Bufa el vent!

Donat que des del dissabte la notícia mediàtica ha estat aquest vendaval que ha fet adonar-nos un cop més que la Natura (la meva gran divinitat a la que cada cap de setmana li ofereixo el meu fetge com a sacrifici) està per sobre de qualsevol acció, construcció i arbre. Es vol demanar que el Baix Llobregat sigui declarada zona catastròfica… jo demanaria que els cervells d’aquells que ens governen siguin declarats completament buits. Arbres caiguts, portes rebentades, totxanes i sostres d’uralita volant… Que no sabem construir? Bufa el vent a uns 120 kmh (almenys a L’H) i la meitat dels sostres queden arrasats.

Bufa el vent i ens adonem que som insignificants davant la força d’allò que des de sempre hem intentat controlar. Quan retornarem la mirada a allò que ens avisa que ens estem passant i que és necessaria una neteja de la humanitat?

Bé, aquests dies cada cop que el vent em recorda on tinc la cara em ve al cap una cançó de la Troba Kung-fú que us la dedico a tots anomenada Bufa el Vent.

Un i mig

Un i mig… ahir pensava mentre intentava passar a net els apunts de l’últim examen, que serà dilluns, quantes coses pot arribar a significar aquest nombre racional (1+1/2). La tonteria, perquè haig de reconèixer que no es mereixeria un post si no fos pel fet que no estic gaire inspirat, em va acompanyar fins al llit, on vaig començar a fer un llista.

Què pot dir un i mig?

• Els talls de llom que em vaig menjar per sopar.
• Els llibres que em llegeixo per dia.
• La mitjana de fills per dona d’un pais europeu.
• El percentatge de la deflació l’any 2009.
• Els cabells que em creiexen per setmana.
• Els forats que es comencen a fer a Barcelona per dia per poder reanimar l’economía.
• Cap de les dues anteriors.
• Les pàgines que s’escriuren per resposta en un examen.
• El pressupost, en milions d’€, invertits per l’estat en qualsevol tonteria immobiliaria.
• Els mesos que et passaràs a la presò per fer un acte incívic.
• Els bolis que es gasten per trimestre.
• Els punts que et resten per saltar-te un semàfor.
• La qualificació que trauré a ètica.
• El nombre de cotxes, en milers, que surten cada cap de setmana del Pirineu direcció Barcelona per qüestions de feina o compres.
• Moltes altres coses.
• Tot allò que no entri en l’últim punt.

Hom es veu capaç de seguir-me la tonteria?

Diàlegs

Un grup d’amics esquimals estava sopant alegrement quan la conversa es va dirigir cap a un tema un xic problemàtic. Dies enrere hom va pixar a l’iglú d’un conegut, amb la conseqüéncia de que la pared es va desfer…

– Doncs jo crec que va ser l’elefant roig de franjes taronges.

– Si és cert, un conegut meu em va dir que el va veure per allà a prop.

-Vist així segur que ha estat ell!!! Maleït elefant roig, quan el trobi el matxacaré a mirades assesines!!

– No crec que fos ell, només per començar… que cony fa un elefant a l’Àrtic??

– Si, no sé qui és aquest elefant roig.

– Bé, la policia esta analitzant la pixada perquè volen acusar d’atemptar contra la salut dels ciutadans de Greonlàndia. Però segur que ha estat l’elefant aquest que dieu, si algu l’ha vist és que ha estat ell.

– Agafem les llances i anem a caçar-lo!! Mort a l’elefant roig de franges taronges!!!

No!!!

Ahir em van donar una molt mala notícia que té tots els números que així sigui:

El procés d’imbecilització duta a terme pel govern espanyol arriba a la seva fi, el més possible és que es tregui la filosofia del batxillerat.

Des del meu humil blog només puc dir que aixó és una aberració. Ja se’ns deia que erem la última generació de filòsofs, que la filosofia havia mort, i pel que veig no mor perquè la societat estigui atontada veient ratomàquies tot el dia… no només… si no perquè el govern ja no vol gent pensant, esperit crític.

No sé que podem fer, ni com actuar, però això s’ha de paralitzar. La majoria d’estudiants universitaris de la meva carrera (filosofia) es pensen que la única sortida que tenen és l’ensenyament, de fet tota la meva família es creu que serè professor, i ara es veu que tots els que estan fent el CAP (Curs d’Aplicació Pedagògica) no podran presentar-se a les oposicions ja que les places estan ja donades a psicopedagogs… PSICOPEDAGOGS FENT FILOSOFIA????!!!!! HORROR!!

No! No! Això és un malson! Generacions senceres d’estudiants de batxillerat arribaran a la universitat sense coneixements de lògica, metafísica o teoria del coneixement… no només aixó, hauran arribat en un esta de completa ignorància en la qual serà més senzill col·lar-los qualsevol llei o qualsevol treball de merda sense que s’enterin. La privatització de la universitat pública arribarà quan les generacions sense filosofia estiguin en els estaments polítics de la universitat.

I aixó no només afecta a la societat estudiantil, afectarà a tota la societat. El poder esta aconseguint el que porta anys intentant, crear mà d’obra molt capcitada técnicament però incapaç de pensar criticament. Gràcies politics, ara cada cop tinc més clar que aquí no vull que sigui el lloc on faci cagar el Tió als meus fills (que no tindré, pero sempre queda bé posar-ho).

 

Va de reis

El dia que sigui pare, els meus fills m’odiaran ja que no pensaré celebrar un dia que tant els agrada com són els reis. Perquè? Dos qüestions ben senzilles:

1.- Són reis, defensar els reis d’orient es defensar la monarquía, aquell sistema de govern tan carca basat en la creença que un ha de governar perque dèu ho ha volgut així. Potser sóc una mica republicà i veure la figura de tres reis junts em fa tanta angúnia com veure el trio de les Açores. no vull que els meus fills es facin hooligans d’una imatge que recorda la submissió de pobles sencers a reis bàrbars i no tant, però al cap i a la fi persones que tenien el poder sense haver-se’l guanyat gaire.

2.- Són una figura sorgida de la bíblia, i com a persona que cada cop més odia el cristianisme, tot i haver estat educat en una escola jesuïta, no toleraré que els meus fills creixin en un ambient ple de figures d’aquesta religió que ha fet més mal que la monarquía.

Com que tinc pressa, ho deixo aquí. Prometo fer un bon text sobre el que penso de la figura del rei quan acabi de llegir el Príncep de Maquiavelo (molt bó per cert).

Quina alternativa proposeu als reis d’orient?

La meva: La bruixa de cap d’any, no vegis com m’agradava i m’acollonia alhora la bruixa aquesta quan era petit.

Al·lucinacions

Lloc: Casa meva, L’Hospitalet del Llobregat.

Dia i Hora: nit del dia 5 de Gener al dia 6 de Gener.

Descripció del fets:

Després de fer un esforç idiota i col·laborar amb els tabalers a la cavalcada de reis de la ciutat, havent estat el dia anterior amb febre i angines; vaig optar per anar-me’n al llit quan el meu cos m’ho va demanar, la una de la matinada, amb mons pares mirant-me estranyats pel fet de que no sortís de festa. A partir d’aquell dia puc afirmar que no calen les drogues per tenir certes sensacions, que fregint-te el cervell amb febrades pots arribar a patir al·lucinacions auditives, alimentades per la imaginació, impresionants… tot i això, prefereixo trobar-me bé per gaudir-les, prefereixo les substàncies psicotròpiques naturals.

2’00h, temperatura corporal (TC) 38º. No puc dormir, dono voltes pel llit però el mal de cap no em deixa concentrar-me. El ritme dels tabals ressonen dins el meu cervell i començo a pensar en tots els errors que s’han comés durant el cercavila.

3’00h, TC 39º. Canvio de postura una vegada i una altra, vaig al lavabo a miccionar i a beure aigua. De pas recordo que quan era petit ma mare em posava una tovallola d’aigua freda al cap quan tenia febre, ho faig. Un cop al llit em col·loco la tovalloleta freda, que en pocs segons ja esta calenta. Aconsegueixo adormir-me una estona, cansat de tan moure’m.

4’30h, TC 39,9º. Un soroll em mig desperta, en la mesura en que es pot mig despertar a un enfebrat, dono per suposat que es mon pare posant els regals… encara que ara que redacto això, ho trobo bastant il·lògic quan els seus fills ja son tots majors d’edat i va posar-los pel matí abans de llevar-nos. En fi, que sento unes claus que cauen a terra, una persona anant de canto a canto del pis esbufegant (tota la família estava a casa, ningú havia sortit) fins que es tanca una porta. El silenci torna, el mal de cap i l’insomni també.

5’30h, TC 40º. En una hora em toca la pastilla, el meu cos decideix no adormir-se per tocar-me el que no sona. Al cap de deu minuts sento uns picarols, un canari i la gata atacant el peix que mon germà li volia regalar a la seva novia. Sento unes altres claus i passes i converses de dos persones, però no les entenc. Canvio de postura tres o quatre cops fins a quedar una mica còmode. L’habitació és l’infern, no hi fa més calor perquè no m’hi cap a la ment.

6’00h, TC 39’8º. Em prenc la pastilla i al cap de deu minuts tot comença a semblar més agradable. Una suor freda com les primeres plujes de la tardor abracen el meu cos abaixan la febre i permetent-me dormir una mica tranquil. Després de quatre hores de quasi insomni puc descansar sense que res em destorbi.

8’00h, TC 37’5º. El graciós de mon pare ens desperta per obrir els regals, només he pogut descansar dos horetes. Per sorpresa meva no hi ha cap canari entre els regals.

I el millor regal va ser aquesta bonica grip que no em permet estudiar més de una hora seguida quan tinc prous forces per alçar-me del llit i que, a sobre, m’ha deixat amb unes angines precioses que no em deixen gaudir del menjar. Si abans estava prim, quan acabi aquesta merda…

El ser anónimo

Ja tornem a estar en època d’exàmens, l’únic moment del curs en que la major part dels estudiants treballem de valent. Així que aquest mes de Gener es presenta poc productiu pel que fa a les actualitzacions.

La ciudad postmoderna, el capitalismo más radical y su democracia liberal ha sido el trampolín que ha llevado a la sociedad a una crisis de valores alimentada por otras crisis, como la de la ciencia, el cambio geopolítico o la pérdida de noción del término arte. En estos ámbitos donde el ser moderno podía hacer manifiesto de sus problemas ahora se han perdido, se ha quedado en un espacio vacío en el cual le es imposible criticar el sistema sin acabar formando parte de él.

El ser anónimo es como aquel sábado por la tarde, ese día de la semana que la resaca de toda la historia vivida solo te invita a sentarte al sofá y no moverte de allí por mucho que te duela la espalda. Es esa espina clavada al sistema que cuando se mueve duele más que cualquier acto político. El ser anónimo juega con su anonimato para actuar contra aquello que la hace mostrarse impotente ante el poder, sabe que no hay nada que hacer y que enfrentarse al sufrimiento es el acto capaz de hacerle alzar del sofá y gritarle a todo el mundo como le duele la espalda. Esa es su fuerza y eso es lo que más teme el poder, porque no puede controlarlo.

Solo cuando el ser anónimo actúa el poder tiembla. La fuerza apolítica, ingobernable y destructiva del anonimato ataca el capitalismo buscando lo contrario que él, el ser no siendo marca. Quizás sea por eso que a algunos les gusta la ciudad, ya que escondidos en su sufrimiento pueden encararse a aquello que en público no puede.

Todos mirando al suelo, incapaces de mirar a la vida

Basat en el pensament i les classes de ‘Pensament i crisis’ impartides pel professor Santiago Lopez Petit a la UB.

L’entorn canvia

Un altre any ha passat quasi desapercebut, l’únic que m’ho fa veure és el meu voltant. L’entorn canvia. Em sento més pesat, més prudent, més racional cada dia que passa i aixó no m’agrada gens. Veig que hi ha coses que no m’omplen com voldria, que es fa pesat d’aguantar, però que quan no les tinc, les enyoro. Cada matí el carrer es desperta diferent al dia anterior, no hi ha dos carrers iguals, ni dos dies iguals… canvi heraclitià, constant barreja de ser i no ser.

Etíl·liques, així defineixo les meves últimes quatre nits. Vaig pujar a la muntanya a cercar repós i només hi he trobat paisatges hivernals excempts de neu. Dalt del punt més alt del precipici observo el que voldria que fos el meu entorn, pero lentament es desfà aquella vall per convertir-se en una gran ciutat plena d’estereotips que et lliguen a un estil, a un no viure lliurement.

Dubto del que vull, del que desitjo per por a perdre-ho, a fer-ho malbé. Un ’09 començo sense tenir res clar…