Es pensa amb el cor…

L’Humbert jeia al costat de la barra immers en tots els seus pensaments, el seu daikiri disminuia lentament, com si fes un petit glop per hora. El seu voltant s’omplia del fum incesant de cada cigarreta que s’encenia, una rere l’altra; creia que així, contaminant constantment els pulmons podia reflexionar millor. Per la porta va entrar una figura femenina, plena de sensualitat. L’Humbert va aixecar el cap per primer cop en tota la nit, alçà la mirada per quedar-se impregnat per aquella bellesa que ell veia indòmita, malgrat que semblava que era l’únic que ho creia.

La Lucia portava mitja nit cercant un bar on poder pendre quelcom lluny de la multitud que omplia els carrers del Gòtic aquell dissabte per la nit. A més tenia la necessitat de trobar un carrer que conegués, els seus amics l’havien portat per primer cop als barris baixos de la ciutat i l’havien deixat abandonada a les primeres de canvi, cosa que li feia plantejar les seves amistats. Al traspassar l’umbral del bar més acollidor va veure una figua masculina, semblava que estigués encorbad pel pes dels seus sentiments, però tot i així notà quelcom estrany dins del seu cos. La Lucia sentia la seva mirada inquisitiva, però no tenia por, més aviat volia apropar-se a aquell home, conèixe’l, estimar-lo… només veure’l va creure que era allò que havia cercat durant temps. Pas a pas avançava, una eternitat producte del nerviosisme de saber qui era, s’aproximava cap a ell mirant-lo fixament.

L’Humbert s’aixecà per anar cap a la Lucia, els seus cors bategaven tan fort que creien que sonaven per damunt de la música formant el ritme descompassat de les vides viscudes fins aleshores. L’entorn es feia cada cop més petit, cada punt més pròxim, era un espai menys entre els dos, el seu cosmos era tan sols l’espai que els separava. A partir de cert moment, els seus alés es trencaven, la respiració anava a batzegades i, per fi, s’establí el primer contacte visual de veritat, en la penombra del local els seus ulls brillaven amb força intentant penetrar dins l’ànima de l’altre, comunicant-se sense necessitat de paraules. Ja estaven cara a cara, el temps s’aturà, creant una nova realitat alternativa on només es veien ells dos junts per sempre més.

Ho sentien, ho sabien, ho pensaven en el seu cor… allò, aquells segons al ralentí, eren l’inici d’un amor incondicional que no s’acabaria mai.

La Lucia sentia que era l’Humbert l’home de la seva vida, al començar a parlar amb ell tot es va acalarir encara més, somreia com mai ho havia fet, sentia el seu afecte i el volia, el necessitava constantment al seu costat per no perdre mai aquella sensació de benestar que li proporcionava l’Humbert. Ell la va col·locar ràpidament en un pedestal ben alt, volia que tothom sapigués que l’estimava amb devoció, que mai acceptaria que se n’anés amb un altre, que la vida sense ella semblava carir de sentit i no la perdria mai, ja que ser abandonat era la seva por i la gelosia el feia tornar boig.

Amor idealista, incondicional, devot, era la forja d’una relació sentida des del més fons del cor, o això és el que ells repetíen sempre. <Ho sento aqui dins!> es deien, es miraven i reien com uns adolescents irracionals. Aquella unió era com la fe del cristià, un pur dogmatisme on no veien l’error al qual estaven abocats.

Un dia, anys més tard, la Lucia va rebre la primera pallissa per part de l’Humbert pel simple fet d’haver anat a sopar amb unes amigues de la feina i fer unes copes fins les dotze de la nit sense el seu consentiment. <No passa res, perquè noto que és l’amor de la meva vida i sé que en realitat no em vol cap mal. Potser és perque m’ho mereixo…> es va repetir durant tota la nit i cada cop que rebia. Al cap de cinc anys de maltractaments continuats per part del seu estimat príncep blau va voler marxar de casa. Ho va aconseguir, però no viva.

canvi d’hora

El diumenge, les tres de la matinada es van convertir en les dues. Els animals continuaven el seu ritme de vida com sempre, mentre els racionals homes dormien (en teoria) una hora més. I arribats aqui jo em pregunto, de que serveix aquest canvi?

En serio, se’ns diu que això suporta un estalvi energètic, cosa que no sembla certa. A les sis de la tarda ja es fa de nit quan el dia anterior passava a les set, amb això que vull dir? Doncs que l’estalvi es produirà al matí, perque per la tarda es comença a consumir electricitat abans. Ja sé que sortirà algú dient que vaig en contra del progrés, que aixì es va pensar per gastar menys carbò i coses així. Però siguem lógics per favor, quan hi ha gent més desperta, a les 6 del mati o les sis de la tarda?

És una pregunta retòrica, ja que la resposta és evident. Com a punt final sols afegir que Tomàs Molina va escriure en un diari que l’estalvi sols era d’un 5%… hi ha tradicions que no sé perquè es segueixen…

Derechos asertivos

Asertivo: Es aquel estilo de comunicación abierto a las opiniones ajenas, dándoles la misma importancia que a las propias. Parte del respeto hacia los demás y hacia uno mismo, planteando con seguridad y confianza lo que se quiere, aceptando que la postura de los demás no tiene por qué coincidir con la propia y evitando los conflictos de forma directa, abierta y honesta. (més informació a aquí)

  1. Derecho a ser tratado con respeto y dignidad.
  2. En ocasiones, derecho a ser el primero.
  3. Derecho a equivocarse y a hacerse responsable de sus propios errores.
  4. Derecho a tener sus propios valores, opiniones y creencias.
  5. Derecho a tener sus propias necesidades y que éstas sean tan importantes como las de los demás.
  6. Derecho a experimentar y a expresar los propios sentimientos y emociones, haciéndose responsable de ellos.
  7. Derecho a cambiar de opinión, idea o línea de acción.
  8. Derecho a protestar cuando se es tratado de una manera injusta.
  9. Derecho a cambiar lo que no nos es satisfactorio.
  10. Derecho a detenerse y pensar antes de actuar.
  11. Derecho a pedir lo que se quiere.
  12. Derecho a ser independiente.
  13. Derecho a superarse, aun superando a los demás. (Castanyer: 1996:48)
  14. Derecho a que se le reconozca un trabajo bien hecho.
  15. Derecho a decidir qué hacer con el propio cuerpo, tiempo y propiedades.
  16. Derecho a hacer menos de lo que humanamente se es capaz de hacer.
  17. Derecho a ignorar los consejos de los demás.
  18. Derecho a rechazar peticiones sin sentirse culpable o egoísta.
  19. Derecho a estar solo aun cuando otras personas deseen nuestra compañía.
  20. Derecho a no justificarse ante los demás.
  21. Derecho a decidir si uno quiere o no responsabilizarse de los problemas de otros.
  22. Derecho a no anticiparse a las necesidades y deseos de los demás.
  23. Derecho a no estar pendiente de la buena voluntad de los demás.
  24. Derecho a elegir entre responder o no hacerlo.
  25. Derecho a sentir y expresar el dolor.
  26. Derecho a hablar sobre un problema con la persona implicada y, en los casos límite en los que los derechos de cada uno no estén del todo claros, llegar a un compromiso viable.
  27. Derecho a no comportarse de forma asertiva o socialmente hábil.
  28. Derecho a vulnerar, de forma ocasional, algunos de los derechos personales.
  29. Derecho a hacer cualquier cosa mientras no se violen los derechos de otra persona.
  30. Derecho a tener derechos.
  31. Derecho a renunciar o a hacer uso de estos derechos.

Bé, és una curiositat que em vaig trobar enun centre cultural i creia convenient mostrar-los i veure que en penseu. Per part meva, penso que alguns dels drets estarien dins del que es diria sentit comú. També crec que aquests drets poden ser una alternativa als drets humans liberals (i això últim no és una opinió, els drets humans són liberals) o mostren que es pot pensar diferent i crear nous camins i pactes socials.

Em cago amb l’ajuntament de L’H!!!

Estic de la mala gestió per part de la Núria Marin i els socialistes i de les obres del plan E fins als pebrots. Ja vaig dir en un post que no entenia com podia ser que es donessin diners als principals promotors de la crisi immobiliària, o sigui les constructores. Ara ja no puc més, després de passar tot l’estiu aixecant-me a les 10 del matí per culpa del soroll de les màquines només em calia patir un parell de situacions que mostren com d’inutils són els nostres dirigents.

El primer és de no fixar-se amb les coses: el teatre Centre Catòlic té una sortida d’emergència a un carrer, doncs els planificadors només se’ls va passar pel cap posar-hi davant un forat per posar un arbre. A una sortida d’emergència!!!! Al cap d’un parell de mesos insistint, ho van canviar i la regidora es va disculpar a l’entitat… així qualsevol fa de polític.

Divendres em va arribar el segon cop, molt baix i que ha afectat seriament la meva alegria momentània. Al barri centre estan arreglant les voreres, fent-les més grans i col·locant arbres, donant als habitants una falsa sensació de benestar. Doncs bé, un dels pocs carrers ja arbrats de tot L’Hospitalet, tan que era conegut com el carrer dels pins tot i tenir nom de poeta català, va ser arrassat. Ni un sol pi en tot el carrer (mes de 60), ni un sol arbre que durant tota la meva vida i dels meus familiars ens havien donat el bon dia, que omplien el dur agost d’olor de pinassa, que donaven habitatge a pardals i altres ocellets, ara han desaparegut per sempre. No ho entenc, a tot el barri posaran arbres i a un carrer on ja n’hi han els talen… també ens donaran disculpes??

Sembla mentida com pot arribar a afectar això, sembla broma, però no. Penseu en un lloc que us estimeu i que de cop el canvien radicalment, traien allò que el feia atractiu… se’t glaça el cos davant la visió de l’acció de l’ajuntament genocida. Voldria saber el perquè! Perquè m’he quedat sense els pins!!??

Ha arribat el moment que, ja sense els pocs simbols d’identitat que tenia amb casa meva, emigri a una altra banda.

No al surrealista!

El surrealisme és un art, com la majoria de gent sap, que es basa en les investigacions que durant la època en que va sorgir es feien sobre l’inconscient i la psiquiatría en general. Per això se’l va anomenar, i es sol anomenar, l’art de l’inconscient. Pels mateixos anys aparegué el dadaisme al cabaret Voltaire, si no m’erro a Zurich, o sigui l’art de l’absurd. Arribats a aquest punt jo dic… Perquè el llenguatge ha decidit anomenat certes situacions, converses i events com a surrealistes? Posarem varis exemples:

En Pepet i la Marieta estan en un bar prenen unes cerveses quan un home que l’acaben de fer fora se’ls uneix a la conversa i a la nit en general, acabant els tres en un altre bar escoltant les penes del home. Això sol anomenar-se surrealista, doncs no! Jo li diria situació de borratxo que s’uneix a una conversa o <Joder! Aquest ja m’ha donat la nit!>

En Pepet, la Marieta, la Roser i en Juanitu anaven d’excursió al Pedraforca, a mig camí es troben amb uns altres excursionistes que semblen perduts. Els perduts estaven anant a fer el Kilimanjaro però per falta de pressupost van optar pel Pedraforca. Aixi que comencen a pujar tots en grup i a dalt els sorpren una ventada, comença a nevar i al tornar al bon temps, es troben al massís del Cadí. (D’acord, reconec que és poc probable que passi.) Surrealista? No, estrany.

fotografia de Conjuntbuit

fotografia de Conjuntbuit

En Pepet i la Marieta marxen a buscar bolets, tenen previst fer un camí circular per Campdevànol tot aturant-se a la meitat per dormir. Arriba la nit i ja han recollit uns quants bolets bons i uns altres de no tan bons, depenen de per a que es vulguin, i se n’adonen que fa fred i que no havien portat prou roba d’abric. Encenen un foc i al cap de pocs minuts els bombers, els forestals i els mossos es presenten pensant-se que era un incendi. Surrealista? No, insensats per encendre un foc en època d’alerta per incendis.

I per últim, el Pepet, la Marieta, la Roser i en Juanitu aprofiten la nit d’agost il·luminada per la Lluna plena per anar a banyar-se a unes bases prop d’Oliana. Durant la nit escolten veus i pasos entre les herbes altes i els pins petits, tots quatre començen a cridar i a fer bromes com <<Si sou els Mossos aqui tenim maria per a vosaltres!>> o << Un ós polar Marieta!>>. Al cap d’unes hores marxen a cercar el cotxe i es troben un 4×4 dels mossos d’esquadra preguntant si èrem nosaltres els que estavem a les bases i que la pròxima vegada possèssim una nota al cotxe avisant-los d’això. Surrealista? No, desinfromats.

És curiós que la majoria d’accions i situacions absurdes ens ho semblen quan ens passen i solen ser en un estat d’embriaguesa considerable. Tot i això des d’aquí proposo dues coses:

Una és que si heu tingut alguna experiència així l’expliqueu per així riure una miqueta entre tots.

L’altre és que a partir d’ara intentem recuperar el mot estrambòtic per explicar aquestes situacions, ja que penso que les defineix millor i no desautoritza el bell surrealisme.

Radicalitat

Ha arribat el moment de canviar les bones paraules, de deixar de queixar-se sense cridar i de mirar i no actuar, és el moment dels discursos radicals. Com sempre en època de canvi de valors i de forma d’actuar de la societat, els radicalismes guanyen força. Suposo que la majoria tenim un discurs a on agafar-nos amb força i defensar-lo fins a la mort, per part meva no és gaire clar. A vaure fins a quin nivell arriba avui…

L’altre dia vaig estar pensant seriosament en diverses formes d’acabar amb els problemes ambientals i socials que se’ns donen. L’única solució factible per poder finalitzar amb la gana al món, la contaminació i el canvi climàtic, és una destrucció quasi total de la humanitat. Per tal d’aconseguir-ho aniquilaria a tot el món occidental, deixant en mans de la resta del món totes les armes  i que ells mateixos ja fèssin la resta de la feina. Seria el millor per a tots.

També vaig reflexionar sobre les causes de la fallida de la democràcia al nostre país. Una de molt clara és que la seguretat social està malalta a causa de la gent gran que la col·lapsa dia rere dia, la solució? Obligar a baixar l’esperança de vida als 70 anys. Això faria millorar la qualitat de la sanitat, apujaria el nombre d’adults alfabets i seria més complicat pendre el pél als votants. L’altre solució va dirigida als ignorants, proposaria que cada cinc anys la gent passes proves d’intel·ligència molt senzills (sumes, restes i multiplicacions, llegir i comentar un llibre del Teo…), tots aquells que no l’aprovin seran <<retirats>> de la societat i no podran optar mai a un càrrec polític.

L’últim que se’m va passar pel cap va ser prohibir la creació de més cries d’èsser humà, així tots els habitants actuals serien tractats per tal de deixar-los sense la possiblitat de procrear. Us imaginaeu un món sense nens?? Seria fantàstic no haver d’aguantar-los plorant a tot arreu, escoltant les seves rebequeneries i poder menjar tranquil·lament en un restaurant sense escotar crits histèrics ni pares donant-los la llauna. I el millor arribaria amb la desaparició dels adolescents! M’encanta!

Caminant per l’Alguer.

Agost, la calor de Barcelona inundava el cos de suor i la nostra parella (que anomenarem X i Y) van abandonar el parell ordenat on vivien per passar unes vacances a L’Alguer, un lloc on se suposava que tothom parlava perfectament el català. Després d’agafar un avió a Girona cap al poble de Sardenya i un cops instal·lats a un càmping a varis quilòmetres, van començar a cercar desesperadament un parell de coses: Un càmping gas per poder cuinar i transport públic fins a L’Alguer.

El primer dia investigaren el lloc on dormirien, una cala de sorra blanca i aigües cristalines tenyides de verd margda dins d’un petit golf vigilat per una torre, era la cala de Torre Porticciolo. Per la nit van gaudir de la soledat que la pineda del càmping oferia per culminar la tranquil·litat que es viva amb una suau, però plena de passió, sessió de sexe.

El segon dia es van despertar ben d’hora a la recerca de la parada d’autobus. Després de comprovar que no en passava cap a la hora i que la calor de caminar durant un parell d’hores sota el sol convidaven a fer un bany, es dirigiren a la cala de Mugoni. Van esmorzar i tornar a caminar fins a l’extenuació quan van veure en un cap unes construccions que els ompliren d’esperança de trobar aigua, però no! La X i la Y sols van veure molt a la llunyania L’Alguer i un munt de casernes militars de la època de Mussolini. Allà van dinar en el menjador militar envoltats de frescos d’aquella època, de frases com ara “El Mediterrani tornarà a ser nostre” i pintades que li donave al lloc una sensació d’espai d’abandonament extrem. Hores més tard arrivaren a un poble on un home que parlava català (no s’ho arribeven a creure!) els va portar fins a la platja on havien esmorzat. A la nit les nostres intrèpides lletres estaven mortes de cansament, havien fet 20km sota el Sol del Mare Nostrum.

Dia 3: la parella es va aixecar disposada a aconseguir un autobus fins a L’Alguer i per fi el van trobar, la felicitat era desbordant! Allí van fer la tipica ruta per la part històrica que els va deixar una mica desencantats. Van dinar al restaurant amb el menú més barat (almenys de tots els que van mirar) per 25€ cada una… per la tarda el conductor de l’autobus els portà fins al davant mateix del càmping. S’ha de dir que tot i que no van escoltar gaire la seva llengua materna, aquell dia van sentir parlar el sard, que era molt semblant.

El quart i el cinqué dia el dedicaren a visitar llocs on poder anar caminant. Un era la torre nuova, que estava a uns 8km i que era una cala com totes les altres, però amb una bellesa dificil que no sabien com explicar. L’altre va ser el Cappo Caccia, un llarg cap que tenia al final una gruta marina i al bell mig un petit poble amb una cala paradisíaca on es podien veure’s els peus tot i tenir l’aigua pel coll.

Els dos últims dies, rendides pel cansament, se’ls van passar al càmping de vacances “normals” per a la resta de la gent, o sigui, que no van fer res. A la tarda agafaren l’avió cap a casa i es retrobaren amb la maleïda calor barcelonina i amb la incoherent necessitat d’explicar el viatge als seus amics. Una conclusió en van extreure del viatge: Si vas a Sardenya, no hi vagis caminant que potser t’hi quedes, emporta’t una bicicleta!

Del mite al logos, del logos a la doxa.

PER QUÈ ES DIU QUE LA FILOSOFIA NO SERVEIX PER A RES?

La pregunta té mala llet, però també és producte del que des de fa un temps es dóna en la nostra cultura occidental, el final de l’imperialisme del logos per donar pas a la democràtica-liberal doxa. Igual que fa milers d’anys els grecs i altres cultures van començar a passar d’utilitzar el mite com a explicació i fonament de la naturalesa a utilitzar la raó, la ciència, la reflexió i la observació; actualment els valors de la raó s’estan perdent, per quina causa?

Una de les grans causes que es sol utilitzar com a explicació i fonament de l’aparició del relativisme actual és la segona guerra mundial i les dues bombes nuclears. Si la raó ens ha fet capaços d’això, per què confiem en ella? Si el progrés científic ens porta a l’autodestrucció, no serà que no és tan positiu? Segons sembla l’època de les grans filosofies que fonamentaven la ciència s’ha acabat, ja que s’ha vist que el coneixement del logos ens porta a ser iguals que les societats mítiques però amb armament més potent.

Una de les altres causes és la partició del saber en branques que alhora es parteixen en branques, que són partides per altres branques… aquest canvi de la concepció del saber, on hi ha més especialització en un camp sense molta necessitat de saber d’una altra branca, ens ha fet progressar, però a canvi de què? De perdre una visió global del que es fa, partint els discursos i afavorint l’aparició d’opinions molt diverses. Si quan un parla de física en general, ja hi ha divisió entre clàssics i quàntics, imagineu en les diferents branques de la física! Hi ha objectivitat en certs fonaments de la ciencia, però això no vol dir que ara mateix tota la comunitat científica estigui d’acord amb quins són els mètodes per a obtenir el coneixement de la naturalesa. La llàstima és que abans potser es podia parlar d’empiristes i racionals, però, tal com he dit, la multiplicació de branques del saber fa multiplicar els discursos diferents i sense necessitat de que tinguin un sentit amb els altres discursos, ja que per aquella investigació ja va bé pensar en d’una manera i no d’una altra.

La tercera causa és el capitalisme i el liberalisme democràtic. Aquest dos sistemes que lliguen tan a la perfecció, basen la seva potencia en el canvi, en la versatilitat, i en crear discussions sota una disfressa de valors necessaris per a l’home com són la lliure associació, la llibertat d’expressió, la propietat privada i la lliure circulació. I és sobre aquest entorn on giren els debats, on el que acabarà tenint la raò serà aquell que millor s’hagi expressat.

El sofista Gorgies estaria la mar de content amb el panorama que tenim per endevant, finalment ell ha guanyat a Sòcrates, finalment la doxa ha enderrocat al logos.

Un exemple de…

RELAT MORALISTA

Corríen els anys 90 quan en Mòllera va caure empresonat. La seva cambra era petita, amb una finestra que donava al pati interior i des d’on no podia percebre l’aire de la llibertat. El seu captiveri era solitari i sense dret a sortir mai d’allà. Un cop al dia li oferien una ració de menjar i una ampolla d’aigua de mig litre. Cada matí es despertava amarat de suor, entre crits seus d’histéria demanant poder sortir, però ningú li feia cas. A mitja tarda arribava el que tan desitjava, el seu únic company, al qui creia un gran amic, el camell del barri.

El Mòllera vivia tancat a la seva habitació, la seva condemna, ser un consumidor de heroïna.

Un dia entre el menjar que cada dia la seva trista mare li preparava es va trobar una Biblia. A partir de les lectures del sant llibre, el Mòllera va començar a veure la llum i a intentar deixar estar els seus amics per a poder començar una vida lluny de la droga.