrites plenes de manies i somriures falsos formats entre nits de converses estraviades pel bosc de colors al·lucinants on els arbres brillen com si tinguessin llum pròpia demanant a crits que d’una vegada per totes el Sol es fongui per deixar entrar la nit d’excessos anònims.

___________________________________________

El Flaneur:

Paso tras paso siento la dura ciudad bajo mis pies, pero no siento dolor ni sufrimiento, más bien una sensación de unión a la gran dama gris, como si de los tobillos hacia abajo fuéra asfalto. La mirada recorre de nuevo las calles, buscando novedades en el paisaje immóvil, inanimado, siempre igual, siempre distinto. Las luces del dia forman sombras e iluminaciones, canviando el color y las formas de las fachadas que ganan belleza cuando las aprecias como si fueran la primera vez que las ves. Quebrando la rutina aparece un nuevo sonido en mi oreja, el pulso de la ciudad inunda mi mente de colores perdidos y miles de olores recobran vitalidad, perfumes insospechables que rompen el tedio de lo cuotidiano.

<Y junto con todo eso se alza una brisa de libertad que acaricia mi cuerpo llenandome de ganas de continuar el andar.>

Tras horas incontadas vuelvo a mi hogar, falsa prisión individualista, y observo la gran dama gris cerrar sus puertas para dejar a nuestras almas raptadas en su sotano de infelizidad.