Memorització vs. Comprensió

Darrerament, per raons vàries entre les quals hi ha la falta de feina mínimament estable o veure que alguna cosa ha de variar en la meva vida, m’he estat plantejant dedicar-me a l’educació un cop finalitzi la carrera… encara que una part de mi és prou conscient que els professors de filosofia no estan gaire sol·licitats, i posar-me a investigar amb un currículum acadèmic ridícul com el meu és una via que frega els límits de la utopia.

Però les meves reflexions i temors al voltant del meu incert futur no és el tema d’aquesta entrada, sinó la forma d’aprendre.

Des de sempre he criticat molt durament als estudiants que es dedicaven a memoritzar-ho tot i després abocar-ho en el examen, oblidant al cap de pocs dies tot el que se suposa que havien aprés. Això no sé si és un problema del sistema educatiu o dels mateixos alumnes, però els que anomeno estudiants bulímics els considero un problema per a tots.

Avançant-me a alguna oposició a favor de la comprensió davant arguments: Però algunes de les fórmules s’han d’aprendre de memòria! Els diré que si, però no… ara mateix estic bastant rovellat sobre això de les fórmules, però els puc assegurar que dins dels meus records de quan estudiava física durant la ESO, em costava molt més memoritzar les fórmules que comprendre d’on sortien. O sigui, em podien dir que (inventant-m’ho) G=(eH/P²+ax)y. Molt bé, me l’aprenc de memòria per aprovar l’examen sense tenir ni idea d’on surt cada lletra ni per què les haig de posar a cada lloc. De què carai m’ha servit memoritzar-ho? De res, i al cap d’una setmana ja no recordaré res de res. He aprés alguna cosa? Si, i tant! He aprés que per calcular G haig de mirar els apunts del 1r any de carrera, tema 3, pàgina 7. Això significa que si treballo en un futur en física i un bon dia, de cop i volta i sense avisar, haig  de calcular G hauré d’anar a casa mons pares a cercar a la desesperada els apunts del 1r any de carrera, tema 3, pàgina 7; per poder fer-ho, i això si recordo on estava la maleïda fórmula! No és absurd? Ja veig aquest imaginari estudiant bulímic de física anant a treballar amb una maleta amb tots els apunts de la carrera…

Qui sap, potser no puc entendre aquesta forma d’estudiar per ser de lletres, on prima més la comprensió que la memorització. Ara sortirà algun estudiant d’història dient-me que això no és del tot cert… no li retrec la seva observació, però com a resposta li pregunto: què és més important la data en que va començar la guerra civil o les seves causes? Remarcaré una paraula en la pregunta: Què és MÉS important? Saber les causes necessita d’una comprensió més que una memorització, ja que el més sensat és que es pregunti el per què de la guerra civil. I a la meva forma d’entendre aquest per què és que cal fer una reflexió, i un no pot fer cap mena de reflexió si només ha memoritzat. Com es pot criticar la teoria del coneixement de Kant si no l’entens, no la comprens? No es pot, ja us ho dic ara. L’únic que podries fer és exposar-la i després exposar el que has memoritzat de les crítiques d’algun altre autor: Hegel, Marx, Nietzsche… però de la teva part no estàs reflexionant res de res, quin filòsof més estrany!

En l’àmbit dels estudis científics hauria de ser igual, és molt maco saber de memòria l’ús del mètode inductiu i aplicar-lo sense més, sense parar-te i pensar en les problemàtiques que aquest ofereix al fer d’una sèrie de fets concret la confirmació d’una hipòtesis.- Però clar!- Em diran alguns.- No ens podem passar tot el dia pensant en els problemes del discurs científic perquè no hi hauria progrés!- No els dic que no, però una mica de consciència dels problemes de la ciència empírica no els faria mal. Ara m’estic sortint de tema, ho sento.

En fi, la memorització és útil en algunes coses, però no per aprendre el màxim de bé possible. Considero que, sobretot, s’hauria d’entendre el que memoritzes. La comprensió no només ajuda a que els temes es coneguin molt millor, sinó que et permet aprofundir en l’estudi i ajuda a l’estudiant en el futur, ja que se suposa que l’ensenyament és lineal i el que en el passat vas aprendre pot ser molt bé que reaparegui en el futur. Davant d’aquesta situació probable, l’estudiant bulímic dirà: Merda! Ja no recordo de què anava això! El que ho va comprendre pensarà: Ah clar! Ara entenc alguna cosa que no em quadrava!

Conscienciació vs Càstig

–  No ho facis més o et castigaré!

–  Però per què no ho puc fer?

–  Fes-ho i ja saps què passarà.

La societat està creada a partir del terror del càstig, cosa que em porta a reflexionar al voltant de l’educació actual en termes generals, no sols en l’àmbit de l’escola, i de com és l’ésser humà, quina és la seva naturalesa.

Penso que estem oprimits constantment pel que pugui passar si no fem allò o aquella altra cosa, per les conseqüències negatives sense cap explicació més, ens porta a un estat un tant paradoxal. Hem de creure per no ser castigats, però no sabem per quins set sous hem d’actuar d’una forma o altra. Un exemple d’això seria els set pecats capitals o els deu manaments, si no compleixes amb els manaments seràs castigat eternament… obeeix per no acabar al infern. No és una mica absurd que et diguin “no mataràs” i el perquè tingui un fonament mitològic? Aquí és on entra la paraula conscienciació. No seria molt millor fer entendre que matar a una altra persona perquè si no es bo ni per a tu ni per a la resta de la humanitat?

Un altre exemple que tots hem viscut segurament, l’obligació de fer els deures de l’escola, no perquè sigui bo per a mi i el meu creixement interior, sinó perquè a final de curs suspendràs… Hi ha persones que conec que durant la ESO van renegar dels estudis a causa d’aquesta obligació emparada pel temor al càstig i ara se’n penedeixen al veure que si haguessin assolit certs coneixements bàsics podrien haver arribat més lluny o tindrien un major criteri crític. L’alfabetització no pot ser una imposició, sinó una celebració.

Però si el sistema funciona d’aquesta manera, no serà que és per què els éssers humans no som tan bons com creiem? Entrem a un altre pla de reflexió.

Ai la conscienciació!!!

Una bona amiga meva sempre a defensat que en el tema del reciclatge, la reutilització i la reducció dels residus falta molta cosa d’aquesta. Però si en comptes de sensibilitzar a la gent de com de necessari és fer bé això i s’entra en campanyes publicitàries polèmiques i confoses s’acaba amb els governs decidint multar a aquelles persones que fan les coses malament, malgrat que potser sigui per manca d’educació.

Ai les multes!!!

Quina gran forma d’obligar a seguir les normes sense necessitat de pensar com explicar el perquè s’ha d’actuar d’una manera determinada. Realment som tan idiotes que només la por a un càstig econòmic ens porta a fer allò que el poder considera un comportament correcte? I això ens porta a una altra qüestió, a saber, el poder utilitza allò amb el que ens han estat educant, la por al càstig, per dirigir les nostres vides cap al seu criteri.

Si es necessiten lleis, policia i sancions serà que no som tan bons com creiem o que no som com els que manen volen que siguem… no ho sé, però tot això em preocupa en certa mesura. Qui sap si en una societat completament conscienciada cap al que és el bé comú sembla una utopia on la policia no seria necessària… però què carai és el bé comú?

Ai el maleït relativisme!!!

Però no oblidem del perill que pot arribar a comportar la conscienciació, a saber, la moral de ramat. Com estem conscienciats del que se suposa que és el bé, potser el poder ho pot utilitzar com una arma de control més potent que el càstig… aquesta reflexió ha arribat a un punt estancat on no sé què és millor.

Ai el maleït escepticisme!

La Filosofia a Batxillerat

Aquest cap de setmana he estat d’excursió amb infants i un grup de monitors i monitores, dels quals tres en breus tindran la selectivitat. Aquest aprofitaven el temps lliure per estudiar i preparar una de les pitjor èpoques d’exàmens de la vida de l’estudiant. Entre les matèries, Història de la Filosofia. Dels resums que duia una de les monitores vaig recordar com s’explicava de malament alguns autors.

– Ei, em pots ajudar amb Nietszsche?

– Cap problema… ufff, tot això de l’etern retorn està fatal!

– És el resum del llibre…

– Doncs és una molt mala lectura. […]

– Crec que passaré a estudiar una altra cosa.

Aquest diàleg es va donar el dissabte per la tarda i de cop em van venir records del batxillerat. Records d’una matèria que en alguns moments no arribava a entendre el que s’explicava: La Història de la Filosofia.

Entenc perfectament que en un curs no hi hagi temps d’ensenyar i mostrar com va avançant el pensament des de l’escola de Milet a Habbermas o Vattimo, però almenys els sis o set autors on es pretén aprofundir haurien d’estar ben explicats. Posaré dos exemples que més tard durant la carrera he vist com de malament m’havien ensenyat: Aristòtil i Nietzsche.

El cas d’Aristòtil potser és només problema del professor que tenia. Durant tot el curs vaig suspendre l’examen d’aquest pensador macedoni al no entendre el funcionament del primer motor immòbil. Cada cop que se’m preguntava què en pensava d’això responia que no entenia com quelcom immòbil pogués produir moviment. En cap moment vaig obtenir la resposta, només un 0 en aquella pregunta. Després arribes a la facultat i t’expliquen la metafísica aristotèlica dient-te que el motor immòbil és intel·ligència pura, i que la resta de cercles i matèria es mouen per si soles per tal d’arribar fins a aquesta intel·ligència pura. És a dir: al ser quelcom “immaterial” no es mou i és la resta qui es mou al voler arribar a ser com el motor immòbil. Tan costava dir-me això i no deixar-me amb el dubte durant tot un curs?

Pel que fa a Nietzsche tot ve donat pels llibres de text. El pensament d’aquest s’ha d’explicar amb una mica de base històrica. No es pot entendre a Nietzsche ni Marx sense passar per Hegel, i no es pot parlar de Hegel sense passar per Kant. El final de la modernitat no es pot entendre de cap manera si no es parla de la modernitat (es sol passar de l’inici: Descartes i Hume; al final obviant la Il·lustració i el romanticisme). Primer error.

Per altra banda el resum que es fa de Nietzsche sol fer-se complicat d’entendre per la falta de correlació que se li dona al seu pensament. És a dir els temes principals s’enumeren i s’expliquen com si no tinguessin relació entre ells. Segon error. A partir del “Naixement de la Tragèdia” és d’on Nietzsche comença a reflexionar sobre la ètica i la moral judeo-crisitana, la crítica que fa a Sòcrates-Plató porta a parlar de la figura del camell. La crítica que fa al nihilisme modern porta a parlar del lleó. L’intent de tornar a redreçar la balança entre l’esperit apol·lini i el dionisíac porta a la transvaloració de valors, a la figura del nen com a nihilisme constructiu. I l’últim error que hi ha és fe creure als estudiants de batxillerat que l’Etern Retorn vol dir que Nietzsche creu en el destí i s’aferra a ell, cosa que dista molt si es té en compte que l’utilitza com a metàfora per fer veure que de vida només hi ha una i cal apreciar-la. I no vaig llegir-me l’apartat de la voluntat de poder per por, la veritat.

Aquí només he il·lustrat un parell d’exemples, encara que si entréssim en la resta de filòsofs segurament la llista de problemes i errors aniria en augment. Amb això només volia fer denotar el fet que en el batxillerat hi ha errors en les matèries, ja que segurament no només passa en filosofia, que més valdria canviar per tal de tenir una educació de major qualitat. Una cosa és simplificar el temari per fer-lo més entenedor i l’altre modificar-lo.

La Societat del Patriarcat

Malgrat semblar mentida avui en dia encara existeixen ben candents els valors de la societat patriarcal. L’homofòbia i el masclisme segueixen tenint un pes important entre les persones, no només les grans, sinó, i encara més greu, també les més joves. Què ha fallat?

El partiarcat que s’origina entre el Mesolític i el Neolítict i que dóna preferència a l’home per damunt de la dona, ha regit les societats occidentals. Durant molts segles mitja població mundial, aproximadament, s’ha deixat de banda considerant-la inferior i uns éssers que s’han de protegir al ser el sexe dèbil. La dona ha lluitat durant els darrers segles per tal d’aconseguir unes llibertats que eren del tot lògiques… Simone de Beauvoir, Lou Andreas-Salomé, Hannah Arendth… i moltes pensadores del segle passat van treballar per tal de fer realitat aquest objectiu, fer adonar a la cultura occidental que no hi ha diferències entre les persones en els aspectes legals i de llibertat.

Sembla ser que durant un petit període de temps gairebé una generació sencera ho va comprendre, les persones que ara tenen entre els 35 i els 50 anys, però això és un mer miratge. Com a exemple que les generacions posteriors no han millorat ni seguit aquest aspecte recordo sempre la frase de la meva professora de francès de la ESO: No arribo a entendre com podeu creure que marica és un insult. Ja que cal recordar que no només a les dones ha afectat el patriarcat, sinó també als homosexuals al considerar-se que la seva elecció sexual va en contra dels seus fonaments (sobretot el lesbianisme).

Un miratge… fa relativament poc a la ja desapareguda Televisió de L’Hospitalet es feia una entrevista amb la persona que porta la Oficina de la Dona de la citada ciutat. Deia preocupada que les noies més joves consideren del tot normal el control que rebien de les seves parelles, ja fos tenint la contrasenya del seu correu electrònic, llegint els sms, entrant al facebook… o fins i tot considerant normal del tot que no pugui sortir si no és amb ell al seu costat. Algunes persones treuen de dins llavors el seu racisme i diuen que això sols passa en els immigrants, mentida. De poc ha servit la feina de les feministes del segle passat.

I què hi podem fer nosaltres? No en tinc ni idea. Suposo que el pas més senzill que podem dur a terme és, en el cas de tenir descendència, intentar no inculcar cap dels valors d’aquest tipus de societat, a més d’establir relacions de paritat amb les nostres parelles. Aprofitar si s’està en un entorn d’ensenyança, ja sigui a l’escola o en l’espai del lleure, per parlar amb els infants i provar de fer entendre els mals que ens han fet aquests valors, sobretot a les dones.

Perquè he estat tan liat?

CONGRÉS DE FILOSOFIA A LA UB

Em sap greu no haver pogut participar en l’encés debat sobre la independència, però he estat preparant una taula rodona/comunicació sobre Què és filosofia?. Si teniu temps i no havieu programat res per avui i demà, esteu convidats a venir.

Reflexions educatives (2) · per Laura

Esteu d’acord de fer una setmana de vacances escolar al mes de febrer?

Aquesta era la pregunta de debat d’avui, dimarts 1 de desembre, als Matins de tv3. La majoria de vots a les 9:41h eren totalment en contra (bàsicament perquè només es pot dir SI o NO). Aquest resultat m’ha sorprès i he cregut convenient un altre post.

Els sindicats i pares hi estan en contra perquè diuen que seria complicat combinar-se una setmana de vacances amb la seva situació laboral. A més, també creuen que aquesta decisió del Conseller no és fruit d’una reflexió purament educativa sinó que també econòmica… clar! No és d’estranyar pensar això desprès que el conseller recomanés a les famílies anar a esquiar durant aquesta setmana…

Evidentment el comentari del senyor Conseller d’Educació sobre la seva afició a l’esquí és totalment, i si em permeteu el comentari, una pixada fora de test. Pel tema de l’esquí també hi podríem tenir un post a part. Però si obviem aquest desafortunat comentari i ens parem a pensar sobre els avantatges i desavantatges reals d’aquest canvi, per mi, la balança es decanta pel SI.

Davant dels pressupòsits que les vacances d’estiu són dos mesos gairebé interminables per molts nens i famílies, que el segon trimestre és el més llarg del curs i que el rendiment del cervell depèn de les hores treballades, és a dir, que els nens es cansen d’unes vacances tan llargues (i tornen sense saber escriure com qui diu) i d’un segon trimestre tan llarg. Per tant, sembla ser que moure una setmana de vacances de setembre i traslladar-la a finals de febrer seria una opció encertada per fer el curs més lleuger pels nens i als mestres que els han d’aguantar.

Pel que fa a les crítiques que han fet els pares sobre la seva dificultat de compaginar aquesta setmana de vacances amb la situació laboral, crec que és una crítica poc fonamentada ja que no és afegir una setmana de vacances sinó moure-la. Pels pares que apunten als seus fills a casals i campus durant el mes de setembre, segurament aquesta oferta també existirà, o hauria d’existir durant aquesta setmana de vacances al febrer. I pels pares que prefereixen tenir les vacances amb els seus fills que apuntar-los a un casal, és tan fàcil com treballar al setembre i agafar-se festa la setmana del febrer, els dies de festa són exactament els mateixos.

Aquesta és la meva opinió fonamentada tan bonament com he pogut des del punt de vista de l’infant, professor i pares, però m’agradaria saber si la vostra opinió és també el NO rotund que ha sorgit de l’enquesta dels Matins i perquè.

Reflexions Educatives, per Laura

Bé, ja està aqui la segona intervenció exterior al meu blog. Després del Combat Filosòfic de fa aproximadament un any, arriba el que anomenaré “Les Reflexions Educatives ” de la Laura (comentarista comuna del blog). Espero que no sigui la seva única intervenció!

Sobre la nova proposta d’allargar l’educació obligatòria fins als 18 anys…

Dijous passat el ministre d’Educació, Ángel Gabilondo, va llançar la proposta d’allargar l’educació obligatòria dels 16 als 18 anys. Què en penseu?

En primer lloc, el fet de canviar la llei d’educació i la metodologia d’estudi cada dos anys com estan fent els nostres polítics actualment, crec que no és gaire encertada, perquè provoca un gran desconcert a professorat i a alumnes. Els professors, quan s’han adaptat a la nova metodologia l’han de tornar a canviar i molts alumnes s’han perdut temari quan el canvi de llei els “ha enganxat a mitges”. Per exemple, l’any passat, els que havien fet 4t d’ESO amb la LOGSE, i passaven a fer 1r de Batxillerat Biosanitari amb la LOE, haurien d’haver començat el temari de bioquímica amb les proteïnes, segons el nou currículum, però resulta que mai no havien fet les biomolècules (definició), els glúcids (que són les més senzilles) i els lípids, i això no estava inclòs en el temari de Batxillerat ni la selectivitat. Per tant, hi havia dues opcions: seguir al peu de la lletra el currículum establert per la nova llei i esperar a què quan arribin a la universitat descobreixin què són els glúcids i els lípids; o explicar-ho, com és lògic, anteriorment a les proteïnes propiciant una preparació més ferma als preuniversitaris, amb material addicional al llibre de text i organitzant molt bé el temps per a donar aquest temari més tot el que és curricular. Bé, aquest és un dels exemples viscuts personalment, que volia explicar-vos per plasmar que realment els canvis tan freqüents i la poca estabilitat aporten pocs avantatges tant a professorat com a alumnat, però segurament els professionals que hi duen molts més anys en el món de l’educació en saben explicar molts més.

En segon lloc, tot i que crec que algunes apostes són encertades, crec que els personatges que proposen i aproven aquests canvis, normalment, no estan vivint l’actualitat en el món de l’educació, és a dir, treballen lluny de les aules i en tenen una idea un tant distorsionada. I ja sé que això no acostuma a passar tan sols en el món de l’educació. Actualment, les notícies que corren són: hi ha un alt percentatge de població immigrant que no s’adapta al ritme de la ESO (Notícia aquí), un alt percentatge d’alumnes que no acaben la ESO (enquesta aquí) i, finalment, una desmotivació i desgana pels estudis i les ganes d’aprendre per part dels adolescents. Els factors d’aquesta situació s’haurien d’analitzar en un proper post, però amb aquest panorama la solució ideal no és, doncs, allargar l’educació obligatòria quan un alt percentatge d’alumnes és incapaç d’acabar-la als setze… a més, s’ha de tenir en compte que una part dels que han aprovat la ESO ho han fet amb adaptació curricular…

La meva proposta a tot això és que a primària no s’incideixi tant en continguts sinó en forma: aprendre a llegir, obtenir plaer en la lectura, aprendre a escriure, cuidar la cal·ligrafia, l’ordre i la netedat, aprendre a expressar oralment i per redactat, aprendre a conviure, tenir ganes d’aprendre, tenir curiositat, ganes d’investigar, potenciar el càlcul mental i la lògica… Fer un primer cicle de la ESO general, amb bases senzilles, útils i de contingut clar pels alumnes, per tal que, si volen deixar aquí els seus estudis, estiguin preparats per a la vida quotidiana; per exemple, saber calcular un IVA o un descompte, o saber omplir una inscripció o sol·licitud, saber calcular mentalment el canvi d’una compra… i, evidentment, amb temari més avançat. Al segon cicle ja dividiria entre aquells que no volen estudiar i es treuen la ESO amb adaptació curricular (com a mínim a llengües i matemàtiques, com s’està duent a terme actualment  i ho trobo bastant positiu; amb el suport de professors i família, és clar) i aquells que volen continuar estudiant. Tot i que ho deixaria bastant flexible a canvis. És a dir, si algú comença a adaptació curricular que pugui decidir canviar-se.

I dels setze als divuit anys també els obligaria a continuar amb l’aprenentatge, però no de manera equitativa; sinó que els obligaria a escollir entre Batxillerat (de les cinc branques que ara existeixen) o un cicle de grau mig, ampliant l’oferta d’aquests a cicles teoricopràctics dirigits a l’accés del món laboral, amb una preparació adequada i tenint en compte la conciliació entre l’estudi i el món laboral (em refereixo a l’horari i no a que els cicles estiguin “controlats” per empreses).

El canvi que proposo pot ser imperceptible per a alguns que poden pensar que també allargo l’educació obligatòria fins als divuit anys, però crec que actualment els adolescents necessiten una motivació alternativa a l’aula però no per això se’ls ha de deixar que s’espavilin sols. Altres estudis han denotat que molts adolescents que han acabat la ESO o no, tampoc busquen feina. D’aquesta manera se’ls manté “ocupats” però alhora l’oferta és més variada i se’ls dóna el dret d’escollir el que els agrada, fet  que, en principi, els ha d’ajudar a estar més motivats i preparats per al que vulguin fer en un futur.

No!!!

Ahir em van donar una molt mala notícia que té tots els números que així sigui:

El procés d’imbecilització duta a terme pel govern espanyol arriba a la seva fi, el més possible és que es tregui la filosofia del batxillerat.

Des del meu humil blog només puc dir que aixó és una aberració. Ja se’ns deia que erem la última generació de filòsofs, que la filosofia havia mort, i pel que veig no mor perquè la societat estigui atontada veient ratomàquies tot el dia… no només… si no perquè el govern ja no vol gent pensant, esperit crític.

No sé que podem fer, ni com actuar, però això s’ha de paralitzar. La majoria d’estudiants universitaris de la meva carrera (filosofia) es pensen que la única sortida que tenen és l’ensenyament, de fet tota la meva família es creu que serè professor, i ara es veu que tots els que estan fent el CAP (Curs d’Aplicació Pedagògica) no podran presentar-se a les oposicions ja que les places estan ja donades a psicopedagogs… PSICOPEDAGOGS FENT FILOSOFIA????!!!!! HORROR!!

No! No! Això és un malson! Generacions senceres d’estudiants de batxillerat arribaran a la universitat sense coneixements de lògica, metafísica o teoria del coneixement… no només aixó, hauran arribat en un esta de completa ignorància en la qual serà més senzill col·lar-los qualsevol llei o qualsevol treball de merda sense que s’enterin. La privatització de la universitat pública arribarà quan les generacions sense filosofia estiguin en els estaments polítics de la universitat.

I aixó no només afecta a la societat estudiantil, afectarà a tota la societat. El poder esta aconseguint el que porta anys intentant, crear mà d’obra molt capcitada técnicament però incapaç de pensar criticament. Gràcies politics, ara cada cop tinc més clar que aquí no vull que sigui el lloc on faci cagar el Tió als meus fills (que no tindré, pero sempre queda bé posar-ho).

 

Publicitat anticonsumista?

Els que tenim la sort o desgracia d’agafar cada dia el tren, i suposo que el transport public en general, ens topem cada dia amb una publicitat realment interessant. Es tracta d’un munt d’escombraries amb una esquela a sota que posa ‘Casi todo lo que compras lo tiras’. He estat investigant una mica, perque no em creia que el ministeri d’industria estigues darrere d’aixo, i efectivament, darrere d’aquesta publicitat que en certa manera ens fa veure que consumim massa material fungible (i encara més ara que s’acosta nadal) esta una organització anomenada BASURAMA. 

No entrare a explicar el funcionament d’aquesta associacio madrilenya perque prefereixo que ho descobriu per vosaltres mateixos, si mes no tenen propostes originals i val la pena mirar-la. El quem’ha semblat interessant era la publicitat. En aquesta societat que sembla estar presa per un consumisme desesperat, tot i que hagi decaigut un xic, sorgeix un lema que impacta i que a qualsevol se li podria haver passat pel cap. En una classe ens comentaven que són aquestes iniciatives les que més gent enganxen, aquestes frases que a tots ens afecten i que tots ja hi haviem pensat alguna vegada (perdoneu tanta generalitzacio indeguda).

Un altre exemple així era el de V de Vivienda, el ‘No tindras casa en la teva puta vida’… clar, sincer i cert. Si es vol iniciar una revolucio o un gran moviment social, es necessita cerca un lema suficientment clar i englobador que pugui fer pensar a la gent del carrer sense anomenar-los estupits. Per desgracia, aixo els sindicats i les assamblees d’estudiants no ho tenen clar, el ‘No a bolonya’ és un lema que ens insulta ja que poques persones sabem de que tracta aixo i la resta només són ovelles que criden en contra de quelcom que desconeixen, i per veureu-ho només cal parlar amb els estudiants menys polititzats que van a les manifestacions… sempre acabo parlant d’aquest tema?

Ho sento es que dema tinc una assamblea on escoltare de nou les tonteries de la privatitzacio de la universitat pública… L’aplicació de l’EEES és una excusa del govern per fer baixar el nivell de la educacio, primer va ser primaria, despres secundaria i ara la universitat. I no hi ha res mes del que queixar-se, que ja es prou, tota la resta son manipulacions d’anarquistes, comunistes i independentistes.

Com més incults, més manipulables.

Carta d’un Claustral

Il·lustrats membres del Claustre de la UB,

Sóc un dels dos representants dels estudiants de la facultat de Filosofia al Claustre i des de la meva humil posició he arribat a una conclusió sobre quina paraula és la que mostra explícitament la meva feina dins d’aquest òrgan de Govern de la Universitat de Barcelona. Inutil.

Aquesta percepció podria ser vista com a radical o com a una demostració més del sentiment d’apatia de la societat espanyola davant de la politica. Durant un temps vaig tenir la estranya sensació de que encara hi havia un espai lliure on la democràcia tenia sentit, però m’he adonat que el 09 del 09 del 2009 aquesta sensació haurà quedat en un mer sentiment, ofegant una vegada més la poca confiança que em queda cap al sistema democràtic.

Perquè inutil? Serà la pregunta que us sorgirà a uns pocs, doncs per que el referendum que es va fer a l’edifici del carrer montealegre no ha servit per a res. El 090909 s’aplicarà un pla de Bolonya que tant estudiants com una part del professorat a criticat. Com és que s’ha promogut una aplicació a partir d’un sistema educatiu d’una cultura llunyana com és l’anglosaxona? No hi ha cap més alternativa? En la llei del BOE no s’especifica, en la primera llei sobre l’espai europeu d’educació superior (EEES), que el que s’ha de fer és canviar el sistema per l’anglosaxó. Els graus faran de l’educació espanyola més “europea”, pero no augmentarà en qualitat. És més, el rebaixa. Una carrera com Filosofia, Historia o Geografia passarà a ser un grau de cultura general anomenat Humanitats on l’estudiant podrà especialitzar-se pagant màsters en aquella branca del saber que es vulgui especialitzar. Per això em sento inútil dins del claustre, es diuen les coses, però no serveix per a res, ja que des del rectorat es farà el que us sembli.

Els estudiants som numeros per a vostes, membres del rectorat, numeros que mostren si hi ha més gent o menys, som entrades de capital, pero no som el futur, tal com ens venen els eslogans de la Generalitat. Que us preocupa més els 72 millons d’euros de dèficit de la universitat o que l’educació superior sigui de qualitat? És contradictori dir que hi ha un dèficit i intentar implantar un nou sistema educatiu amb la pretensió que tingui un cost cero. Tots els canvis necessiten capital, si jo vull canviar la meva estanteria, hauré de comprar-me’n una o cercar-la pel carrer, però fer forats a la paret de l’habitació ja té un cost energètic… ho faci com ho faci, sempre hi haurà un cost. Per tant, si no tinc ni un duro, no em cambio l’estanteria per molt necessitat que hi hagi (cosa que amb l’EEES la necessitat ve per llei, no per necessitat).

Per finalitzar sols dir que espero amb ganes les eleccions per escollir el nou rector/a i veure fins a quin punt es tracta el tema del nou pla d’estudis i com ens intentaran vendre la moto als estudiants per tal d’aconseguir un alt nombre de vots… encara que la participacio serà molt més baixa que la del referendum sobre el pla de Bolonya. Si aixo passa, es tornara a dir que el resultat de les eleccions es invalid pel baix nombre de vots?

Fins al proxim claustre.