La Tempesta Elèctrica

La revolució és una tempesta elèctrica, només cal un parallamps per evitar-la.

El cel s’enfosquia paulatinament, mentre els ciutadans cercaven algun lloc on aixoplugar-se desesperadament, però en cap edifici existia el balcó ansiat. De cop va caure el primer llamp amenaçador, avís del que s’apropava. La gent començà a córrer temoroses, provocant el caos pels carrers, espentes, patades, crits… al bell mig de la plaça un paraigües, fals amagatall d’uns quants il·lusos que al caure el segon llamp damunt d’ells foren fulminats. El Govern havia decidit tapiar totes les portes per vendre els edificis a l’estranger, però la previsió d’una tempesta elèctrica havia deixat a tots els habitants a mercè dels llamps, mentre els polítics seguien tancats al congrés debatent sobre quin era el millor paper de WC.

Tercer llamp.

La por omplia cada cantonada, l’odi cap a aquells que els havien traït mitjançant el poder augmentava al mateix pas que el cel s’ennegria. Les forces de seguretat protegien el poder, com si la seva feina fos realment aquella, tot ignorant que a ells també els podia afectar la tempesta.

Quart llamp.

Unes persones topen amb un contenidor amb la grata sorpresa de trobar-hi a dins uns malls. Sense pensar-s’ho dues vegades rebenten un de les tàpies i conviden a la resta a entrar-hi. Al adonar-se’n el poder, envia a corre-cuita a les seves forces a evitar-ho. Només els polítics podien trobar la solució a allò que ells havien provocat, no pas uns ciutadans enfurismats. Però per primer cop en molts anys la sort es girà cap als desafavorits i el cinqué llamp va caure davant dels policies, que aleshores van entendre per fi que ells també estaven en perill, i així va ser com van començar a ajudar a la resta de la gent a obrir forats als edificis buits envoltats de més i
més llamps.

Malgrat els esforços de molts, els llamps havien deixat la ciutat quasi fantasmagòrica. Just quan va acabar la tempesta elèctrica els polítics van sortir del congrés cridant ben fort: Ja tenim la solució! Ja la tenim! Hem fet la nostra feina!

Al cap de dos dies es va col·locar un parallamps a l’edifici més alt i tornaren a tapiar portes i finestres.

Autoreflexió al tren II

A vegades, no es sap ben bé el perquè, et pares, atures el teu entorn, per pensar, fer una mirada al teu passat més proper de forma reflexiva, i te n’adones que has canviat, que ja no et veus igual que feia mesos enrere, com si fos un ser estrany, i allò que t’envolta, el que fas, coneixes, també.

Aleshores comences a cercar les petites variacions que s’han produït, les causes del present efímer, les conseqüències dels diversos events del passat. Com és que de cop i volta, aquí al tren, entre parada i parada, noto tot això i no abans? De cop i volta sorgeix la pregunta que feia estona rondava pel teu cap, però el silenci és absolut.

Perquè m’he fet gran, respons minuts més tard mig preguntant-ho…

De tan en tan, la decepció et fa una visita sorpresa per a que retornis a la realitat més crua. T’agafa dels braços i et crida amb ràbia que tots els projectes que tenies a la post-adolescència eren absurds, estúpids, infantils, que mai arribaràs enlloc per molt que ho intentis, que per molt que ho intentis sempre acabes observant al·lucinat que hi ha massa gent bona en tots els camps als que pretens créixer, que l’únic camí és el nihilisme absolut i tornar a desaparèixer per seguir com un ser rutinari més en la societat.

No! No! I mil cops No!

Per moltes visites que em faci la decepció sé una cosa que ella sempre oblida, que mai té en suficient compte. La vida, la realitat, les experiències, no penso passa per tot això com un fantasma més, com un somnolent manipulable, sinó que penso jugar amb elles tan com em sigui possible, portant el llenguatge al límit de l’absurd, relatant imatges, situacions impossibles, inventant, creant sense parar, noves mirades sobre la societat que l’ompli d’un color més ampli que el gris.

És el moment, és l’hora de la veritable revolució de la nostra generació, la revolució del color? No ho sé, però per si de cas, jo dic:

Prou apatisme, prou pors al que el progrés ens dóna, prou pronunciar-se negativament a allò que és evident! Som vius i per molt que ho haguem oblidat, encara podem recuperar-ho! Movem-nos ja cony!

Com??

Doncs si, ja m’estranyava a mi no trobar-me amb una altra gran campanya publicitària capaç de transformar una cosa, idea o no se com definir-ho, amb una campanya institucional. Després del ‘casi todo lo que compras lo tiras’ promogut per l’estat espanyol durant la epoca de Nadal, ara ha aparegut un lema que m’ha trastocat una mica:

‘LA REVOLUCIÓ DELS PETITS GESTOS HA COMENÇAT’

Com pot ser que la Generalitat ens parli de duur a terme la revolució?? Ja és una de les poques coses que quedaven per institucionalitzar. Cada cop que veig la campanya m’horroritzo més.

Ja va passar amb una marca de sabates esportives que feien gala de la revolució quan era una empresa privada de la qual els seus productes no eren precisament barats. Ara la nostra Gene pretén fer-nos creure que som uns revolucionaris per tancar l’aixeta bé, quan en realitat aquest gest en hauria de sortir automàticament.

Primer van ser les manifestacions, ara la revolució i el següent pas, seran els atemptats suicides o que?

la revolució que no arriba

Era un dissabte plujos, d’aquells que et recorden constantment que tens ressaca i que l’unic que desitja el cos és dormir, i jo jeia apalancat al sofa… Amb el pas de les hores l’esquena em començava a fer molt de mal, un d’aquells mals incòmodes que no et deixen descansar tranquil pero que, curiosament, no fas res per acabar-lo. Mal, cada cop mes mal, què m’obligava a seguir davant la televisio veient pel·licules dolentes? L’apalancada, l’apatia em repetia una vegada i una altra que no valia la pena alçar-se del sofa i sortir al carrer i dir ben alt el mal que em feia l’esquena…

De sobte, un fort soroll va fer-me alçar de cop… unes passes s’escoltaven al terrat de casa, unes passes estranyes que no em recordaven al de cap èsser conegut… pujo o no pujo? PAM! Un cop al terra va fer tremolar els fonaments de casa meva… PAM! La façana va caure, la màscara que em permetia ser un desconegut va caure… PAM! Una trencadissa provinent del terrat em va fer recordar d’on venien els cops. Pujo… uns èssers rars armats fins a les dents, si es que en tenien, observaven el terreny… fugir va ser la meva primera reacció, però mentre baixava les escales vaig tornar al terrat… per que fugir? no és més divertit enfrontar-se a una mort segura?

Els marcians havien invaït casa meva, el menjador era el quartel general d’una guerra entre especies i la meva habitació el punt des d’on es comunicaven amb els alts comandaments… com ho sabia? No ho sé, potser m’havien confós per un d’ells. Vaig decidir parlar amb ells…

– Piripim pimpim piripi pimpim!

Els vaig explicar que era l’espia que havien enviat feia anys enrere i que no m’enrecordava ja de parlar el seu llenguatge… suposo que s’ho van tragar… van preguntar-me si la humanitat estava capacitada per enfrontar-se a ells, els vaig respondre que la humanitat porta tant de temps apalancada al sistema capitalista que es incapaç d’enfrontar-se a uns valors que han perdut tota la seva raó de ser. “Sistema capitalista? Jajajajaj! Són l’espècie més involucionada del sistema solar! Fins i tot els plutins saben que el capital només crea ments manipulables i societats analfabetes culturalment!” diguè un marcianu rient sense parar… “Cal començar una revolució, adoptarem la forma dels humans i ens alçarem contra tot. Aviam que passa…”

I això van fer, la revolució va començar, una turba de marcians/humans va assaltar el parlament amb una ràbia continguda durant anys a causa de la por a l’opressió policial. La nit es va convertir en dia a causa de les flames que fonia els edificis de la ciutat, el vent dels càntics a la llibertat derruïa els castells de cartes construits per cures, politics i els mitjans… tot queia, tot desapareixia i només quedava el no-res… el buit, aquell buit que ens envolta constantment, aquell buit en el saber, en la consciència de la humanitat…

I aquest buit va fer fugir corrents els marcianus, no entenien com era que una espècie aparentment tant progressista (de progrés) estigués tan buida interiorment, els dogmes els havia xuclat “l’anima”, l’esperit crític. Durant un temps ens creiem a la religió, ara a la ciència… estem condemnats a creure tot el que ens venen com a cert quan s’ha demostrat, amb la decadència del cristianisme, que les veritats absolutes no poden ser possibles.

La revolució havia acabat amb tot, però la humanitat era incapaç de crear res de nou. Jo vaig decidir anar al mar, i apalancar-me de nou contant les onades que, com qualsevol intent d’aconseguir una veritat, acabaven trencant-se a l’arribar a la costa del escepticisme.