El Març s’acaba!

Aquest ha sigut un dels mesos més durs des de feia temps. Treball, un germà i un pare a l’atur impedint-me entrar a internet, concerts, Bolonia, vagues, teatre… molta feina i poc temps per dedicar-lo a allò que m’agrada: Desfogar la imaginacio en aquest bloc.

Aprofitem que estic en una hora morta a de classe per fer-ho!

Cansada del ritme de vida constant d’estrés,
incoherent,
de viure angoixada envoltada de gent,
dorment,
de les mirades a terra, de les parets,
de la por a caminar sola, de nit,
pel carrer,
La música era la seva via, l’únic
escapament,
de la presó ciutadana que l’omplía,
de laments,
sexe desenfrenat, lluites contra el passat,
ella volia marxar, volia respirar,
notes de llibertat, horaris sense precisar,
allà havia arribat, a Perles havia anat.
Embriagada pel paisatge comença a pensar,
que no vol tornar, que no vol tornar.
Un crit al buit l’allibera de la ciutat,
on no vol tornar, no vol tornar.

Corre pel bosc, la nit arriba per moments. Els arbres anhelen l’arribada de la primavera, que ja es fa esperar. La pluja, l’hivern, ha deixat la pedra destrossada, mort de pols, rocs que es trenquen quan els trepitjes. I les estrelles comencen a sortir.  A la llunyania, un far, un punt per no perdre’s. Sols ha de correr recte avall, seguint les llums del poble on mai arribarà.

Regals

Durant uns dies no aconsegueixo entendre la utilitat que tenen els regals, ho trobo una cosa absurda que la gent valori les amistats per coses materials que es donen quasi obligatòriament. Mai he demanat a ningú que em regali res, quan dic mai em refereixo des de que tinc un ús de la raó coherent amb el que penso. Aquest any, pel meu aniversari no vaig rebre res i estic la mar de feliç per que per fi els meus amics ho han entés. No necessito que se’m demostri el fervor amigal a base de regals, si no de bones converses, confiança i aconteixements.

Moralment no em veig obligat a actuar com em dicta lo socialment ben vist, les meves màximes no entendran aquesta necessitat imposada i que no sé qui se la va inventar. Si algú pensa alguna vegada en regalar-me quelcom, que sigui original i que vagi més enllà del materialisme purament simbólic que t’obliga a retornar-li tard o d’hora. Que em regali la mort… així podré agrair-li tota la vida.

Manifest paranoic

Aprofitant el centenari de l’aparició de les noves avantguardes (no sé qui decideix quan apareix una corrent artística o no, però això és una altre tema…), faré un petit intent d’esborrany de nova proposta artística.

MANIFEST PARANOIC

Dins de la racionalitat imperant, plena de civismes que lliguen la imaginació a la literatura, apartant qualsevol bojeria cap a la psiquiatría, fent desparèixer del món qualsevol intent d’expressar les paraules sense tabús, és necessària l’aparició d’un nou discurs, un discurs que viu immers en una continuada revisió del que es diu, pensa o fa. Un discurs que evita un esfondrament del ser, ja que no sap si molt bé si és o no però que segueix viu i actiu, que entén que si rep no es deixarà apallissar, encara que la vida sigui una constant lluita de contrastos… paradoxes incomprensibles que el porten a un tratorn paranoic. Un tratorn paranoic, una por constant a no tenir por, un viatge per les víes sense anar en tren, lliscant amb les paraules pels carrils oxidats d’una història humana que fa masses anys que viu, per una humanitat que fa segles que ja s’hauria d’haver extingit.

Déu va morir fa ja temps, l’home va ser el següent, el futur sembla impensable actualment, la història, i conseqüentment la filosofía, va acabar amb Hegel, KojèveFukuyama… Què més ens queda per aniquil·lar? Quines altres idees queden? Es pot anar més enllà? La filosofia ha perdut el seu lloc en la societat, si és que des del romanticisme hi havia estat present. La seva inutilitat està inmersa en unes discussions entre hegelians i hermenèutics, entre analítics i continentals que només fan que enrarir encara més la concepció d’un món perdut en un espai buit, un temps oblidat on s’ha perdut el passejar per gaudir del paisatge, allò que et permetia crear-te una ciutat imaginària a partir de la transformació de la fascinació del lloc on vivies.

Que vol dir paranoia?

PARANOIA: Malaltia psiquiàtrica caracteritzada per la presentació d’idees delirants secundàries, sistematitzades, irrebatibles per l’argumentació lògica, que apareix com a conseqüència d’una predisposició constitucional i que és relacionada amb les vivències del subjecte. Aquest conserva íntegres la intel·ligència, la memòria, la lucidesa de pensament i la capacitat de judici i de raciocini, sempre que la seva aplicació no afecti el tema del deliri. El paranoic és, doncs, una persona d’aparença normal i de comportament raonable mentre no l’afecti el tema delirant. Els deliris paranoics preferents són de persecució, de grandesa, eròtics i d’injustícia.

Deixar la mà al seu aire dóna resultats com aquests
Deixar la mà al seu aire dóna resultats com aquests.

 

Deixem parlar la nostra ment sense por! Sense aquells lligams de seda que ens dóna comoditat, falsa llibertat la de l’aparença i els bons modals. Davant el full en blanc ha de còrrer la nostra imaginació per la mà que transmet tot allò que nosaltres volguem expressar, sense pensar-hi gaire… les paraules, les figures, la música, tot ha de saltar del nostre cap impactant a l’espai buit de la ciutat fantasmagòrica, com si gotes de refresacant pluja caiguèssin sobre la terra erma, seca de noves metàfores i d’un art innovador crític amb el que cada dia veu.

Retornem a l’observació pel plaer! Tot còrre al nostre voltant i en comptes d’aturar-nos i admirar el paisatge humà, ens hi afegeim, angoixats per un moviment que hem escollit seguir. Odiem la ciutat per que la multitud és una falsa societat que no pensa, més enllà del consum, per que en comptes de sentir-nos èssers humans ens sentim números d’una gran base de dades. Alienats per tot això apareix la paranoia, una sensació de que constantment et vigilen, com si fòssim l’epicentre d’una tragicomédia on els del teu entorn són mers espectadors passius que ni tan sols riuen o ploren, on el guió té un final clar però un nus per concretar només clar si un es deixa emportar pel tedi de lo quotidià i racional.

Càrregues i descàrregues…

Avui al migdia un voluntari de la creu roja ha rebut la ira dels anomenats agents de l’ordre just després d’atendre a una noia que havia patit els cops de les seves porres.

Una cosa és que hagin desocupat als estudiants de la UB, amb males maneres i molt diferent de com és duien a terme els desallotjaments ultimament de les cases okupades. Una altra és carregar contra tot ser viu present en una concentració on no hi ha llançament d’objectes, a diferència de la de les nou del matí.

No penso afegir res més… porto masses dies fent moltes coses i no puc gaudir d’unes hores per poder escriure un post de veritat (d’aquest tema podria haver-me currat un bon relat, però el cansament és molt present)

Restes del naufragi

5 de Març
Paranimf de la UB
Reunió del claustre

Vergonya em fa pensar que els que es queixen de que no fem politica i que els independents als sindicats estudiantils no estem preparats per a exercir-la som els que encara creiem que podem paralitzar el procés de Bolonya.

Vergonya em fa veure com el SEPC fa una crida constant a la democràcia i a la llibertat d’expressió i és incapaç de deixar parlar als degans o professors que estan en contra seva. Volen diàleg o que només parlin els anti-LOE?

Vergonya em fa escoltar tanta demagogia per part de totes les parts, els que critiquen que els estudiants no volem apropar posicions quan ells tampoc ho fan, els que utilitzen els resultats del referèndum tan per criticar el procés com per dir que no va ser un resultat lícit per la manca de participació. A cas un 30% de participació a la facultat de filosofía no és alta tenint en compte que a la resta d’eleccions només hi participa un màxim d’un 10%?

Vergonya em fa pensar que ja no hi ha cap solució, ni la violéncia pot aconseguir aturar un procés que, per molt que diguin que no, suposarà un canvi negatiu en el nivell universitari.

Després de sis hores tancat en el paranimf i sortir amb tan mal regust de boca, no només es surt avergonyit, es surt amb la sensació de que el vaixell en el que navegavem gran part dels estudiants s’enfonsa quan, si els representants haguèssin assistit en massa al claustre com van fer els professors, el resultat hagués canviat.

L’aigua ja s’apropa al coll, una junta s’apropa a la Facultat de Filosofia… ens acabarem d’enfonsar?

Suposo que serà el penúltim post sobre aquest tema. Com a universitari em preocupa molt el futur del lloc on estudio, per molt que només hi estigui de pas.