Sobre les Efemèrides

Avui, 14 d’Abril de 2012, fa 4 anys que vaig començar amb el bloc, amb unes minses vistes i 211 entrades. Tot i que s’ha de comptar que vaig estar gairebé dos anys sense renovar. I com s’ha posat de moda celebrar efemèrides, aquest blog no serà menys.

76 anys de la proclamació de la II República espanyola, mirall de democràcia per la resta d’Europa, colpejada pels règims dictatorials de la URSS, Alemanya i Itàlia, i unes França i Gran Bretanya debilitades per factors econòmics i preocupades pel que pogués fer Hitler. Què ha quedat de tot allò? Res. Però aquesta no és la qüestió de l’entrada.

Efemèrides. Per què ens dediquem a celebrar coses del nostre passat? És normal fer un petit recordatori del nostre passat, però potser és molt millor agafar aquests dies claus en el nostre calendari per fer una reflexió sobre com aquells fets ens poden mostrar com dirigir el nostre futur. L’Espanya republicana va ser una resposta a una situació concreta històrica, que pel que sembla torna a repetir-se: vagues generals, aldarulls, pobresa, repressió, retallades de les llibertats, creixement dels nacionalismes, radicalització… mon avi m’explicava l’altre dia que en Pla va fer unes cròniques dels mesos anteriors a la proclamació que malauradament s’assemblen massa al que passa avui en dia. Però hi ha masses diferències, i la principal és el maleït individualisme impulsat pel capitalisme.

Continuo barrejant temes… centrem-nos. Efemèrides…

No és absurd dedicar-nos a recordar quan el present ja és prou fotut?

És possible.

Vivim en una època que sembla haver perdut tota esperança i que dirigeix la mirada cap a enrere per tal de sentir-se un pèl més viva. Com si els temps passats haguessin sigut molt millors. La saturació d’informació ens permetria viure cada dia un moment històric, ja sigui a nivell local com a nivell global, ja sigui en clau obrera com en clau que es vulgui. Tot això és producte d’una mentalitat historicista que ens fa creure que temps enrere no hi havia problemes, cosa que no és certa. Tal com deia Hegel i, després, Marx, la Història és un enfrontament dialectal entre opressors que imposen la seva veritat i oprimits que no l’accepten. O sigui que sempre s’han donat moments en els quals hi havia persones molt perjudicades per unes altres… els ser humà és així d’estúpid.

En definitiva, el procés de canvi que estem vivint molt sutilment no passa en en mirar enrere amb pensaments d’enyorança, sinó de mirar enrere per aprendre. Cosa que no es fa.

Va de Finals.

Durant el segle XX s’han enunciat el final de la història, de la filosofia, de l’home, de l’art… com si fos una moda macabra dels pensadors postmoderns. El problema està que totes aquestes morts es poden resumir en una de sola: El de la Metafísica.

Explicar el final de la Metafísica Occidental és molt complicat en una entrada de blog, tot i així ho intentaré resumir el màxim de bé possible. Per fer-ho cal mirar molt enrere en la nostra història un segon. Tota la metafísica va començar amb el poema de Parmènides sobre el ser, a partir d’això es va iniciar la reflexió entorn el ser de les coses, l’ontologia, sobre quin és el seu principi i la naturalesa d’aquest principi. I el nostre estimadíssim Plató va ser el que va acabar de liar la troca amb la seva teoria de les idees, donant el cop d’efecte necessari per alimentar el pensament religiós amb fonament teòric-”racional”. Fins aquí el mini-resum de tota la història del pensament antic.

Per no avorrir amb un llarg recorregut sobre l’evolució del pensament que passa per Aristòtil, Plotino, Sant Tomàs, Descartes, Hume, Kant, Hegel… ens situarem al final del segle XIX amb Nietzsche. El pensador alemany va anunciar la mort de déu, aquest anunci el planteja al Zaratustra com un assassinat de la societat occidental necessari al haver-hi un canvi en la mentalitat a causa del progrés. És a dir, déu no ha mort de vell, sinó que som nosaltres els que hem vist que pensar en ell és quelcom caduc. Després d’això comença una llarga reflexió dins de la postmodernitat i el nihilisme, però un nihilisme destructiu on ja no existeix cap veritat absoluta, cap ideal, i per tan res a fer (la mort de la història, etc.), no. En aquest punt hi ha dos camins a escollir, tal com ens plantejava la deessa de Parmènides, refundar la Metafísica o aniquilar-la per crear un nou pensament adient amb el temps que vivim. I aqui apareix una figura dimonitzada per molts: Heidegger.

Heidegger va teoritzar el final de la metafísica com a apertura. Segons ell no es podia parlar del Ser des de la totalitat del món al ser impossible i aleshores va començar a reflexionar sobre l’ontologia del Ser des de la pròpia existència. Dins de la nostra existència hi ha una sola cosa evident: que som ser per a la mort. O sigui que som persones finites i per això el Ser també ho ha de ser. Què comporta tot això? Que hi ha un canvi de perspectiva on la Metafísica careix de sentit, per una banda, i que els valors que s’extreien d’ella ja no valen per una banda, i que només la Història és allò no finit, malgrat que cada època la interpreti segons li sembli.

Seguim avançant en el segle XX, l’hermenèutica i el post-estructuralisme agafarà el testimoni heideggerià per teoritzar partint de la Història. Derrida i Deleuze per una banda es dirigiran cap als clàssics per fer una relectura intentant fer parlar tot allò silenciat en els textos per segles de metafísica cristiana. L’hermenèutica dirigirà l’òptica cap a intentar donar a la societat alguna mena de fonament a l’ètica i la política postmoderna tenint en compte aquells valors que durant la Història s’han mantingut i reflexionant perquè no han patit gaire modificacions. Tot això sembla apuntar cap a Hegel i la seva visió de la Història, i no seria una mala intuïció.

Tota aquesta evolució que he resumit no és gratuïta, el final de la Metafísica és el final de la Filosofia com sempre ha sigut coneguda, cosa que teoritza actualment Gianni Vattimo agafant el relleu de tot el pensament continental del segle XX. A partir d’aquest punt el filòsof pot començar a crear, fer nihilisme constructiu on la veritat, malgrat a estar subjecte al moment en que ens trobem i per tant no pot ser possible una veritat 100% objectiva. I ni tan sols l’art (com deia Heidegger) o la ciència, el progrés és present, això vol dir que el que avui és cert en ciència, demà potser no ho és a causa d’aquest progrés. Però pot crear noves perspectives sense intentar superar la Metafísica, ja que això seria continuar amb el joc dialectal. Un exemple d’això seria advertir que les religions no tenen cap mena de sentit, però que hi ha valors com el respecte o la solidaritat que caldria marcar com a necessaris per a la societat malgrat semblar oblidats per l’individualisme alimentat pel capitalisme.

Tots aquests finals són el final dels ideals utòpics, de la mala lectura de Parmènides per part de Plató que tan de mal ha fet durant segles, de l’idealisme, per fer del nihilisme quelcom productiu tenint sempre present la finitud de la nostra existència i el que la Història ens pot encara ensenyar, una mirada cap a enrere per encarar el futur amb certa esperança de poder canviar encara alguna cosa.

Ha acabat la història?

Bé, després d’un breu o llarg perióde de pausa per exàmens de recuperació (aprofitant que amb la licenciatura encara seran possibles i em permeten perdre el final de l’estiu…) intentaré exposar la qüestió que més m’ha interessat. Prego als historiadors que provin de ser el màxim de benevolents amb mi, en cap moment m’estic carregant la seva feina…

<<No future>>

A partir d’aquesta afirmació en un principi nihilista i sense cap mena de rerefons podem arribar a respondre a la qüestió sense gaire por. Però abans millor exposar d’on surt la idea del final de la història i com al llarg del temps s’ha anat interpretant.

Tot sorgeix d’un tal Hegel, que creia que al trencar-se la relació dialectal dels events (on A és superat per B, com per exemple l’edat de pedre és superada per la de coure) s’assoliria el final de la història, ja que el progrés hauria arribat a últim terme i la humanitat assoliria per fi la perfecció (idea que ve donada per tota la metafísica grega i, sobretot, de Plató i Plotino). Per Hegel el final de la historia havia arribat amb l’entrada de Napoleó a Alemanya, ja que això significava l’arribada dels valors il·lustrats. Partint de la dialectica hegeliana Marx va idear el marxisme, on les relacions dialectals no eren tant de progrés si no més bé de lluita entre classes. Això ja ho sabem tots, com tambe sabem que per Marx el final de la història acabaria amb el marxisme, ja que no hi haurien classes i per tant ja no hi haurien lluites. Més tard va aparèixer un tal Kojève, pensador francés, que veia que el final de la història era el triomf de la revolució russa. Aquesta visió esta. evidentment, influenciada pel marxisme. D’altra banda hi ha Fukuyama. Aquest, pensador americà, va veure el final de la història en la caiguda del mur de Berlín el 1989. Per afirmar això es basava en el fet que s’establia un nou ordre mundial on ja no h havia la dialectica entre capitalisme i comunisme, sinò que el capitalisme havia triumfat arreu del món (exceptuant Cuba, China, Vietnam…).

Anem més enllà i situem-nos en l’actualitat. Parlem de l’ocàs del futur. Actualment no hi ha cap sensació de que les coses puguin canviar, mirem el futur i la major part de la societat es veu igual que ara, potser amb una casa més gran, fills i cotxe nou, però sense que hi hagi cap canvi radical en la seva existència. Hem perdut l’ideal revolucionari perque ja no veiem història possible, el futur ha mort en mans del capitalisme i l’apatia general de la societat. I si ha mort el futur, com podem afirmar l’existència de la història? No hi ha història en termes marxistes ni hegelians, ja que no hi ha moviment cap al progrés de la humanitat, sols hi ha progrés tecnològic i, apurant molt, científic… potser l’últim gran event històric va ser l’atac de l’11-s a EUA, però això tampoc sembla haver canviat les coses.

Tot segueix igual i som pocs els que tenim la falsa esperança de creure que algun dia passarà quelcom que canviarà la concepció del món. El lema punk dels ’80 ja deien que no hi havia futur, però aquesta afirmació actualment va molt més enllà, el <<no future>> significa també el final de la història com fins ara s’entenia. Ara la història futura no sembla tenir entrada en les nostres imaginacions més enllà de voler ser conegut i famós dins de l’historicisme.

Perquè és tan important la teoria de Darwin?

En resposta a Yop al comentari del post sobre Darwin i veient que molta gent consulta aquest blog pel només per aquella antiga entrada (serà per l’any Darwin?), intentaré respondre.

La teoria de l’evolució suposa un canvi en la cosmovisió de la Europa Occidental. Fins aleshores l’home havia estat creat per déu juntament amb totes les altres espècies i la historia natural havia estat sempre la mateixa (el creacionisme defensa això). Igual que la teoria de Giordano Bruno i Galileu sobre el moviment dels astres, amb la destrucció de la teoria geocèntrica i la crisi del pensament cristià on es creia que la terra era plana, envoltada d’esferes celestes i amb un déu omnipresent a l’exterior que es comunicava amb l’home mitjançant a Jesús i la biblia, amb l’evolucionisme es trencava la creeença de que la naturalesa era immutable, cosa que juntament amb el pensament cristià feia veure la naturalesa perfecte i dirigida cap a la humanitat.

Per tant la teoria de Darwin va topar, i encara topa, amb els dogmatismes de l’esglèsia, demostrant que la bíblia no és més que un mite, una mentida que s’ha imposat a la força a arreu del món.

Tot i aixó, s’ha de dir que la teoria de Darwin es fruit del pensament victoria de la època, en un altre àmbit cultural aquesta teoria no hagués sigut pensada així. M’explico, la època victoriana esta marcada pel contrast entre les classes obreres i els burgesos i nobles que vivien molt bé, o sigui que aquests últims són l’espècie més ben adaptada al medi industrial (aquí m’estic posant un fil de discussió on els meus comentaristes se’m menjaran…).

Per resumir: la teoria és important perque suposa un gran canvi en la visió de la història, la humanitat i la religió. No obstant, i dins del meu pensament, s’ha de tenir en compte que la demostració d’aquesta no significa que la realitat sigui necessàriament així i que no tot és gràcies a Darwin, els genis són productes del temps en que viuen i si no hagués sigut ell un altre hagués aparegut amb prou lògica com per veure certes evidències.

Què no és Nietzsche?

Per qui diu o afirma que Friedrich Nietzsche era nazi…

  1. Friedrich Nietzsche va morir el 1900, o sigui uns vint anys abans de l’inici del nacionalsocialisme.
  2. Te diversos textos on afirma una vegada i una altra que ell no es ni sera mai alemany, que ell es considera un noble polac.
  3. La seva germana va manipular els textos d’aquest, va extreure tot l’antisemitisme obviant l’anticristanisme, encara que F. Nietzsche seria un anti tota religio… tot i que en un principi anava a estudiar teologia. És molt senzill escriure un text i fer-lo passar per un d’aquest pensador. Com a mostra d’aixo, es va publicar un text sobre el poder sota el nom de la seva figura quan ell no havia pensat fer-ho.
  4. El filosof del nazisme no és Nietzsche, és un alemany del qual no recordo el seu nom (es el q passa quan no escrius els apunts correctament)

Pels qui consideren que Nietzsche era nihilista…

  1. Es considera més aviat un pensador vitalista… en tota la seva obra recorda que la vida s’ha d’afirmar i no negar.
  2. La figura del lleo representa el nihilisme europeu d’aleshores, europa estava en crisis de valors culturals. Ell es considera un nen, un creador que te tota la vida per endavant… un creador mai sera un nihilista, seria una contradiccio.

què és l’escepticisme?

Fa molts anys, en plena crisi dels valors de la Grècia “clàssica”, va sorgir un seguit de pensaments enfocats plenament a la ètica i la moral, com ara l’estoïcisme, l’epicureisme, els cínics… Pirró de Elis va pensar llavors que la decadencia de la veritat era causada per la existencia dels dogmatics. Cada secta tenia el seu criteri propi de veritat, que curiosament es contradeia moltes vegades amb la resta. I aqui és on Pirró va començar a pensar… què és la veritat?

Basat en un principi bastant relativista, aquest pensador va iniciar el que per molts seria el cancer de la filosofia i per altres una corrent necessària per assolir la veritat: L’escepticisme.

Curiosament, els anys han anat passant i l’escepticisme sembla perdut, sense rumb, derruït… però això és causa de la pèrdua del valor de la filosofia en el món actual i del creixement de la idea que la ciencia és l’únic pensament i saber capaç de donar guanys econòmics… un cop més els diners han pogut més que la recerca de la veritat. I jo em pregunto, què és la veritat?
No es pot saber, cada fonament, cada creença, esta en mans del nostre saber. Com podem arribar a afirmar que tot el que tenim davant es cert? Som capaços de descriure tota la realitat? Realment sabem? La ignorància camina cada dia pels carrers, agafa el metro, esta al bar xerrant i bebent. Aquesta ignorància viu feliç, però viu també enganyada. Si a molts ens sembla absurd que la gent segueixi creient en el Déu cristià, perquè no ens sembla absurd creure en les matematiques? Tan l’un com les altres són
producte de la nostra ment, i per molt que se’m digui que les matemàtiques estan en la naturalesa… no serà que hem intentat demostrar que està quan potser no és així? El poder del llenguatge es molt gran, si tu agafes i mentalment crees una idea (un grafet és un algo que té quatre potes) i després et topes amb allò descrit (ostres un gat, una taula, una cadira, un gos… heus aquí uns quants grafets!), és que hem assolit una veritat? Si amagues un objecte entre uns arbustos i despres el trobes entre aquells arbustos, de què serveix enorgullir-se? Doncs el mateix amb els fonaments matemàtics.

La falsetat omple les ciutats d’aire contaminant, si no som capaços de ser sincers amb els nostres companys… com podem ser tan incrèduls per acceptar com a cert tot el que ens diuen? Això és ridicul.

per acabar:

Volem jugar amb tu, poder mirar els teus somriures, abraçar cada frase amb les orelles ben obertes, degustar els pensaments que ens infonts, que ens aclaren les realitats. Veritat, perduda en les paraules jeus pacient, esperes que la gent et trobi… però no! no podrà ser…

Ens hem deixat captivar per la falsetat.