NOM: Conjunt buit ANIVERSARI: 14 abril 2008 SEXE: Esporàdic ESTAT CIVIL: Home! Millor que un estat religiós o militar! POBLACIÓ: WordPress.com POSTURA DAVANT DÉU: Assegut, esporàdicament... la pinça birmana. IDEOLOGIA POLÍTICA: Ser políticament incorrecte BIOGRAFIA: Vaig nèixer, tinc un present i moriré... CITA PREFERIDA: La que no esta programada. INTERESSOS: NS/NC IMATGE DE PERFIL: És millor aquesta que la meva cara, la veritat...
Hi ha una sensació realment estranya que m’omple al tornar de qualsevol lloc on he passat varis dies i que no podré mai entendre, és el desarrelament a la ciutat on visc. Sembla estrany per que se suposa que la gent de ciutat els agrada viure-hi per certes coses però mai s’arriba a integrar en el teixit social-associatiu del barri on viu, ho sembla per que per part meva si que hi estic massa involucrat.
Des de petit he estat en diferents associacions, algunes d’antigues, com el Centre Catolic del barri centre de L’Hospitalet o el CE Xixell, d’altres de noves com la colla de diables Folcat Diabolic o l’associacio d’estudiants de Filosofia Filopathos; però malgrat tot, malgrat les hores que he destinat en reunions i actes diferents, en voluntariats o muntatges d’exposicions, tabalades o obres, mai m’he sentit del tot integrat dins d’aquest teixit intersocia anomenat CIUTAT. No sóc barceloní, ni tan sols hospitalenc… em sento molt més proper a tots els racons del món que he visitat que a la vanitosa ciutat, amb aquelles llums, aquella suposada superioritat enfront del medi rural (no necessariament d’interior, pot ser marítim), aquella aglomeració de gent a tot arreu, la magnífica qualitat de l’aire… si, és vanitosa. La gent de la ciutat se n’orgulleix de viure en el cau de merda individualista on s’amaga i des d’on observa la resta del món per una finestreta manipulada anomenada televisió. I aixó és el que em neguiteja només baixar del tren que m’ha portat des de Ripoll o de l’avió des de un punt perdut d’Italia, Bèlgica, França o ves a saber on.
Aleshores la ment pensa a massa velocitat com per captar alguna de les intuicions i sentiments quetinc fins que arriba la pregunta, perque continuo vivint a un lloc que no m’atrau? Varies respostes possibles:
Potser em deixo algun que altre punt, potser sembla una visió massa d’adolescent de “als 18 m’independentitzo!”, però fa massa temps que no m’agrada el lloc on visc i això m’afecta en la resta de coses que faig, impedint-me pensar, reflexionar i crear tant com desitjaria. Suposo que en comptes de triar la opció fàcil d’estudiar a la Universitat de Barcelona (al costat de casa com aquell qui diu) podria haver-me anat a Girona o Lleida i guanyar independencia i una mica d’anyorança cap a la merda de ciutat on visc…
Potser tot és producte de la xafogor…
Potser sóc un immoral i això em porta a pensar coses les quals molta gent està en contra, o més aviat no els agrada com les duc a terme. Que hi farem! Tot i això dir que aquest fet no està gaire demostrat, la hipocresia social que molts abracen paradoxalment criticant-la és imprevisible, cosa que fa que mai sàpigues si el que et diuen és cert o no… jo sóc dels que es mou cap al no. Això porta a la gent del meu voltant a no només no voler compendre les meves accions per por al rebuig i la pressió per part dels altres, si no a valorar-me com a hom intolerant, radical i que és incapaç de conviure amb ningú. Aquí diré que potser és millor que pensin així, segur que quan marxi cansat de tantes tonteries no em trobaran a faltar.
Escau la possibilitat de tot això. Però aleshores dubto de la meva existència, i no en un sentit pessimista (ni tan sols nihilista!), més aviat és en sentit dels altres… Mereixo viure si l’únic que valoro del meu entorn no pot estar amb mi? És absurd pensar unes coses, actuar d’unes maneres si el teu cercle d’amistats no vol patir per les possibles conseqüencies d’allò que faig. Estic boig. Odio gran part de la humanitat. No soporto els nens consentits. Em miro al mirall i no em puc reconèixer, sóc incapaç de descriure’m. Penso molt i res en concret, i quan per les meves paraules sorgeix quelcom que fa pensar, el meu entorn es desmorona entre crits de ‘Blasfemia!’ i plors de desperació i soledat social… això és increiblement divertit. Per molt penós que sembli em fa riure i pensar que no està tot perdut en aquesta vida… ai la vida…
La mort em segueix, sento el seu alè al clatell, però m’és igual perquè el temps sóc jo. Tot i això, sento que la mort està propera, se li diu intuïció a això? M’imagino que de sobte, quan estigui al tren m’arribarà un final just per a aquelles que m’odien, un final ple de violència on cop rere cop la meva cara es deformarà i acabarà penetrant al brut terra del vagò per no sortir-hi mai més.
Que vingui!
Per molt estrany que sembli, per poc que la gent no s’ho cregui, sóc incapaç de mentir. Ahir ho vaig comprovar en dos moments, tots dos em van aportar una certa desgràcia… un més que l’altre, per descomptat.
Vuit de la nit a la facultat de Filosofia, els passadissos buits i el fred de les parets grises feien l’espera d’en Joaquím cada cop més llarga. Volia parlar amb el seu professor d’ètica per saber en què havia fallat per enèssima vegada. Després de mitja hora (des)esperant el senyor més prepotent del departament de teorètica, aquest va arribar. La conversa va anar-se’n dirigint cap a on en Joaquim volia, tenia la falsa esperança que aprovaria ja que durant un breu instant semblava que les notes sumades donaven un aprovat alt. I aleshores la sinceritat el va traïr. Tu fas avaluació continua?- li pregunta el professor. No- va ser la seva resposta.
Cagada. Per coses de percentatges i sumes la seva avaluació continuada hagués sigut aprovat, però al fer avaluació única va haver-se de menjar l’autoodi que sentia en aquell moment i conformar-se en preguntar com poder aprovar d’una vegada, demanar quantes coses volia el professor que fes. Mitja hora més tard, el nostre protagonista estava en un bar alcoholitzant-se. La vida té dos dies.
Al matí següent es va trobar amb la seva parella, amb la qual portava ja uns quants mesos. Després d’abraçades, carícies varies, petons per tot arreu i un clau al llit d’ella; estirats l’un al costat de l’altre, en Joaquim va descobrir-se davant la Laia… sentia la necessitat de no mentir-la més, ja estava cansat de fingir que les seves bromes li agradaven, que l’encantava escoltar-la, que l’estimava. No. Amb una sinceritat que li feia tremolar la veu per por a la reacció va afrontar la realitat i li va dir:
-Ja no t’estimo Laia, tinc ganes d’estar amb altres dones, de viure la promiscuitat. Només et volia per poder recordar que era això del sexe. Et vaig demanar per sortir perque creia que acabaríem ràpid la relació, si ens passavem el dia barallant-nos!
– Ets un fill de puta. Fora de casa, i pobre de tu que em parlis… sort que estem en entorns prou distanciats per no veure’ns.
Ara, en Joaquim s’ha adonat de que ha sigut un gran error perdre-la. Però que poques coses pot fer per recuperar-la, ja que ella per fi s’ha adonat de que és un gran capullo, sincer, però capullo egoista.
ø! 