Alternatives al capitalisme

Ahir va ser una nit de llargues converses sobre el futur de la humanitat, o el que pugui passar si la crisis que ens venen els mitjans realment existeix i es produeix… Amb una clarividència alcoholitzada vaig pensar dues alternatives al capitalisme, una semblant al comunisme i el hippisme dels 60 (ho haig de reconèixer) i l’altre més pròxima a un nihilisme compulsiu.

Alternativa hippy-guay: Seguint el que vaig dir d’Epicur, des de fa molts anys s’hem passa pel cap una vegada i una altre poder portar a terme un altre jardi, amb els matissos que se’ns passés pel cap fer. Seria una comuna on l’autarquia permetria viure lliurement de la resta de la humanitat… fins que ens vinguessin i ens diguessin que aquells terrenys son de no se qui i que els mossos estan preparats per fer-nos fora.

Alternativa destroyer: No fer res per mitigar els efectes del canvi climatic i destruir-nos massivament sense deixar ni un sol humà sobre la Terra. Fariem un favor a la naturalesa i ens fariem un favor a naltros mateixos.

jo soc partidari de la primera els dies que estic una mica content (pocs) i de la segona cada cop que miro les noticies o llegeixo el diari (cada dia)

Algu te una proposta millor?

Caiguda lliure

I es llavors quan te n’adones que tot al teu voltant fuig corrents cap a direccions desconegudes. Cada instant recordat s’esborra, pero segueix alla el teu somriure llaminer, obligant-me a pensar i reflexionar que no es pot engegar-ho tot a la merda quan portes massa temps lluitant per ell.

Cada cop que et mire, cada cop que escric, cada cop que parle, ja no se el que em dic… aquesta canço retomba pel meu cap activant les meves neurones mortes pel consum d’alcohol… i no em deixa dormir. Tan llunyana ha quedat aquella ultima caricia? Tan dificil m’es ser feliç?

la felicitat es un bell miratge que ens permet obviar l’apocaliptic final al qual ens dirigim tots… les llagrimes recorren cada moment d’observacio intentant netejar la realitat on estic immers, pero no hi ha edificis caient, sols jo… estic enmig d’imatges en moviment que em marejen i trastoquen, on podre trobar un punt de subjeccio?

Els meus valors cauen, allo que creia s’ha desmitificat i cada nit espero recuperar una ilusio que em permeti seguir lluitant… el temps ja dira…

Què no és Nietzsche?

Per qui diu o afirma que Friedrich Nietzsche era nazi…

  1. Friedrich Nietzsche va morir el 1900, o sigui uns vint anys abans de l’inici del nacionalsocialisme.
  2. Te diversos textos on afirma una vegada i una altra que ell no es ni sera mai alemany, que ell es considera un noble polac.
  3. La seva germana va manipular els textos d’aquest, va extreure tot l’antisemitisme obviant l’anticristanisme, encara que F. Nietzsche seria un anti tota religio… tot i que en un principi anava a estudiar teologia. És molt senzill escriure un text i fer-lo passar per un d’aquest pensador. Com a mostra d’aixo, es va publicar un text sobre el poder sota el nom de la seva figura quan ell no havia pensat fer-ho.
  4. El filosof del nazisme no és Nietzsche, és un alemany del qual no recordo el seu nom (es el q passa quan no escrius els apunts correctament)

Pels qui consideren que Nietzsche era nihilista…

  1. Es considera més aviat un pensador vitalista… en tota la seva obra recorda que la vida s’ha d’afirmar i no negar.
  2. La figura del lleo representa el nihilisme europeu d’aleshores, europa estava en crisis de valors culturals. Ell es considera un nen, un creador que te tota la vida per endavant… un creador mai sera un nihilista, seria una contradiccio.

Vies

 

“El tren entra a l’estació, arriba, s’apropa lentament, amb una estranya bellesa plena de melanconia… de cop i volta, uns ulls em vénen al cap… esta avançant quasi silenciós, els seus pròxims passatgers l’esperen ansiosament que pari… com jo espero poder veure’t.

Les vies mostren un camí a seguir… però nosaltres jaiem al seu costat veient escapar futurs incerts, quiets, al costat l’un de l’altre, observem… als trens, que els viatjants han escollit fer… com nosaltres hem escollit parar per besar-nos.”

El destí és un invent més de la nostra imaginació?

En cas de que existeixi, nosaltres podem ser capaços de parar el tren al mig del no-res, baixar-nos i gaudir d’una nova situació lluny de l’aborrida rutina… Fins a quin punt som prou lliures com per fer-ho?

Vora el mar

Les mans t’acaricien el cos per carreteres infinites, entre muntanyes i valls. Cada camí nou és diferent, encara que el recorregut sigui anomenat igual, un camí que desemboca al nostre estimat mar. Les cales mostren el fons d’un mar d’interrogants, on cada códol és un sentiment oblidat. En la pineda de la imaginació una veu respira a prop meu, m’inspira nous instants… instants deslleials, llunyans als que observen uns ulls cansats de cercar respotes i tan sols veure onades perdudes dins la ment de la humanitat.

Aforismes

Mentres espero que arribi la motxila que havia perdut amb un bloc de notes que valia la pena, pel que fa a textos de lírica i aforismes, escriure uns quants aforismes per anant fent boca.

Què és un aforisme? És un text de poques linies on s’expressa una idea o un pensament. Hi ha un que segur que algu li sonarà…

Els polítics han transvessat tanta aigua a coses sense importancia i a discussions absurdes, que els ciutadans del riu ens morirem, d’aquí poc, ofegats. Trenquem, doncs, aquesta canonada.

El silenci, tan odiat i reprimit. Tan ansiat, tan oblidat, tan… Incòmodes es senten al teu costat, jo ja no sé quin és el teu so.

Per què com més tranquil estàs, menys crític i reflexiu et mostres?

Podem descriure la realitat? a cas pots descriure casa teva sense sortir-hi d’ella? es més, pots descriure la teva habitació del tot? Igual que la meva habitació, la realitat té un fals sostre on s’hi amaga quelcom, el trenquem?

Castells de sorra

“En Txus era un noi que des de sempre havia desitjat ser arquitecte, però no un de qualsevol, sino l’arquitecte dels castells de sorra. Cada dia des dels 5 anys anava a la platja i es dedicava a crear noves construccions. Als 30 va començar la seva gran obra, un castell tan bell que deixes a tota la humanitat bocabadada. Amb l’ajuda de quatre amics seus va aixecar els fonaments d’un edifici que ells creien invencible… amb el pas del temps s’hi van afegir vuit col·laboradors mes.

Amb el pas del temps el castell creixia i creixia, fins gairebé arribar al cel. Potser era aquesta la idea principal que tenia en Txus, potser tan sols volia divertir-se una estona. Al final, en Txus va ser detingut acusat de pendre estupefaents… algu el va delatar, pero mai es sabra quin dels seus amics va ser.

Avui, el castell resta mig derruït a la costa Palestina, el mar del dubte i de la critica xoca constantment contra ell intentant que la mentida que tan mal ha fet al pensament moral d’Occident acabi sent uns quans grans de sorra escampats per una platja anomenada realitat.”

Aquesta fabula anticrisitiana només vol fer recordar una cosa: Les veritats són castells de sorra que es poden derruir. Per tant no hem de creure que aquella construcció que construim és indestructible, ja que fer-ho ens pot provocar un gran dolor existencial quan ens la destrueixin.

Coses que no entenc

Bé, a partir d’ara i de tan en tan, aniré escribint dubtes que em sorgeixen en el dia a dia, producte d’una observació que a vegades m’espanta i tot.


COSES QUE NO ENTENC DELS DIES DE PLUJA.


  • Per qué quan plou i fa vent la gent porta paraigües? Després veus el carrer ple de paraigües trencats i no m’estranya.
  • Per qué els nens es posen més nerviosos?
  • Per qué els adults de mala llet?
  • Per qué odiem mullar-nos?
  • Per qué plou justament quan no ho hauria de fer? Aquell dia que te’n vas d’excursio o tens una barbacoa programada… llei de Murphy.
  • Per qué quan es començava a adonar la gent que l’estalvi d’aigua es important, plou?
  • Per qué la gent que va amb paraigües passa per sota els balcons per no mullar-se?
  • Per qué ens agrada a alguns caminar sota la pluja fent veure que no existeix?
Ja no tinc cap qüestió més… davant la pluja “cuando todo un nublado descarga sobre él (el hombre estoico), se envuelve en su manto y se marcha caminando lentamente bajo la tormenta” (F. Nietzsche, Sobre verdad i mentira en el sentido extramoral)

Metaforas inconexas

METAFORA: (del griego, meta: mas alla, fora: llevar) Tropo que consiste en trasladar el sentido recto de las palabras en otro figurado, en virtud de una comparacion tacita.

Azules cristales llenan el cielo de la esperanza, perdida.

Inconexiones físicas vuelan alrededor de mi conciencia, perdida.

Horas como segundos, minutos como dias el tiempo sigue allí, paciente.

Semicorxeras son mis pulsaciones cuando estoy a tu lado, amando

Mundos paralelos diferentes, rojo, verde, naranja, azul… llenan la realidad de relativismo, jodido

Locura racional escribe, piensa, actua, habla… observa mi desliz moral, odiada.

Azules físicos siguen mis pulsaciones, rojas, verdes, actua, habla…

Amante, perdido, paciente y jodido. Odiado, así sigue el todo, caminando.

galicia 2008

Aixo es un joc, cada metafora va ser escrita sense cap mena de sentit. El que proposo és que sigueu vosaltres els que em digueu que os recomanen aquestes paraules posades quasi a l’atzar.

valors i joventut

El cotxe recorria l’espanya blavera a 140 km/h direccio Granada quan de cop va sorgir un comentari d’un dels meus companys de cotxe:

– ¿Sabes que el otro dia un politico decia que los jovenes de hoy no tenemos valores?

Un silenci mes aviat de fascinacio va omplir l’automobil…

… Som amorals els joves?…

L’autobus em tornava cap a casa despres de més d’un setmana fora d’ella, molts dels ocupants havien canviat el lloc ja que els seients no estaven senyalitzats i et duien a la confussió. De sobte una senyora comença a cridar:

– A mi em van educar a casa millor que vosaltres, em van ensenyar que si tens un seient assignat t’has de seure en aquest seient! Sou uns maleducats! Els joves no teniu cap mena d’educació! (i varis comentaris més amb l’educació com a paraula central)

Les cares dels viatjants ho deien tot, estavem flipant…

… Som uns maleducats els joves?…

A la primera qüestió diria que no som amorals, mes q res pq no pots ser-ho, un amoral seria una pedra. Potser el carpe diem ens ha menjat el tarro i som una colla d’immorals que ens dirigim directes a un pou de plaers immesurables… o potser es que els valors dels politics van en contra direccio als dels joves… o potser és que els valors canvien per cada generació i que la nostra ha entrat en una espiral relativista on cadascú té valors, però difereixen dels de la resta i només trobes hom que pensi igual que tu.

A la segona qüestió només diré una cosa, si l’educació de la senyora li ha ensenyat a cridar dins un autobus de linia fent moure a quatre persones (i molestant la resta) quan no hi havia ningu sense seient, nomes per una pataleta… almenys els joves donem per entes que si tothom esta assegut i comode no hi ha perque exclamar-se, sobretot si tots hem pagat el mateix

En fi… tothom te ganes de criticar el jovent quan d’aqui un temps dependran de nosaltres i dels nostres calers.