Estat Laic?

A partir d’avui s’inaugura un nou dia de publicació que girarà al voltant de reflexions, ja siguin entorn la societat, ja siguin més de caire “filosòfiques”.

El laïcisme actualment en el nostre país és com déu, difícilment demostrable…

Aquests darrers dies s’ha parlat molt de la llei Wert, uns comentaven el tema de la revàlida, un retorn a l’educació franquista, altres la qüestió de la llengua (catalana, mallorquina, valenciana, lapao…?) a Catalunya, alguns el fet que no es doni oportunitats a tothom a accedir a l’educació superior i uns quants a la reincorporació de la religió a l’educació pública. A aquest últim comentari, o preocupació, els dic… De què us estranyeu?

No som un estat laic, cal demostrar-ho? Potser si…

La introducció de la religió en l’educació no és més que una demostració més del pes que té l’església catòlica en la política espanyola. El nostre estimadíssim president va anar a la “coronació” del nou papa, ho feia a títol personal o en representació de tots els espanyols? Es gasten milers d’euros en les visites del màxim dirigent del catolicisme, euros que es podrien haver gastat en altres coses, però clar! S’ha de tenir a l’església contenta! No fos cas que els feligresos s’enfadessin.

De moment tenim un llei d’avortament digna de qualsevol país desenvolupat, però de nou el catolicisme fa de les seves i intenta per tots els mecanismes que es retorni al segle passat. Hauran les dones que vulguin avortar tornar a marxar a Anglaterra per fer-ho? I espereu que això no és tot, amb una mica de mala sort la llei de matrimonis també serà modificada.

Per altra banda hi ha l’opció en la declaració de fer donacions a l’església catòlica, que no hi ha més religions en aquest país? Només puc fer donacions a ONG’s i als catòlics? I la resta què? No és una falta de respecte cap als demés?

Tot això em porta a una petita resposta al títol de l’entrada: No ho som pas.

Mentre la política continuï lligada a la religió no avançarem. Mentre les subvencions més grans van a parar al catolicisme, la cultura, l’esport o altres associacions no podran créixer i, fins i tot, podrien desaparèixer mentre veiem com bisbes s’envolten de certa opulència. Per què no es separa d’una vegada per totes la religió de la política? De què tenen por els nostres polítics? El Vaticà no ha de dirigir la nostra moralitat, va en contra de la nostra llibertat de pensament…

Potser d’aquí uns anys, i si tot va a pitjor, per entrar a la Universitat hauràs d’estar batejat, hauràs d’haver fet la comunió i la confirmació, ser verge fins al matrimoni… I si ets bastard estaràs condemnat a fer els pitjors treballs.

Uf! Millor que acabi la carrera abans que això passi!

Esquerra, Dreta, Amunt, Avall…

Els bàndols polítics actualment són com una partida de billar, segons el pal que ens donin es van xocant els uns amb els altres.

– I tu de quina bàndol polític estàs?

– Jo? Doncs no ho sé…

Fa uns dies alguns dels meus amics i mon germà em van titllar de feixista per no ser un defensor del independentisme-nacionalisme català. Suposo que m’ho deien de broma, però sempre m’ha fet gràcia com a tot l’estat espanyol es titlla de fatxa a aquelles persones que no comparteixen els mateixos ideals que un o una mateixa… Un exemple d’això és el tuit on un polític del PP de Madrid titllava d’antidemocràtiques a aquelles persones que es van manifestar contra les retallades el 23-F. Un metge fent sentir la seva veu al carrer és un antisistema anarquista? Segur, segur…

Anem a la qüestió del principi que va obrir una petita reflexió, com quasi totes les meves reflexions, vaja… En un principi podria considerar-me d’esquerres, però com aquests termes, dreta-esquerra, s’estan diluint per moments en el món de les opinions, el món de la doxa, diria que sóc dels d’avall. I qui són els d’avall? Suposo que els que ja no juguen dins del sistema polític de partits, com els d’amunt. Aquesta diferenciació podria ser veure i entendre la política com a sistema de classes. La classe alta defensarà els seus valors i mantenir els seus privilegis, els d’amunt, mentre que les classes baixes intenten mantenir i reclamar els seus drets a la igualtat. Tant uns com els altres tenen en comú, en la seva radicalització, la desafecció als partits i, fins i tot, l’antidemocràcia. En cap cas entro en aquest radicalisme, la meva posició política és diferent.

L’avall l’entenc com la destrucció de tots els fonaments polítics per tal de poder fer una reconstrucció a partir de la reflexió entorn del poder. Sempre m’ha preocupat la democràcia, les diverses maneres de posar-la en pràctica, i sempre insisteixo que no estem en un sistema democràtic, sinó liberal-democràtic. Però és necessari acabar amb aquesta concepció i tot el sistema en general, almenys en termes imaginaris, per poder desgranar els problemes reals del sistema d’aquells que només fan que confondre, evitant que puguem tenir una discussió com cal, enriquidora. És com si al discutir sobre la necessitat o no de la independència catalana es posessin com a arguments coses com ara: ser independents ens farà sortir de la crisi. Segurament Catalunya seguiria essent un titella dels mercats liberals i del poder dels privilegiats.

I quins són aquests problemes? Alguns han anat sorgint a mesura que avançava la crisi econòmica. El poder dels bancs, la corrupció, la influència de la patronal en les decisions polítiques, la poca separació entre política i religió, les mentides que no reben el seu càstig (Rajoy: No subiré el IVA!), els partits polítics tradicionals que no són capaços de renovar-se, la destrucció de la classe mitjana… i a partir d’aquí, començar a desgranar per trobar els problemes de fons: els fonaments de la democràcia i del sistema capitalista, i la frustració de no trobar una alternativa coherent, no idealista, i que es pugui dur a terme en sentit global, o almenys que no sigui per a tres o quatre persones. Acabar amb els capitalisme sembla una cosa impossible, i menys quan la gent hi està acomodada, però s’ha de continuar pensant com fer-ho, proposant formes de vida més justes i lliures, posant-les en pràctica per veure fins a quin punt són factibles i on fallen, per anar millorant lentament fins aconseguir el que semblava impossible.

Per desgràcia creure que això últim es pot fer sembla una utopia, i més en una societat on la lentitud no esta molt ben vista, cosa que va fer que el moviment 15-M anés perdent força paulatinament. Què hi farem!

Sobre la democràcia

La democràcia és l’ideal de l’autogovern, ideal que marca la direcció a seguir, però que al mateix temps es perd en models que, paradoxalment, la refuten o l’emmalalteixen. L’autogovern és un ideal perquè sols és possible dins un petit nucli de persones, les assamblees serien una mostra d’això, com més ampli és el quorum, més difícil és aconseguir pendre decisions per unanimitat, decisions amb les quals tothom estigui més o menys d’acord, fet que porta inevitablement a les assemblees a acabant decidint per votació popular, o sigui, acaben dins del model liberal de democràcia. El fet que la democràcia sigui un ideal inassolible és el seu problema de base, però n’hi ha d’altres.

La democràcia liberal, la més estesa en Europa i Occident, és un model ple de problemes que s’ometeixen pel bé del poder. Els ciutadants estan perdent les ganes de votar, de participar en el que diuen la festa de la democràcia, al veure que la seva veu està silenciada durant el periòde en que no utilitzen el seu únic dret a participar en les decisions de l’estat, el vot. Els sistemes que tenen els ciutadants per controlar el poder polític són o inexistents o massa complicats per dur-los a terme per la burocràcia, fet que cansa al poble al veure que les seves problemàtiques queden oblidades per discussions entre govern i oposició, o estan immerses en un espiral sense fi de passejos per despatxos, oficines, passadissos… un sentiment de soledat enfront les institucions de sobte envolta al ciutadà. La burocràcia ha portat a la democràcia liberal ha ser la perfecte tiranía, on les opinions són escoltades pels mitjans però ignorades pels representants, aquells que en un principi haurien de ser els que es preocupen per la veu del poble que els ha otorgat el poder. I és la tiranía perfecte perquè la burocràcia no ha de rendir comptes a ningú i perquè ningú és el responsable visible d’ella, és l’anomenada per Hannah Arendt, la Tiranía del ningú. I una tiranía mai serà una democràcia.

Per altra banda, l’evolució de les societats de l’informació han creat un nou problema de la democràcia. En contra del que es pensava, les telecomunicacions han alimentat l’individualisme i l’obscurantisme informatiu en comptes d’aportar més llum al saber. La societat de l’informació és la societat de l’opinió, on tothom pot dir, reflexionar i escriure sobre qualsevol cosa sigui vàlida o no, sigui democràtica o no. Aquesta llibertat sembla en aparença el més democràtic que existeix, però no. No perquè en l’actualitat allò vàlid no és allò més ben raonat, sinò allò que dialècticament està més defensat, el nostre present és el present de la doxa.

I davant d’aquest panorama apareix el en el ciutadà, com si el reflex de l’interior del metro en el vidre que dóna al fosc túnel fos, el sentiment d’apatía, la sensació que per molt que intenti fer, aconseguiria el mateix resultat assegut en el sofà mirant per la televisió com la societat se’n va al fons del pou, com la democràcia en la que viu és pura gestió, com l’ideal d’autogovern és un miratge inassolible i que per molt que li pesi, no hi ha res a fer.

És el final de la modernitat, de l’ideal de l’Il·lustració, i l’inici d’un nou temps on tots els ideals han caigut podrits d’esperar ser recollits per una humanitat malalta d’anhelar coses intangibles. És l’inici de la poshistòria.

Coses que odio

Estimats nouvinguts, aquest post te més de vuit mesos i no crec que sigui tan trascendent com per haver pasat de tenir 10 visites a ser un dels mes vistos del blog. La essència d’aquest blog ve donada pel dia a dia, cosa que fa que els meus lectors apreciin quan hi ha un tema per discutir i quan és un post amb la ironia pel mig. Fent gala de la meva ignorància, diré que més igual el que escriviu a partir d’ara, no penso respondre perque perdo un temps necessari per a seguir reflexionant amb coses molt mes importants i mes interessants per als meus lectors habituals.

_______________________________________________

Ja arriba el Nadal! Aquella festa plena d’hipocresia decadent on tothom sembla amagar-se rere una façana de realitat feliç, quan durant la resta de l’any no saben ni esbossar un somiure…. no, no penso escriure sobre el que molta gent pensa, que per aixó tenim un cervell. Aprofito la bona entesa d’aquests dies per fer escriure tot el que ara mateix em passi pel cap sobre tot allò que odio, i fer contenta a la Humanista Curiosa (que esta a Valencia i no ho podra llegir fins que torni…).

Odio:

• La falsedat entre amics, encara que sigui el fonament de moltes relacions.
• Els adolescents que es creuen que ballar ska és donar cops a tort i dret sense sentir el ritme.
• El nazisme, el comunisme, el cristianisme i qualsevol altra ideologia o fe portada al límit. El fanatisme.
• L’egocentrisme d’aquells que no saben mirar més enllà del seu melic.
• La gent que fa gala de la seva ignorància.
• La majoria dels meus companys de la ESO.
• Que se’m caigui un cigarro a un toll d’aigua.
• Trobar-me la tovallola de ma germana mullada sobre el meu llit.
• Els gossos que només saben bordar.
• La ciutat.
• La sorra de les platges de Barcelona, varies coses se m’han fet malbé per culpa seva.
• Els nens que et vacil·len sense tenir en compte que no tenen prou intel·ligència per fer-ho.
• La música bacala.
• Que un concert es converteixi en un miting polític.
• Que el tren vagi amb massa retard.
• Que la gent no sàpiga caminar amb una certa convicció i vagin deambulant impedint-me marcar una ruta clara.
• Que se m’acusi de coses que no són certes.
• Aquelles persones que no saben treballar i a sobre ens acusin dels seus errors als altres.
• El capitalisme més ranci.
• Aquesta democràcia.
• La violència com a mode d’imposar una opinió.
• Els que defensen la llibertat d’expressió i la democracia retallant la llibertat als altres.
• El rei i qualsevol cap d’estat que s’enriqueix sense quasi treballar.
• La historia escrita pels guanyadors.
• La Dj Mamaye com a Dj, almenys el 2008 (Apolo els dimecres a la nit)
• Els bars que, inexplicablement, cobren més de 2’5€ per una cervesa.
• Els intents de la UE per semblar-se a EUA.
• La meva professora de Filsofia i Catala i la de Castella del meu primer any de Batxillerat.
• A mi mateix cada cop que me n’adono que sóc molt més racional del que voldria ser.

…

Si que odio, com tot ser humà. Segur que tinc més coses del dia a dia, però escoltant la Troba Kung-Fu es fa difícil pensar negativament.

Esperar el tren quan fa fred

Democracia

Fa temps que em plantejo quins son els problemes de la democracia, si relament es el menys dolent de tots els sistemes politics possibles o si la proposta de la republica de Plato és mes bona. Anem per parts perque en unes poques linies m’he plantejat tres qüestions diferents, que estan estretament lligades.

Començare per dir que la nostra democracia és mes aviat un sistema liberal que s’ha anat democratitzant, aixo vol di que realment no estem en una democracia i que per tant tots els problemes politics no son tant per culpa de la democracia sino pel liberalisme. El liberalisme es basa (es podria dir) es basa en la maxima ‘lo millor per al poble’, quan en canvi la democracia el que intenta és un autogovern del poble. El liberalisme es una lectura capitalista de la republica platonica. Un cop aclarit aixó, es pot dir que el problema és el sistema liberal-democratic i que és aquest el que esta en crisis, i no tant la democracia.

Però, que passa? Es pot aplicar una altra democracia? És molt dificil. M’explico, en societats petites la democracia assamblearia o una democracia socialista és completament factible, però immersos en el capitalisme,vivint en grans ciutats, en la democracia dels partits, la democracia d’escollir el millor, és fa difícil canviar la cultura dels habitants. Durant el renaixement es van fer relats i escrits sobre les ciutats ideals, i començaven per dir que una ciutat no podia ser molt gran perque aleshores es fa molt complicat governar-la democraticament, és un argument completament logic, com més gent, més pluralitat i més complicat és poder posar-se d’acord.

Rosseau deia que la democracia era de tots els sistemes de govern el menys dolent, jo m’atreviria a dir que encara no hem vist funcionar la democracia com a tal enlloc, ja que no hi ha cap possibilitat d’aplicar-la purament. El comunisme de Cuba era democràtic, les comunes també… el que ens passa es que des de ben petits ens diuen una i una altra vegada que sols existeix una democràcia i és la nostra.

Em sembla una aberració de la llibertat d’expressió que la nostra constitucio i la de qualsevol que parteixi dels drets humans tingui com a un dels punts claus i necessaris el dret a la propietat privada. Aquest dret és unic i exclusivament liberal-capitalista, una demostracio mes de com és el nostre sistema de govern. I és aberrant perqué la constitucio pot arribar a acceptar la supressió de  l’estat pero no la supressio del dret a la propietat privada.

I sobre la Republica de Plató com a sistema de govern perfecte, sols reafirmare allo dit més amunt, és un sistema liberal. El poder en mans d’una elit intel·lectual, no seria mala idea, però qui decideix qui és l’elit i qui no? M’haure de llegir la republica de nou.

Em considerava antidemocràtic, ara penso que el problema esta en un altre lloc, en el liberalisme que com si un tumor maligne es tractes, ha acabat amb allo que feia lloable la democràcia per enterrar-la en la historia.