Pors

El Roger i l’Albert eren bons amics. Tots dos vivien junts en un pis del barri centre d’una ciutat qualsevol, cosa que aixecava rumors sobre si realment eren només amics. Quan va arribar l’estiu els dos van anar a una caseta perduda enmig de la muntanya que els pastors utilitzaven en el passat per dormir-hi quan pujaven els ramats a pasturar, en definitiva: a una borda. No caldria afegir que els rumors van augmentar amb això, tot i que els amics no ho acaben d’entendre.

La borda tenia dos pisos i cap mena de comoditat, però això no els importava perquè la tranquil·litat era insuperable. Entre silencis i converses el temps corria impassible. Un vespre, mentre sopaven envoltats de les siluetes de les muntanyes a contrallum d’un cel ataronjat, es preguntaven com podia ser que la gent tingués por de la nit segles enrere. Les espelmes es fonien quan el cansament els envaïa, era la hora d’anar a dormir.

El Roger somiava en llops ferotges, bruixes, homes llop i altres monstres de la mitologia quan un cop sec el va despertar de sobte. Havia vingut del pis de baix. Al seu costat l’Albert roncava ignorant el que passava. El Roger es va intentar relaxar, segurament no havia sigut res. Un altre cop sec. L’habitació estava completament a les fosques, ja que era nit de lluna nova. El vent bufava amb força, es colava pels forats del sostre fen sorolls ben estranys, o almenys és el que procurava de repetir-se el Roger constantment per no pensar que hi havia alguna persona al pis de baix. Havien tancat la vella porta de fusta? No s’atrevia a sortir del sac de dormir i baixar les escales. Els graons grinyolen com si algú estigués pujant. Un llamp il·lumina el segon pis i el Roger aprofita per mirar si hi ha algú més. El neguit el comença a dominar i les preguntes es van sumant alimentant temors. Les confabulacions augmenten, podria ser un boig, un violador o ves a saber què… un altre llamp. El Roger intenta aprofitar els breus instants de llum per mirar l’escala esperant-se el pitjor, com si el breu flaix pogués mostrar una destral amenaçadora just davant seu. Comença a ploure i el Roger intenta concentrar-se en una altra cosa que no sigui la por que el té completament desvetllat, així que comença a comptar els segons entre els llamps i els trons que reboten per tota la vall. Finalment s’adorm a mesura que la tempesta s’allunya.

El matí següent el Roger va maleir el seu inconscient, allò que l’havia despertat no era res més que una finestra oberta que picava contra la paret. L’Albert no podia evitar riure’s del seu amic i tot allò que la nit anterior havia pensat… qui carai aniria a la borda en plena tempesta nocturna? I encara més, qui carai se’n va a la muntanya a matar gent?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s