Estat Laic?

A partir d’avui s’inaugura un nou dia de publicació que girarà al voltant de reflexions, ja siguin entorn la societat, ja siguin més de caire “filosòfiques”.

El laïcisme actualment en el nostre país és com déu, difícilment demostrable…

Aquests darrers dies s’ha parlat molt de la llei Wert, uns comentaven el tema de la revàlida, un retorn a l’educació franquista, altres la qüestió de la llengua (catalana, mallorquina, valenciana, lapao…?) a Catalunya, alguns el fet que no es doni oportunitats a tothom a accedir a l’educació superior i uns quants a la reincorporació de la religió a l’educació pública. A aquest últim comentari, o preocupació, els dic… De què us estranyeu?

No som un estat laic, cal demostrar-ho? Potser si…

La introducció de la religió en l’educació no és més que una demostració més del pes que té l’església catòlica en la política espanyola. El nostre estimadíssim president va anar a la “coronació” del nou papa, ho feia a títol personal o en representació de tots els espanyols? Es gasten milers d’euros en les visites del màxim dirigent del catolicisme, euros que es podrien haver gastat en altres coses, però clar! S’ha de tenir a l’església contenta! No fos cas que els feligresos s’enfadessin.

De moment tenim un llei d’avortament digna de qualsevol país desenvolupat, però de nou el catolicisme fa de les seves i intenta per tots els mecanismes que es retorni al segle passat. Hauran les dones que vulguin avortar tornar a marxar a Anglaterra per fer-ho? I espereu que això no és tot, amb una mica de mala sort la llei de matrimonis també serà modificada.

Per altra banda hi ha l’opció en la declaració de fer donacions a l’església catòlica, que no hi ha més religions en aquest país? Només puc fer donacions a ONG’s i als catòlics? I la resta què? No és una falta de respecte cap als demés?

Tot això em porta a una petita resposta al títol de l’entrada: No ho som pas.

Mentre la política continuï lligada a la religió no avançarem. Mentre les subvencions més grans van a parar al catolicisme, la cultura, l’esport o altres associacions no podran créixer i, fins i tot, podrien desaparèixer mentre veiem com bisbes s’envolten de certa opulència. Per què no es separa d’una vegada per totes la religió de la política? De què tenen por els nostres polítics? El Vaticà no ha de dirigir la nostra moralitat, va en contra de la nostra llibertat de pensament…

Potser d’aquí uns anys, i si tot va a pitjor, per entrar a la Universitat hauràs d’estar batejat, hauràs d’haver fet la comunió i la confirmació, ser verge fins al matrimoni… I si ets bastard estaràs condemnat a fer els pitjors treballs.

Uf! Millor que acabi la carrera abans que això passi!

desmontant falsos arguments

El catolicisme ha hagut al llarg de la història esgrimir diversos arguments per tal de continuar amb la seva mentida. Actualment s’utilitzen, que jo hagi llegit, escoltat i que considero els més importants, un parell que pasaré a discutir i desmontar.

– Defensa uns valors que estan en decriment, com la solidaritat, l’amor al prógim i la caritat.

Aquests valors estan en decadència, si d’acord, però no són únics i exclusius del catolicisme, de fet formen part de totes les religions majoritàries. Per altra banda, parlar de solidaritat té relació directe amb l’amor al prògim, que és un valor moral de sentit comú. Pel que fa a la caritat cristiana no arribo a entendre quina diferència hi ha amb la resta de caritats, la seva és millor? Però encara diria més, és innecessària en l’actualitat ja que la reinserció s’ha demostrat molt més efectiva que el donar diners als desafavorits, és molt millor per la societat el treball que fan ajuntaments i associacions ajudant a entrar al món laboral als sense sostre que continuar animant a aquests a no fer res.

– Dòna una espiritualitat positiva.

D’això extrec que és una necessitat humana creure en alguna cosa per evadir-se del món en el que viu. Això és la espiritualitat, l’evasió. Com a necessitat humana que és, és creació humana també, com a tal, és producte de la imaginació, per tant Dèu no existeix més enllà que dels nostres pensaments, no és cap entitat metafísica real, i qualsevol cosa pot donar-te espiritualitat. Una bona novel·la et pot transportar a qualsevol lloc, estar envoltat de gent gaudint d’un concert et fa sentir millor, anar a veure una obra de teatre i acabar sentint empatia per l’actor és espiritual… si ens posem a filar prim, moltes coses que fem ens aporten unes sensacions que els creients anomenen espiritualitat i ens fan sentir culpables de ser incapaços de veure-ho.

No senyors, veure com l’esglèsia catalana es gasta millons d’euros en fer venir un ric a sermonejar-nos sobre valors caducs mentre per una altra banda demana i coarta a petites entitats un lloguer per un espai que estava cedit desde feia dècades amb l’excusa que no ténen diners per remoledar la façana de la catedral de Barcelona no és espiritualitat, és enriquir-se i enriure’s de la voluntat del èsser humà, és aprofitar-se d’una necessitat… és fer el mateix que els especuladors, i això de moral en té poc.

Estan manipulant als adolescents!

Doncs si! Els nous fenómens mediàtics adolescents tenen darrera la preciosa mà de la nostra preuada esglèsia catòlica. Un per un van apareixen sota disfresses de modernitat per anar enviant un missatge manipulador als preadolescents i adolescents de la nostra societat. Es pot dir que la Disney i els ultra-católics han evolucionat les seves xarxes neteja-ments bastant bé.

Si temps enrere creixiem amb la imatge de l’amor idíl·lic i fantàstic a partir de les històries noi coneix noia i s’enamoren perdudament, ara toca fer propaganda dels valors cristians més rancis.

Després de Hannah Montana i els Jonas Brother’s, tots dos relacionats amb la música que un cop han esdevingut fenòmens de massa han escrit llibres on proclamen els valors de la castedat i la fe religiosa, tot i que per l’altra banda juguen constantment amb l’erotisme i el sex appeal. Una espasa de doble fil que pot portar a nens i nenes encara sense una raó desenvolupada a creure’s el que diuen els seus ídols sense pensar-s’ho gaire. Doncs després d’això, ha aparegut un nou fenómen: Crepusculo.

Aquesta sèrie de tres llibres amb l’aparentment inocent història d’una lluita entre homes llop i vampirs, no és més que una plataforma més per inculcar els seus valors. Parlem del fil conductor: Una noia va a viure a un poble, allà coneix a diversa gent, de les quals s’enamora bojament d’un noi que és vampir. Aquest vampir també s’enamora d’ella, però no és un vampir qualsevol, ell no menja sang humana, sinò animals. A partir d’aquí es veu com els nois intenten mantenir relacions, però no van més enllà d’abraçades i carícies, ja que sinò es desperta la bèstia assessina que el vampir porta a dins.

En poques paraules, si et deixes emportar pels desitjos carnals, els homes ens convertim en unes bèsties que necessitem saciar la nostra sed de sexe i si les dones es deixen captivar, acabaran sent com ells.

La mateixa autora dels llibres es reconeix com una conservadora cristiana i defensa la castedat fins al matrimoni. També diu que la finalitat del llibre és precisament aquesta, o sigui que no s’amaga gens ni mica, i que ho fa per fer adonar als adolescents que l’hedonisme imperant, ple de relacions carnals davant la trista mirada de Déu nostre senyor, s’ha d’acabar.

Sincerament, trobo que tots intenten manipular la ment de tothom, però moltes pel·lícules de caire més ateu i racional tendeixen a ser alternatives i es veuen a partir d’una edat poc manipulable. És un joc lleig fer-ho i a sobre tenir la barra d’acceptar-ho.

Va de reis

El dia que sigui pare, els meus fills m’odiaran ja que no pensaré celebrar un dia que tant els agrada com són els reis. Perquè? Dos qüestions ben senzilles:

1.- Són reis, defensar els reis d’orient es defensar la monarquía, aquell sistema de govern tan carca basat en la creença que un ha de governar perque dèu ho ha volgut així. Potser sóc una mica republicà i veure la figura de tres reis junts em fa tanta angúnia com veure el trio de les Açores. no vull que els meus fills es facin hooligans d’una imatge que recorda la submissió de pobles sencers a reis bàrbars i no tant, però al cap i a la fi persones que tenien el poder sense haver-se’l guanyat gaire.

2.- Són una figura sorgida de la bíblia, i com a persona que cada cop més odia el cristianisme, tot i haver estat educat en una escola jesuïta, no toleraré que els meus fills creixin en un ambient ple de figures d’aquesta religió que ha fet més mal que la monarquía.

Com que tinc pressa, ho deixo aquí. Prometo fer un bon text sobre el que penso de la figura del rei quan acabi de llegir el Príncep de Maquiavelo (molt bó per cert).

Quina alternativa proposeu als reis d’orient?

La meva: La bruixa de cap d’any, no vegis com m’agradava i m’acollonia alhora la bruixa aquesta quan era petit.