L’Humbert jeia al costat de la barra immers en tots els seus pensaments, el seu daikiri disminuia lentament, com si fes un petit glop per hora. El seu voltant s’omplia del fum incesant de cada cigarreta que s’encenia, una rere l’altra; creia que així, contaminant constantment els pulmons podia reflexionar millor. Per la porta va entrar una figura femenina, plena de sensualitat. L’Humbert va aixecar el cap per primer cop en tota la nit, alçà la mirada per quedar-se impregnat per aquella bellesa que ell veia indòmita, malgrat que semblava que era l’únic que ho creia.
La Lucia portava mitja nit cercant un bar on poder pendre quelcom lluny de la multitud que omplia els carrers del Gòtic aquell dissabte per la nit. A més tenia la necessitat de trobar un carrer que conegués, els seus amics l’havien portat per primer cop als barris baixos de la ciutat i l’havien deixat abandonada a les primeres de canvi, cosa que li feia plantejar les seves amistats. Al traspassar l’umbral del bar més acollidor va veure una figua masculina, semblava que estigués encorbad pel pes dels seus sentiments, però tot i així notà quelcom estrany dins del seu cos. La Lucia sentia la seva mirada inquisitiva, però no tenia por, més aviat volia apropar-se a aquell home, conèixe’l, estimar-lo… només veure’l va creure que era allò que havia cercat durant temps. Pas a pas avançava, una eternitat producte del nerviosisme de saber qui era, s’aproximava cap a ell mirant-lo fixament.
L’Humbert s’aixecà per anar cap a la Lucia, els seus cors bategaven tan fort que creien que sonaven per damunt de la música formant el ritme descompassat de les vides viscudes fins aleshores. L’entorn es feia cada cop més petit, cada punt més pròxim, era un espai menys entre els dos, el seu cosmos era tan sols l’espai que els separava. A partir de cert moment, els seus alés es trencaven, la respiració anava a batzegades i, per fi, s’establí el primer contacte visual de veritat, en la penombra del local els seus ulls brillaven amb força intentant penetrar dins l’ànima de l’altre, comunicant-se sense necessitat de paraules. Ja estaven cara a cara, el temps s’aturà, creant una nova realitat alternativa on només es veien ells dos junts per sempre més.
Ho sentien, ho sabien, ho pensaven en el seu cor… allò, aquells segons al ralentí, eren l’inici d’un amor incondicional que no s’acabaria mai.
La Lucia sentia que era l’Humbert l’home de la seva vida, al començar a parlar amb ell tot es va acalarir encara més, somreia com mai ho havia fet, sentia el seu afecte i el volia, el necessitava constantment al seu costat per no perdre mai aquella sensació de benestar que li proporcionava l’Humbert. Ell la va col·locar ràpidament en un pedestal ben alt, volia que tothom sapigués que l’estimava amb devoció, que mai acceptaria que se n’anés amb un altre, que la vida sense ella semblava carir de sentit i no la perdria mai, ja que ser abandonat era la seva por i la gelosia el feia tornar boig.
Amor idealista, incondicional, devot, era la forja d’una relació sentida des del més fons del cor, o això és el que ells repetíen sempre. <Ho sento aqui dins!> es deien, es miraven i reien com uns adolescents irracionals. Aquella unió era com la fe del cristià, un pur dogmatisme on no veien l’error al qual estaven abocats.
Un dia, anys més tard, la Lucia va rebre la primera pallissa per part de l’Humbert pel simple fet d’haver anat a sopar amb unes amigues de la feina i fer unes copes fins les dotze de la nit sense el seu consentiment. <No passa res, perquè noto que és l’amor de la meva vida i sé que en realitat no em vol cap mal. Potser és perque m’ho mereixo…> es va repetir durant tota la nit i cada cop que rebia. Al cap de cinc anys de maltractaments continuats per part del seu estimat príncep blau va voler marxar de casa. Ho va aconseguir, però no viva.
ø! 