De Campaments.

Després de deu anys exercint com a monitor en el temps del lleure, encara torno dels dotze dies de campaments i dins meu hi ha una certa sorpresa i una mínima alegria que al tornar a ser abraçat per la maleïda xafogor barcelonina s’esvaeix i es dissipa en records i pensaments. Sort en tinc de saber expressar per escrit el que passa fugaçment pel meu cap, o potser és una maledicció que em fa ser incapaç de dir el que sento i només escriure-ho…

Vet aquí una vegada una persona que un cop per setmana semblava tocar fons quan es llevava a les quatre de la tarda preguntant-se com podia haver arribat al llit, fent un gran exercici de memòria entre núvols etílics… Aleshores va rebre una trucada que no sabia molt bé si l’havia somiat o havia sigut realment, així que per assegurar-se’n va decidir anar a l’estació de la RENFE a l’Hospitalet del Llobregat un dilluns a les 8 del matí, hores que feia temps que no reconeixia com a hores correctes per estar despert. I allà va confirmar-se la sospita, un grup d’adolescents s’acumulava a les escales d’entrada al voltant de tres monitors més, ell es veia que era el quart, malgrat que encara no ho tenia del tot clar. Destí: un camp de treball a un hort d’Altafulla, a la desembocadura del Gaià.

Per la finestra del tren les costes del Garraf, amb les seves petites cales amagades recorrien la seva mirada mentre pensava com seria això d’anar de campaments. Les converses entre els joves omplien el vagó del tren, algunes completament superficials, d’altres prou interessants i alguna reflexió que a ell el va mig il·luminar… – Estamos de campamentos, así que todo lo que pasó en Hospi se queda ahí. ¡Fuera los malos rollos!- Doncs si, fora les preocupacions i deixa’t endur pel grup i l’alegria que és abandonar la rutina… va pensar. I dit i fet, ell va decidir que era molt millor obviar momentàniament el pessimisme i la tristesa per la vitalitat d’aquells 23 adolescents i fer dels dotze dies quelcom que per sempre més tots recordessin com a una experiència molt bona.

Un camp amb una petita estructura que gairebé no fa ombra als 35 graus que a les dotze del migdia hi ha, sembla ser el lloc on viurà aquells dies. Toca alçar del no-res un campament més o menys habitable mentre els nois i les noies planten les seves tendes. Als voltants càmpings i més càmpings on els seus habitants els miren estranyats.

Van passant els dies entre un camp de treball en un hort que no es trepitja gairebé res i tardes d’activitats que acaben a la platja, i ell es continua impregnant de l’energia positiva de tots els que l’envolten, gaudint dels jocs com si fos un infant més, al·lucinant de la tempesta nocturna embadalit per la força de la natura, rient d’algunes de les moltes tonteries que escolta o veu… riure, allò que creia haver oblidat… i així, poc a poc és com en aquesta persona que no es creia estar allà va començar a sentir dins seu una petita sensació estranya, no podia imaginar-se tornar, no ho volia per res del món! Veia a gent de pensaments i classes socials diferents treballar juntes, cohesionant-se sense por, ell podia actuar lliurement com mai ho havia fet, aquells campaments eren per ell com banyar-se al riu després d’un dia llarg i calorós, una frescor insuperable… i de tot allò sorgia una espurna, petita al principi com els grans de sorra que els responsables del camp de treball volien que en fessin una capa de deu centímetres, espurna d’esperança de creure que encara hi ha generacions per sota seu capaces de produir el canvi en la societat que tant anhelava.

I una de les darreres nits el seu cap ja no podia més, el dolor creixia sense parar al estar la ment completament desbordada de pensaments entre contradictoris i d’altres de por a tornar a la ciutat després de poder sentir dues setmanes de sobrietat absoluta… sobrietat que li ha mostrat que l’alegria no està en el fons d’una cervesa, sinó en gaudir de les relacions amb les altres persones. El seu cap era un torrent de reflexions que havien de ser transmeses d’alguna forma, i mentre una lluna ataronjada pujava el cel estrellat i el grup sencer es banyava sota aquell paisatge, ell pensava, cigarreta en mà, en tot lo bo que podia extreure d’aquella experiència…

Bellvitge es reflexa al vidre del tren recordant-los la tornada, dins seu les llàgrimes corren sense parar, però evita expressar-ho, no sap ben bé perquè… ja tot ha acabat fins a l’any vinent, potser, i tot el que ha pensat i sentit als campaments és possible que no retorni fins aleshores. Però una part d’ell sap que l’estiu que se’l presenta pot fer de la seva vida un possible canvi cap a millor… deixar d’una vegada de menysvalorar-se i mostrar-se a la resta tal com ho ha fet aquells dies, si pot estimar i fer-se estimar per aquells joves, també ho pot amb la resta de la humanitat, pensa.

I aprofita en el seu últim sospir d’enyorança pel que encara no ha acabat, quan el tren ja arriba a l’andana de l’Hospitalet, frenant els darrers metres d’alegria, per pensar en la pobre Carlota i el que per culpa seva els adolescents li deurien fer passar demanant el seu telèfon 22 joves alhora…

El Sofà

– No té perquè tenir tot un sentit.- Va dir una persona, un dia, en un lloc…

Hi havia una vegada un sofà al costat d’un contenidor d’envasos, tot sol, vell, trencat i trist. Temps enrere havia sigut el millor sofà del món, la joia de la botiga de mobles, en aquell passat mai s’hagués pensat que acabaria d’aquella manera, buit d’esplendor, decadent, sense cap motiu per continuar vivint. Va ser aleshores, quan tota espurna d’esperança havia desaparegut, quan una jove parella es va plantar davant seu. Necessitaven un sofà on seure, fos com fos, i no tenien prous diners per permetre’s ni tan sols comprar un de vuitena mà.

Ella es deia Àgata, era de mitjana estatura, d’ulls marrons i grans, amb un cabell curt i negre, llavis carnosos i petits, nas allargat, prima i amb unes cames llargues. Ell es deia Cesc, era un noi alt i pàl·lid, amb una mica de sobrepès, braços llargs i forts, lleugerament camacurt i una barba rossa i arrissada.

Amb un intercanvi de paraules no dites van seure satisfets en el sofà. Era molt còmode, van pensar els dos alhora, i sense dir-se cap paraula es van aixecar i palplantats davant el sofà, van començar a pensar en com es mourien fins al lloc on el volien.

–  Podríeu agafar-me un per cada banda.

–  Si, però no és gaire original.

–  I si l’arrosseguem, Àgata?

–  Seria una bona idea, però aleshores se’m trencarien les potes.

–  No m’havia planteja això. Tens tota la raó, sofà.

–  Cesc, pensa una mica home!

–  Ja ho sé!- va exclamar l’Àgata.- Ens tornem a seure i pensem en el lloc on volem que vagi.

–  Potser ens teletransportem fins allà!

–  És una bona idea.

I dit i fet, la parella es va pujar al sofà, l’Àgata a l’esquerra i el Cesc al seu costat agafat ben fort a ella com si anessin en motocicleta. Els dos van pensar únicament en la plaça on volien seure, però ho van fer tan intensament que el sofà es va trencar en vàries peces. Entre els crits de dolor del sofà, la parella intentava ajuntar les peces, però no sabien com fer-ho i els xiscles cada cop més forts no ajudaven massa. El Cesc va induir al coma el sofà per tal de poder pensar millor. L’Àgata va treure una bossa d’esport gegant de la butxaca i van posar totes les parts del sofà a dins. Després el van portar a la plaça i amb l’ajuda d’una parella d’avis encantadors, el van muntar.

El sofà estava radiant d’alegria, no només l’havien arreglat a la perfecció, sinó que també l’havien restaurat, recuperant la seva esplendor original. De sobte, el sofà, va reconèixer a la parella d’avis encantadors, eren els seus pares!

L’Àgata i el Cesc es van donar de la mà i van desaparèixer per l’horitzó del mar pujats en un vaixell de paper.

Reflexions Menorquines

Durant 15 dies aproximadament he estat a Menorca envoltat d’adolescents d’entre 13 i 15 anys donant voltes per l’illa en bicicleta. Són moltes les experiències i reflexions que han anat sorgint per les nits, l’únic moment de descans pels monitors on el silenci de les estrelles estroncat per uns gats barallant-se oferien el marc perfecte per pensar… L’únic dolent és que la Moleskine la tinc en una altra banda i mai me’n recordo d’agafar-la.

Un punt de llum, com si d’una estrella caiguda es tractés, solca el negre mar allunyant-se de mi, l’únic referent que separa cel i aigua en una fosca nit fuig a un destí desconegut, tal com si de la metàfora de tot el que deixo a la ciutat es tractés. Ja no hi ha marxa enrere, i no és quelcom negatiu. A cop de vent les preocupacions de la gran ciutat fugen de mi, regenerant el meu pensament, les meves tonteries, alimentant-me de noves idees i fent reaparèixer l’esperit d’observació durant mesos ocults… 8 hores de vaixell fan renéixer de la pols contaminada de Barcelona el meu esperit alimentat pel Mediterrani.

És curiós com les relacion socials es poden analitzar en un simple grup heterogeni de trenta una persones. És curiós veure en nois i noies encara en edat de créixer com l’ésser humà es pot autosuperar amb esforç. És curiós veure com el grup es cohesiona en menys d’un dia i quan el cansament emergeix pot trencar-lo en un puzle de mil peces. És curiós com els sentiments com la por o l’alegria s’encomanen com la grip en un tres i no res. És curiós com els records d’experiències passades poden sorgir del no-res, obrint un torrent de sensacions que et poden mostrar-te tal com ets. És curiós com d’un segon a l’altre es pot passar de la tranquil·litat a la desesperació. És curiós que quan una roda punxa, de sobte totes les bicicletes tenen problemes. És curiosa la capacitat d’aprenentatge que tenim. És curiós com les hormones poden retornar-te la bogeria i l’alegria per viure…

Maó se’n va lentament de les nostres mirades i comença una agonia de vuit hores, agonia on tots sabem el que ens espera al arribar: problemes i més problemes. Notícies massa dolentes, indignació, lloguers, fum de cotxes, feina, el grup de nou separat… persones amb qui has conviscut milers de coses i que et giraran la cara pel carrer… passar de la llibertat de ser tal com vols a l’opressió d’aparentar constantment, on el joc de les màscares torna només trepitjar el port. Tots som actors i actrius, però som pocs els que ho reconeixem. O potser és a la inversa?

Després de cinc dies a L’Hospitalet he recuperat el pessimisme cap a tot… aquest lloc m’atrapa. Ni una llàgrima va ser vessada en el meu interior durant aquells dies ja en el record, s’havia de gaudir al màxim de cada cala, de cada kilòmetre de pujada i baixada, de cada activitat amb unes persones capaces de sorprendre’t en qualsevol instant. Instants… insolacions sense aigua, relleus que m’omplen d’alegria, camins equivocats, Menorca no és plana nois!, tempestes de sorra sense desert, converses profundes en la superfície de la vida, motivació que ens supera als monitors, música i més música, hola bon dia són les 6 del matí i hem d’anar al port, cales sense sorra, zombis que corren, aigua dolça barrejant-se amb salada, somriures i rialles… infants grans que gaudeixen com mai en un entorn acollidor.

Hostil ciutat!

Quelcom cau del meu ull tot xocant al dur i brut terra del carrer. He estat feliç, ho reconec, com potser feia temps que no ho estava, massa creuran alguns. Però ara toca reafirmar-se en la prudència aristotèlica… no cercar la felicitat sinó l’absència de dolor. Tot comença i s’acaba, i no entenc com sabent-ho encara m’afecta tant allò bo que s’acaba… suposo que no sóc tant fred com aparento.

És curiós que sigui escrivint quan em sorgeixen tots els sentiments…

L’Heura i el Roure

D’alt d’un turó situat al mig d’una plana, hi vivia un roure solitari que s’alçava com un vigilant imponent, envoltat per quatre herbes mal comptades. El trist roure comptava el pas del temps tot veient els núvols passar per damunt seu i els arbres de la plana jugar amb la brisa movent alegrement les fulles com si fossin papallones i les branques com si d’una sensual dansa es tractés.

El roure sospirava anhels, l’anhel de poder moure’s d’allà i baixar, anhel de tenir algú amb qui poder compartir les vistes privilegiades, amb qui sentir-se més viu que les minses pessigolles que les formigues li feien.

I vet aquí que un bon dia de primavera una planta nova s’aproximava cap a ell. El roure somreia ansiós de veure de què es tractava, de qui sorgiria d’entre les quatre herbes. Suaument va començar a enfilar-se per les seves arrels una heura. Ella va preguntar-li amb veu sensual si volia una abraçada, el roure va acceptar encantat feliç d’estar acompanyat per primer cop des de feia anys. L’heura es va enfilar, acariciant el dur tronc del roure disposada a abraçar-lo.

Al cap d’uns mesos l’heura ja havia envoltat tot el roure en una abraçada mortal. Enmig de l’agonia, el roure vivia un torrent de sentiments oposats, no podia creure’s que l’amor d’aquella heura fos la seva mort i alhora no se’n volia desprendre, més aviat no li era possible, preferia morir ofegat però acompanyat que tornar a veure passar el temps solitàriament.

D’alt d’un turó situat al mig d’una plana hi ha les restes d’un roure sota l’asfixiant abraçada d’una heura solitària. Tal com ha passat amb l’heura i el roure, l’abraçada asfixiant de l’amor pot arribar a debilitar a les persones més fortes.

I Sis. (Primera Part)

Primera part d’un relat que vaig presentar a un concurs i que malaudarament no ha sigut seleccionat.

Una llàgrima acariciava la seva galta mentre tancava els ulls ben fort per tal de no veure el que escoltava, unes passes que marxaven per sempre més entre la remor dels cotxes i el pols de la ciutat, el que olorava, la soledat de nou barrejada amb orins de gat i la humitat marítima que et glaça tot el cos. Dins seu es repetia una vegada rere l’altra el desig de ser cec per tal de no deixar-se endur per enèsim cop per la imatge. Lentament va obrir els seus ulls per descobrir que els desitjos gairebé mai es compleixen. Per alguna cosa se’ls diuen desitjos, va murmurar amb un trist somriure desencantat.

Arrossegant el seu desànim dubtava cap a on anar, sobre què fer. Embriagar-se? Tornar al seu pis? Trucar a algun amic? Marxar ben lluny?

Mentrestant el Sol començava a alçar-se il·luminant les parets dels edificis degradats del seu barri. Ell va alçar la mirada del terra, va aturar-se bocabadat copsant aquella imatge com mai ho havia fet abans. La bellesa sorgia d’aquella imatge on l’horrible marró de les façanes era banyat per la força de la llum matinal, aportant al carrer el record d’un passat gloriós i, alhora remot, d’aquella època plena de dignitat. Ara sols hi ha decadència, va pensar tot iniciant de nou les seves cavil·lacions sense pausa. Turmentat, passejava.

De vorera a vorera notava la duresa del terra als seus peus, com si la sola fos fina com un bri d’herba. Deambulava lliurement, deixant que el seu cos marqués la seva destinació per fer callar les preguntes que el tenien ja martiritzat. De sobte, s’aturà. Un portal mig obert, crits, cops, soroll de vidres que es trenquen. Silenci. La seva respiració es disparà denotant un cert nerviosisme. El temor pel que pot haver passat el fa sentir viu per un segon. Compta fins a sis.

Un suau filet de Sol es colava per la persiana, una calor agradable la convidava a llevar-se del llit i al mateix temps a quedar-s’hi una estoneta més. El tren de les deu va fer trontollar lleugerament el seu petit pis, era l’hora. Un cop aixecada feia el seu exercici mental del matí: intentar recordar els somnis sense gaire sort, l’exercici visual del matí: observar l’habitació per reproduir els moviments que va fer abans d’anar a dormir… cerveses damunt de l’escriptori, el telèfon mòbil tirat per terra, llençols escampats entre la roba i l’ordinador encès. Ahir deuria ser una gran nit malgrat anar a dormir per enèsima vegada sola, va pensar. Va esbossar un somriure i es va dirigir cap al lavabo. Amb la tranquil·litat que la solia descriure va preparar-se un cafè, va fer el llit i va mirar el correu electrònic tot fent-se una cigarreta. Ja estava preparada per afrontar un nou dia.

Guitarra en mà, va sortir de casa cap a la feina a pas ferm. Tot recorrent el camí diari quasi sense pensar-hi, observava animada les persones, contenta de veure la gent anònima passejant, xerrant asseguda al banc del parc o comprant el pa. Les olors de la fleca es barrejaven amb els de la floristeria donant a la rutina un toc embriagador que li feia apreciar encara més el lloc on viu i la seva vida en general. Ja estava davant del bloc on donava les classes, gairebé sense adonar-se’n ja havia arribat.

Hores més tard descendia per les escales tota cofoia, ja que li havien fet un regal encara per desembolicar. Saltava els esglaons d’un en un, de dos en dos, de tres en tres, de quatre en quatre, de cinc en cinc… Una porta s’obrí a l’entresòl provocant-li un moviment brusc que juntament amb la velocitat del descens, la guitarra i el regal, va fer que es desequilibrés. Cops, crits i un gerro de vidre que es trenca al colpejar contra el terra del replà.

La societat de l’apatia parla

La situació passa en un bar bastant concorregut d’una zona comercial de qualsevol ciutat dormitori de la perifèria barcelonina. Les persones entren i surten sense parar, les converses es multipliquen a l’interior, però en aparença cap sembla ser interessant, alguns riuen de les anècdotes del fantasma del grup, altres es miren encantats d’haver-se conegut, una parella es discuteix el màxim de dissimulat possible. El cambrer mira des de darrere la barra, intentant captar alguna cosa de la qual poder aprendre, discutir o almenys reflexionar.

De sobte escolta quelcom al fons de la sala, com un xiuxiueig de desencant amb tot, de pessimisme, de poques ganes de viure…

– Què faig amb la meva vida? Què puc fer per estar contenta?

El cambrer segueix cercant, però encara no troba d’on prové tal desesperació.

– Tranquil·la dona, ja veuràs com segur que hi ha alguna cosa que t’interessa, que et porta a crear-te una satisfacció. No tens cap projecte pel futur?

– Projectes? Per què? Si segur que seguiria igual… no te n’adones? Tot sembla estar fet, res es pot canviar…

És la parella que discutia? No, no ho sembla pas. Necessito animar a aquesta noia, però primer l’haig de trobar.

– Com que no? A veure exposa això.

– Com explicar-ho… mira Joan, és ben senzill, tot segueix igual per què l’únic progrés és el de la tecnologia. Què està fent la ciència? Treballar a càrrec del capitalisme, i el capitalisme l’únic que vol és consagrar-se en el poder. No hi ha manera d’intentar ser creatiu per què qualsevol cosa que pensi i vulgui dur a terme ja està feta.

– Vist així sembla lògic, però saps perfectament que t’estàs autoenganyant, Carla. La creativitat és del tot factible i tot el que tens és una sensació passatgera. Després de beure una mica ja veuràs com ho veus tot d’un altre color. A més aquest discurs sobre la ciència saps que és un pèl típic. La ciència treballa pel progrés i…

– I què és el progrés en la nostra societat si no allò que dóna beneficis?

El cambrer ja ha trobat a la parella, però ara es veu incapaç de poder animar-la. Té raó, pensa, què més es pot fer si no és sobreviure?, pregunta a la Carla.

– Veus Joan! Ell si que m’entén… tan els meus projectes com els teus són sempre a curta durada, què pretens fer? Una revolució?- diu entre rialles.- Au! Vés a pagar que almenys ja m’has fet riure…

Mentre en Joan i la Carla marxen del bar arriba un grup de joves bastant embriagats que demanen una ronda de cerveses. Sota la mirada del cambrer semblen nois tranquils amb ganes de continuar la xerrera amb l’alcohol com a mitjà que els permeti discutir amb aparent profunditat.

– Heu sentit el que deia el noi que tot just ara sortia per la porta?

– No… estava mirant la tia del costat.

– Si, quin cos eh!!

– Jo si que ho he sentit, Ramón, deia no sé què d’una revolució

– Revolució?? Jajaja!

– No sé que et fa tanta gràcia Josep.

– Res, que em sembla mentida que encara hi hagi gent que pensi en intentar canviar les coses… però si estem la mar de bé. Oi que si Biel!

– I tant! Quina mania en creure que les coses no funcionen.

– A veure nois, vosaltres no esteu a punt de quedar-vos al carrer?

– Si Aleix, però què hi farem, és el que toca per la crisi, però ja veuràs com d’aquí poc tot canvia. M’ho ha dit el meu sindicalista.

– A més, mentre jo pugui seguir fent la meva cervesa i ningú em molesti.

– Vist així.

– No nois! No pot ser que sigueu incapaços de moure la vostra vista més enllà!

– Va, Ramón! Si està ben clar! Si jo consumeixo, aquest bar seguirà treien beneficis, amb aquests beneficis l’amo comprarà objectes, i un d’aquest objectes que compri potser és la canonada d’estany amb doble tancament i hornament de papallones liles  que es fabrica on treballem. I així ens quedem amb feina segur. El consum ens aporta beneficis. La revolució, el canvi, només ens pot perjudicar.

– El Josep té raó… va fem una altra ronda de cerveses!

– Vist així… Veu veure el partit de la selecció?

– Oh si! Quin gol va fer en…

I d’aquesta manera tan contundent finalitza una conversa interessant. La parella que discutia feia estona sembla haver-se reconciliat i es disposen a pagar, demanen el compte. Quan els arriba, l’home es sorprèn.

– Un euro i mig pel cafè? Però quin robatori!

– Tranquil Pau, és només un cafè… tampoc n’hi ha per tant!

– Tu saps el que costa fer-lo? Tu saps els beneficis que es treuen per cada un?

– No, ni m’interessa.

– Un cafè és tres quartes parts aigua i una quarta cafè. Així doncs al bar els costa un 15 cèntims cada tassa, això si tirem molt cap a dalt. Per tant en aquest bar es treuen un euro trenta-cinc cèntims de benefici net. Si ho multipliques per una mitjana de dues-centes tasses, en total cada dia s’embutxaquen uns 270 euros nets,  a la setmana 1890 euros i al mes 7560. Colla de lladres!

– I què faràs? Manifestar-te? Si no serveix per a res! Va, paga ja, pesat!

– Com sempre… a pagar, com si ho ignorés… doncs no vindré més a aquí! A partir d’ara els cafès me’ls faré a casa.

– Ja vindré amb algú altre. Ets un avorrit!

– No hi tornis Joana, no hi tornis…

Autoreflexió al tren II

A vegades, no es sap ben bé el perquè, et pares, atures el teu entorn, per pensar, fer una mirada al teu passat més proper de forma reflexiva, i te n’adones que has canviat, que ja no et veus igual que feia mesos enrere, com si fos un ser estrany, i allò que t’envolta, el que fas, coneixes, també.

Aleshores comences a cercar les petites variacions que s’han produït, les causes del present efímer, les conseqüències dels diversos events del passat. Com és que de cop i volta, aquí al tren, entre parada i parada, noto tot això i no abans? De cop i volta sorgeix la pregunta que feia estona rondava pel teu cap, però el silenci és absolut.

Perquè m’he fet gran, respons minuts més tard mig preguntant-ho…

De tan en tan, la decepció et fa una visita sorpresa per a que retornis a la realitat més crua. T’agafa dels braços i et crida amb ràbia que tots els projectes que tenies a la post-adolescència eren absurds, estúpids, infantils, que mai arribaràs enlloc per molt que ho intentis, que per molt que ho intentis sempre acabes observant al·lucinat que hi ha massa gent bona en tots els camps als que pretens créixer, que l’únic camí és el nihilisme absolut i tornar a desaparèixer per seguir com un ser rutinari més en la societat.

No! No! I mil cops No!

Per moltes visites que em faci la decepció sé una cosa que ella sempre oblida, que mai té en suficient compte. La vida, la realitat, les experiències, no penso passa per tot això com un fantasma més, com un somnolent manipulable, sinó que penso jugar amb elles tan com em sigui possible, portant el llenguatge al límit de l’absurd, relatant imatges, situacions impossibles, inventant, creant sense parar, noves mirades sobre la societat que l’ompli d’un color més ampli que el gris.

És el moment, és l’hora de la veritable revolució de la nostra generació, la revolució del color? No ho sé, però per si de cas, jo dic:

Prou apatisme, prou pors al que el progrés ens dóna, prou pronunciar-se negativament a allò que és evident! Som vius i per molt que ho haguem oblidat, encara podem recuperar-ho! Movem-nos ja cony!

Fragmentos

Tras pasar las puertas de la justícia,

la que esta perdida en mares de de leyes que no encuentran el bien,

iba andando acompañado por las musas del arte,

la inspiración y la imaginación.

_________________________

De golpe,

una encrucijada y una diosa en medio,

somriente.

_________________________

Tiempo atrás ya guié al pensador hacia el camino de la verdad y del Ser.

Mas hoy toca otra elección,

hoy toca dejar la metafísica para más adelante.

Has llegado aquí dudando de la vida y en un momento dado, toca decidir.

No te diré <<escoge estes sendero>>

porque la vida es conocer,

vayas por donde vayas.

_________________________

¿La razón o la locura?

Hasta ahora has andado en un punto medio, pero toca decidir

y por eso has llegado ante mi.

_________________________

Ningún camino es defintivo, todo gira,

se une y se separa, sin cesar.

_________________________

Vivir i conocer es lo mismo, aunque te decidas por la locura.

_________________________

La razón te enseñará el bien universal,

pero seras desgraciado

al entender que nadie te entendera.

_________________________

La locura te llevará hacia lugares imprevistos,

llenos de movimiento de colores desconocidos,

la creación sera tu compañera,

aunque es posible que nadie te entienda.

_________________________

Sea cual sea tu elección, seras incomprendido.

Te toca escoger…

(El dia que wordpress faci un format que permeti escriure poesia tot quedara millor, mentrestant un fa el que pot i la seva paciencia li permet.)

Aprofitant que ara puc…

Eleccions europees:

Ja sé que vaig tard, però vaig votar nul. Al final no volia votar el partit contra els fumadors pq no crec en la democracia que tenim i per tant no vull que el meu vot es quedi comptabilitzat ni se’m valori com a un indecis.

El que ens hauria de fer reflexionar és pq europa s’ha tornat més conservadora…

___________________________________________

Text estrany producte d’empalmar:

Rius de desesperació són el corrent el corrent que evoca cap als llacs plens de somnolència embriagada d’un alcohol que crea paraïsos artificials d’amistats hipòcrites plenes de manies i somriures falsos formats entre nits de converses estraviades pel bosc de colors al·lucinants on els arbres brillen com si tinguessin llum pròpia demanant a crits que d’una vegada per totes el Sol es fongui per deixar entrar la nit d’excessos anònims.

___________________________________________

El Flaneur:

Paso tras paso siento la dura ciudad bajo mis pies, pero no siento dolor ni sufrimiento, más bien una sensación de unión a la gran dama gris, como si de los tobillos hacia abajo fuéra asfalto. La mirada recorre de nuevo las calles, buscando novedades en el paisaje immóvil, inanimado, siempre igual, siempre distinto. Las luces del dia forman sombras e iluminaciones, canviando el color y las formas de las fachadas que ganan belleza cuando las aprecias como si fueran la primera vez que las ves. Quebrando la rutina aparece un nuevo sonido en mi oreja, el pulso de la ciudad inunda mi mente de colores perdidos y miles de olores recobran vitalidad, perfumes insospechables que rompen el tedio de lo cuotidiano.

<Y junto con todo eso se alza una brisa de libertad que acaricia mi cuerpo llenandome de ganas de continuar el andar.>

Tras horas incontadas vuelvo a mi hogar, falsa prisión individualista, y observo la gran dama gris cerrar sus puertas para dejar a nuestras almas raptadas en su sotano de infelizidad.

(relat paranoic en 4 capitols)

MALALTS

CAPITOL 1:  Qui és la Joana?

Els dies continuaren a l’hospital on havia succeït l’encontre entre el Zeni i la Raya. Aquella no era la única història que havia passat dins d’aquell edifici. Cada dia es transformava en un llibre ple de relats, on cada un del centenar llarg de pacients tenia una vida que explicar, una vida que en alguns s’acabaria en breus instants. Les habitacions, amb aquell perfum característic que desprenen, una barreja entre malaltia, desesperació, alegria, netedat, soledat, nits de vetlla a l’espera d’una important operació, plors per la pèrdua del ser estimat, silencis de compassió i rialles de nens que no arribaran a la pubertat, esperaven amb ansietat un nou inquilí que els donés una mica de sentit a la seva existència. La sala d’espera sempre bullia de moviment, allà els nervis eren quasi palpables; depenen del pis on es trobés aquest espai, era un nerviosisme positiu o negatiu. Les cares entrecreuades de mirades al terra era la millor descripció dels ascensors i escales, potser és el lloc on menys es té ganes de xerrar amb un desconegut o potser no… depenent del grau de soledat del malalt. Pel pati exterior corria l’aire, essent el lloc més lliure del recinte, on metges i familiars fumen tot passejant, seguint els passos de la Raya i en Zeni al marxar agafats de la mà. Un petit oasi enmig de la gran ciutat, sols sortir dels murs el soroll dels cotxes i el seu fum retornen al tedi de lo quotidià a aquells que durant uns mesos s’estaven curant envoltats de tranquil•litat.

Mentre estirada, sense poder moure’s ni parlar ni mirar, vegetal durant anys, la Joana esperava la seva fi. Ella, gràcies a una màquina viu, però ningú la visita, ningú li envia flors, ningú s’interessa per com està. De fet és una desconeguda. Era la malalta 1015-0114-01. Però farts d’anomenar-la amb un nombre i per fer del tracte amb la seva pacient més humà, els metges van decidir posar-li un nom, Joana. Es diu que va arribar l’any 2000, pel que expliquen les llegendes de l’hospital va arribar la nit de cap d’any amb una sobredosi de substàncies psicoactives que li van fregir el cervell. Uns pensen que va provar de suïcidar-se davant l’entrada del nou mil•leni induïda per una secta, d’altres que va ser el final d’una nit plena d’excessos amb alcohol, cocaïna i èxtasis. Fos el que fos, la Joana segueix allà, estirada, ocupant una habitació a l’espera de que algú la visiti o li doni el final d’una vida inútil sense cap mena de futur a la vista. Per les parets ressona la felicitat que prové de l’habitació de sota la Joana, allà el caliu es contraposa a la fredor del cos de la noia.

Una operació a vida o mort, un final llarg o curt per al senyor Antonio, que durant anys ha treballat molt dur per tirar endavant la seva família des de que va arribar d’Andalusia als anys seixanta. Per desgràcia tindrà temps per veure créixer els seus néts i fer de cangur dia rere dia, ja que els seus fills l’utilitzaran com a tal. Ara somriu, content de que tot hagi sortit bé, però alhora pensa en el que pot passar en el futur. Crits, plors, discussions… retornar a aquella època en que ell es feia càrrec de la educació dels seus tres fills que ara el miren somrients i l’abracen sense parar, com si aquell incident els hagués fet veure com era d’important el seu pare i com l’haguessin trobat a faltar. La joia de la família de l’Antonio s’expandeix cada cop més per l’hospital, alterant la tranquil•litat en la que intenten mantenir als pacients de la planta de psiquiatria.

– Si us plau mantingueu el silenci, que alguns pacients s’estan posant tensos.- Digué un dels metges

– Només em falten 39 caràcters!! 39!!- cridava l’Aitana pel passadís mentre uns metges la perseguien desesperats.