Estat Laic?

A partir d’avui s’inaugura un nou dia de publicació que girarà al voltant de reflexions, ja siguin entorn la societat, ja siguin més de caire “filosòfiques”.

El laïcisme actualment en el nostre país és com déu, difícilment demostrable…

Aquests darrers dies s’ha parlat molt de la llei Wert, uns comentaven el tema de la revàlida, un retorn a l’educació franquista, altres la qüestió de la llengua (catalana, mallorquina, valenciana, lapao…?) a Catalunya, alguns el fet que no es doni oportunitats a tothom a accedir a l’educació superior i uns quants a la reincorporació de la religió a l’educació pública. A aquest últim comentari, o preocupació, els dic… De què us estranyeu?

No som un estat laic, cal demostrar-ho? Potser si…

La introducció de la religió en l’educació no és més que una demostració més del pes que té l’església catòlica en la política espanyola. El nostre estimadíssim president va anar a la “coronació” del nou papa, ho feia a títol personal o en representació de tots els espanyols? Es gasten milers d’euros en les visites del màxim dirigent del catolicisme, euros que es podrien haver gastat en altres coses, però clar! S’ha de tenir a l’església contenta! No fos cas que els feligresos s’enfadessin.

De moment tenim un llei d’avortament digna de qualsevol país desenvolupat, però de nou el catolicisme fa de les seves i intenta per tots els mecanismes que es retorni al segle passat. Hauran les dones que vulguin avortar tornar a marxar a Anglaterra per fer-ho? I espereu que això no és tot, amb una mica de mala sort la llei de matrimonis també serà modificada.

Per altra banda hi ha l’opció en la declaració de fer donacions a l’església catòlica, que no hi ha més religions en aquest país? Només puc fer donacions a ONG’s i als catòlics? I la resta què? No és una falta de respecte cap als demés?

Tot això em porta a una petita resposta al títol de l’entrada: No ho som pas.

Mentre la política continuï lligada a la religió no avançarem. Mentre les subvencions més grans van a parar al catolicisme, la cultura, l’esport o altres associacions no podran créixer i, fins i tot, podrien desaparèixer mentre veiem com bisbes s’envolten de certa opulència. Per què no es separa d’una vegada per totes la religió de la política? De què tenen por els nostres polítics? El Vaticà no ha de dirigir la nostra moralitat, va en contra de la nostra llibertat de pensament…

Potser d’aquí uns anys, i si tot va a pitjor, per entrar a la Universitat hauràs d’estar batejat, hauràs d’haver fet la comunió i la confirmació, ser verge fins al matrimoni… I si ets bastard estaràs condemnat a fer els pitjors treballs.

Uf! Millor que acabi la carrera abans que això passi!

Sobre el Nacionalisme

El nacionalisme és una cortina de fum perfecte per amagar els problemes socials.

Des de l’11 de setembre, i uns mesos abans, s’ha produït un canvi en la discussió política que m’espanta, moltíssim la veritat. Com podeu imaginar em refereixo al discurs sobiranistanacionalista català. Com a bons partits polítics a la caça de vots hem presenciat com CiU ha canviat de jaqueta, el PSC-PSOE cerca un discurs diferent per captar els catalans no independentistes o ERC s’apropa més a la dreta de SI.

Em fa gràcia, molta gràcia que per una manifestació d’entre un i dos milions de persones es pugui aconseguir això i que les manifestacions del moviment indignat o de l’última vaga general passessin bastant desapercebudes pels partits polítics. Aquesta entrada subscriu en certa manera les crítiques per part de ICV, està molt bé que es vulgui donar al poble català el dret a decidir sobre el seu futur, però ens estem oblidant completament dels problemes socials que tenim.

Mentre es discuteix sobre la independència oblidem les retallades, de veritat no recordem que el primer govern que va iniciar les retallades no va ser l’espanyol? No recordem que va ser CiU? A ningú li sembla estrany com a mínim que l’Assemblea Nacional Catalana hagi donat suport INCONDICIONAL al president Mas? Cada cop que pels carrers del meu barri veig estelades amb la web de la ANC a sota m’horroritzo. Els convergents obtindran una àmplia majoria absoluta per pura tàctica electoralista, sobretot si tenim en compte que ens han enganyat com el PP fent el que han volgut sense seguir gaire el seu programa electoral.

I què pot passar el 25-N? Que moltes persones donaran via lliure a la dreta per continuar eixamplant les diferències entre rics i pobres. De debò creieu que la millor forma de sortir de la situació econòmica actual és separar-se de la resta de l’estat espanyol? Em fa gràcia sentir gent dient-ho, com si TVC hagués aconseguit menjar-nos definitivament el cap. Mentre ahir als voltants del Congrés es manifestaven milers de persones en contra de les retallades semblava que pels mitjans el més important era el suposat gir sobiranista de Catalunya. No és prou clar que la confrontació de nacionalismes és una cortina de fum perfecte?

Els problemes venen de Madrid… un cop siguem un estat serà culpa dels immigrants… després dels jueus… després dels castellano parlants… i finalment a qui culparem? Qui serà el cap de turc… Barcelona? La Unió Europea?

Tinc moltes preguntes perquè no veig res clar. Moltes han sigut les converses… persones que s’han girat cap al nacionalisme català pels insults que es reben d’Espanya. Cosa que no entenc perquè la imatge que tenim ve donada pel que ens ofereix la televisió. No crec, per experiència pròpia, que al traspassar la franja de ponent t’insultin per ser català.

I no ens equivoquem senyors! Defensar la cultura pròpia d’alguns atacs de l’Espanya profunda no és defensar Catalunya com a estat. Per això no em vaig manifestar l’11 de Setembre. Tinc una cultura i una llengua, em molesta que l’ataquin amb arguments sense sentit, però d’aquí a deixar-me endur pel joc de confrontació de persones que realment tenen problemes iguals és quelcom que mai faré. I si hom posa la història pel mig està caient en un gran error. Portem oprimits en el nostre territori des de l’arribada dels romans, si ens hem de posar demagogs.

En fi, no sé on arribarem a parar però trobo que el camí per sortir de l’abisme on les classes mitjanes i baixes ens trobem és la lluita contra a aquells que ens han dut fins on estem, i Espanya no és precisament un dels factors.

Campus Raval de’n peu!

Malgrat que aquest cop no m’he implicat gaire en la lluita estudiantil, tot i que la pujada de taxes ens afecta a tots i totes, he seguit via Internet com poc a poc el campus Raval de la UB ha despertat per tal de veure com mostrar el rebuig a la nova política universitària.

Recordo que temps enrere van ser moltes les mobilitzacions en contra del Pla de Bolonya, mobilitzacions que van començar tard i malament. Aquell curs el vaig perdre a canvi de fer correctament allò que els estudiants de filosofia esperaven de mi, representar-los en el Claustre i la Junta de Facultats. Els representants estudiantils de la meva facultat vam veure quin era l’únic camí possible aleshores, aconseguir que el professorat s’impliqués per almenys fer del canvi a grau fos més digne. Però d’això fa ja una mica de temps.

Hi ha una norma no escrita dins les universitats catalanes: cada dos anys hi ha vagues i manifestacions a favor d’una universitat pública de qualitat. Però això actualment va a més.

La nova política universitària impulsada pels governs de la Generalitat i Espanya ha aconseguit el que semblava impossible: unir a tota la comunitat universitària, fer que estudiants, professorat i PAS s’alcin, es reuneixin i decideixin entre tots què fer. Un exemple d’això és el campus Raval. En tots els anys que porto estudiant (masses, ho sé) allà mai havia rebut una convocatòria de reunió conjunta de les dues facultats (Història i Geografia per una banda i Filosofia per l’altra) per decidir fer un manifest conjunt sobre la situació de l’educació superior.

Sembla ser que al professorat no li ha assentat gaire bé això d’haver de fer més hores amb més alumnes per aula, cosa que els ha dut a veure el que fa anys que l’alumnat critica. La pujada de taxes produïra una fractura social major, on la classe mitjana desapareixerà del tot. L’augment d’hores de classe anirà en decrement de la investigació, allò que els governs sempre han dit que havia de ser el camí per sortir d’aquest pou sense fons. I no només això, la sobresaturació de les aules és inconcebible amb el pla d’estudis actual… com es podrà fer avaluació continuada a més de cent estudiants d’una manera correcte? Com es podrà fer tutories personalitzades a tants estudiants? Com es farà un seguiment d’aquests? La qualitat de la universitat esta en perill des de l’aplicació del pla de Bolonya, aleshores aquests problemes ja es contemplaven, però gran part del professorat creia que els afectaria.

Però encara hi ha més. Es farà un augment de les taxes i al mateix moment es retallaran pressupostos… !!! … hom més veu certa contradicció? On aniran a parar tots aquests diners? A rescatar més bancs? No, aniran a tapar els forats pressupostaris d’anys passats on els rectors creien que podien engrandir el dèficit sense por, com ha passat a tot arreu. Així que no només han estat els diferents governs els que ens han portat fins a aquest punt insostenible, les mateixes universitats també en tenen part de culpa. Fa quatre anys ja hi havia problemes per contractar nous professors, un dels departaments estava sota mínims i la mateixa universitat els deia que s’apanyessin amb el que tenien. Amb la nova política casos com aquests seran el dia a dia en els departaments.

Per tot això, i segur que d’altres coses que se m’escapen, el Raval s’ha alçat en contra de les polítiques actuals de retallades de forma conjunta sota un sol clam: Per una Universitat Pública de qualitat.

Sobre les Efemèrides

Avui, 14 d’Abril de 2012, fa 4 anys que vaig començar amb el bloc, amb unes minses vistes i 211 entrades. Tot i que s’ha de comptar que vaig estar gairebé dos anys sense renovar. I com s’ha posat de moda celebrar efemèrides, aquest blog no serà menys.

76 anys de la proclamació de la II República espanyola, mirall de democràcia per la resta d’Europa, colpejada pels règims dictatorials de la URSS, Alemanya i Itàlia, i unes França i Gran Bretanya debilitades per factors econòmics i preocupades pel que pogués fer Hitler. Què ha quedat de tot allò? Res. Però aquesta no és la qüestió de l’entrada.

Efemèrides. Per què ens dediquem a celebrar coses del nostre passat? És normal fer un petit recordatori del nostre passat, però potser és molt millor agafar aquests dies claus en el nostre calendari per fer una reflexió sobre com aquells fets ens poden mostrar com dirigir el nostre futur. L’Espanya republicana va ser una resposta a una situació concreta històrica, que pel que sembla torna a repetir-se: vagues generals, aldarulls, pobresa, repressió, retallades de les llibertats, creixement dels nacionalismes, radicalització… mon avi m’explicava l’altre dia que en Pla va fer unes cròniques dels mesos anteriors a la proclamació que malauradament s’assemblen massa al que passa avui en dia. Però hi ha masses diferències, i la principal és el maleït individualisme impulsat pel capitalisme.

Continuo barrejant temes… centrem-nos. Efemèrides…

No és absurd dedicar-nos a recordar quan el present ja és prou fotut?

És possible.

Vivim en una època que sembla haver perdut tota esperança i que dirigeix la mirada cap a enrere per tal de sentir-se un pèl més viva. Com si els temps passats haguessin sigut molt millors. La saturació d’informació ens permetria viure cada dia un moment històric, ja sigui a nivell local com a nivell global, ja sigui en clau obrera com en clau que es vulgui. Tot això és producte d’una mentalitat historicista que ens fa creure que temps enrere no hi havia problemes, cosa que no és certa. Tal com deia Hegel i, després, Marx, la Història és un enfrontament dialectal entre opressors que imposen la seva veritat i oprimits que no l’accepten. O sigui que sempre s’han donat moments en els quals hi havia persones molt perjudicades per unes altres… els ser humà és així d’estúpid.

En definitiva, el procés de canvi que estem vivint molt sutilment no passa en en mirar enrere amb pensaments d’enyorança, sinó de mirar enrere per aprendre. Cosa que no es fa.

Nacionalismos

Durante mi juventud tuve la grandísima suerte de estar estudiando en el bonito barrio suburbio de Bellvitge. Hay muchas formas de llevar a un adolescente hacia el camino del nacionalismo catalán, y en mi caso fue la violencia nacionalista española. Si, he cantado himnos a favor de Cataluña, he hecho propaganda de la lucha independentista fuera de las fronteras españolas y he pintado esteladas en paredes de varias poblaciones. Pero de esto hace ya un tiempo. Al igual que la violencia verbal me llevó al nacionalismo catalán, las formas casi sectarias de algunos movimientos me llevaron a dejarlo y ver que cualquier fanatismo nacional era peligroso para el bien del ser humano.

He dicho cualquier. El nacionalismo español es seguido en su mayoría por gente inculta, cosa que hace que en vez de impedir argumentos a los catalanes los hace crecer vez cada más. Es un problema que les va bien a los políticos, si hay discrepancias entre nacionalismos, nadie se preocupa por el malestar social existente. Tantos unos como otros son unos ineptos políticamente hablando. ¿Qué es más importante la independencia de Cataluña o la cada vez más pobre ciutadania?

Si yo fuera nacionalista de algún tipo, abogaría a favor del cantonalismo, sería una demostración de que no hay nada más absurdo en este mundo que dividir un mismo ser en varias fronteras y, encima, decir que somos racionales cuando nos peleamos como si animales fuéramos.

Si la política mundial fuera un gran circo, los españoles seríamos los payasos.

Aquest post esta en castellà per poder practicar aquesta llengua. Si algu es sent atacat, ho sento, però diría que té un petit problema de tolerància.

espanya-europa-politica

l’altre dia intentant dormir, se’m passava pel cap com parlar sobre el pla de bolonya… i despres de donar moltes voltes vaig arribar a la conclusio de que un pais on la tercera i la quarta força politica mes votada son partits regionalistes, dificilment es podia intentar inculcar un esperit europeista.

no defenso pas l’europa que ens intenten vendre des de que un grup de paisos es van ajuntar per poder repartir-se les ajudes americanes del pla Marshall, ni que espanya esta fracturada, ni els partits regionalistes-nacionalistes… es nomes una petita observacio.

potser estudiare una mica mes el tema, encara que no hi poso la ma al foc