3 Micro Relats de Transports

Unes paraules s’arrosseguen entre els peus i les bosses del metro agonitzant , cerquen la sortida sense gaire sort, i els caps cots dels viatgers són incapaços de captar tal moment, massa capficats en els seus pensaments. Una escletxa del terra sembla l’escapatòria més satisfactòria, malgrat ser la pitjor opció… unes paraules es queden oblidades enmig de la foscor del túnel entre Vallcarca i Penitents.

Per la finestra s’escapen les històries cap al perfecte horitzó del Mediterrani, històries d’alegria, de tranquil·litat, d’aventures diverses. A l’altre costat el drama es fa palpable, històries de desnonaments, de cases per llogar, de comerços ben tancats i abandonats. Els passatgers d’una banda somriuen absorts, els de l’altra cerquen algun altre punt on dirigir la mirada. En breus ningú mirarà les finestres, en breus instants la foscor de Barcelona els atraparà fins al proper trajecte.

Una nit intensa- pensa hom tot embriagat, agafat a la barra del bus nit per no caure. El conductor agafa la rotonda de plaça Espanya a tota castanya, com si es cregués que condueix un cotxe que fa el Paris-Dakar. Una parella al fons gaudeix dels petons fugaços d’una vetllada que l’endemà maleiran, ni es coneixen ni sembla ser que allò sembli ser res més que una nit de sexe salvatge. Al matí tots proven de recordar com han arribat a casa, menys el conductor que somia que ha guanyat el raid.

Restes del Cap de Setmana

Cada Dilluns els carrers viuen una transformació, on les restes del cap de setmana es barregen amb la gent que de bon matí va a treballar o estudiar. La ciutat viu a dues velocitats, una plena de rutina que dura cinc dies però en semben vint, i una altra que dura dos malgrat semblar-ne mig.

Sona el despertador mentre l’enllumenat s’apaga. És Dilluns, aquell dia de la setmana que tanta gent odia, que tant els costa aixecar-se del llit… és el dia on s’inicia la rutina de nou. Dutxa, cafè, esmorzar una mica i cap a la feina.

El carrer és moviment de cotxes i persones. Moviment entre pixums, llaunes de cervesa i gots de plàstic mig buits i les burilles de cigarretes que s’acumulen a la porta dels bars musicals. A la carretera ampolles d’alcohol trencades i alguna que altra taca de sang sorgida d’una baralla nocturna. Són les restes del cap de setmana.

Com si les brigades de neteja haguessin decidit no treballar aquell dissabte ni diumenge, s’ha anat acumulant la brutícia per les voreres, parcs i bancs recordant el desfase de les nits. Nits borroses on sembla que la gent vol perdre la setmana de vista en un hedonisme radical de poc aprofitament de les hores lliures i d’autodestrucció del cos.

Començo a descendir les escales direcció a la parada dels ferrocarrils. Les sorpreses no paren de sorgir. A l’andana es mesclen ombres capcotes i mig endormiscades amb borratxos dormint la mona en els bancs, amb escorrialles de menjar ràpid i un desagradable vòmit. Amb aquest panorama hom té ganes d’anar a treballar o estudiar?

La degradació de la societat es mostra en el seu punt àlgid a l’inici de la setmana, on el Carpe Diem mal entès d’una generació que ja no creu en el futur s’uneix amb la decepció i el desencant d’una generació individualista on la seva única preocupació és que pugui arribar a final de mes, encara que hagi de fer les pitjor feines, i que només creu en el seu propi i negre futur. S’ha perdut l’esperança d’encarar-se al present?

Mentre les parades van passant per la finestra es veu el reflex de les siluetes dels passatgers, tal com fantasmes en la foscor del túnel, tal com si fossin la metàfora perfecte per descriure els meus pensaments.

I Sis. (Segona part)

I sis. Un cop a dins veu una cosa sorprenent: Una noia tirant gots plens de pintura contra una fusta enorme entre els crits dels espectadors que l’animaven sense fi en un frenesí que va creixent fins a un apoteosi sense sentit. El que ve a ser l’art postmodern… En fi! la cultura i l’art cada cop estan pitjor… remuga entre dents. Fastiguejat tanca la porta d’una revolada emmudint l’espectacle.

Mentre s’aixeca tot comprovant que no s’ha fet mal només espera que ningú l’hagi vista caure tan ridículament, comença a riure. Per sort el seu desig s’havia complert, ni la persona que semblava sortir de l’entresòl s’havia donat compte de res. Alleugerida recull els vidres del gerro, els llença a la paperera de l’entrada i surt a l’exterior.

El carrer bullia d’activitat. Ell va començar a enfilar-se rambla amunt entre la multitud, com si volgués desintegrar-se en l’anonimat de la ciutat. Les persones semblaven ombres, el seu entorn s’enfosquia lentament essent el reflex del que corria per la seva ment. La seva realitat l’absorbeix. Presoner d’uns pensaments pessimistes avançava endut per la força de voler abandonar el dia i guardar-lo en el calaix del record, de poder oblidar aquell so, aquelles passes que retronaven dins del seu cap.

Enlluernada cerca entre les milers butxaques del seu abric les seves ulleres de Sol. Molt millor així, diu sense importar-li si hom l’havia escoltada. Contenta per haver acabat totes les responsabilitats del dia i tenir un munt d’hores per aprofitar en el que més li agrada, crear, va marxar cap al taller que té en uns baixos del centre. L’únic inconvenient és haver d’agafar el caríssim transport metropolità. Un cop a l’estació, va veure amb parsimònia com el seu tren tanca les portes i se’n va cap a la seva destinació. Pacientment, seu en un banc, treu el seu reproductor de MP3 i es posa aquella cançó que tant li agrada.

Cada cop li costa més pujar per la rambla, el pes dels esdeveniments el porta a reflexionar sobre si el suïcidi és quelcom de porucs que no saben afrontar la vida o de persones prou valentes i decidides que s’enfronten al destí.

Ella baixa del vagó, puja les escales i surt a la plaça. Comença a baixar la rambla cantant. Les persones semblen caminar al pas de la seva melodia.

Ell, de sobte, alça la mirada de terra. Alguna cosa sembla brillar entre la foscor. Embadalit espera l’arribada de l’esperança.

És ella.

Encreuament de mirades. Un somriure com feia temps que ell no esbossava el tornava a reviure. Ella continua el seu camí cap al taller estranyada, com si allò ja hagués passat.

Ell tancava els ulls ben fort mentre una llàgrima recorre la seva galta i, de nou, escoltava unes passes que es perdien per sempre més entre la remor de l’anonimat de la ciutat.

Diari de supervivència urbana

Capítol II: Presentació i quelcom més.

El nostre protagonista és un noi jove, pròxim a la trentena, que viu a les afores de Barcelona, en una de les tantes ciutats dormitori de l’àrea metropolitana. És estudiant de tardes a la UB, i pels matins treballa per tal de poder pagar-se el lloguer, els estudis i la vida social que té. Ell es diu Jaume, té parella i comparteix pis amb dues persones més en situació semblant a la seva.

Com a bon estudiant en Jaume no té carnet de conduir, així que dia rere dia es desplaça amb el maleït transport públic barceloní (tal com ell l’anomena). Després de més de deu anys anant amunt i avall per tot arreu, ja fos en tren, metro, ferrocarrils, bus, tranvía… ha descobert i analitzat les parts positives i negtives de cadascú, fent-se una petita llista mental que utilitza cada cop que es veu davant la possibilitat d’escollir entre varies opcions com tornar a casa.

Plou molt, és dimecres i són les sis de la tarda. En Jaume es troba al mig de plaça Catalunya i pensa com pot tornar… la seva llista apareix, des d’aquesta plaça el millor és el tren per tornar a casa; però està plovent, així que agafar el metro és el més sensat, encara que aniràs una mica apretat.

Són la una de la matinada, un divendres, el metro tancarà a les dues, però a prop hi ha una parada de bus nit. En Jaume no s’ho pensa dues vegades, agafa el bus. Abans prefereix esperar un quart d’hora al carrer que tornar a casa envoltat de borratxos liant-la dins els vagons. Masses experiències viscudes de joves encocats trencant seients, borratxos intentant entrar a la cabina del conductor o baralles entre mascles gelosos pel creuament de mirades entre un i la parella de l’altre.

La recomanació d’en Jaume davant cada situació diferent és la següent:

– Quan et dirigeixis cap a alguna banda pensa si és de dia, aleshores no agafis mai el bus perque el caos viari barceloní no et permetrà arribar a l’hora; si fa sol, aleshores, en cas de poder, agafar el tren que no anirà tan endarrerit; si és de nit, si juga el barça… és molt important fer un anàlisis ràpid, perquè sinò et pots trobar que t’has precipitat i portes mitja hora a l’andana del tren mentres veus passar metros buits cada dos minuts.

Autoreflexió al tren II

A vegades, no es sap ben bé el perquè, et pares, atures el teu entorn, per pensar, fer una mirada al teu passat més proper de forma reflexiva, i te n’adones que has canviat, que ja no et veus igual que feia mesos enrere, com si fos un ser estrany, i allò que t’envolta, el que fas, coneixes, també.

Aleshores comences a cercar les petites variacions que s’han produït, les causes del present efímer, les conseqüències dels diversos events del passat. Com és que de cop i volta, aquí al tren, entre parada i parada, noto tot això i no abans? De cop i volta sorgeix la pregunta que feia estona rondava pel teu cap, però el silenci és absolut.

Perquè m’he fet gran, respons minuts més tard mig preguntant-ho…

De tan en tan, la decepció et fa una visita sorpresa per a que retornis a la realitat més crua. T’agafa dels braços i et crida amb ràbia que tots els projectes que tenies a la post-adolescència eren absurds, estúpids, infantils, que mai arribaràs enlloc per molt que ho intentis, que per molt que ho intentis sempre acabes observant al·lucinat que hi ha massa gent bona en tots els camps als que pretens créixer, que l’únic camí és el nihilisme absolut i tornar a desaparèixer per seguir com un ser rutinari més en la societat.

No! No! I mil cops No!

Per moltes visites que em faci la decepció sé una cosa que ella sempre oblida, que mai té en suficient compte. La vida, la realitat, les experiències, no penso passa per tot això com un fantasma més, com un somnolent manipulable, sinó que penso jugar amb elles tan com em sigui possible, portant el llenguatge al límit de l’absurd, relatant imatges, situacions impossibles, inventant, creant sense parar, noves mirades sobre la societat que l’ompli d’un color més ampli que el gris.

És el moment, és l’hora de la veritable revolució de la nostra generació, la revolució del color? No ho sé, però per si de cas, jo dic:

Prou apatisme, prou pors al que el progrés ens dóna, prou pronunciar-se negativament a allò que és evident! Som vius i per molt que ho haguem oblidat, encara podem recuperar-ho! Movem-nos ja cony!

autoreflexió al tren

Potser sóc un immoral i això em porta a pensar coses les quals molta gent està en contra, o més aviat no els agrada com les duc a terme. Que hi farem! Tot i això dir que aquest fet no està gaire demostrat, la hipocresia social que molts abracen paradoxalment criticant-la és imprevisible, cosa que fa que mai sàpigues si el que et diuen és cert o no… jo sóc dels que es mou cap al no.  Això porta a la gent del meu voltant a no només no voler compendre les meves accions per por al rebuig i la pressió per part dels altres, si no a valorar-me com a hom intolerant, radical i que és incapaç de conviure amb ningú. Aquí diré que potser és millor que pensin així, segur que quan marxi cansat de tantes tonteries no em trobaran a faltar.

Escau la possibilitat de tot això. Però aleshores dubto de la meva existència, i no en un sentit pessimista (ni tan sols nihilista!), més aviat és en sentit dels altres… Mereixo viure si l’únic que valoro del meu entorn no pot estar amb mi? És absurd pensar unes coses, actuar d’unes maneres si el teu cercle d’amistats no vol patir per les possibles conseqüencies d’allò que faig. Estic boig. Odio gran part de la humanitat. No soporto els nens consentits. Em miro al mirall i no em puc reconèixer, sóc incapaç de descriure’m. Penso molt i res en concret, i quan per les meves paraules sorgeix quelcom que fa pensar, el meu entorn es desmorona entre crits de ‘Blasfemia!’ i plors de desperació i soledat social… això és increiblement divertit. Per molt penós que sembli em fa riure i pensar que no està tot perdut en aquesta vida… ai la vida…

La mort em segueix, sento el seu alè al clatell, però m’és igual perquè el temps sóc jo. Tot i això, sento que la mort està propera, se li diu intuïció a això? M’imagino que de sobte, quan estigui al tren m’arribarà un final just per a aquelles que m’odien, un final ple de violència on cop rere cop la meva cara es deformarà i acabarà penetrant al brut terra del vagò per no sortir-hi mai més.

Que vingui!

Vies

 

“El tren entra a l’estació, arriba, s’apropa lentament, amb una estranya bellesa plena de melanconia… de cop i volta, uns ulls em vénen al cap… esta avançant quasi silenciós, els seus pròxims passatgers l’esperen ansiosament que pari… com jo espero poder veure’t.

Les vies mostren un camí a seguir… però nosaltres jaiem al seu costat veient escapar futurs incerts, quiets, al costat l’un de l’altre, observem… als trens, que els viatjants han escollit fer… com nosaltres hem escollit parar per besar-nos.”

El destí és un invent més de la nostra imaginació?

En cas de que existeixi, nosaltres podem ser capaços de parar el tren al mig del no-res, baixar-nos i gaudir d’una nova situació lluny de l’aborrida rutina… Fins a quin punt som prou lliures com per fer-ho?