Tanquen el Rambla!

Una tarda qualsevol en una petita cafeteria al costat de la rambla de L’Hospitalet, les taules estan plenes de gent xerrant mentre prenen quelcom. Uns joves s’aixequen parlan amb cara de preocupació, paguen i per la porta es creuen amb una parella, que s’asseu a la mateixa taula que els joves han abandonat.

–          Has sentit el que ha dit aquell noi?

–          No, estava pensant que em demanaré.

–          Doncs ha dit que tanquen el cinema Rambles. Això és terrible!

–          Però què dius? Fa anys que corre aquest rumor, segur que no passarà res.

–          Ah, bé… d’acord… però i si es veritat?

–          Doncs anirem al multicines del centre comercial.

–          …

–          Veus com no t’has de preocupar!

–          No, es clar.

Els de la taula del darrere, que estaven embadalits mirant la televisió, reaccionen a la conversa de la parella.

–          Que tanquen el rambles? No pot ser!

–          Mare meva! Ja és l’últim que li faltava a aquest barri i aquesta ciutat. Sembla mentida com l’ajuntament s’està carregant la cultura.

–          Jo ja ho sabia, l’altre dia vaig parlar amb el que porta allò del cinema en versió original i m’ha explicat que el multicines també l’anaven a tancar, però va rebre una subvenció.

–          La mare que els va parir! I perquè al Rambles no?

–          I jo què sé! Des de sempre s’ha donat prioritat al centre comercial que a les botigues del barri. Suposo que dóna més bona imatge un Zara que no pas una botigueta portada per una iaia encantadora.

–          Home, això si, però… no sé… el cine del barri… on feien passis especials pels òscars, pel festival de Sitges i per les festes de Primavera… què cabrons! Ara m’has deixat a quadros…

–          Bé, podriem fer alguna cosa… potser ja s’ha mobilitza’t algú…

–          Anem a casa i ho mirem per internet, potser surt alguna cosa. Això que tanquin el cine Rambles segur que no deixa a la gent indiferent.

Els quatre amics marxen ben decidits, cadascú repetint-se una vegada i una altra la notícia del dia. Al pagar, un de la barra que els ha estat escoltant els diu:

–          Tranquils nois! Ja us dic on podeu trobar la informació sobre tot el que es farà. Entreu a http://www.salvemelrambla.com/ , espero que ens trobem el dia 7 a la rambla!

La cultura és el camí?

Sembla ser que la societat està cada cop més apàtica, de fet se la podria anomenar així la nostra generació. Una vegada rere altra ens repeteixen que el camí necessari per a acabar amb el que critiquem, és el de la cultura… però és cert això? A quina cultura es refereix?

La majoria dels membres la generació apàtica té cultura, ja sigui musical, televisiva, cinèfila, artística… aleshores el problema no és la incultura com anys enrere, sinó la falsa creença que no hi ha absolutament res a fer. Uns esperen pacients a que el sistema per si sol faci fallida, altres ja donen per fet que no passarà res i que preocupar-se per això és crear-se malestar en si mateix.

Ja ho vaig dir en un post, l’hedonisme individualista esta matant qualsevol espurna de canvi. Mentre aquesta generació es pugui embriagar cada divendres i cada dissabte, mentre pugui practicar sexe dia rere dia, no es preocuparà per la resta dels seus companys. Jo puc fer-ho, doncs no passa res.

No sé… no em veig capaç d’afirmar que la cultura actual, que majoritàriament entra dins del sistema i no surt, que és engolida per allò que prova d’increpar, no sigui un punt necessari per la meva croada cap al canvi. Però no sembla haver-hi una alternativa possible a vendre’s.

<Encara que no siguis comerciant, tard o d’hora acabaràs venent alguna cosa> Núria Marín, alcaldessa de L’Hospitalet. Aquesta afirmació tan progressista me la va dir fa poc aquesta  veïna de la ciutat. Des d’aleshores que n’estic més segur que tenia raó, per molt que em pesessin. Penses i penses sense parar, et passes tota una setmana intentant demostrar que s’equivoca, que per alguna banda hi ha quelcom que es pot escapar… i l’únic que se’ns escapa és el simple fet de no veure les coses tal com són i deixar-se emportar per idealismes absurds on la realitat és fantàstica, genial, i la generació de l’apatia és en realitat la generació més treballadora de la història de la humanitat.

Una de titelles

Fins que no pugui tenir temps per a renovar deixo un video d’un dels millors titellaires d’Espanya, en Jordi Beltràn. Aquest espectacle és dels millors que he vist des de fa temps!!

Bé, espero que en poc temps tingui l’oportunitat de treure a la llum nous relats amb titols com truita de salmonel·la, un tomb per Paris i si en voleu proposar algun més…