De la Diversió al Vici

Extracte del “Diari d’una abstinència”, escrit per un bon amic meu.

030113

16’25h

De la diversió al vici, o els passos cap a un incipient però perillós alcoholisme:

  1. Una persona al inici associa el consum d’alcohol amb la diversió els caps de setmana, és quelcom que tothom accepta i que la majoria fa.
  2. Entre setmana aquesta persona comença a fer activitats lúdiques i  socials per la nit. Al principi una o dues, més endavant cada nit de la setmana.
  3. La persona, innocentment, fa una analogia: Si és una activitat lúdica nocturna puc prendre una cervesa per assaig. Analogia que passa de ser una a dues, tres…
  4. En un moment donat, aquesta persona ja comença a sentir l’estranya necessitat de, en arribar a casa, prendre una última copa, com si fos quelcom que li permet desconnectar de l’activitat. Pobre il·lús!
  5. El que al principi era un acte lúdic es comença a convertir en rutina, hi hagi o no activitat la persona pensa que si no beu, no pot dormir tranquil. Aquesta sensació ve donada per varies nits anant al llit sobri i passar-se llargues hores mirant el sostre pensatiu.
  6. Una sèrie d’esdeveniments i contradiccions internes que no paren de sacsejar-lo fan que el pas 5 es comenci a exagerar. La persona creu que només bevent es pot evadir de la realitat.
  7. La persona només pensa en quan es prendrà la primera del dia. Al principi, mig conscient del problema, s’imposa una hora a partir de la qual començar a beure, però això només fa créixer dins seu un monstre.
  8. Arriba un punt en el que l’alcohol domina la persona, que creu falsament que ebri, i només així, és capaç de ser creatiu.
  9. La persona ja és presa de l’alcohol fins al punt que afecta tan les seves relacions socials com les laborals. Està completament dominat pel verí, per la droga, i sembla incapaç de viure ni un sol moment sobri. És una ànima errant, que només surt de casa per comprar cerveses i per reunions vàries… “apalancat” al sofà només consumeix televisió i beu fins que el cos li diu prou. El seu cos comença a avisar-lo que això no és bo per a la persona, però ofega les sensacions amb una llauna rere l’altra.
  10. Una nit, dues, tres… com havia arribat al llit? Què n’he fet dels diners? Els pocs instants de sobrietat s’omplen de qüestions que no pot respondre fins que arriba un punt decisiu, la pregunta clau que sacseja la seva consciència com un tro: Deixo l’alcohol de soca-rel o me’n prenc una altra?

Evidentment la meva elecció ha sigut la primera per tal d’esbrinar el per què i el com he arribat a aquest punt.

La Dutxa

El Martí feia dies que no sortia de casa, no en tenia cap mena de necessitat ni tampoc tenia ningú amb qui quedar, ell estava bé en la soledat després de setmanes de vida social. Cada dia llegia, escrivia, mirava una mica la televisió, descansava, pensava… No obstant, un matí, es sentia diferent, com si el cos li estigués dient alguna cosa. Capficat deambulava per la casa intentant esbrinar què carai volia el seu cos. Del sofà al llit, del llit a la taula del menjador, de la taula del menjador a l’escriptori, de l’escriptori al sofà, i tornem a començar…

Així van passar les hores, sense trobar una solució al problema. Potser és que ja era hora de netejar la casa? Es va preguntar el Martí, mentre ja inconscientment omplia la galleda d’aigua. Ja havia acabat de fer dissabte, però el neguit continuava dins seu… era tal aquest que davant el seu ordinador el pols li tremolava tant que era incapaç de provar de plasmar res de res a la pàgina blanca del seu davant.

Era fosca nit i el Martí donava voltes pel llit encara provant de cercar la resposta adient. Mira el rellotge, són les dues de la matinada, pensa en altres coses, clarividències nocturnes que no apunta enlloc creient il·lús que l’endemà ho recordarà… Les quatre, qui carai puja ara per les escales un diumenge?… Les sis, i si m’aixeco a beure aigua? El cos sembla adormit, però el cervell no… Les vuit, potser ja va essent hora d’aixecar-se, segur que ja no dormiré.

El Martí s’alça del llit amb un mal de cap producte d’una nit en blanc, el seu cos continua intranquil i ell no sap si prendre’s un cafè o un te relaxant. I mentre es decideix té una il·luminació, més aviat recorda que potser fa uns quants dies que no ha passat per la dutxa. Ràpidament va cap a l’habitació, agafa el primer que troba i marxa cap al lavabo. Ai! El “calentador”! Reacciona el Martí, dirigint-se a la cuina. Un cop ho té tot preparat es despulla mentre l’aigua s’escalfa.

L’aigua cau en dansa sobre el seu cos, una mena de purificació l’omple de tranquil·litat, com si el pessigolleig de les gotes recorrent la seva pell s’emportessin els pensaments estranys, el neguit, la inactivitat corporal de tants dies fent activitats quietes… els minuts passaven i el Martí es trobava cada cop millor. Era el moment de tancar l’aixeta, la seva mà restava sobre aquesta immòbil, com si no volgués tancar el flux d’aigua, però el Martí sabia que més estona allà dins ni era bo per a ell ni per a la factura d’aigua i gas, i amb un moviment decidit va deixar de dutxar-se.

Assegut davant l’ordinador, escoltant música i pensatiu, el Martí es va aixecar d’una revolada i va sortir de casa. La realitat de la ciutat va sorgir de sobte, però en aquest cas no d’opressió sinó de llibertat, com si el sol, l’aire lliure, les persones passejant, el fes tornar a la vida social. La dutxa el va despertar d’un somni de falsa tranquil·litat en la soledat.

De l’estiu que s’acaba

El curs està a punt de començar, la rutina sembla treure el nas encara una mica en la llunyania propera, el bloc sembla reclamar la meva atenció i davant del full blanc les paraules tornen a sortir soles, aquell exercici d’escriptura automàtica que tant enyorava… aquest ha estat el meu estiu:

No hi ha electricitat, ni aigua corrent, ni gas… la nit és silenci i foscor trencada només per la lluna, el dia il·lumina un paisatge imponent on la civilització s’intueix a la terra baixa… començo a entendre al Manelic.

Com la gent del passat podia tenir por de la foscor? Una tempesta per la matinada fa que el meu inconscient ho contesti.

–  Si una noia desconeguda parla amb tu més de deu minuts i és soltera és que vol dues coses: o sexe o que la convidis a una copa.

–  Tu i jo portem una bona estona parlant, quina de les dues coses vols?

–  Tu i jo ens coneixem de fa molt…

–  Glups!

[…]

–  M’agradaria tenir una parella estable i fills… i tu? Quin plantejament tens de la vida?

–  Estimada amiga, no en tinc ni idea.

–  Ja m’ho imaginava.

–  Però si tingués un fill el diria Espígol i en cas de ser noia Lavanda.

–  Saps que anys enrere no t’haguessis plantejat ni els noms? Encara que ho diguis en broma.

(Conversa de tres hores, tantes hores com anys feia que no ens vèiem. Potser una de les coses més enriquidores que he tingut aquests mesos.)

Segueixo sense comprendre les relacions entre persones… si això continua, segurament mai més podré acariciar el cos nu d’una altra persona. Potser és que tinc pànic que del sexe es passi al compromís…

Passar-se gairebé un mes caminant descalç pel prat i després no saber lligar-se les botes de muntanya…

Festa Major per aquí, Festa Major cap allà… que toqui la banda una vegada més!

Ecografia al cor… – Metgessa, és nen o nena?

A Pons l’autocar sembla un vaixell solcant la riuada, al baixar a Barcelona la xafogor em dóna la benvinguda.

En una piscina de cera s’ha convertit la vella paella, alguns insectes s’hi banyen… suposo que volen depilar-se.

Plou a bots i barrals a la ciutat, adéu paneroles[1]!

Arribar a casa i trobar-se que no hi ha aigua corrent. Anar a Aigües de Barcelona i que et diguin que potser t’han robat el comptador… sort que no va ser així. Moltes gràcies veí que no sap quin és el seu comptador.

Cada estiu ha de sortir el tema de Gibraltar? Suposo que a falta de futbol bo és l’enaltiment del patriotisme.

31! Fem una gran festa! (Un parat menys per dia durant el mes d’Agost a TOT Espanya)

Per molt que ens venguin el contrari, una organització que vol la sobirania de Catalunya no ens pot dir que la Via Catalana no és per demanar la independència. És com anar a una manifestació encapçalada pel lema “Catalunya nou estat d’Europa” i creure que el que es demana és el dret a decidir.

El meu company de pis i la seva reflexió sobre la Via Catalana: Per què la fan per la costa i no per la frontera amb Espanya? No seria més lògica la segona opció tenint en compte que és del que es volen separar?

Déu és perfecte, va crear un món perfecte a la seva semblança, per això tot tendeix al bé, per tant el mal no pot ser en si mateix… més aviat és privació de bé (!!!!¿?¡¡¡¡). Conclusió: Odio la filosofia medieval!

Cada cop és més evident que Televisió de Catalunya està perdent objectivitat en els seus programes informatius. A mi que m’importa la vida del nou monjo de Montserrat!

IKEA és un lloc ple de coses que bombardegen els teus sentits constantment, és com anar al mercat amb gana, acabes comprant coses que no estaven en la llista. Felicito als del departament de màrqueting.

És curiós fer una festa per celebrar una boda heterosexual en una guingueta (xiringuito) homosexual. Això denota certa normalització. Bravo per la parella!

És possible que la visó política d’Epicur pugui ser una alternativa? Potser pot ser, però hauríem de ser uns quants humans menys. Una vida en autarquia envoltat dels teus amics és una utopia actualment…

Fer d’un concurs de ball una improvisació… i guanyar-lo. Hi ha coses que només passen a altes hores de la matinada.

Valoració dels campaments: Si els joves han begut o han fumat ho han fet molt bé perquè ni ens hem adonat…

No estar a favor de la independència de Catalunya no significa que sigui nacionalista espanyol ni que no em preocupi per la cultura i la llengua catalana… per molt que ho repeteixi sembla ser que hi ha certes persones que no ho acaben d’entendre.

Crits a la plaça, crits al mercat, crits a la cua del supermercat, crits i més crits… si us plau que comenci ja l’escola!

El problema de la inducció en termes ètics: per molt que sempre que he actuat de forma “y” he rebut “x” conseqüència, no significa que algun dia faci dos exàmens de la carrera seguits i aprovi els dos. Aquest Setembre la inducció segurament s’ha complert…

Pluges, temperatures no molt altes, absència quasi absoluta de mosquits i altres insectes al pis, xafogor mínimament suportable la majoria de dies, tardes a la biblioteca estudiant, vida social en la ciutat a l’Agost… segur que estem a l’estiu?


[1] Per qui s’ho estigui preguntant Paneroles són cucarachas en castellà.

De Campaments.

Després de deu anys exercint com a monitor en el temps del lleure, encara torno dels dotze dies de campaments i dins meu hi ha una certa sorpresa i una mínima alegria que al tornar a ser abraçat per la maleïda xafogor barcelonina s’esvaeix i es dissipa en records i pensaments. Sort en tinc de saber expressar per escrit el que passa fugaçment pel meu cap, o potser és una maledicció que em fa ser incapaç de dir el que sento i només escriure-ho…

Vet aquí una vegada una persona que un cop per setmana semblava tocar fons quan es llevava a les quatre de la tarda preguntant-se com podia haver arribat al llit, fent un gran exercici de memòria entre núvols etílics… Aleshores va rebre una trucada que no sabia molt bé si l’havia somiat o havia sigut realment, així que per assegurar-se’n va decidir anar a l’estació de la RENFE a l’Hospitalet del Llobregat un dilluns a les 8 del matí, hores que feia temps que no reconeixia com a hores correctes per estar despert. I allà va confirmar-se la sospita, un grup d’adolescents s’acumulava a les escales d’entrada al voltant de tres monitors més, ell es veia que era el quart, malgrat que encara no ho tenia del tot clar. Destí: un camp de treball a un hort d’Altafulla, a la desembocadura del Gaià.

Per la finestra del tren les costes del Garraf, amb les seves petites cales amagades recorrien la seva mirada mentre pensava com seria això d’anar de campaments. Les converses entre els joves omplien el vagó del tren, algunes completament superficials, d’altres prou interessants i alguna reflexió que a ell el va mig il·luminar… – Estamos de campamentos, así que todo lo que pasó en Hospi se queda ahí. ¡Fuera los malos rollos!- Doncs si, fora les preocupacions i deixa’t endur pel grup i l’alegria que és abandonar la rutina… va pensar. I dit i fet, ell va decidir que era molt millor obviar momentàniament el pessimisme i la tristesa per la vitalitat d’aquells 23 adolescents i fer dels dotze dies quelcom que per sempre més tots recordessin com a una experiència molt bona.

Un camp amb una petita estructura que gairebé no fa ombra als 35 graus que a les dotze del migdia hi ha, sembla ser el lloc on viurà aquells dies. Toca alçar del no-res un campament més o menys habitable mentre els nois i les noies planten les seves tendes. Als voltants càmpings i més càmpings on els seus habitants els miren estranyats.

Van passant els dies entre un camp de treball en un hort que no es trepitja gairebé res i tardes d’activitats que acaben a la platja, i ell es continua impregnant de l’energia positiva de tots els que l’envolten, gaudint dels jocs com si fos un infant més, al·lucinant de la tempesta nocturna embadalit per la força de la natura, rient d’algunes de les moltes tonteries que escolta o veu… riure, allò que creia haver oblidat… i així, poc a poc és com en aquesta persona que no es creia estar allà va començar a sentir dins seu una petita sensació estranya, no podia imaginar-se tornar, no ho volia per res del món! Veia a gent de pensaments i classes socials diferents treballar juntes, cohesionant-se sense por, ell podia actuar lliurement com mai ho havia fet, aquells campaments eren per ell com banyar-se al riu després d’un dia llarg i calorós, una frescor insuperable… i de tot allò sorgia una espurna, petita al principi com els grans de sorra que els responsables del camp de treball volien que en fessin una capa de deu centímetres, espurna d’esperança de creure que encara hi ha generacions per sota seu capaces de produir el canvi en la societat que tant anhelava.

I una de les darreres nits el seu cap ja no podia més, el dolor creixia sense parar al estar la ment completament desbordada de pensaments entre contradictoris i d’altres de por a tornar a la ciutat després de poder sentir dues setmanes de sobrietat absoluta… sobrietat que li ha mostrat que l’alegria no està en el fons d’una cervesa, sinó en gaudir de les relacions amb les altres persones. El seu cap era un torrent de reflexions que havien de ser transmeses d’alguna forma, i mentre una lluna ataronjada pujava el cel estrellat i el grup sencer es banyava sota aquell paisatge, ell pensava, cigarreta en mà, en tot lo bo que podia extreure d’aquella experiència…

Bellvitge es reflexa al vidre del tren recordant-los la tornada, dins seu les llàgrimes corren sense parar, però evita expressar-ho, no sap ben bé perquè… ja tot ha acabat fins a l’any vinent, potser, i tot el que ha pensat i sentit als campaments és possible que no retorni fins aleshores. Però una part d’ell sap que l’estiu que se’l presenta pot fer de la seva vida un possible canvi cap a millor… deixar d’una vegada de menysvalorar-se i mostrar-se a la resta tal com ho ha fet aquells dies, si pot estimar i fer-se estimar per aquells joves, també ho pot amb la resta de la humanitat, pensa.

I aprofita en el seu últim sospir d’enyorança pel que encara no ha acabat, quan el tren ja arriba a l’andana de l’Hospitalet, frenant els darrers metres d’alegria, per pensar en la pobre Carlota i el que per culpa seva els adolescents li deurien fer passar demanant el seu telèfon 22 joves alhora…

Estimada Joana

Com totes les cartes començarem amb les típiques preguntes… Com va tot? On estàs? No sé perquè et vas enfadar amb mi…. suposo que escriure sempre de tu no t’agrada gaire, la teva timidesa és massa gran perquè em dediqui a parlar del que fas i deixes de fer. Ho sento si t’he ofès, però tu ets la meva musa imaginària i no et vull perdre.

Com bé saps, aquests dies he estat molt allunyat de la civilització, tant que el Dilluns no sabia que s’havia de canviar la hora… i malgrat això no podia deixar de pensar en tu, en la teva profunda mirada que tant m’agrada, en aquell somriure juganer que sempre m’amagues, en els teus suaus cabells… enmig del silenci absolut de la nit de muntanya, sota el cel estrellat, jeia absort en els meus pensaments, i tu retornaves a la meva ment per fer-me entendre que la bellesa de la vida es pot trobar en les petites coses que puc tenir tant sigui enmig del no-res com a la ciutat que tant rebutjo.

I vet aquí que un matí, quan el sol encara sortia, que vas venir en persona. Jo estava assegut, prenent un cafè i observant la boira dissipar-se lentament omplint el paisatge de certa nota bucòlica, tu arribaves des del camí ral, mig esbufegant però tant maca com sempre. Sense pensar-nos-ho dues vegades ens vam fondre en una llarga abraçada, cosa estranya en mi, que defujo del contacte humà tant com puc. Les mirades sinceres van precedir aquell somriure anhelat, previ a un petó fresc com l’albada, intens com el color de les brases, embriagador com la olor de l’espígol, ple de satisfacció i d’alegria. Poc desprès t’ensenyo cada racó de la vall, on hi ha el riu on agafar l’aigua, els camins per on hi ha llenya per recollir, els camps on plantaríem tot el que necessitéssim, els llocs on estaria el nostre bestiar  i el que m’agradaria que fos casa nostra en el futur, una borda de dos pisos i quatre habitacions amb un petit pati encarat al sud, un lloc perfecte per a que hi creixessin els nostres fills… aleshores m’agafes bruscament i fort de la mà, em dius que tot això és una utopia sense possibilitat de fer-se realitat. En escoltar això, m’enfado, et dic que no tens raó i tu marxes dient-me que m’esperes a la ciutat.

Com sempre, Joana, tens la capacitat de fer-me retornar a la realitat durant uns breus instants. Vas aconseguir que la resta de dies posteriors a la teva visita estigués capficat en les teves afirmacions, impedint que gaudis de l’entorn com ho havia fet fins aleshores. Tens raó, és una utopia, però per què no ho podem provar? Si es fes realitat, no creus que seríem feliços? Sóc del parer que si…

Estimada Joana, he tornat a la ciutat i no et trobo per enlloc. Per això t’escric aquesta carta, vull veure’t de nou i dir-te en persona tot el que he pensat… espero ansiosament la teva resposta, encara que sigui per dir-me que em busqui una altra persona sobre la qual imaginar la noia amb qui voldria estar…

T’estima,

Ø!

Sobre el Fer-se Gran

Potser és el significat de fer-se gran, veure com el dolç sucre de la infantesa es desfà en l’amarg cafè de la vida adulta.

Avui mon germà, si aquell que em diu fatxa, fa trenta anys. Sembla ser una edat important on s’entra en crisis existencial, i dic sembla ser perquè mai he entès quin problema hi ha en canviar de dècada. Potser és que quan s’afegeix un número a l’esquerra és quan la gent normal mira cap al passat i diu: Carai! M’he fet gran!

Però què vol dir això de fer-se gran?

Suposo que deu ser adonar-se que hi ha coses que ja no es poden fer igual que quan es tenien divuit anys, que els teus pensaments i reflexions s’estabilitzen, que les responsabilitats canvien, fins i tot augmenten, que et sembla sorgir de dins un anhel per crear una família, que tots els somnis de l’adolescència s’estan esvaint… doncs, la veritat, quina merda! Quan mires cap enrere te n’adones de com de ràpid ha passat el temps, quan de sobte et trobes a un infant al qui vas ensenyar teatre quan tenia cinc anys i ara està a batxillerat et quedes un pèl perplex. Han passat tantes coses tan ràpid que quan ho recordo em marejo de la velocitat en que corre el temps.

Com? No puc continuar fent el mateix que abans? Doncs no. Ja no puc aguantar un dia d’esquí com deu anys enrere, ja no puc sortir de festa i el dia següent estar com fresc una rosa, ja no puc aguantar el mateix ritme fent de monitor durant les colònies, ja no toco amb les mans el terra sense doblegar les cames… i així molts exemples més. Però potser hi ha una part positiva a tot això, però ara no la trobo.

Continuem.

Els pensaments i les reflexions s’estabilitzen. A què em refereixo? A que durant l’adolescència ens estem creant un jo propi alimentant-nos del nostre entorn, i també destruint-lo. Però entre els 20 i 30 anys aquest pensament evoluciona, madura i sembla ser que poc canviarà a partir dels trenta cap a endavant. A no ser que et passi quelcom que et canviï la vida. Això per molts és positiu, per mi no gaire. Poder estar en constant canvi de pensament significa estar posant en dubte la teva pròpia personalitat, modificant tot allò que sembla dolent i per tant millores el que penses. Quedar-se estable en pensament dóna una falsa sensació de tranquil·litat, però es pot caure en un perjudicial dogmatisme on no s’accepti l’opinió de l’altre si és diferent.

Pel que fa a les responsabilitats no cal que m’expliqui gaire, primer són els estudis, després la feina, després el pis i la parella, i finalment, si es dóna el cas, la família. De sobte has d’educar els teus fills, treballar per alimentar-se i pagar el lloguer o la hipoteca i si es pot seguir estudiant per poder reciclar-se. Mare meva! M’està agafant complex de Peter Pan per moments!

Això de que creix l’anhel per formar una família és una observació, perquè jo no ho he sentit mai encara… per tant no puc explicar-ho. Però segur que l’Aficionats als Senders si… espero el teu comentari sobre què i com es sent…

I finalment el que sol provocar la crisis existencial: Veure com molts dels somnis de l’adolescència s’han esfumat. Quants de nosaltres ha dit la cèlebre frase als divuit m’emancipo i als vint-i-cinc encara viu amb els seus pares? De tot el que volia fer quan tenia disset anys i volia menjar-me el món només he aconseguit un i un segon està en procés d’iniciar-se deu anys més tard… Carai! Si ni tan sols faig la carrera que creia que volia fer! Fins i tot alguns dels amics han canviat…

Ho repeteixo, fer-se gran és adonar-se que la millor època de la vida és la infantesa, on tot són descobriments i alegries, i que en comparació la vida adulta és ben amarga, malgrat que hi hagi alguna que altra alegria.

Cavall per Llebre

Què mengem realment? No en tinc ni idea.

Fa unes setmanes enrere es va descobrir que alguns productes alimentaris contenien traces de cavall en comptes de vedella. Cal dir que tant una carn com l’altra són bones per a l’ésser humà, el que és preocupant és que et venguin una cosa quan en realitat és una altra. I d’aquí sorgeix el dubte dels consumidors sobre si estem menjant el que creiem.

Tot això m’ha portat a tenir present la vella frase feta: que no et donin gat per llebre! És a dir, que vendre una cosa per una altra, l’engany en els productes alimentaris, no és tan recent com creuen alguns, i la sorpresa de l’escàndol és menor si ho tenim en compte. El problema potser està en que la confiança cap als controls alimentaris disminueix. Si durant un temps ha passat això, qui no em diu que la tonyina que menjo potser és una altra cosa? Qui em diu que els nuggets congelats de pollastre no són de colom? Començar a dubtar et pot portar a una conspiranoia que faria que directament no mengessis res que no fos fresc. Potser millor, una dieta més saludable segur que ho és. Però qui et diu que la vedella del mercat no té no sé quin bacteri que s’els ha passat per alt?

Però potser és donar-li massa rebombori a una anècdota. O no. Tal com ha passat amb la corrupció, de cop i volta sorgeix un cas i en surten de nous de sota les pedres. No és estrany? Aquí la manipulació dels mitjans de comunicació es fa notable, al meu parer. Com? Manipulació informativa? Si. M’explico. Ara sembla que el centre de la informació és la corrupció… però és nova la corrupció? No. Potser ara es tenen més accessos a la informació i per això han anat sorgint com bolets. Encara que fa sis mesos enrere es tenien els mateixos accessos, no? I aquesta saturació informativa fa que d’aquí un temps ni ens recordem del senyor Bárcenas i el tema sigui el dopatge en el ciclisme, per exemple, ja que és la època del Tour de França…

Tot corre molt ràpid i és probable que d’aquí un temps ens tornin a fer passar una cosa per la que no és, i nosaltres tan tranquils en la santa ignorància.

Avorrits d’Esperit

Hi ha persones amb una vida tan poc interessant que el seu esperit s’avorreix, amb esperit em refereixo a la imaginació, a la reflexió, a la creativitat i l’autocrítica. Cosa que els porta inconscientment a pensar coses la mar d’estranyes que ni li ve ni li va.

Ella mirava el cel de l’escriptori del seu PC sense saber ben bé què carai fer. El seu esperit va fer un badall ben gran, d’on començaren a sorgir mots incomprensibles. Poc a poc el seu cervell començava a endinsar-se a l’horitzó tot pensant a qui destrossar la vida. El seu ja no era un esperit pobre, sinó avorrit per la rutina, tant que la seva vida girava al voltant de crear rumors per entretenir-se d’alguna manera… però sempre rumors de persones amb qui ni es parla. Obre internet i d’entre totes les seves “amistats” de les xarxes socials cerca la seva pròxima víctima. Allà la té! Avui correrà pels carrers del barri que el Conjuntbuit i el Crític de Cine mantenen una tòrrida relació amb la filla de la peixatera. De sobte em desperto mig preocupat, i si era cert? Però al veure’m al llit entre suors estiuenques comprenc que tot era un somni.

Malgrat tot, una situació com aquesta es podria donar i es dóna massa sovint. Les persones d’esperit avorrit és un grup que creix per moments producte d’una mescla de l’antic safareig, les xarxes socials, la rutina i les ganes de fer-se veure. Aquesta gent no és del tot conscient de com pot arribar a fer mal a la resta de les persones ja que només busquen entretenir-se una estona, i com la televisió els ha ensenyat que la discussió i els rumors són la millor medicina ho posa en pràctica en viu i en directe. El problema el tenim si ens ho creiem o si li donem importància, perquè aleshores aquest tipus de persona es creu interessant, alimentant-la en un cercle viciós sense cap mena de final, una roda de mentires que l’únic que fa és atacar el nostre esperit debilitant-lo fins absorbir-lo, pansint-lo fins a la putrefacció i de les restes dels cucs sorgeix un nou esperit avorrit.

Com se’l pot combatre?

Mantenint-nos actius creativament. Llegir, escriure, dibuixar, dialogar profundament… qualsevol cosa abans de deixar-se engolir per aquests monstres de la societat actual, ombres negres que fan de les nostres alegries la nostra desgràcia, ombres pesades que s’arrosseguen pels carrers utilitzant la virtut de l’observació per fer el mal, cucs pudents afamats d’esperits actius com zombis a la recerca de cervells vius. Compte! Allà estan, ben a l’aguait i preparats per atacar… potser tu ets el següent i no serà un somni.

Reflexions Menorquines

Durant 15 dies aproximadament he estat a Menorca envoltat d’adolescents d’entre 13 i 15 anys donant voltes per l’illa en bicicleta. Són moltes les experiències i reflexions que han anat sorgint per les nits, l’únic moment de descans pels monitors on el silenci de les estrelles estroncat per uns gats barallant-se oferien el marc perfecte per pensar… L’únic dolent és que la Moleskine la tinc en una altra banda i mai me’n recordo d’agafar-la.

Un punt de llum, com si d’una estrella caiguda es tractés, solca el negre mar allunyant-se de mi, l’únic referent que separa cel i aigua en una fosca nit fuig a un destí desconegut, tal com si de la metàfora de tot el que deixo a la ciutat es tractés. Ja no hi ha marxa enrere, i no és quelcom negatiu. A cop de vent les preocupacions de la gran ciutat fugen de mi, regenerant el meu pensament, les meves tonteries, alimentant-me de noves idees i fent reaparèixer l’esperit d’observació durant mesos ocults… 8 hores de vaixell fan renéixer de la pols contaminada de Barcelona el meu esperit alimentat pel Mediterrani.

És curiós com les relacion socials es poden analitzar en un simple grup heterogeni de trenta una persones. És curiós veure en nois i noies encara en edat de créixer com l’ésser humà es pot autosuperar amb esforç. És curiós veure com el grup es cohesiona en menys d’un dia i quan el cansament emergeix pot trencar-lo en un puzle de mil peces. És curiós com els sentiments com la por o l’alegria s’encomanen com la grip en un tres i no res. És curiós com els records d’experiències passades poden sorgir del no-res, obrint un torrent de sensacions que et poden mostrar-te tal com ets. És curiós com d’un segon a l’altre es pot passar de la tranquil·litat a la desesperació. És curiós que quan una roda punxa, de sobte totes les bicicletes tenen problemes. És curiosa la capacitat d’aprenentatge que tenim. És curiós com les hormones poden retornar-te la bogeria i l’alegria per viure…

Maó se’n va lentament de les nostres mirades i comença una agonia de vuit hores, agonia on tots sabem el que ens espera al arribar: problemes i més problemes. Notícies massa dolentes, indignació, lloguers, fum de cotxes, feina, el grup de nou separat… persones amb qui has conviscut milers de coses i que et giraran la cara pel carrer… passar de la llibertat de ser tal com vols a l’opressió d’aparentar constantment, on el joc de les màscares torna només trepitjar el port. Tots som actors i actrius, però som pocs els que ho reconeixem. O potser és a la inversa?

Després de cinc dies a L’Hospitalet he recuperat el pessimisme cap a tot… aquest lloc m’atrapa. Ni una llàgrima va ser vessada en el meu interior durant aquells dies ja en el record, s’havia de gaudir al màxim de cada cala, de cada kilòmetre de pujada i baixada, de cada activitat amb unes persones capaces de sorprendre’t en qualsevol instant. Instants… insolacions sense aigua, relleus que m’omplen d’alegria, camins equivocats, Menorca no és plana nois!, tempestes de sorra sense desert, converses profundes en la superfície de la vida, motivació que ens supera als monitors, música i més música, hola bon dia són les 6 del matí i hem d’anar al port, cales sense sorra, zombis que corren, aigua dolça barrejant-se amb salada, somriures i rialles… infants grans que gaudeixen com mai en un entorn acollidor.

Hostil ciutat!

Quelcom cau del meu ull tot xocant al dur i brut terra del carrer. He estat feliç, ho reconec, com potser feia temps que no ho estava, massa creuran alguns. Però ara toca reafirmar-se en la prudència aristotèlica… no cercar la felicitat sinó l’absència de dolor. Tot comença i s’acaba, i no entenc com sabent-ho encara m’afecta tant allò bo que s’acaba… suposo que no sóc tant fred com aparento.

És curiós que sigui escrivint quan em sorgeixen tots els sentiments…

Sobre la Vida

Ja que avui és 22 de Maig, un dia que fa 22 anys va néixer la meva germana, aprofitaré per fer una entrada a la inversa de l’anterior. No només per celebrar l’aniversari de la que era la més petita de la família, sinó que també per celebrar que ha nascut una nova persona farà cosa de tres dies. Per a ell va aquesta entrada.

Estimat Marc,

Sé que ara per ara no entendràs res del que aquí et posaré, però em veig necessitat d’escriure’t tot el que em recorre pel cap des de que em van dir que havies nascut. No sé si és perquè sóc incapaç de dir-ho, si és per tal com sóc o perquè crec que l’única manera que sé expressar millor els meus sentiments és a partir de l’escriptura. Ja m’aniràs coneixent…

Fa poc més de tres dies que has nascut en un món un pèl convulsionat, la veritat sigui dita, on no sé ben bé quin futur t’esperarà. Però enmig de la penombra sempre hi ha lloc per l’alegria, i tu n’ets una. Has vingut a parar a una família on no sabràs ben bé qui és qui perquè tots serem “onclus” o tietes, malgrat que correctament només en tens una. Una família que ha crescut amb tu, cosa que em fa pensar que ja no hi cabem al menjador de la iaia Mercè… i menys si els solters acabem emparellant-nos. Una família interessant, on es podria fer un estudi sociològic i transportant-lo a la societat… avorrir-te no t’avorriràs, ja ho veuràs.

Per altra banda cal avisar-te del que és la vida. Són molts els pals que rebràs en un món completament individualitzat. Compte que les coses no són per sempre… les amistats, els ideals, l’amor, els projectes, els gustos… tot anirà variant com el curs del riu. Arribaràs a la font de l’adolescència on baixaràs per congostos d’angoixa, trencant les roques dels valors que t’havien ensenyat fins aleshores per crear el teu propi curs fins arribar a la calma de la plana on et nodriràs d’altres rius, ja siguin els del coneixement, ja siguin els de els altres. Fins acabar desenvocant al mar de la tranquil·la mort. Cada moment del teu riu serà diferent, però intenta en la mesura de lo possible gaudir-los tots al màxim, perquè sinó desprès te’n podries penedir.

Tot correrà molt al teu voltant, cerca moment de reflexió que t’ajudaran a escollir el millor possible. Sigues prudent, un valor bastant perdut actualment, i valora el passat per saber cap a on dirigir el futur. Si hi ha quelcom que no t’agrada, que tems o no entens, diga-ho sense por als teus progenitors. Tens un pare i una mare amb qui pots confiar sempre… ja, tots sabem que a partir dels catorze anys això és probable que no ho creguis, però creu-me no confiar prou amb els meus va ser un error que mai em perdonaré. I sinó sempre pots acudir a la resta de la família, bé menys al penjat estudiant de filosofia que es creu músic, actor i dramaturg; a la punky jardinera i al dissenyador gràfic que jugava a rugby… aquests tres són una mica perillosos.

Ja per finalitzar desitjar que les coses canviïn el suficient, cosa per la que lluitaré fins on calgui, perquè no et vegis en un present horrible. Si no ho aconseguim et demano disculpes per davant, et prometo que ets una de les raons que em porten a tornar a pensar en la necessitat de la lluita per no perdre els vostres drets.

Espero que la vida que tot just comences sigui digne de repetir-la.

Una abraçada ben forta.

Atentament,

Un dels teus “onclus” que en realitat no és “onclu” directe…