Va de Finals.

Durant el segle XX s’han enunciat el final de la història, de la filosofia, de l’home, de l’art… com si fos una moda macabra dels pensadors postmoderns. El problema està que totes aquestes morts es poden resumir en una de sola: El de la Metafísica.

Explicar el final de la Metafísica Occidental és molt complicat en una entrada de blog, tot i així ho intentaré resumir el màxim de bé possible. Per fer-ho cal mirar molt enrere en la nostra història un segon. Tota la metafísica va començar amb el poema de Parmènides sobre el ser, a partir d’això es va iniciar la reflexió entorn el ser de les coses, l’ontologia, sobre quin és el seu principi i la naturalesa d’aquest principi. I el nostre estimadíssim Plató va ser el que va acabar de liar la troca amb la seva teoria de les idees, donant el cop d’efecte necessari per alimentar el pensament religiós amb fonament teòric-”racional”. Fins aquí el mini-resum de tota la història del pensament antic.

Per no avorrir amb un llarg recorregut sobre l’evolució del pensament que passa per Aristòtil, Plotino, Sant Tomàs, Descartes, Hume, Kant, Hegel… ens situarem al final del segle XIX amb Nietzsche. El pensador alemany va anunciar la mort de déu, aquest anunci el planteja al Zaratustra com un assassinat de la societat occidental necessari al haver-hi un canvi en la mentalitat a causa del progrés. És a dir, déu no ha mort de vell, sinó que som nosaltres els que hem vist que pensar en ell és quelcom caduc. Després d’això comença una llarga reflexió dins de la postmodernitat i el nihilisme, però un nihilisme destructiu on ja no existeix cap veritat absoluta, cap ideal, i per tan res a fer (la mort de la història, etc.), no. En aquest punt hi ha dos camins a escollir, tal com ens plantejava la deessa de Parmènides, refundar la Metafísica o aniquilar-la per crear un nou pensament adient amb el temps que vivim. I aqui apareix una figura dimonitzada per molts: Heidegger.

Heidegger va teoritzar el final de la metafísica com a apertura. Segons ell no es podia parlar del Ser des de la totalitat del món al ser impossible i aleshores va començar a reflexionar sobre l’ontologia del Ser des de la pròpia existència. Dins de la nostra existència hi ha una sola cosa evident: que som ser per a la mort. O sigui que som persones finites i per això el Ser també ho ha de ser. Què comporta tot això? Que hi ha un canvi de perspectiva on la Metafísica careix de sentit, per una banda, i que els valors que s’extreien d’ella ja no valen per una banda, i que només la Història és allò no finit, malgrat que cada època la interpreti segons li sembli.

Seguim avançant en el segle XX, l’hermenèutica i el post-estructuralisme agafarà el testimoni heideggerià per teoritzar partint de la Història. Derrida i Deleuze per una banda es dirigiran cap als clàssics per fer una relectura intentant fer parlar tot allò silenciat en els textos per segles de metafísica cristiana. L’hermenèutica dirigirà l’òptica cap a intentar donar a la societat alguna mena de fonament a l’ètica i la política postmoderna tenint en compte aquells valors que durant la Història s’han mantingut i reflexionant perquè no han patit gaire modificacions. Tot això sembla apuntar cap a Hegel i la seva visió de la Història, i no seria una mala intuïció.

Tota aquesta evolució que he resumit no és gratuïta, el final de la Metafísica és el final de la Filosofia com sempre ha sigut coneguda, cosa que teoritza actualment Gianni Vattimo agafant el relleu de tot el pensament continental del segle XX. A partir d’aquest punt el filòsof pot començar a crear, fer nihilisme constructiu on la veritat, malgrat a estar subjecte al moment en que ens trobem i per tant no pot ser possible una veritat 100% objectiva. I ni tan sols l’art (com deia Heidegger) o la ciència, el progrés és present, això vol dir que el que avui és cert en ciència, demà potser no ho és a causa d’aquest progrés. Però pot crear noves perspectives sense intentar superar la Metafísica, ja que això seria continuar amb el joc dialectal. Un exemple d’això seria advertir que les religions no tenen cap mena de sentit, però que hi ha valors com el respecte o la solidaritat que caldria marcar com a necessaris per a la societat malgrat semblar oblidats per l’individualisme alimentat pel capitalisme.

Tots aquests finals són el final dels ideals utòpics, de la mala lectura de Parmènides per part de Plató que tan de mal ha fet durant segles, de l’idealisme, per fer del nihilisme quelcom productiu tenint sempre present la finitud de la nostra existència i el que la Història ens pot encara ensenyar, una mirada cap a enrere per encarar el futur amb certa esperança de poder canviar encara alguna cosa.

Odio el Nadal.

L’entorn em té ofuscat, la vista sembla renèixer, com feia temps que no observaba així! A mesura que avanço pels carrers engalanats de llums, ella escodrinya sense parar, fent-me adonar de les contínues contradiccions que es donen al meu voltant. El terra segueix moll per les pluges caigudes pel matí, les bombetes s’hi reflexen entre els passos de la multitud que intenta comprar regals que en poc temps acabaran a la brossa, les botigues reclamen compradors, i els compradors reclamen preus baixos, mentre que només sento dins meu la penosa necessitat d’observar sense parar.

El pols de la ciutat és aparentment alegre. La brillantor dels aparadors superen a les estrelles, la gent força somriures nadalencs -‘S’ha de fer bona cara que és Nadal!’- pensen i es repeteixen una vegada i una altra, fins i tot donen la sensació que els temors de setmanes anteriors a perdre el treball han desaparegut. Però no, només són falses aparences d’una màscara que caurà després de Cap d’Any. I per desgràcia els meus ho copsen i m’omplo d’empatía, de tristesa per aquells que davant meu no poden amagar les seves llàgrimes.

En realitat el pols ciutadà està trist i contradictori, persones que s’esforcen a consumir perque és el que els toca, perquè són les dates. Els llums els enganyen, els porten a comprar, com si fos una obligació, com si encara que haguessin d’estrènyer el cinturó molt més del que han fet fins aleshores no els importés. Però els afecta, les seves mirades d’ovelles escarriades davant el llop de la gana de Gener són impossibles d’amagar. Compro, però només perque és Nadal, quina necessitat tinc a tenir una TV plana de plasma?- em transmet la mirada d’un home que aparenta felicitat.

És una falsa felicitat la que impregna el carrer, una falsetat que desapareixerà en pocs dies, com aquella infantil passió per a una joguina que un cop es té entre les mans no te n’adones de la seva completa inutilitat. Però per desgràcia teva veus que el màrketing ja ha fet correctament la seva feina i una nova andròmina t’ha engatussat.

Aleshores penso, si la meva felicitat s’hagués de mesurar pel que sento durant aquestes dates, sóc una persona completament depressiva. I un raig s’esperança s’obre lentament quan comprovo que encara hi ha gent capaç d’ajudar els altres a canvi de no-res, un raig que em fa reflexionar… i si algun dia la falsa solidaritat que per Nadal tothom vol demostrar grandiloqüentment acabés sent quelcom real? Caldria una de les festes més hipòcrites de l’any?

Però no, és massa dificil pensar tal cosa… per això i mentrestant, per molt greu que li sàpiga a la gent del meu entorn, dubto poder gaudir del MALEÏT NADAL!

Sinceritats

Per molt estrany que sembli, per poc que la gent no s’ho cregui, sóc incapaç de mentir. Ahir ho vaig comprovar en dos moments, tots dos em van aportar una certa desgràcia… un més que l’altre, per descomptat.

Vuit de la nit a la facultat de Filosofia, els passadissos buits i el fred de les parets grises feien l’espera d’en Joaquím cada cop més llarga. Volia parlar amb el seu professor d’ètica per saber en què havia fallat per enèssima vegada. Després de mitja hora (des)esperant el senyor més prepotent del departament de teorètica, aquest va arribar. La conversa va anar-se’n dirigint cap a on en Joaquim volia, tenia la falsa esperança que aprovaria ja que durant un breu instant semblava que les notes sumades donaven un aprovat alt. I aleshores la sinceritat el va traïr. Tu fas avaluació continua?- li pregunta el professor. No- va ser la seva resposta.

Cagada. Per coses de percentatges i sumes la seva avaluació continuada hagués sigut aprovat, però al fer avaluació única va haver-se de menjar l’autoodi que sentia en aquell moment i conformar-se en preguntar com poder aprovar d’una vegada, demanar quantes coses volia el professor que fes. Mitja hora més tard, el nostre protagonista estava en un bar alcoholitzant-se. La vida té dos dies.

Al matí següent es va trobar amb la seva parella, amb la qual portava ja uns quants mesos. Després d’abraçades, carícies varies, petons per tot arreu i un clau al llit d’ella; estirats l’un al costat de l’altre, en Joaquim va descobrir-se davant la Laia… sentia la necessitat de no mentir-la més, ja estava cansat de fingir que les seves bromes li agradaven, que l’encantava escoltar-la, que l’estimava. No. Amb una sinceritat que li feia tremolar la veu per por a la reacció va afrontar la realitat i li va dir:

-Ja no t’estimo Laia, tinc ganes d’estar amb altres dones, de viure la promiscuitat. Només et volia per poder recordar que era això del sexe. Et vaig demanar per sortir perque creia que acabaríem ràpid la relació, si ens passavem el dia barallant-nos!

– Ets un fill de puta. Fora de casa, i pobre de tu que em parlis… sort que estem en entorns prou distanciats per no veure’ns.

Ara, en Joaquim s’ha adonat de que ha sigut un gran error perdre-la. Però que poques coses pot fer per recuperar-la, ja que ella per fi s’ha adonat de que és un gran capullo, sincer, però capullo egoista.

Faula nietzscheana

En algún apartado rincón del universo centelleante, desparramado en innumerables sistemas solares, hubo una vez un astro donde animales inteligentes inventaron el conocimiento. Ese fue el minuto más altanero i falaz de la “Historia Universal”: pero, a fin de cuentas, solo un minuto. Tras breves respiraciones de la naturaleza, el astro se heló y los animales inteligentes hubieron de perecer. Alguien podría inventar una fábula semejante pero, con todo, no habría ilustrado suficientemente cuán lastimoso, cuán sombrío y caduco, cuán estéril y arbitrario es el estado en el que se presenta el intelecto humano dentro de la naturaleza.

Sobre verdad y mentira en el sentido extramoral, pàg.1.  F. Nietzsche.

Aquest text va ser el primer que em vaig llegir d’aquest pensador alemany, i, al meu entendre, es un dels millors textos que ha fet, quan me’ls hagi llegit tots potser canvio d’opinio.

A partir d’aquest text extreiem varies preguntes… Què és l’intelecte humà? Quin impacte ha tingut aquest sobre la naturalesa? On queda la veritat si diem que el coneixement es inventat?

què és l’escepticisme?

Fa molts anys, en plena crisi dels valors de la Grècia “clàssica”, va sorgir un seguit de pensaments enfocats plenament a la ètica i la moral, com ara l’estoïcisme, l’epicureisme, els cínics… Pirró de Elis va pensar llavors que la decadencia de la veritat era causada per la existencia dels dogmatics. Cada secta tenia el seu criteri propi de veritat, que curiosament es contradeia moltes vegades amb la resta. I aqui és on Pirró va començar a pensar… què és la veritat?

Basat en un principi bastant relativista, aquest pensador va iniciar el que per molts seria el cancer de la filosofia i per altres una corrent necessària per assolir la veritat: L’escepticisme.

Curiosament, els anys han anat passant i l’escepticisme sembla perdut, sense rumb, derruït… però això és causa de la pèrdua del valor de la filosofia en el món actual i del creixement de la idea que la ciencia és l’únic pensament i saber capaç de donar guanys econòmics… un cop més els diners han pogut més que la recerca de la veritat. I jo em pregunto, què és la veritat?
No es pot saber, cada fonament, cada creença, esta en mans del nostre saber. Com podem arribar a afirmar que tot el que tenim davant es cert? Som capaços de descriure tota la realitat? Realment sabem? La ignorància camina cada dia pels carrers, agafa el metro, esta al bar xerrant i bebent. Aquesta ignorància viu feliç, però viu també enganyada. Si a molts ens sembla absurd que la gent segueixi creient en el Déu cristià, perquè no ens sembla absurd creure en les matematiques? Tan l’un com les altres són
producte de la nostra ment, i per molt que se’m digui que les matemàtiques estan en la naturalesa… no serà que hem intentat demostrar que està quan potser no és així? El poder del llenguatge es molt gran, si tu agafes i mentalment crees una idea (un grafet és un algo que té quatre potes) i després et topes amb allò descrit (ostres un gat, una taula, una cadira, un gos… heus aquí uns quants grafets!), és que hem assolit una veritat? Si amagues un objecte entre uns arbustos i despres el trobes entre aquells arbustos, de què serveix enorgullir-se? Doncs el mateix amb els fonaments matemàtics.

La falsetat omple les ciutats d’aire contaminant, si no som capaços de ser sincers amb els nostres companys… com podem ser tan incrèduls per acceptar com a cert tot el que ens diuen? Això és ridicul.

per acabar:

Volem jugar amb tu, poder mirar els teus somriures, abraçar cada frase amb les orelles ben obertes, degustar els pensaments que ens infonts, que ens aclaren les realitats. Veritat, perduda en les paraules jeus pacient, esperes que la gent et trobi… però no! no podrà ser…

Ens hem deixat captivar per la falsetat.