La Filosofia a Batxillerat

Aquest cap de setmana he estat d’excursió amb infants i un grup de monitors i monitores, dels quals tres en breus tindran la selectivitat. Aquest aprofitaven el temps lliure per estudiar i preparar una de les pitjor èpoques d’exàmens de la vida de l’estudiant. Entre les matèries, Història de la Filosofia. Dels resums que duia una de les monitores vaig recordar com s’explicava de malament alguns autors.

– Ei, em pots ajudar amb Nietszsche?

– Cap problema… ufff, tot això de l’etern retorn està fatal!

– És el resum del llibre…

– Doncs és una molt mala lectura. […]

– Crec que passaré a estudiar una altra cosa.

Aquest diàleg es va donar el dissabte per la tarda i de cop em van venir records del batxillerat. Records d’una matèria que en alguns moments no arribava a entendre el que s’explicava: La Història de la Filosofia.

Entenc perfectament que en un curs no hi hagi temps d’ensenyar i mostrar com va avançant el pensament des de l’escola de Milet a Habbermas o Vattimo, però almenys els sis o set autors on es pretén aprofundir haurien d’estar ben explicats. Posaré dos exemples que més tard durant la carrera he vist com de malament m’havien ensenyat: Aristòtil i Nietzsche.

El cas d’Aristòtil potser és només problema del professor que tenia. Durant tot el curs vaig suspendre l’examen d’aquest pensador macedoni al no entendre el funcionament del primer motor immòbil. Cada cop que se’m preguntava què en pensava d’això responia que no entenia com quelcom immòbil pogués produir moviment. En cap moment vaig obtenir la resposta, només un 0 en aquella pregunta. Després arribes a la facultat i t’expliquen la metafísica aristotèlica dient-te que el motor immòbil és intel·ligència pura, i que la resta de cercles i matèria es mouen per si soles per tal d’arribar fins a aquesta intel·ligència pura. És a dir: al ser quelcom “immaterial” no es mou i és la resta qui es mou al voler arribar a ser com el motor immòbil. Tan costava dir-me això i no deixar-me amb el dubte durant tot un curs?

Pel que fa a Nietzsche tot ve donat pels llibres de text. El pensament d’aquest s’ha d’explicar amb una mica de base històrica. No es pot entendre a Nietzsche ni Marx sense passar per Hegel, i no es pot parlar de Hegel sense passar per Kant. El final de la modernitat no es pot entendre de cap manera si no es parla de la modernitat (es sol passar de l’inici: Descartes i Hume; al final obviant la Il·lustració i el romanticisme). Primer error.

Per altra banda el resum que es fa de Nietzsche sol fer-se complicat d’entendre per la falta de correlació que se li dona al seu pensament. És a dir els temes principals s’enumeren i s’expliquen com si no tinguessin relació entre ells. Segon error. A partir del “Naixement de la Tragèdia” és d’on Nietzsche comença a reflexionar sobre la ètica i la moral judeo-crisitana, la crítica que fa a Sòcrates-Plató porta a parlar de la figura del camell. La crítica que fa al nihilisme modern porta a parlar del lleó. L’intent de tornar a redreçar la balança entre l’esperit apol·lini i el dionisíac porta a la transvaloració de valors, a la figura del nen com a nihilisme constructiu. I l’últim error que hi ha és fe creure als estudiants de batxillerat que l’Etern Retorn vol dir que Nietzsche creu en el destí i s’aferra a ell, cosa que dista molt si es té en compte que l’utilitza com a metàfora per fer veure que de vida només hi ha una i cal apreciar-la. I no vaig llegir-me l’apartat de la voluntat de poder per por, la veritat.

Aquí només he il·lustrat un parell d’exemples, encara que si entréssim en la resta de filòsofs segurament la llista de problemes i errors aniria en augment. Amb això només volia fer denotar el fet que en el batxillerat hi ha errors en les matèries, ja que segurament no només passa en filosofia, que més valdria canviar per tal de tenir una educació de major qualitat. Una cosa és simplificar el temari per fer-lo més entenedor i l’altre modificar-lo.

Causalitat o casualitat?

En la discussió amb Deambular sobre el consum d’alcohol es va arribar a un punt on el tema que es podia entrellegir en els seus arguments era la força del atzar, que per a ell/ella era capaç de ‘crear’ moments màgics que li feien retornar la fe cap a la humanitat. I arran d’això m’he anat plantejant fins a quin punt era d’absurd aquest concepte/idea.

Les coses, els events, poden passar per casualitat o per causalitat. Si passa casualment tot està en mans de l’atzar i per tant a la hora d’actuar no puc predir quines seran les conseqüències dels meus actes (i que valgui la redundància), és a dir, podem fer el que volguem sense atendre a la responsabilitat ja que el resultat final pot ser qualsevol. Cosa completament absurda, ja que si escric un post el resultat final serà que hom el llegirà, si tiro una pedra el més probable és que caigui, si alço la mirada cap al cel el podré observar… i així infinitats de accions reaccions. D’altra banda l’empirista escosés David Hume ja va reflexionar sobre aquest argument en contra de l’atzar dient que no sempre és cert que on hi ha fum hi ha foc. Possiblement, però no se li pot atribuïr a la màgia de la humanitat el fet que durant tota una nit s’estigui parlant de Clown i que de cop apareix una pallassa política, és una mescla d’atzar i causalitat ja que si no haguèssim parlat de Clown durant la nit, la pallassa hagués aparegut igualment i la reacciò podria haver estat ‘Ostres! Jo he fet cursos de clown! Quina casualitat!’… i ja està! Ja tornem a tenir màgia humanitària atzarosa quan el que es faés més aviat cercar-li tres peus a un gat que només en té dos.

La majoria dels events que descrivim com a atzarosos o casuals no són res més que una relació causa efecte del que anem fent amb la nostra vida, és poc probable que demà acabi anant a la Lluna per que cap dels meus actes fins al dia d’avui han estat dirigits cap a aquest fi, en canvi és molt probable que em cansi de tot el meu entorn i marxi lluny de L’Hospitalet per que moltes de les meves experiències m’han portat a no voler estar en aquesta ciutat. Aleshores resulta absurd dir que és màgic un moment pel fet de ser casual, quan és molt fàcil de veure quines són les causes que han dut fins a allò, no és màgic acabar a la platja de la Barceloneta veien sortir el Sol amb dues persones més per que cada dia ho fan molts turistes i barcelonins que acaben allà la festa. Màgic seria que una nit sortis el Sol (com deia la cançó), tota la resta és una simple correlació d’events que van a tanta velocitat que quasi ni percebem.

Però no és pot afirmar del tot que tot és producte del destí. En alguns instants l’atzar juga amb el resultat que es pugui obtenir, però es dóna en causes de les nostres accions poc clares. O sigui, si viatjo a l’estranger pot passar qualsevol cosa, i és allà on entra l’atzar, encara que tot estarà dins d’uns límits poc màgics.

La fonamentació de la ètica

Ahir vaig assistir a una classe on el professor, un catedratic que es vol presentar al rectorat, ens parlava d’aquest tema sense entrar en el que realment importa de la fonamentació. Quin discurs etic es el veritable o el que podem seguir?

S’em va explicar li tipic de sempre, que hi ha dos grans blocs de discursos, els racionalistes i els empiristes,i dins d’aquest diverses formes d’enfocar el fonament ètic. Però d’aquesta exposicio hi veig dos problemes: Com es pot construir un discurs ètic sobre un pilar que per molt fort que sigui pot ser destruit amb una bomba de rellotjeria? Exposar a classe la varietat de discursos ètics, no dona peu a la critica relativista? Una qüestió que no es pot situar enmig dels problemes es la de on queden filosofies que no siguin ni empiristes ni racionals, o es que nomes existeixen aquestes?

Ampliem la primera pregunta. El fonamentisme és un sistema que ha estat criticat per molts pensadors, des de l’escepticisme fins a Carnap. La debilitat d’aquest discurs recau en la petició de principis (un dels 5 tropos d’Agrippa) ja que arriba a un punt on has d’invocar a quelcom indemostrable per poder fonamentar la resta. Per molt irrefutable que sembla que sigui l’imperatiu categoric, aquest esta basat/defensat per una entitat metafisica que em d’acceptar, perque si no ens sembla absurd viure malament la nostra vida si no rebem cap premi en l’eternitat (veieu com el cristianisme va afectar el pensament de Kant). Carnap proposava desde la seva epistemologia el coherentisme, però dins de la ètica es complicat aplicar-ho.

La divagació següent és més obvia i esta més en contra del discurs del professor. Està bé que se’ns expliqui el màxim de coses possibles sobre les corrents i com estan estructurades discursivament, però no és lògic parlar-n’he alegrement sense posar en problemàtica la qüestió del discurs que és la fonamentació ètica. El primer problema és el fonamentista, però el que és molt clar és que hi ha una disparitat de discursos sobre una mateixa cosa que no podem decidir quina és la veritable o quina te més raó que l’altre. Començant per les dos corrents que ja es critiquen entre elles i despres les subcorrents que cada gran bloc filosofic té també es critiquen entre elles. Per exemple, Hume que se suposa que és empirista critica Descartes que es racionalista, però es que al pobre Descartes també va ser criticat per altres racionalistes com Spinoza. O sigui que sense anomenar-lo en el seu discurs, ni voler-ho, el professor estava incentivant el relativisme entre els seus alumnes.

Per acabar deixo una qüestió per reflexionar, qui pot dir quina corrent ètica és millor que una altra?

Potser la resposta mes clara i que ens sorgeix a tots és: Jo mateix. Però sota quines influencies ho afirmes?