Guerra de Banderes

L’Àgata i el Pere eren veïns, al replà del segon pis es trobaven esporàdicament entrecreuant breus paraules educades i, a vegades, mirades de sincera simpatia. Ella era una feliç noia amb parella estable i futur més o menys clar. Ell no sabia ben bé què era, què faria ni quin futur tindria, però semblava més o menys feliç en la seva caòtica vida sense cap rumb aparent i plena de moments d’evasió.

Un bon dia l’Àgata va penjar al balcó que dóna al carrer una bandera que onejava al ritme del vent. En veure-ho, el Pere va començar a pensar que potser ell també podria fer-ho, però no es va atrevir.

Van anar passant les setmanes i la bandera de l’Àgata seguia allà, impassible als canvis i el pas del temps. Ell va creure que ja anava essent el moment de respondre a aquella bandera i en va posar una al seu balcó. Al cap de tres dies es van retrobar els dos al replà. La conversa va ser com sempre, sense anomenar-se en cap moment aquells draps de color que ambdós havien penjat, parlant de com anava tot… mers intercanvis de paraules buides de continguts importants.

Els mesos van passar i de cop el Pere va veure com la seva estimada veïna havia penjat una altra bandera, la resposta d’ell va ser immediata.

Poc a poc es va iniciar una guerra de banderes de tal calibre que als balcons del segon pis d’aquell edifici es van anar omplint de tots els colors possibles, deixant la barana quasi imperceptible. Fins que va arribar el dia en que allò era insostenible…

Els dos es van trobar al replà…

–  Hola Àgata!

–  Hola Pere.

–  Crec que hauríem de parlar.

–  Potser si… ja aniria sent hora d’acabar amb aquesta tonteria, no?

–  Si, però jo no vaig començar-ho, ho recordes?

–  Si, però no sé, em va semblar una bona idea, quelcom trencador.

–  Dona, original m’ho va semblar per això et vaig seguir…

–  No t’ho retrec, però ja veig que t’ha passat el mateix que a mi.

–  Jejeje… ja sabies que si anaves penjant banderes com les nostres tard o d’hora això passaria.

Els dos es van posar a riure, mentre el veí de dalt baixava les escales i es parà de sobte atònit de veure els dos joves en el replà d’aquell segon pis completament despullats… “artistes” va pensar mentre treia a passejar el seu gos, sospirant profundament. Es veu que tant l’Àgata com el Pere tenien ben clar que les úniques banderes que els representaven era la roba estesa al balcó… cosa que des d’aleshores els va unir creant una nova amistat.

La Tempesta Elèctrica

La revolució és una tempesta elèctrica, només cal un parallamps per evitar-la.

El cel s’enfosquia paulatinament, mentre els ciutadans cercaven algun lloc on aixoplugar-se desesperadament, però en cap edifici existia el balcó ansiat. De cop va caure el primer llamp amenaçador, avís del que s’apropava. La gent començà a córrer temoroses, provocant el caos pels carrers, espentes, patades, crits… al bell mig de la plaça un paraigües, fals amagatall d’uns quants il·lusos que al caure el segon llamp damunt d’ells foren fulminats. El Govern havia decidit tapiar totes les portes per vendre els edificis a l’estranger, però la previsió d’una tempesta elèctrica havia deixat a tots els habitants a mercè dels llamps, mentre els polítics seguien tancats al congrés debatent sobre quin era el millor paper de WC.

Tercer llamp.

La por omplia cada cantonada, l’odi cap a aquells que els havien traït mitjançant el poder augmentava al mateix pas que el cel s’ennegria. Les forces de seguretat protegien el poder, com si la seva feina fos realment aquella, tot ignorant que a ells també els podia afectar la tempesta.

Quart llamp.

Unes persones topen amb un contenidor amb la grata sorpresa de trobar-hi a dins uns malls. Sense pensar-s’ho dues vegades rebenten un de les tàpies i conviden a la resta a entrar-hi. Al adonar-se’n el poder, envia a corre-cuita a les seves forces a evitar-ho. Només els polítics podien trobar la solució a allò que ells havien provocat, no pas uns ciutadans enfurismats. Però per primer cop en molts anys la sort es girà cap als desafavorits i el cinqué llamp va caure davant dels policies, que aleshores van entendre per fi que ells també estaven en perill, i així va ser com van començar a ajudar a la resta de la gent a obrir forats als edificis buits envoltats de més i
més llamps.

Malgrat els esforços de molts, els llamps havien deixat la ciutat quasi fantasmagòrica. Just quan va acabar la tempesta elèctrica els polítics van sortir del congrés cridant ben fort: Ja tenim la solució! Ja la tenim! Hem fet la nostra feina!

Al cap de dos dies es va col·locar un parallamps a l’edifici més alt i tornaren a tapiar portes i finestres.

El Mono

L’abstinència és un mono en zel perseguint-te.

L’Annam era un pobre pastor de Judea, cada dia treia a pasturar el seu “ramat” d’una ovella, si sols tenia una ovella, cosa que el tenia tot el dia preocupat al veure que no podia aconseguir res de res amb aquell trist ramat. Cada nit un cop estirat al llit els pensaments corrien sense parar, insomni ple d’idees que el dia següent havia oblidat, insomni d’agonia al veure’s incapaç de trobar solució al seu estat. Un bon dia, desesperat i amb unes ulleres que arrossegava pel bosc, va decidir trobar solució al seu problema.

Passejant pel mercat va trobar en un fosc carreró una botiga d’aspecte intrigant, estava ple d’objectes i materials que mai havia vist fins aleshores. Et puc ajudar?- li va preguntar el dependent. L’Annam va respondre que volia dormir, que feia setmanes que no es reconciliava amb els somnis i quan ho aconseguia era hora de llevar-se. El dependent va cercar sota el mostrador, va mirar a banda i banda, tot assegurant-se que no hi havia mirades inquisitives.

– Prenent una dosis d’això cada nit podràs descansar i oblidar tots els problemes. Com veig que no t’ho creus et dono una mostra i ja tornaràs a per més.

El pastor va tornar incrèdul cap a casa, es va seure a la taula mirant aquell narcòtic durant uns moments, va agafar un got d’aigua tot afegint-li una cullerada d’aquella cosa. S’ho va beure d’un sol glop. Al cap d’uns minuts el seu cap va començar a volar, l’Annam mirava la llar de foc tot embriagat, no podia separar la vista de les flames juganeres fins que amb un sobreesforç va aixecarse i se n’anà cap al llit mig marejat. En breus respiracions ja estava dormint. D’aquesta manera va ser com l’Annam acabava de caure en un camí sense retorn.

Amb el pas de les setmanes una dosis es va convertir en dues, tres, quatre… les visites a aquella botiga eren cada cop més freqüents. El pastor era esclau dels narcòtics i no veia forma de sortir-ne. Un matí es llevà enmig d’un paratge desconegut, envoltat de palmeres rodejades d’un desert infinit era incapaç de recordar com havia arribat a aquell lloc. Per sort no estava sol i podia tornar cap al seu poble. A casa seva reflexionava sobre què li passava i com fer-li front, però sense cap força de voluntat va tornar a caure a la temptació d’embriagar-se. Cada nit, mentre el sostre donava voltes es jurava a ell mateix
que el dia següent no ho faria més, òbviament al arribar la tarda les promeses eren trencades. Els horaris es perdien en records borrosos, els dies passaven com un conte buit d’obligacions, lentament aquell pobre pastor sols era aquell pobre deambulant. Els narcòtics que comprava anaven minvant de qualitat, mer mirall de la seva capacitat econòmica, cosa que feia degradar molt més ràpid tant cos com personalitat.

Finalment, cansat de les mirades preocupades de família i amistats va omplir-se de voluntat i va començar a deixar-ho. El primer dia va passar sense problemes, però al caure la nit la tempesta de pensaments va tornar, quan el sol ja sortia va començar a somiar en un mono en zel que el perseguia allà on anés, definició de perseguir? Pujava altes muntanyes, nadava pel mar blau, escalava arbres, es llançava a piscines de fems, es camuflava entre esbarzers… no hi havia manera, el mono sempre estava allà, com si el seu desig fos que es dirigís cap a la maleïda botiga.

Entre suors i crits va obrir els ulls, havia sigut un somni- es repetia sens parar. Al girar la mirada cap a la porta va comprovar horroritzat que el mono estava allà. D’una revolada s’alçà, agafà un ganivet de tallar pernil i matà al mono. Respirant profundament tot ple de sang es dutxà, es va posar a plorar desesperadament, s’apropà a l’armari nerviosament i al veure que ja no tenia res per evadir-se va anar corrents a la botiga, estava tancada. La bogeria corria
per la seva sang, no sabia què fer… quelcom va estirar-li la roba, era el mono oferint-li una dosis.

L’Annam sols tenia dues opcions, pensava, suïcidar-se per acabar amb tot el patiment o satisfer al mono en zel i fer-lo desaparèixer de la seva vida…

Reflexions Menorquines

Durant 15 dies aproximadament he estat a Menorca envoltat d’adolescents d’entre 13 i 15 anys donant voltes per l’illa en bicicleta. Són moltes les experiències i reflexions que han anat sorgint per les nits, l’únic moment de descans pels monitors on el silenci de les estrelles estroncat per uns gats barallant-se oferien el marc perfecte per pensar… L’únic dolent és que la Moleskine la tinc en una altra banda i mai me’n recordo d’agafar-la.

Un punt de llum, com si d’una estrella caiguda es tractés, solca el negre mar allunyant-se de mi, l’únic referent que separa cel i aigua en una fosca nit fuig a un destí desconegut, tal com si de la metàfora de tot el que deixo a la ciutat es tractés. Ja no hi ha marxa enrere, i no és quelcom negatiu. A cop de vent les preocupacions de la gran ciutat fugen de mi, regenerant el meu pensament, les meves tonteries, alimentant-me de noves idees i fent reaparèixer l’esperit d’observació durant mesos ocults… 8 hores de vaixell fan renéixer de la pols contaminada de Barcelona el meu esperit alimentat pel Mediterrani.

És curiós com les relacion socials es poden analitzar en un simple grup heterogeni de trenta una persones. És curiós veure en nois i noies encara en edat de créixer com l’ésser humà es pot autosuperar amb esforç. És curiós veure com el grup es cohesiona en menys d’un dia i quan el cansament emergeix pot trencar-lo en un puzle de mil peces. És curiós com els sentiments com la por o l’alegria s’encomanen com la grip en un tres i no res. És curiós com els records d’experiències passades poden sorgir del no-res, obrint un torrent de sensacions que et poden mostrar-te tal com ets. És curiós com d’un segon a l’altre es pot passar de la tranquil·litat a la desesperació. És curiós que quan una roda punxa, de sobte totes les bicicletes tenen problemes. És curiosa la capacitat d’aprenentatge que tenim. És curiós com les hormones poden retornar-te la bogeria i l’alegria per viure…

Maó se’n va lentament de les nostres mirades i comença una agonia de vuit hores, agonia on tots sabem el que ens espera al arribar: problemes i més problemes. Notícies massa dolentes, indignació, lloguers, fum de cotxes, feina, el grup de nou separat… persones amb qui has conviscut milers de coses i que et giraran la cara pel carrer… passar de la llibertat de ser tal com vols a l’opressió d’aparentar constantment, on el joc de les màscares torna només trepitjar el port. Tots som actors i actrius, però som pocs els que ho reconeixem. O potser és a la inversa?

Després de cinc dies a L’Hospitalet he recuperat el pessimisme cap a tot… aquest lloc m’atrapa. Ni una llàgrima va ser vessada en el meu interior durant aquells dies ja en el record, s’havia de gaudir al màxim de cada cala, de cada kilòmetre de pujada i baixada, de cada activitat amb unes persones capaces de sorprendre’t en qualsevol instant. Instants… insolacions sense aigua, relleus que m’omplen d’alegria, camins equivocats, Menorca no és plana nois!, tempestes de sorra sense desert, converses profundes en la superfície de la vida, motivació que ens supera als monitors, música i més música, hola bon dia són les 6 del matí i hem d’anar al port, cales sense sorra, zombis que corren, aigua dolça barrejant-se amb salada, somriures i rialles… infants grans que gaudeixen com mai en un entorn acollidor.

Hostil ciutat!

Quelcom cau del meu ull tot xocant al dur i brut terra del carrer. He estat feliç, ho reconec, com potser feia temps que no ho estava, massa creuran alguns. Però ara toca reafirmar-se en la prudència aristotèlica… no cercar la felicitat sinó l’absència de dolor. Tot comença i s’acaba, i no entenc com sabent-ho encara m’afecta tant allò bo que s’acaba… suposo que no sóc tant fred com aparento.

És curiós que sigui escrivint quan em sorgeixen tots els sentiments…

L’Heura i el Roure

D’alt d’un turó situat al mig d’una plana, hi vivia un roure solitari que s’alçava com un vigilant imponent, envoltat per quatre herbes mal comptades. El trist roure comptava el pas del temps tot veient els núvols passar per damunt seu i els arbres de la plana jugar amb la brisa movent alegrement les fulles com si fossin papallones i les branques com si d’una sensual dansa es tractés.

El roure sospirava anhels, l’anhel de poder moure’s d’allà i baixar, anhel de tenir algú amb qui poder compartir les vistes privilegiades, amb qui sentir-se més viu que les minses pessigolles que les formigues li feien.

I vet aquí que un bon dia de primavera una planta nova s’aproximava cap a ell. El roure somreia ansiós de veure de què es tractava, de qui sorgiria d’entre les quatre herbes. Suaument va començar a enfilar-se per les seves arrels una heura. Ella va preguntar-li amb veu sensual si volia una abraçada, el roure va acceptar encantat feliç d’estar acompanyat per primer cop des de feia anys. L’heura es va enfilar, acariciant el dur tronc del roure disposada a abraçar-lo.

Al cap d’uns mesos l’heura ja havia envoltat tot el roure en una abraçada mortal. Enmig de l’agonia, el roure vivia un torrent de sentiments oposats, no podia creure’s que l’amor d’aquella heura fos la seva mort i alhora no se’n volia desprendre, més aviat no li era possible, preferia morir ofegat però acompanyat que tornar a veure passar el temps solitàriament.

D’alt d’un turó situat al mig d’una plana hi ha les restes d’un roure sota l’asfixiant abraçada d’una heura solitària. Tal com ha passat amb l’heura i el roure, l’abraçada asfixiant de l’amor pot arribar a debilitar a les persones més fortes.

Coloms

Coloms… una metàfora sobre les persones? Un animal odiat, rates alades solen ser anomenades, que podrien ser tranquil·lament els polítics que gestionen els nostres recursos.

Un vol suau i en certa manera elegant, i quin vol no és elegant, travessa el cel de l’Hospitalet. Els ulls d’aquest animal necessitat de menjar escombraria ressegueix cada un dels carrers amb ànsia. El seu objectiu és l’atac cap als pobres ciutadans desarmats i que no s’ho esperen. El colom ha perdut la poca por i respecte que ens tenia, abans només ens llançava els seus excrements amagat des de la rapissa de qualsevol façana, ara s’abalança directe cap a nosaltres amb violència quasi kamikaze.

Al bell mig de la Rambla Just Oliveras es produeix el moment, una pobre pensionista que amb prou feines arriba a finals de mes passeja amb una barra de pa sota el braç ignorant del que esta a punt de passar. L’ocell alça el vol decidit i al trobar el corrent d’aire adient fa un descens picat cap al passejant més dèbil, el que no es queixarà després. El vent recorre les seves plomes, es sent lliure de fer el que vulgui, endrapa la barra de pa atemorint la vella que s’ajup contra el terra brut del carrer. El colom satisfet torna al seu cau a l’ajuntament per alimentar-se primer i donar les restes a les seves cries.

La víctima ja no tornarà a sortir mai més al carrer, perquè sap que el barri ja no és nostre ni ho serà si no es lluita contra aquesta plaga que durant anys s’ha anat estenent sense que ningú li fes front.

Boires persistents a Catalunya

Una boira conservadora ha envaït Catalunya, una boira densa i persistent que com a mínim ha dit en Picó que durarà quatre anys. La gent d’esquerres es veurà obligada a tancar-se a casa per no patir els efectes gebradors, per no acabar congelant-se davant les baixades dels impostos als més rics. No queda esperança per a cap d’ells, ni s’entreveu cap canvi als primers mesos de la Primavera… estem acabats.

No calen afegir més paraules, ni més discursos, ni res de res… esperar… sols esperar que un bon dia tots els que confíen en el canvi real, en la possibilitat de trobar una fòrmula que faci alçar la boira ben lluny, cap a aquell Déu que adoren els gobernants il·lusament, es tornin a unir com el segle passat per dir que ja n’hi ha prou. Però això no és més que un mer miratge del gel en suspensió que fa l’ambient irrespirable.

Potser caldrà emigrar cap a les muntanyes, veure el panorama des de d’alt, compendre que cal una reflexió profunda del que està passant i adonar-s’en que…

– Tot s’ha acabat.- Ens deiem entristits mentre el mar de boira conservadora arribava també fins a nosaltres.

(relat paranoic en 4 capitols) C

COSSOS D’ESQUADRA

La nit va caure, mentre la dona i l’Aitana continuaven la conversa fins que es van dormir arraulides davant el foc fins que a les cinc de la matinada un fort soroll les va despertar, la noia va cercar amagatall espantada, i no era per menys! L’exèrcit de clons va entrar a la casa a la força alçant del llit a tots els joves que estaven allà, s’havien de desallotjar, ho deien els mitjans de comunicació i alguns directius de l’hospital, armats amb porres i fanals els anava treien un a un cap al carrer. Mentre la dona estranya cridava a la ment de tots els presents ‘No han fet res! Aquestes són hores d’entrar? A casa meva? Fora!’

– Són ordres del cap!- va dir un dels clons. La dona es negava a sortir del seu mas i la violència va començar. Els clons començaren a apallissar a tota persona que es passés pel seu davant, fos violent o no, jove o vell, inquilí o un passejant. Famílies, nois, noies i la dona, tothom rebia sense parar entre crits de ‘Prohibit mirar!’. L’Aitana va marxar corrent tan com podia cap al bosc d’on havia arribat mentre al poble la barbàrie de la repressió deixava la seva empremta, i tot per pensar diferent, per no acceptar les normes mal administrades i aplicades per les autoritats de l’hospital.

La nostra protagonista estava una altra vegada vagant sola pel bosc desconegut, de sobte l’Aitana es va aturar, notava uns ulls que l’observaven, nerviosa va començar a cercar pels voltants, però només veia troncs buits, arbres secs i moribunds, la mirada cada cop era més present… la seva respiració augmentava de velocitat, el cor li bategava amb força, tant que cada impuls del cor omplia de color blanc la seva mirada, allò cada cop estava més proper! Nerviosa cercava i no trobava, però s’aproximaven! Els clons? Algun monstre que no va matar a la seva infància? Un ocellet? Que era? Que sortís ja! desitjava l’Aitana desesperada. Soroll. Un crit, Un sospir. Tranquil·litat. El gat de la dona deformada acabava de sortir de darrere d’un matoll sec. Havia marxat del poble temorós de rebre ell també. Ara tenia un company per seguir vivint.

Junts van començar a caminar pel bosc, cada cop més endins d’aquell lloc, sense cap mena de rumb, fins que es van trobar una cova. A l’entrada s’hi podien apreciar les restes d’una foguera encesa molts anys enrere, enfront seu un gran barranc que es podia baixar per un dels laterals. A baix una galeria immensa amb tot de cossos fossilitzats, encadenats i recolzats al barranc. A prop de la paret hi havia un munt d’ossos amb una inscripció damunt seu escrita amb sang on s’hi podia llegir:

‘Per a què serveix sortir de la cova si la resta es resigna a morir lligat?’

Aquelles paraules van trasbalsar l’Aitana, no podia entendre-ho… ella venia de fora la cova, mai havia vista aquell lloc i els seus familiars no li havien pas que ells havien emigrat cap a l’exterior. No podia entendre que hi existissin persones lligades, encara que pensava que la gent que la coneixia la volia veure igual, com un munt d’ossos lligats impossibilitats per caminar pel món de les imaginacions. No entenia perquè havia tornat aquella persona si volia sortir a fora i es sentia bé lliure. No calia tornar.

– Va tornar per que volia estar entre els seus companys, per que es sentia sol.- li contestà el gat. Tampoc podia entendre que la gent de fora hagués empresonar algú a dins d’aquella fosca cova. Trobava absurd que hom fos capaç de fer quelcom així. Poc a poc, pensament rere pensament, l’Aitana va començar a adormir-se, el cansament dels dos dies l’arrossegava cap al fons de la cova, com si estigués sota un encantament descendia entre la foscor volen trobar un llit, tals eren les seves ganes de dormir que somnolent va dir ‘llit: Moble destinat a jeure-hi i dormir-hi, compost generalment d’un suport pla de fusta o de metall, on hom col·loca el somier i el conjunt format pel matalàs, els llençols, els coixins, etc’ i davant seu aparegué. Es va estirar a gust de poder dormir entre llençols nets i amb certa tranquil·litat.

Llàgrimes d’estrelles

Farà poc més d’un any i vuit mesos em va passar una cosa que encara em té inquietat. Eren dies d’amargor, de nits de soledat plenes de plors interns, eren temps en que odiava el meu entorn, en que volia marxar lluny de la terra de la infantesa per crear-me una vida nova, sense tot allò que m’oprimia. Un vespre, passejant sota les estrelles del cel d’Ogassa, em vaig parar a observar. El cel m’obria un món perfecte que jo anhelava aconseguir, un lloc immutable, lluny de la humanitat i, alhora, observable… cada nit pujava a aquell lloc a evadir-me, tal com si una droga es tractés, i li cantava a aquells puntets del cel totes les meves penes, per tal de desfogar-me i continuar subsistint.

Al quart dia, mentre bocabadat i tranquil recorria la meva mirada per l’univers, les estrelles semblaren començar a plorar. Un munt de llàgrimes platejades queien del cel fins a mi, m’acariciaven el rostre i el cos fins arribar a terra. Eren tots els meus plors, que ara desceníen per fer-me esbossar el primer somriure des de feia temps. Poc a poc, les llàgrimes d’estrelles van fer un toll que es mesclava amb la terra seca fent despertar la natura morta del voltant. Els arbres començaren a crèixer i florir, les herbes s’alçaven de sobte i els ocells cantaven tot i ser de nit. Del bassalt una figura femenina començà a pujar, una figura plena de sensualitat i bellesa producte del cel i la terra. Em vaig passar una setmana al seu costat, abraçant-la, besant-la, estimant-la tant com podia. Com més temps jeiem junts, menys ganes tenia de tornar a casa… l’última nit, entre les darreres carícies que podia donar-li ella em va explicar que també se n’anava cap d’allà on havia vingut, però que sempre que la volgués veure, sempre que pensés en ella, baixaria a dir-me bona nit.

Ara, quan l’enyoro i no baixa per les nits per molt que pensi en ella, alço la mirada durant el crepuscle, cerco ben a prop del Sol la primera llum que brilla i, esperançat, somric creient que és ella i que des de la llunyania també em mira.

 

Fill meu, sigues coherent

En Marçal volia fer un viatge tranquil, lluny de la humanitat, per això va decidir anar a Paris amb els seus amics. Era un problema! El camí per deserts de paraules inhertes es va fer pesat, es clar! Si tots es miren sense llegir res! <<Doncs res>> diguè la Marta a la Maria <<continuem per allí>> i així va ser com es van perdre. En un dels somnis apareguè un noi que deia que s’havia trencat el braç i al mateix instant ja el tenia enguixat, al despertar-se el nostre protagonista no sabia com interpretar-ho. Durant el concert del grup que feia temps que no escoltava, el Marc no s’ho podia creure. Ja tenim els quatre companys de viatge (això es massa coherent…), només falta aprofundir més en el personatges i que algú els vulgui interpretar. A base d’absenta es va anar formant un quadre a la seva ment, ple de fades nues que s’apropaven a ell i li feien una fel·lació a un noi de cara espantada. De sobte un crit:

-OOUUppprrrrttsskkkxxxhht!

El gos els volia seguir, però només es valia del seu olfacte per trobar-los per la ciutat, i eren masses! Un cop davant l’ordinador es van assebentar que en la facultat de filosofia de la UB havien fet una moratoria de la implantació del grau.  El badall va ser tant fort que la gola observava directament als ulls de l’assassina. Des de les afores, quan ja resteven tranquils després de la sessió de sexe grupal, un ser objectiu apuntava totes les cançons que havia escoltat per la radio. Al principi va haver-hi una gran explosió de gas, que escampà la metralla per tota la població… és per això que diuen que nosaltres tenim ferro al cos fill.

Dedicat a l’Arqueoleg i el seu ‘Elogi de la incoherència‘.