Conscienciació vs Càstig

–  No ho facis més o et castigaré!

–  Però per què no ho puc fer?

–  Fes-ho i ja saps què passarà.

La societat està creada a partir del terror del càstig, cosa que em porta a reflexionar al voltant de l’educació actual en termes generals, no sols en l’àmbit de l’escola, i de com és l’ésser humà, quina és la seva naturalesa.

Penso que estem oprimits constantment pel que pugui passar si no fem allò o aquella altra cosa, per les conseqüències negatives sense cap explicació més, ens porta a un estat un tant paradoxal. Hem de creure per no ser castigats, però no sabem per quins set sous hem d’actuar d’una forma o altra. Un exemple d’això seria els set pecats capitals o els deu manaments, si no compleixes amb els manaments seràs castigat eternament… obeeix per no acabar al infern. No és una mica absurd que et diguin “no mataràs” i el perquè tingui un fonament mitològic? Aquí és on entra la paraula conscienciació. No seria molt millor fer entendre que matar a una altra persona perquè si no es bo ni per a tu ni per a la resta de la humanitat?

Un altre exemple que tots hem viscut segurament, l’obligació de fer els deures de l’escola, no perquè sigui bo per a mi i el meu creixement interior, sinó perquè a final de curs suspendràs… Hi ha persones que conec que durant la ESO van renegar dels estudis a causa d’aquesta obligació emparada pel temor al càstig i ara se’n penedeixen al veure que si haguessin assolit certs coneixements bàsics podrien haver arribat més lluny o tindrien un major criteri crític. L’alfabetització no pot ser una imposició, sinó una celebració.

Però si el sistema funciona d’aquesta manera, no serà que és per què els éssers humans no som tan bons com creiem? Entrem a un altre pla de reflexió.

Ai la conscienciació!!!

Una bona amiga meva sempre a defensat que en el tema del reciclatge, la reutilització i la reducció dels residus falta molta cosa d’aquesta. Però si en comptes de sensibilitzar a la gent de com de necessari és fer bé això i s’entra en campanyes publicitàries polèmiques i confoses s’acaba amb els governs decidint multar a aquelles persones que fan les coses malament, malgrat que potser sigui per manca d’educació.

Ai les multes!!!

Quina gran forma d’obligar a seguir les normes sense necessitat de pensar com explicar el perquè s’ha d’actuar d’una manera determinada. Realment som tan idiotes que només la por a un càstig econòmic ens porta a fer allò que el poder considera un comportament correcte? I això ens porta a una altra qüestió, a saber, el poder utilitza allò amb el que ens han estat educant, la por al càstig, per dirigir les nostres vides cap al seu criteri.

Si es necessiten lleis, policia i sancions serà que no som tan bons com creiem o que no som com els que manen volen que siguem… no ho sé, però tot això em preocupa en certa mesura. Qui sap si en una societat completament conscienciada cap al que és el bé comú sembla una utopia on la policia no seria necessària… però què carai és el bé comú?

Ai el maleït relativisme!!!

Però no oblidem del perill que pot arribar a comportar la conscienciació, a saber, la moral de ramat. Com estem conscienciats del que se suposa que és el bé, potser el poder ho pot utilitzar com una arma de control més potent que el càstig… aquesta reflexió ha arribat a un punt estancat on no sé què és millor.

Ai el maleït escepticisme!

Popurri Reflexiu

Com és Agost i sembla ser que la gent no està per mirar Internet, sóc el primer en fer-ho, i tinc el cap en el temari d’algunes matèries, he pensat i reflexionat de forma curta de potser masses coses… i d’aquí surt el popurri reflexiu. També s’ha de dir que estic una mica influenciat per la lectura de la Gaia Ciència de Friedrich Nietzsche….

Olimpíades. No hi ha proves una mica desfasades? De què carai serveix en l’actualitat saber llançar un martell o una javelina? Trobo que es gasten masses diners en honrar uns esports que a vegades dubtes si ho són o no… veure la gimnàstica artística és com assistir a un espectacle de circ modern.

Malestar Social. Creix cada cop més sense cap mena de dubte. Quan sorgirà l’espurna que ho farà saltar tot pels aires? Com més temps passa més creix la sensació que poc tenim a perdre. El risc d’incendi no només està al bosc sinó també entre la societat.

Vall d’Alinyà. A la Clara Carla Gallega Antònia. La llibertat de poder viure tal com ets sense màscares sempre que respiro l’aire net i veig els paisatges embriagadors d’aquesta vall, sense oblidar les persones que hi viuen, em fa pensar que potser així hauria de ser la resta de l’any. Però costa desfer-se d’allò que cada matí em poso i per la nit em trec abans de posar-me a somiar… ja va essent hora de canviar d’ulleres…

Xafogor. Et dutxes i al sortir ja sues, estas al sofà sense fer res i sues, estudies i sues, passeges pel carrer i sues, penses i sues… com pot ser que als turistes els agradi Barcelona? Viure al costat del Mediterrani fa que ens la sui tot.

Atur juvenil. La meitat dels joves estan a l’Atur… De què treballaràs quan acabis la carrera? Del mateix que la majoria de joves, d’aturat.

A l’Hospitalet. Ets font de la major contradicció que ronda pel meu cap, tan bon punt no et suporto com penso que durant dos anys fora del meu barri t’he enyorat. Malgrat fer vida en ell, el kilòmetre de distància es feia enorme… si hagués de ser immigrant hauria de marxar suficientment lluny per no pensar en tu, maleïda ciutat… maleït poble! I tot i això sempre continuaria sentint-me hospitalenc.

11 de Setembre. Disputes pintoresques que volen dirigir la voluntat d’un poble… així és Catalunya.

A Gran Bretanya. Amenaçar d’entrar a l’ambaixada d’un altre país hagués sigut dècades enrere un motiu per entrar en guerra… ja no sou un imperi senyors! I em trec el barret davant de l’Equador. No cal afegir res més.

Sequera. En temps de sequera a qualsevol escopinada se li diu pluja…

A qui jutja el altres. Ni sóc feliç ni trist, per tant bona noia que fa sis mesos que em coneixes i que no has estudiat res de psicologia, ni et plantegis en jutjar la meva forma de vida ni molt menys despreciar-la. Tal com diu Aristòtil: El prudent no aspira a la felicitat, sinó a l’absència de dolor. Ell també et fa pena que pensés així?

Sobre la Tolerància

Malgrat que pel títol pugueu creure que aquest post anirà sobre el racisme, he cregut convenient enfocar-lo cap a un altre tipus de tolerància.

Dins de la nostra societat hi ha un parell de valors en els quals se’ns educa a la majoria des de petits, valors que són fonamentals per a una vida plenament democràtica però que algunes persones se n’aprofiten per poder fer el que vulguin. M’estic referint a la convivència i la tolerància.

Encara que sembli mentira en nom de la tolerància hem d’aguantar dins dels nostres cercles socials situacions al límit, on la gent intenta posar-nos a prova per tal de veure fins a quin punt pot estirar la corda de la nostra paciència i bona fe. Fent que la nostra intenció de provar d’actuar dins dels valors del civisme caigui com un castell de cartes i que tot i ser elles qui actuen malament siguem nosaltres els que quedem en evidència. Som com adolescents que cerquen el punt al qual poden desafiar als seus progenitors.
Doncs jo ja me n’he cansat.

Estic fart de demanar disculpes a persones pel simple fet del “Ja saps com són!”, però que l’únic que intenten és destruir la convivència a partir de mentires i accions carents de bones intencions. Estic fart de sentir que m’he rebaixat al seu nivell i que per mostrar que s’és millor persona dins dels valors del civisme haig de deixar-los fer el que vulguin i recriminar-los a partir d’arguments que són incapaços d’escoltar. Cada cop que escolto la maleïda frase no puc deixar d’imaginar-me un judici on l’advocat d’un psicòpata es dirigeix a les famílies de les seves víctimes dient-la i que aquestes diguessin “Es clar, es clar… pobret…” (si això és una reducció a l’absurd, però ja sabeu com sóc…).

En fi, la tolerància és necessària en les societats per tal de mantenir el contracte social vigent i inalterable, però s’ha arribat a un punt on l’individualisme d’alguns personatges pot trencar-lo pel benefici propi. És com si pel propi interès s’hagués trobat un buit dins del civisme per tal de tractar-nos a la resta d’estúpids, demostrant que ens falta esperit crític davant d’algunes situacions.

El problema recau en el fet de no saber com actuar davant això, si fos un nen petit que reclama constantment l’atenció s’ignoraria durant un temps per tal de no entrar en el seu joc… però caldria fer-ho amb persones adultes? Potser si, sembla mentira però així tens un problema menys en el qual pensar i al final, davant la visió de no poder trobar límit perquè és inexistent aquestes persones decideixen sortir del teu cercle, cosa que s’agraeix.

Estan manipulant als adolescents!

Doncs si! Els nous fenómens mediàtics adolescents tenen darrera la preciosa mà de la nostra preuada esglèsia catòlica. Un per un van apareixen sota disfresses de modernitat per anar enviant un missatge manipulador als preadolescents i adolescents de la nostra societat. Es pot dir que la Disney i els ultra-católics han evolucionat les seves xarxes neteja-ments bastant bé.

Si temps enrere creixiem amb la imatge de l’amor idíl·lic i fantàstic a partir de les històries noi coneix noia i s’enamoren perdudament, ara toca fer propaganda dels valors cristians més rancis.

Després de Hannah Montana i els Jonas Brother’s, tots dos relacionats amb la música que un cop han esdevingut fenòmens de massa han escrit llibres on proclamen els valors de la castedat i la fe religiosa, tot i que per l’altra banda juguen constantment amb l’erotisme i el sex appeal. Una espasa de doble fil que pot portar a nens i nenes encara sense una raó desenvolupada a creure’s el que diuen els seus ídols sense pensar-s’ho gaire. Doncs després d’això, ha aparegut un nou fenómen: Crepusculo.

Aquesta sèrie de tres llibres amb l’aparentment inocent història d’una lluita entre homes llop i vampirs, no és més que una plataforma més per inculcar els seus valors. Parlem del fil conductor: Una noia va a viure a un poble, allà coneix a diversa gent, de les quals s’enamora bojament d’un noi que és vampir. Aquest vampir també s’enamora d’ella, però no és un vampir qualsevol, ell no menja sang humana, sinò animals. A partir d’aquí es veu com els nois intenten mantenir relacions, però no van més enllà d’abraçades i carícies, ja que sinò es desperta la bèstia assessina que el vampir porta a dins.

En poques paraules, si et deixes emportar pels desitjos carnals, els homes ens convertim en unes bèsties que necessitem saciar la nostra sed de sexe i si les dones es deixen captivar, acabaran sent com ells.

La mateixa autora dels llibres es reconeix com una conservadora cristiana i defensa la castedat fins al matrimoni. També diu que la finalitat del llibre és precisament aquesta, o sigui que no s’amaga gens ni mica, i que ho fa per fer adonar als adolescents que l’hedonisme imperant, ple de relacions carnals davant la trista mirada de Déu nostre senyor, s’ha d’acabar.

Sincerament, trobo que tots intenten manipular la ment de tothom, però moltes pel·lícules de caire més ateu i racional tendeixen a ser alternatives i es veuen a partir d’una edat poc manipulable. És un joc lleig fer-ho i a sobre tenir la barra d’acceptar-ho.

Derechos asertivos

Asertivo: Es aquel estilo de comunicación abierto a las opiniones ajenas, dándoles la misma importancia que a las propias. Parte del respeto hacia los demás y hacia uno mismo, planteando con seguridad y confianza lo que se quiere, aceptando que la postura de los demás no tiene por qué coincidir con la propia y evitando los conflictos de forma directa, abierta y honesta. (més informació a aquí)

1. Derecho a ser tratado con respeto y dignidad.
2. En ocasiones, derecho a ser el primero.
3. Derecho a equivocarse y a hacerse responsable de sus propios errores.
4. Derecho a tener sus propios valores, opiniones y creencias.
5. Derecho a tener sus propias necesidades y que éstas sean tan importantes como las de los demás.
6. Derecho a experimentar y a expresar los propios sentimientos y emociones, haciéndose responsable de ellos.
7. Derecho a cambiar de opinión, idea o línea de acción.
8. Derecho a protestar cuando se es tratado de una manera injusta.
9. Derecho a cambiar lo que no nos es satisfactorio.
10. Derecho a detenerse y pensar antes de actuar.
11. Derecho a pedir lo que se quiere.
12. Derecho a ser independiente.
13. Derecho a superarse, aun superando a los demás. (Castanyer: 1996:48)
14. Derecho a que se le reconozca un trabajo bien hecho.
15. Derecho a decidir qué hacer con el propio cuerpo, tiempo y propiedades.
16. Derecho a hacer menos de lo que humanamente se es capaz de hacer.
17. Derecho a ignorar los consejos de los demás.
18. Derecho a rechazar peticiones sin sentirse culpable o egoísta.
19. Derecho a estar solo aun cuando otras personas deseen nuestra compañía.
20. Derecho a no justificarse ante los demás.
21. Derecho a decidir si uno quiere o no responsabilizarse de los problemas de otros.
22. Derecho a no anticiparse a las necesidades y deseos de los demás.
23. Derecho a no estar pendiente de la buena voluntad de los demás.
24. Derecho a elegir entre responder o no hacerlo.
25. Derecho a sentir y expresar el dolor.
26. Derecho a hablar sobre un problema con la persona implicada y, en los casos límite en los que los derechos de cada uno no estén del todo claros, llegar a un compromiso viable.
27. Derecho a no comportarse de forma asertiva o socialmente hábil.
28. Derecho a vulnerar, de forma ocasional, algunos de los derechos personales.
29. Derecho a hacer cualquier cosa mientras no se violen los derechos de otra persona.
30. Derecho a tener derechos.
31. Derecho a renunciar o a hacer uso de estos derechos.

Bé, és una curiositat que em vaig trobar enun centre cultural i creia convenient mostrar-los i veure que en penseu. Per part meva, penso que alguns dels drets estarien dins del que es diria sentit comú. També crec que aquests drets poden ser una alternativa als drets humans liberals (i això últim no és una opinió, els drets humans són liberals) o mostren que es pot pensar diferent i crear nous camins i pactes socials.

L’Hedonisme egoísta

Porto un temps llarg intentant compendre la societat del meu voltant, cercant quines són les seves caréncies com a tal i per quines raons a vegades em sento completament distant del meu entorn tot i mantenir-hi un contacte directe i costant. Tota la reflexió pretenia ser una dura crítica a la hipocresía, però lentament et vas omplint de merda fins adonar-te que ella no és la culpable, sino la conseqüència de la postura moral i ètica que ha adoptat la major part de la gent: l’hedonisme egoísta.

Estem en una societat ultra-hedonista que es pensa que el fonament és Epicur, però la majoria pensa en Epicur com un pensador irracional i completament donat als plaers més cinétics… una visió massa llunyana al que ens explica Diogenes Laercio (<Vida de filosofos antiguos> llibre X>). Aquesta afirmació és una evidència empírica, només cal passejar-se per Barcelona un dia de cada dia per la nit o pels carrers de qualsevol altra ciutat divendres i dissabte per la nit. L’alcohol, el sexe i el menjar com uns porcs és per a molts la seva única meta a la vida. El motor de la societat esta basat en aixó i tots els mitjans ho saben i ho exploten sense parar. Algú sap quants bars hi ha a Bellvitge? Un parell o tres per cada bloc de pisos (o fitxa de dominó), aproximadament la distribució és bar, banc, fruiteria, bar, forn de pa, banc, bar. I si parlessim de Tallers o altres carrers de Barcelona els bars encara en són més. Això no és més que una mostra del que he afirmat al principi.

Egoista, aquest és l’adjectiu que més s’avé a l’hedonisme. Per què? En una societat tan individualista com la nostra el més evident és que tots intentem escombrar cap a casa. L’egoísme ens porta a arrossegar els nostres companys a on nosaltres volguem i fer un ús de la doxa per tal d’aconseguir el que desitjem per sobre de tot. Avui vull anar a tal lloc tan si vols com si no, sé que estaràs cansat perque portes tot el dia currant i jo dormint però, com que tinc una gran capacitat de persuasió i necessito que algú m’acompanyi per tenir una conversa superflua, et menjare el tarro tan com pugui per a que vinguis… però em comptes de dir-li així utilitzes l’hipocresia per aconseguir-ho. És egoista també en el sentit que acabes ajuntant-te amb aquells que creus que et donaran el que vols, o sigui que no es cerca mai el bé comú sinò el propi.

Malgrat que aquest discurs fa aigües per moltes bandes, és només el preàmbul d’un anàlisi més profund (sense necessitat d’adentrar-me en la historia del pensament) procuran millorar els fonaments d’aquesta afirmació i cercant exemples molt més clarificadors, sobretot amb la part del egoísme. Tot i això, penso que un dels factors que porta a la gent a no actuar en comunitat i pensar <<Mentre no em molestin m’és igual el que passi!>> sense cercar un bé comú terrenal és aquest hedonisme egoista radical.

Sinceritats

Per molt estrany que sembli, per poc que la gent no s’ho cregui, sóc incapaç de mentir. Ahir ho vaig comprovar en dos moments, tots dos em van aportar una certa desgràcia… un més que l’altre, per descomptat.

Vuit de la nit a la facultat de Filosofia, els passadissos buits i el fred de les parets grises feien l’espera d’en Joaquím cada cop més llarga. Volia parlar amb el seu professor d’ètica per saber en què havia fallat per enèssima vegada. Després de mitja hora (des)esperant el senyor més prepotent del departament de teorètica, aquest va arribar. La conversa va anar-se’n dirigint cap a on en Joaquim volia, tenia la falsa esperança que aprovaria ja que durant un breu instant semblava que les notes sumades donaven un aprovat alt. I aleshores la sinceritat el va traïr. Tu fas avaluació continua?- li pregunta el professor. No- va ser la seva resposta.

Cagada. Per coses de percentatges i sumes la seva avaluació continuada hagués sigut aprovat, però al fer avaluació única va haver-se de menjar l’autoodi que sentia en aquell moment i conformar-se en preguntar com poder aprovar d’una vegada, demanar quantes coses volia el professor que fes. Mitja hora més tard, el nostre protagonista estava en un bar alcoholitzant-se. La vida té dos dies.

Al matí següent es va trobar amb la seva parella, amb la qual portava ja uns quants mesos. Després d’abraçades, carícies varies, petons per tot arreu i un clau al llit d’ella; estirats l’un al costat de l’altre, en Joaquim va descobrir-se davant la Laia… sentia la necessitat de no mentir-la més, ja estava cansat de fingir que les seves bromes li agradaven, que l’encantava escoltar-la, que l’estimava. No. Amb una sinceritat que li feia tremolar la veu per por a la reacció va afrontar la realitat i li va dir:

-Ja no t’estimo Laia, tinc ganes d’estar amb altres dones, de viure la promiscuitat. Només et volia per poder recordar que era això del sexe. Et vaig demanar per sortir perque creia que acabaríem ràpid la relació, si ens passavem el dia barallant-nos!

– Ets un fill de puta. Fora de casa, i pobre de tu que em parlis… sort que estem en entorns prou distanciats per no veure’ns.

Ara, en Joaquim s’ha adonat de que ha sigut un gran error perdre-la. Però que poques coses pot fer per recuperar-la, ja que ella per fi s’ha adonat de que és un gran capullo, sincer, però capullo egoista.

La fonamentació de la ètica

Ahir vaig assistir a una classe on el professor, un catedratic que es vol presentar al rectorat, ens parlava d’aquest tema sense entrar en el que realment importa de la fonamentació. Quin discurs etic es el veritable o el que podem seguir?

S’em va explicar li tipic de sempre, que hi ha dos grans blocs de discursos, els racionalistes i els empiristes,i dins d’aquest diverses formes d’enfocar el fonament ètic. Però d’aquesta exposicio hi veig dos problemes: Com es pot construir un discurs ètic sobre un pilar que per molt fort que sigui pot ser destruit amb una bomba de rellotjeria? Exposar a classe la varietat de discursos ètics, no dona peu a la critica relativista? Una qüestió que no es pot situar enmig dels problemes es la de on queden filosofies que no siguin ni empiristes ni racionals, o es que nomes existeixen aquestes?

Ampliem la primera pregunta. El fonamentisme és un sistema que ha estat criticat per molts pensadors, des de l’escepticisme fins a Carnap. La debilitat d’aquest discurs recau en la petició de principis (un dels 5 tropos d’Agrippa) ja que arriba a un punt on has d’invocar a quelcom indemostrable per poder fonamentar la resta. Per molt irrefutable que sembla que sigui l’imperatiu categoric, aquest esta basat/defensat per una entitat metafisica que em d’acceptar, perque si no ens sembla absurd viure malament la nostra vida si no rebem cap premi en l’eternitat (veieu com el cristianisme va afectar el pensament de Kant). Carnap proposava desde la seva epistemologia el coherentisme, però dins de la ètica es complicat aplicar-ho.

La divagació següent és més obvia i esta més en contra del discurs del professor. Està bé que se’ns expliqui el màxim de coses possibles sobre les corrents i com estan estructurades discursivament, però no és lògic parlar-n’he alegrement sense posar en problemàtica la qüestió del discurs que és la fonamentació ètica. El primer problema és el fonamentista, però el que és molt clar és que hi ha una disparitat de discursos sobre una mateixa cosa que no podem decidir quina és la veritable o quina te més raó que l’altre. Començant per les dos corrents que ja es critiquen entre elles i despres les subcorrents que cada gran bloc filosofic té també es critiquen entre elles. Per exemple, Hume que se suposa que és empirista critica Descartes que es racionalista, però es que al pobre Descartes també va ser criticat per altres racionalistes com Spinoza. O sigui que sense anomenar-lo en el seu discurs, ni voler-ho, el professor estava incentivant el relativisme entre els seus alumnes.

Per acabar deixo una qüestió per reflexionar, qui pot dir quina corrent ètica és millor que una altra?

Potser la resposta mes clara i que ens sorgeix a tots és: Jo mateix. Però sota quines influencies ho afirmes?

valors i joventut

El cotxe recorria l’espanya blavera a 140 km/h direccio Granada quan de cop va sorgir un comentari d’un dels meus companys de cotxe:

– ¿Sabes que el otro dia un politico decia que los jovenes de hoy no tenemos valores?

Un silenci mes aviat de fascinacio va omplir l’automobil…

… Som amorals els joves?…

L’autobus em tornava cap a casa despres de més d’un setmana fora d’ella, molts dels ocupants havien canviat el lloc ja que els seients no estaven senyalitzats i et duien a la confussió. De sobte una senyora comença a cridar:

– A mi em van educar a casa millor que vosaltres, em van ensenyar que si tens un seient assignat t’has de seure en aquest seient! Sou uns maleducats! Els joves no teniu cap mena d’educació! (i varis comentaris més amb l’educació com a paraula central)

Les cares dels viatjants ho deien tot, estavem flipant…

… Som uns maleducats els joves?…

A la primera qüestió diria que no som amorals, mes q res pq no pots ser-ho, un amoral seria una pedra. Potser el carpe diem ens ha menjat el tarro i som una colla d’immorals que ens dirigim directes a un pou de plaers immesurables… o potser es que els valors dels politics van en contra direccio als dels joves… o potser és que els valors canvien per cada generació i que la nostra ha entrat en una espiral relativista on cadascú té valors, però difereixen dels de la resta i només trobes hom que pensi igual que tu.

A la segona qüestió només diré una cosa, si l’educació de la senyora li ha ensenyat a cridar dins un autobus de linia fent moure a quatre persones (i molestant la resta) quan no hi havia ningu sense seient, nomes per una pataleta… almenys els joves donem per entes que si tothom esta assegut i comode no hi ha perque exclamar-se, sobretot si tots hem pagat el mateix

En fi… tothom te ganes de criticar el jovent quan d’aqui un temps dependran de nosaltres i dels nostres calers.