Aprofitant el centenari de l’aparició de les noves avantguardes (no sé qui decideix quan apareix una corrent artística o no, però això és una altre tema…), faré un petit intent d’esborrany de nova proposta artística.
Dins de la racionalitat imperant, plena de civismes que lliguen la imaginació a la literatura, apartant qualsevol bojeria cap a la psiquiatría, fent desparèixer del món qualsevol intent d’expressar les paraules sense tabús, és necessària l’aparició d’un nou discurs, un discurs que viu immers en una continuada revisió del que es diu, pensa o fa. Un discurs que evita un esfondrament del ser, ja que no sap si molt bé si és o no però que segueix viu i actiu, que entén que si rep no es deixarà apallissar, encara que la vida sigui una constant lluita de contrastos… paradoxes incomprensibles que el porten a un tratorn paranoic. Un tratorn paranoic, una por constant a no tenir por, un viatge per les víes sense anar en tren, lliscant amb les paraules pels carrils oxidats d’una història humana que fa masses anys que viu, per una humanitat que fa segles que ja s’hauria d’haver extingit.
Déu va morir fa ja temps, l’home va ser el següent, el futur sembla impensable actualment, la història, i conseqüentment la filosofía, va acabar amb Hegel, Kojève i Fukuyama… Què més ens queda per aniquil·lar? Quines altres idees queden? Es pot anar més enllà? La filosofia ha perdut el seu lloc en la societat, si és que des del romanticisme hi havia estat present. La seva inutilitat està inmersa en unes discussions entre hegelians i hermenèutics, entre analítics i continentals que només fan que enrarir encara més la concepció d’un món perdut en un espai buit, un temps oblidat on s’ha perdut el passejar per gaudir del paisatge, allò que et permetia crear-te una ciutat imaginària a partir de la transformació de la fascinació del lloc on vivies.
Que vol dir paranoia?
PARANOIA: Malaltia psiquiàtrica caracteritzada per la presentació d’idees delirants secundàries, sistematitzades, irrebatibles per l’argumentació lògica, que apareix com a conseqüència d’una predisposició constitucional i que és relacionada amb les vivències del subjecte. Aquest conserva íntegres la intel·ligència, la memòria, la lucidesa de pensament i la capacitat de judici i de raciocini, sempre que la seva aplicació no afecti el tema del deliri. El paranoic és, doncs, una persona d’aparença normal i de comportament raonable mentre no l’afecti el tema delirant. Els deliris paranoics preferents són de persecució, de grandesa, eròtics i d’injustícia.
Deixar la mà al seu aire dóna resultats com aquests.
Deixem parlar la nostra ment sense por! Sense aquells lligams de seda que ens dóna comoditat, falsa llibertat la de l’aparença i els bons modals. Davant el full en blanc ha de còrrer la nostra imaginació per la mà que transmet tot allò que nosaltres volguem expressar, sense pensar-hi gaire… les paraules, les figures, la música, tot ha de saltar del nostre cap impactant a l’espai buit de la ciutat fantasmagòrica, com si gotes de refresacant pluja caiguèssin sobre la terra erma, seca de noves metàfores i d’un art innovador crític amb el que cada dia veu.
Retornem a l’observació pel plaer! Tot còrre al nostre voltant i en comptes d’aturar-nos i admirar el paisatge humà, ens hi afegeim, angoixats per un moviment que hem escollit seguir. Odiem la ciutat per que la multitud és una falsa societat que no pensa, més enllà del consum, per que en comptes de sentir-nos èssers humans ens sentim números d’una gran base de dades. Alienats per tot això apareix la paranoia, una sensació de que constantment et vigilen, com si fòssim l’epicentre d’una tragicomédia on els del teu entorn són mers espectadors passius que ni tan sols riuen o ploren, on el guió té un final clar però un nus per concretar només clar si un es deixa emportar pel tedi de lo quotidià i racional.
ø! 