Popurri Reflexiu

Com és Agost i sembla ser que la gent no està per mirar Internet, sóc el primer en fer-ho, i tinc el cap en el temari d’algunes matèries, he pensat i reflexionat de forma curta de potser masses coses… i d’aquí surt el popurri reflexiu. També s’ha de dir que estic una mica influenciat per la lectura de la Gaia Ciència de Friedrich Nietzsche….

Olimpíades. No hi ha proves una mica desfasades? De què carai serveix en l’actualitat saber llançar un martell o una javelina? Trobo que es gasten masses diners en honrar uns esports que a vegades dubtes si ho són o no… veure la gimnàstica artística és com assistir a un espectacle de circ modern.

Malestar Social. Creix cada cop més sense cap mena de dubte. Quan sorgirà l’espurna que ho farà saltar tot pels aires? Com més temps passa més creix la sensació que poc tenim a perdre. El risc d’incendi no només està al bosc sinó també entre la societat.

Vall d’Alinyà. A la Clara Carla Gallega Antònia. La llibertat de poder viure tal com ets sense màscares sempre que respiro l’aire net i veig els paisatges embriagadors d’aquesta vall, sense oblidar les persones que hi viuen, em fa pensar que potser així hauria de ser la resta de l’any. Però costa desfer-se d’allò que cada matí em poso i per la nit em trec abans de posar-me a somiar… ja va essent hora de canviar d’ulleres…

Xafogor. Et dutxes i al sortir ja sues, estas al sofà sense fer res i sues, estudies i sues, passeges pel carrer i sues, penses i sues… com pot ser que als turistes els agradi Barcelona? Viure al costat del Mediterrani fa que ens la sui tot.

Atur juvenil. La meitat dels joves estan a l’Atur… De què treballaràs quan acabis la carrera? Del mateix que la majoria de joves, d’aturat.

A l’Hospitalet. Ets font de la major contradicció que ronda pel meu cap, tan bon punt no et suporto com penso que durant dos anys fora del meu barri t’he enyorat. Malgrat fer vida en ell, el kilòmetre de distància es feia enorme… si hagués de ser immigrant hauria de marxar suficientment lluny per no pensar en tu, maleïda ciutat… maleït poble! I tot i això sempre continuaria sentint-me hospitalenc.

11 de Setembre. Disputes pintoresques que volen dirigir la voluntat d’un poble… així és Catalunya.

A Gran Bretanya. Amenaçar d’entrar a l’ambaixada d’un altre país hagués sigut dècades enrere un motiu per entrar en guerra… ja no sou un imperi senyors! I em trec el barret davant de l’Equador. No cal afegir res més.

Sequera. En temps de sequera a qualsevol escopinada se li diu pluja…

A qui jutja el altres. Ni sóc feliç ni trist, per tant bona noia que fa sis mesos que em coneixes i que no has estudiat res de psicologia, ni et plantegis en jutjar la meva forma de vida ni molt menys despreciar-la. Tal com diu Aristòtil: El prudent no aspira a la felicitat, sinó a l’absència de dolor. Ell també et fa pena que pensés així?

Reflexions Menorquines

Durant 15 dies aproximadament he estat a Menorca envoltat d’adolescents d’entre 13 i 15 anys donant voltes per l’illa en bicicleta. Són moltes les experiències i reflexions que han anat sorgint per les nits, l’únic moment de descans pels monitors on el silenci de les estrelles estroncat per uns gats barallant-se oferien el marc perfecte per pensar… L’únic dolent és que la Moleskine la tinc en una altra banda i mai me’n recordo d’agafar-la.

Un punt de llum, com si d’una estrella caiguda es tractés, solca el negre mar allunyant-se de mi, l’únic referent que separa cel i aigua en una fosca nit fuig a un destí desconegut, tal com si de la metàfora de tot el que deixo a la ciutat es tractés. Ja no hi ha marxa enrere, i no és quelcom negatiu. A cop de vent les preocupacions de la gran ciutat fugen de mi, regenerant el meu pensament, les meves tonteries, alimentant-me de noves idees i fent reaparèixer l’esperit d’observació durant mesos ocults… 8 hores de vaixell fan renéixer de la pols contaminada de Barcelona el meu esperit alimentat pel Mediterrani.

És curiós com les relacion socials es poden analitzar en un simple grup heterogeni de trenta una persones. És curiós veure en nois i noies encara en edat de créixer com l’ésser humà es pot autosuperar amb esforç. És curiós veure com el grup es cohesiona en menys d’un dia i quan el cansament emergeix pot trencar-lo en un puzle de mil peces. És curiós com els sentiments com la por o l’alegria s’encomanen com la grip en un tres i no res. És curiós com els records d’experiències passades poden sorgir del no-res, obrint un torrent de sensacions que et poden mostrar-te tal com ets. És curiós com d’un segon a l’altre es pot passar de la tranquil·litat a la desesperació. És curiós que quan una roda punxa, de sobte totes les bicicletes tenen problemes. És curiosa la capacitat d’aprenentatge que tenim. És curiós com les hormones poden retornar-te la bogeria i l’alegria per viure…

Maó se’n va lentament de les nostres mirades i comença una agonia de vuit hores, agonia on tots sabem el que ens espera al arribar: problemes i més problemes. Notícies massa dolentes, indignació, lloguers, fum de cotxes, feina, el grup de nou separat… persones amb qui has conviscut milers de coses i que et giraran la cara pel carrer… passar de la llibertat de ser tal com vols a l’opressió d’aparentar constantment, on el joc de les màscares torna només trepitjar el port. Tots som actors i actrius, però som pocs els que ho reconeixem. O potser és a la inversa?

Després de cinc dies a L’Hospitalet he recuperat el pessimisme cap a tot… aquest lloc m’atrapa. Ni una llàgrima va ser vessada en el meu interior durant aquells dies ja en el record, s’havia de gaudir al màxim de cada cala, de cada kilòmetre de pujada i baixada, de cada activitat amb unes persones capaces de sorprendre’t en qualsevol instant. Instants… insolacions sense aigua, relleus que m’omplen d’alegria, camins equivocats, Menorca no és plana nois!, tempestes de sorra sense desert, converses profundes en la superfície de la vida, motivació que ens supera als monitors, música i més música, hola bon dia són les 6 del matí i hem d’anar al port, cales sense sorra, zombis que corren, aigua dolça barrejant-se amb salada, somriures i rialles… infants grans que gaudeixen com mai en un entorn acollidor.

Hostil ciutat!

Quelcom cau del meu ull tot xocant al dur i brut terra del carrer. He estat feliç, ho reconec, com potser feia temps que no ho estava, massa creuran alguns. Però ara toca reafirmar-se en la prudència aristotèlica… no cercar la felicitat sinó l’absència de dolor. Tot comença i s’acaba, i no entenc com sabent-ho encara m’afecta tant allò bo que s’acaba… suposo que no sóc tant fred com aparento.

És curiós que sigui escrivint quan em sorgeixen tots els sentiments…

3 Micro Relats de Transports

Unes paraules s’arrosseguen entre els peus i les bosses del metro agonitzant , cerquen la sortida sense gaire sort, i els caps cots dels viatgers són incapaços de captar tal moment, massa capficats en els seus pensaments. Una escletxa del terra sembla l’escapatòria més satisfactòria, malgrat ser la pitjor opció… unes paraules es queden oblidades enmig de la foscor del túnel entre Vallcarca i Penitents.

Per la finestra s’escapen les històries cap al perfecte horitzó del Mediterrani, històries d’alegria, de tranquil·litat, d’aventures diverses. A l’altre costat el drama es fa palpable, històries de desnonaments, de cases per llogar, de comerços ben tancats i abandonats. Els passatgers d’una banda somriuen absorts, els de l’altra cerquen algun altre punt on dirigir la mirada. En breus ningú mirarà les finestres, en breus instants la foscor de Barcelona els atraparà fins al proper trajecte.

Una nit intensa- pensa hom tot embriagat, agafat a la barra del bus nit per no caure. El conductor agafa la rotonda de plaça Espanya a tota castanya, com si es cregués que condueix un cotxe que fa el Paris-Dakar. Una parella al fons gaudeix dels petons fugaços d’una vetllada que l’endemà maleiran, ni es coneixen ni sembla ser que allò sembli ser res més que una nit de sexe salvatge. Al matí tots proven de recordar com han arribat a casa, menys el conductor que somia que ha guanyat el raid.

L’Oreneta

Diuen que al caure la Lluna rere les muntanyes de la serralada del litoral s’escolta el so d’una oreneta donant la benvinguda al dia següent. Just després, alça el seu vol elegant sobre els caps de la gent que va o torna de treballar tot dirigint-se cap als núvols a la recerca de la pluja. Però fa massa temps que no hi ha cap rastre d’aquests. Inquieta, l’oreneta torna al seu niu i tot posant-se en els seu racó de pensar, comença a cercar solucions a la sequera.

Un bon dia va rebre la visita del seu amic falcó. Ell també semblava preocupat per la sequera. Així que van decidir anar cap als Pirineus a veure si aconseguien descobrir alguna cosa. D’aquesta manera va ser com van desplegar les seves petites ales i començaren a volar i volar sense gairebé descans. Un cop van deixar enrere Barcelona, van travessar Collserola… aquella serralada que de cara al mar és escarpada i amb poca vegetació, però que la seva vessant nord és completament a la inversa. Allà van sentir el cant del pit-roig. Van baixar a buscar-lo. El pit-roig estava sota l’ombra d’un pi assedegat, els tolls d’aigua, les rieres i rierols, les fonts i tot s’havien assecat. Una minsa espurna podia ser l’inici d’una catàstrofe pel bosc. El pit-roig no els podia acompanyar, massa petit per tan llarga distància, les seves ales no ho suportarien, però malgrat això els va donar el màxim d’ànims possibles a l’oreneta i al falcó.

Les dues aus aventureres van reiniciar el seu viatge.

A l’alçada de Manresa una imponent cigonya els deturà. No podien passar per allà els digué. La resposta a la lògica pregunta que van fer l’oreneta i el falcó, va ser que els forans no tenien dret a passar per aquella zona perquè creien que les cigonyes eren les millors de tot el món animal, i que per tant en el seu territori d’alts campanars no hi tenien accés. Aleshores van haver de recular fins a trobar-se amb la imponent serralada de Montserrat. A prop del Cavall Bernat van trobar un pi on cantava alegrement un rossinyol. L’oreneta li va preguntar si sabia com arribar als frondosos boscos del nord. El rossinyol li respongué tot cantant que ell fa temps que ho volia saber, però va descobrir que l’extensió del territori de les cigonyes avarca quasi tota la zona oest. Amb una mirada trista per les males noticies, el falcó va preguntar-li al rossinyol si els volia acompanyar. D’un bot va començar a cantar: Una Oreneta un bon matí, junt amb un falcó el seu amic, al veure les fonts seques van partir, per cercar els núvols del Cadí.

Van volar cap a l’est, fins arribar al mar Mediterrani. Al veure les platges de sorra daurada acariciades per la brisa i les onades van començar a resseguir la costa cap al nord, tot esperant no trobar-se amb cap més cigonya. Van passar pel Maresme, per Lloret, i a Tossa de Mar van fer una pausa dins del castell que vigila l’entrada a la platja. Mentre queia el Sol rere el mar miraven embadalides com unes gavines perseguien els vaixells pesquers o inclús es llançaven a l’aigua des dels precipicis a pescar. Quins ocells més valents, pensaven l’oreneta i el rossinyol mentre el falcó se’ls mirava tot estranyat, que mai m’han vista caçar aquest parell? Es preguntava. Continua llegint

Sobre les Festes de Primavera

Després d’una setmana plena de feina, que ja és bo, i amb la traca final de les Festes de Primavera de L’Hospitalet, cal fer una reflexió sobre les considerades festes majors de la segona ciutat de Catalunya.

Pels carrers encara es respira la ressaca de la festa major de L’Hospitalet, les anomenades Festes de Primavera. Unes festes que no cauen precisament en les dates dels nostres patrons, Sant Roc i Santa Eulàlia, sinó que depenent de la Setmana Santa es celebra per Sant Jordi o per l’1 de Maig. O sigui, que és una de les poques festes que no celebren un sant o una santa, més aviat celebren un fet, tal com el seu nom indica, la Primavera. No és l’única ciutat que celebra l’arribada de la primavera un mes després, tot s’ha de dir, però si que és la ciutat que ho fa amb la categoria de Festa Major.

En fi, anem pel que interessa.

Pels carrers encara es respira la ressaca de les Festes de Primavera, han passat dos dies des de que va acabar i els cartells han sigut retirats aquesta nit passada, pel terra encara hi ha restes del correfoc i la rambla Just Oliveres torna a ser envaïda per les terrasses dels bars i cafeteries. I ara és moment de fer valoracions.

Començarem pel principi, el toc d’inici i el pregó. Com sempre passa en aquesta ciutat ens fixem en la veïna Barcelona per fer les coses, com sempre passa tenim una mescla entre complex d’inferioritat i les ganes de demostrar que podem fer coses tradicionals catalanes de qualitat, per descomptat em refereixo al toc d’inici. En aquesta activitat feta pel poble i per al poble s’han ajuntat diversos músics de l’àmbit tradicional de les diverses entitats culturals de la ciutat, des dels grallers als gaiters passant pels tabalers, per fer una cançó (La Balsa) que al meu parer és molt més alegre i menys solemne que el toc d’inici de Barcelona. I aquí hi ha la primera gran cagada de l’organització. Mentre les entitats baixaven per la rambla, al mateix moment s’iniciava el pregó del Rei Joan Carles I-Toni Albà. Lleig que persones que no cobren res es vegin trepitjades per un famós que s’està fent d’or amb una caricatura, ben aconseguida això si, del rei gràcies a la publicitat que temps enrere li va fer la caverna mediàtica espanyola.

A partir d’això, aquesta serà la tònica de la crítica a les festes: Molt d’esforç de les entitats encantades de participar per animar el poble enfront d’altres activitats de pagament que no tenen cap mena de sentit que s’hagin de pagar per veure-les.

I d’aquesta crítica el que ha sigut un canvi de fa tres anys a enguany més estrany i absurd: L’anul·lació dels concerts gratuïts. Ha sigut un cop molt gran a la festa popular que encara no s’entén. Els concerts a l’aire lliure donaven una imatge portes enfora de la ciutat molt positiva i se l’han carregat. Com pot ser que hagi de pagar 18€ (18!!??) per veure Love of Lesbian a la Farga quan fa dos anys enrere van venir gratuïtament? Però això no és el pitjor… la reflexió que un s’ha de fer realment és: Som l’única ciutat de l’estat que fa pagar per veure els concerts de la seva Festa Major? Ja ho diuen que L’Hospitalet is diferent… és vergonyós. No sé com estava la Farga de plena durant els concerts però segurament no era comparable a la rambla i la plaça de l’Ajuntament el dia de la trobada de geganters ni el dia del correfoc adult.

Almenys tothom parla del mateix, aquest cop hi havia tota la ciutat omplint els carrers del barri centre. Ja fos seguint les activitats de caire popular, com mirant les parades de la rambla, com fent la ruta de les tapes pels bars i restaurants.

En fi, per una banda me n’alegro de les festes que tenim, però per una altra em fa fàstic veure com es gasten els calés en algunes coses que podrien haver dirigit a fer més oberta la festa cap a les ciutats veïnes. Per cert, alguna notícia ha aparegut aquest any els mitjans de comunicació? Que sàpiga només en dos diaris… cosa que també té tela…

Crònica Manifestació 29-M

Ahir era un dia per manifestar-se, perquè ja n’hi ha prou d’estar rebent sempre la classe treballadora, perquè no tinc cap mena de futur amb els meus estudis i els joves que van darrere meu encara ho tenen més negre, perquè després no es digui que eren cinc o sis…

Havíem quedat un grup de gent un tant heterogeni a l’entrada del metro del nostre barri cap a les 17h per anar amb temps cap allà… entre el grup una família, un aturat, un mestre, varis estudiants… Descendíem les escales cap a l’andana per veure-la completament plena de gent, coneguts i no coneguts que majoritàriament anaven cap a la manifestació. Per problemes incívics d’una tercera persona el servei de metros va estar parat durant deu minuts. Què havia passat? La imaginació va començar a fer hipòtesis. A Santa Eulàlia ja no hi cabia gairebé ningú, L’Hospitalet demostrava que seguim compromesos amb els nostres drets un cop més, no tenim una història de lluita treballadora en va.

Un cop a Plaça Catalunya, encara en calma, ens dirigim cap a la capçalera de la manifestació majoritària, tot sortejant un gran nombre de persones. A l’arribar al camió amb periodistes i un “speaker” ens vam haver d’aturar perque no es podia avançar més, ja estavem al nostre destí, i les banderes dels sindicats majoritaris així ens ho feien veure. Aquí ja em vaig començar a emprenyar. El senyor del micròfon ens insisitia que comencèssim a baixar cap a Plaça Catalunya, que allò no era una concentració. Com ovelletes vam fer cas quan per sopresa nostre el camió es va parar al cap de pocs metres deixant l’espai necessari per fer la foteta dels nassos on aparaguèssin els secretaris generals dels sindicats… estava en una manifestació a part en aquell moment? Nosaltres anavem baixant i el camió no es movia, vam arribar a la conclusió que hi havia massa gent omplint el buit que s’anava deixant i no permetia avançar als “oficials”.

Durant el recorregut moltes banderes republicanes, alguna grega, uns d’un partit d’ultra-esquerra que feien pinta d’infiltrats els que eren majors d’edat, iaio flautes, molts infants, els bombers i molt de silenci… cap consigna semblava enganxar a la gent, a diferència del 15-M. Les columnes de fum dels contenidors ens marcaven el camí a seguir, com si fòssin senyals de fum, dèiem amb humor, encara que si tenim en compte que hi havia innividors de la senyal dls mòbils durant gran part del recorregut, potser era veritat…

Arribem al final de la manifestació que avançava pacíficament, fins que per sorpresa de tots, just quan anàvem cap al metro, i entre menors d’edat i avis, estudiants i adults que no tenien res a veure amb els fets que passaven a la plaça, ens trobem amb els gasos lagrimògens i una càrrega policial que ens obliga, molt preocupats per la nena petita del grup a anar cap a universitat. Corregudes amunt i avall, cabreig genarelitzat, moltes persones amb els ulls vermells mullant-se amb aigua i sense cobertura… Cada cop que arribàvem a un carrer que es comunicava amb Plaça Catalunya hi havia llançament dels gasos i càrrega. Ens estaven envoltant… per sort vam poder arribar a Plaça Universitat. Dos minuts de retard i no haguèssim sapigut cap a on anar.

Ha servit per alguna cosa? Per què hi havia més gent a la manifestació per la nació? A partir d’ara es dispersaràn als violentas amb gasos lacrimògens amb els danys col·laterals cap als manifestants pacífics? Els oficials van saber-ho? Perquè ningú ens va avisar del que passava?

Aquesta vaga no canviarà la història, més aviat ens ha demostrat que: hi ha gent molt cabrejada i sense cap mena de por al veure’s sense futur que creu que la violència és l’únic camí, i que hem tornat al passat gris.

Prudéncia o Exageració?

Ahir el Govern de la Generalitat va fer tancar la majoria d’escoles i instituts de Catalunya exceptuant els de les comerques de l’Ebre. Va ser una acció exagerada pel que va passar la resta del dia o prudenta?

Fa dos anys aproximadament va haver-hi un dels pitjors temporals de neu a Catalunya pel que fa als desperfectes i problemes que va causar. Ahir el Govern de Convergència, molt crítica dos anys enrere per com es va fer front al temporal, va mobilitzar-se per tal d’evitar un error, curant-se en salud abans que passés res. Va ser una demostració de prudéncia, en certa manera, ja que amb la metereologia mai es sap que pot passar. Suposo que els consellers al veure que a Barcelona començava a nevar a les deu del matí (molt més d’hora que la última vegada) van encendre les alarmes a tot el territori.

I és precisament en l’alarmisme on es va assolir una certa exageració del que realment va passar. Una cosa és fer-hi front amb seny, com avui, i tancar el transport escolar interurbà sense tancar els centres educatius de les ciutats a les comarques on s’espera una forta nevada i descens posterior de les temperatures, i una altra de ben diferent és enviar a quasi tota la població escolar cap a casa a la una del migdia quan s’anunciaven clarianes per la tarda a la majoria de llocs.

Trobo en certa manera encertada la ràpida reacció dels consellers, crec que serà una de les poques coses bones que diré d’aquest govern, però alhora trobo del tot exagerades les accions dutes a terme. Només dir que per la nit vaig anar a sopar a casa d’un amic i creia que cap a les dues de la matinada no podria sortir de casa seva de la nevada que estaria caient! I en comptes d’això només notava el fred normal de l’hivern… En fi, mai neva al gust de tothom!

Jo no t’espero!

S’acosta la visita del Papa Benet XVI, i tal com li vaig prometre a en Miky durant els dies previs de la vaga, toca fer uns quants especials sobre la religió i sobretot el catolicisme.

Per començar criticaré la campanya Jo no t’espero per certes coses que no entenc. En la seva web (aquí) apareixen tots els actes que faran les entitats adherides. És aquí on entra allò que no comprenc. En primer lloc hi ha la concentració contra la visita del Papa el Dijous a les 19h a plaça SANT JAUME, no acabo de entendre quina lògica té fer-ho un dijous quan la visita es farà el cap de setmana… potser algú dels que la organitza vol anar el diumenge a veure’l però no vol quedar malament amb els seus col·legues. Per altra banda hi ha un dels actes que sembla més la promoció i la cerca de diners que no pas un acte reivindicatiu, és el festival Habemus Party, que sembla el títol d’una festa universitària dirigida als estudiants d’Erasmus. Tot i això, considero que la iniciativa esta bé si mou als barcelonins  manifestar-se contra una visita que els costarà molt cara.

La següent crítica, i última per avui, va contra TV3. Aquesta cadena pública que a vegades sembla defensar la laïcitat va estar més d’una setmana bombardejant els telespectadors amb notícies cada dia sobre les bones accions que fan algunes associacions crisitianes. En comptes de fer publicitat dels grans valors que se suposa que té la religió, hauria d’haver fet un treball imparcial mostrant com hi ha associacions actives que fant front a la pobresa tant cristianes com laiques. Les institucions públiques haurien de ser imparcials, cosa que TV3 ha demostrat molts cops, però que vés a saber perquè amb això se’ls ha vist el plumero.

Fins aqui el post d’avui… demà més!

La societat de l’apatia parla

La situació passa en un bar bastant concorregut d’una zona comercial de qualsevol ciutat dormitori de la perifèria barcelonina. Les persones entren i surten sense parar, les converses es multipliquen a l’interior, però en aparença cap sembla ser interessant, alguns riuen de les anècdotes del fantasma del grup, altres es miren encantats d’haver-se conegut, una parella es discuteix el màxim de dissimulat possible. El cambrer mira des de darrere la barra, intentant captar alguna cosa de la qual poder aprendre, discutir o almenys reflexionar.

De sobte escolta quelcom al fons de la sala, com un xiuxiueig de desencant amb tot, de pessimisme, de poques ganes de viure…

– Què faig amb la meva vida? Què puc fer per estar contenta?

El cambrer segueix cercant, però encara no troba d’on prové tal desesperació.

– Tranquil·la dona, ja veuràs com segur que hi ha alguna cosa que t’interessa, que et porta a crear-te una satisfacció. No tens cap projecte pel futur?

– Projectes? Per què? Si segur que seguiria igual… no te n’adones? Tot sembla estar fet, res es pot canviar…

És la parella que discutia? No, no ho sembla pas. Necessito animar a aquesta noia, però primer l’haig de trobar.

– Com que no? A veure exposa això.

– Com explicar-ho… mira Joan, és ben senzill, tot segueix igual per què l’únic progrés és el de la tecnologia. Què està fent la ciència? Treballar a càrrec del capitalisme, i el capitalisme l’únic que vol és consagrar-se en el poder. No hi ha manera d’intentar ser creatiu per què qualsevol cosa que pensi i vulgui dur a terme ja està feta.

– Vist així sembla lògic, però saps perfectament que t’estàs autoenganyant, Carla. La creativitat és del tot factible i tot el que tens és una sensació passatgera. Després de beure una mica ja veuràs com ho veus tot d’un altre color. A més aquest discurs sobre la ciència saps que és un pèl típic. La ciència treballa pel progrés i…

– I què és el progrés en la nostra societat si no allò que dóna beneficis?

El cambrer ja ha trobat a la parella, però ara es veu incapaç de poder animar-la. Té raó, pensa, què més es pot fer si no és sobreviure?, pregunta a la Carla.

– Veus Joan! Ell si que m’entén… tan els meus projectes com els teus són sempre a curta durada, què pretens fer? Una revolució?- diu entre rialles.- Au! Vés a pagar que almenys ja m’has fet riure…

Mentre en Joan i la Carla marxen del bar arriba un grup de joves bastant embriagats que demanen una ronda de cerveses. Sota la mirada del cambrer semblen nois tranquils amb ganes de continuar la xerrera amb l’alcohol com a mitjà que els permeti discutir amb aparent profunditat.

– Heu sentit el que deia el noi que tot just ara sortia per la porta?

– No… estava mirant la tia del costat.

– Si, quin cos eh!!

– Jo si que ho he sentit, Ramón, deia no sé què d’una revolució

– Revolució?? Jajaja!

– No sé que et fa tanta gràcia Josep.

– Res, que em sembla mentida que encara hi hagi gent que pensi en intentar canviar les coses… però si estem la mar de bé. Oi que si Biel!

– I tant! Quina mania en creure que les coses no funcionen.

– A veure nois, vosaltres no esteu a punt de quedar-vos al carrer?

– Si Aleix, però què hi farem, és el que toca per la crisi, però ja veuràs com d’aquí poc tot canvia. M’ho ha dit el meu sindicalista.

– A més, mentre jo pugui seguir fent la meva cervesa i ningú em molesti.

– Vist així.

– No nois! No pot ser que sigueu incapaços de moure la vostra vista més enllà!

– Va, Ramón! Si està ben clar! Si jo consumeixo, aquest bar seguirà treien beneficis, amb aquests beneficis l’amo comprarà objectes, i un d’aquest objectes que compri potser és la canonada d’estany amb doble tancament i hornament de papallones liles  que es fabrica on treballem. I així ens quedem amb feina segur. El consum ens aporta beneficis. La revolució, el canvi, només ens pot perjudicar.

– El Josep té raó… va fem una altra ronda de cerveses!

– Vist així… Veu veure el partit de la selecció?

– Oh si! Quin gol va fer en…

I d’aquesta manera tan contundent finalitza una conversa interessant. La parella que discutia feia estona sembla haver-se reconciliat i es disposen a pagar, demanen el compte. Quan els arriba, l’home es sorprèn.

– Un euro i mig pel cafè? Però quin robatori!

– Tranquil Pau, és només un cafè… tampoc n’hi ha per tant!

– Tu saps el que costa fer-lo? Tu saps els beneficis que es treuen per cada un?

– No, ni m’interessa.

– Un cafè és tres quartes parts aigua i una quarta cafè. Així doncs al bar els costa un 15 cèntims cada tassa, això si tirem molt cap a dalt. Per tant en aquest bar es treuen un euro trenta-cinc cèntims de benefici net. Si ho multipliques per una mitjana de dues-centes tasses, en total cada dia s’embutxaquen uns 270 euros nets,  a la setmana 1890 euros i al mes 7560. Colla de lladres!

– I què faràs? Manifestar-te? Si no serveix per a res! Va, paga ja, pesat!

– Com sempre… a pagar, com si ho ignorés… doncs no vindré més a aquí! A partir d’ara els cafès me’ls faré a casa.

– Ja vindré amb algú altre. Ets un avorrit!

– No hi tornis Joana, no hi tornis…

És Barcelona progressista?

Just amb la ressaca de les festes de la Merce amb la qual s’ha despertat avui la ciutat comtal, la senyora Barcelona, toca reflexionar sobre una qüestió que fa dies que em ronda pel cap. Som els barcelonins tan progressistes com creiem?

A simple vista i desde l’exterior ho sembla, aparenta ser una senyoreta que accepta els canvis, que preten acceptar qualsevol benvingut i rebre els visitants amb les mans obertes. A part d’acceptar qualsevol sexualitat sense tabus ni males mirades. Un exemple d’això que ho fa pensar és una de les tantes màquines expenedores que hi ha a l’intercanvi dels FGC i el Metro L1 a plaça Espanya on es vénen preservatius, lubricants i altres productes sexuals que demostren que això només pot ser possible en una societat oberta. Un altre exemple seria la campanya pro-Obama que es va fer ja fa anys.

Però a Barcelona tot hi cap però no tot s’hi val.

Les campanyes pro-civisme, mostren l’altre cara. És clar que una cosa és el liberalisme i l’altre llibertinatge, però quan de sobte es pixen al portal de Barcelona, la senyoreta es torna carca. És tota una burgesa.

De cara a la galeria s’aproven lleis ben progressistes, però per dins els ciutadants pateixen normes de conducta que a vegades difereixen bastant dels mínims per mantindre la pau social. Les lleis del civisme ja han sigut criticades moltes vegades, i aqui no ho penso fer; el que si que pretenc és fer entendre perquè crec que la resposta lablog no és afirmativa.

Per una banda l’ajuntament mostra en la seva defensa del turisme i l’oblid de la degradació dels barris que sols vol enfocar la seva gestió de cara a la imatge cap al món i a ensabonar a l’hosteleria. Durant anys ha sigut així i ara, de sobte, s’han adonat que no hi ha camí de retorn. Barris com el Raval són un dels llocs on es demostra això amb tanta claredat que espanta. Mentre el mercat de la Boqueria s’omple de turistes amb l’alegria dels venedors, al costat hi ha una plaça on val més no passar-hi… i com aquest milers d’exemples més.

Barcelona es disfressa cada dia de progressista però la seva cara és conservadora, on s’estan creant guetos d’immigrants, on la pressió immobiliària segueix present i on els socialistes perdran les eleccions a favor dels convergents per la seva mala gestió, però també perquè els barcelonins ja no els agrada el terme progressisme.