Coses que m’encanten

Abans que el nihilisme em torni a arrossegar a les seves fosques aigües, i com a terapia contra el fred, he estat pensant en tot de coses que m’agrada veure, viure o simplement se’m passen ara pel cap (es el que té fer entrades sense pensar gaire en el que poses).

M’encanta…

•  Escoltar la pluja caure sobre el sostre, amb aquell arritmic so constant.
• Fer una cervesa amb una bona conversa sobre diversos temes en general i acabant borratxo discutint sobre que fer amb la humanitat.
• Les situacions absurdes en que la gent del carrer es veu involucrada, com per exemple el tipic moment en que dos persones es deixen passar i alhora no.
• Veure la cua d’otakus disfressats per entrar gratuïtament al salo del manga.
• El debat de la nació. Escoltar els politics insultar-se entre ells.
• Mirar l’immensitat del mar una tarda de tardor i pensar ‘fa tres mesos aquest lloc esta ple de gent!’
• Quedar-me meditant observant les muntanyes del Pirineu.
• El silenci d’una nevada.
• Les mirades sinceres i les que et volen transmetre quelcom.
• Escriure una bona obra de teatre, dirigir-la i veure el public aplaudint entusiasmat.
• Improvitzar ritmes amb la colla de tabalers i que a mes surti be.
• Sortir d’un concert i dir ‘Buah!! Impresionant!!’
• Fumar un cigarro al balcó quan fa sol mentres observo la gent del carrer.
• Restar abraçat a la noia despres del coit i desitjar que aquell moment s’atures per poder gaudir-lo al maxim.

Suposo que n’hi ha mes, pero el pessimisme acaba d’arribar en el meu ser.

Els errors de McCain

Tot i que no sóc conservador, ni tinc simpatia amb la politica democratica en general, durant un temps vaig defensar el senador republica McCain com a president dels EUA; mes que res per poder veure com es montava un gran sidral mundial… per desgracia aixó no passarà, i despres de veure un documental ahir del 33 sobre els dos candidats, voldria analitzar certs errors de la campanya republicana.

1. Probar de ser el que un no és. Mc Cain anys enrere havia criticat a la esglesia mes conservadora dient que cap politic hauria d’estar sotmes a les idees d’ultres, tan d’esquerres com de dretes.
2. Cercar el vot ultraconservador quan el que hauria d’haver fet es virar cap al centre per poder captar el vot democrata menys liberal, al cap i a la fi nomes es poden votar dos candidats i un republica extrem mai votara a un negre que defensa l’avort.
3. Amagar la seva faceta d’independent i moderat. La meitat del partit republica esta en contra seva per aixo, i recordo una dita castellana “aunque la mona se vista de seda, mona se queda”.
4. Per descomptat escollir Palin com a vicepresidenta. Si has d’escollir una dona ultradretana, cap problema, pero almenys fixat en qui es, perque ha resultat ser el pitjor error d’aquest home… va començar com un huraca perque no la coneixien gaire, pero despres d’escoltar els seus discursos, sempre encarats a destruir la figura d’Obama i poca cosa mes, la temible Palin s’ha girat en contra dels seus companys de campanya.

En fi, per sort per Europa i la resta del món, esta quasi segur qui guanyarà les eleccions i la Palin aquesta tornarà a casa seva, condemnant Alaska a la seva destrucció.

Belgium Conclusions

M’HE TORNAT UN SER RACIONAL?

Despres de lluitar contra els instints per poder mantenir la relacio que en certa manera em fa continuar vivint en aquesta merda de ciutat anomenada L’Hospitalet, de reprimir cada un dels meus moviments que l’alcohol volia que fes (cosa que mesos enrere no havia fet), de pensar que allo que estimes durant l’adolescencia pot ser bo pero que el que s’obte en quasi maduresa intelectual et pot donar mes, he arribat a la conclusió de que aquest viatge m’ha fet veure que per molt que critiqui la racionalitat i tot el que comporta, m’he tprnat en un d’ells. Horror!!!

No es cert del tot. Potser m’he fet mes gran interiorment, potser nomes va passar aleshores i que si tornes a veure la Sarah tot canviaria, pero no se si ho vull… ara mateix visc envoltat per dos rius, un de jove i un altre de ben caudalos, fins que el segon no desemboqui al mar no voldre el primer, encara que quan passi potser ja s’haura assecat… sera aleshores quan maleïré les ensenyances de Socrates a Plato i optare per una vida molt mes cínica, molt mes instintiva. M’odío!

Ressaca emocional que nomes pot ser curada amb un bany a un riu anomenat Aceyal.

TOTA RELACIÓ TÉ UN PUNT DÈBIL?

Tota no ho crec, però la majoria si. Aquest punt dèbil pot ser una persona, uns fets, unes accions determinades… si es per algú altre la lluita interna pot ser immensa, escollir l’opcio correcta pot esdevenir un fet radical en la vida d’algu. Pero si s’aconsegueix superar aquest punt dèbil la fortalesa de la relació potser serà més forta.

Vaig anar a Bèlgica per adonar-me’n de la falsedat d’una espina idealitzada clavada en els sentiments i sols se m’ha clavat mes.

Al final caura.

Belgium Chronicles II

segona part del viatge, a partir d’aqui tot va canviar, el turisme el vam aparcar per gaudir de la gent d’alla.

Dimecres 22 d’Octubre nit: De que coi parlo?

Aquella mirada em va retornar una sensació que durant dos dies no havia tingut, aquell rau-rau a la panxa que et porta a dir tonteries per no afrontar la gravetat del que pot passar… era ella, si, la noia que cinc anys enrere havia deixat en aquest pais pensant que no trobaria cap d’igual.

La nit ens va dirigir cap a un bar amb la musica massa alta per poder entendre be l’anglés, cossa que produïa mes d’un malentes. Despres d’ensenyar a Sarah a jugar al poker i passar unes quantes cerveses per davant (quatre en vaig contar), ens vam dirigir a un lloc més indicat per ballar. A la gent que li agradi la musica dance i l’electronica té multituds de bars a Leuven per gaudir, jo em vaig haver de conformar a deixar-me emportar una mica pel ritme que tenen (que es poc, la veritat). Despres d’un parell de jaggermaister amb red bull, una barreja un tant estranya pero que no estava mal, la nit va començar a posar-se instintiva.

Al 7 Oaks no hi cabia més gent, i un pesat d’aquells que no paren d’emputxar va intentar lligar amb la belga que ens acompanyava dient-li que era espanyol. La meva reaccio va ser preguntar-li “De donde eres?” ben fort a l’orella, la seva resposta va ser que li parles en angles perque no m’entenia… davant la cara de mala llet que se’m va posar el senyor va marxar i la Bego va canviar-me el lloc perque no em baralles amb el següent capsigrany. La cara de la Sarah quan li vaig explicar va ser de no creure-s’ho. I va ser aleshores quan els acostaments entre ella i jo augmentaven a rao de un mil·limetre per minut fins que els dos cossos es fregaven suament i les mirades es creuaven. Pero tranquils, no hi ha res mes morbos per explicar, de moment.

A les 2 de la nit anavem a dormir creient que eren les set del mati i haviem tancat el Salamandra, bé aixó es el que el cos ens feia creure.

Dijous 23: Patinar sobre gel s’oblida amb el pas del temps?

Despres de fer un dinar digne de qualsevol pis d’estudiants haviem quedat amb la Sarah per patinar sobre gel. Rapidament vaig agafar l’equilibri i lliscava pel gel provant coses noves que em feien caure, logicament, fent riure les meves companyes de diversio. Durant la hora i mitja sobre els patints les mirades es creuaven i les ganes de juntar-se hi eren, pero si un esta sere li costa molt trencar tensions en certa manera estupides. A la tarda vam convidar a la noia belga a sopar amb nosaltres cap a les nou i vam anar a comprar xocolata per la familia i el sopar.

A les nou em vaig dirigir cap a l’estacio del tren amb l’estomac comprimit, volia parlar amb ella i dir-li el que pensava feia cinc anys enrere i actualment com ressorgia, pero per aconseguir-ho necessitava molta concentracio i saber com expressar quelcom ja dificil de dir en catala. 

“I’ve a problem Sarah, five years ago I had some feelings. In five years I thinked sometimes in you, and now I can see you, I can hug you but I can not to do it… you’re some girl special, but it’s something stupid all this feelings.”

“Yes, I know… where is the hostel?”

I despres d’aquesta resposta en que es veia clarament que no volia parlar del tema, l’estomac es va obrir i va continuar la nit esperant una resposta millor. Despres d’un sopar acompanyat amb vi i tot, un cigarro mirant les estrelles i coneixer uns madrilenys propers als trenta anys; varem pujar a l’habitacio la Emma, la Bego, la Sarah i jo, per ensenyar-li a la nostra convidada com eren i perque les noies s’havien de canviar.

Aprofitant la benentesa Sarah i jo ens vam estirar al llit, al cap de mitja hora ja tornavem a estar al mateix punt que la nit anterior, molt junts pero sense que cap dels dos actues… s’ha d’afegir que en aquells moments els meus sentiments vivien dividits entre el que crec que m’estimo a la meva ciutat i el que crec que hi ha alla Leuven… dos sentiments semblants pero amb una petita diferencia que ja s’explicara.

La festa del dijous va ser mooolt llarga:

 

1. Festa d’historia en un local de tres pisos d’estil victoria que semblava ocupat, en aquesta festa la gent anava molt curta de roba i fins i tot hi havia un noi en calçotets (amb el fred que feia a fora!)… despres ens van explicar que era un festa guarra, potser per aixo van posar una canço de reggeaton. Alla vam explicar a les belgues que el Chiki-chiki era una broma.
2. Flying noseque party, 6€ l’entrada, 1’5€ la cervesa, 30cts el lavabo. La musica era un altre vagada electronica i els dj’s molt dolents, cada canço tenia un silenci de dos o tres segons i aixo encara em tallava mes el rotllo. Aquella festa no es va animar fins que va arribar la Sarah, que es sap totes les cançons i les gaudeix d’una manera a voltes exagerada.
3. Al carrer uns nois van practicar sexe amb una estatua d’una dona estirada, s’ha de dir que cinc dies veient-la no haviem caigut cap dels tres catalans en fer-ho i ens va sorpendre molt. Durant els cinc minuts que vam passar en aquella cantonada dos nois van provar-ho i un va començar a pixar al carrer intimidat pels nostres crits de “don’t piss here!! don’t piss here!!”.
4. Vam anar al 7 Oaks, com estava molt ple de gent vam estar uns breus minuts i am tornar al carrer per anar a una altra festa.
5. Un cop al carrer vam mirar la hora i era un xic tard, les 4h, i haviem de tornar a l’hostal ja que l’endema a les 9 haviem d’estar dempeus per marxar a les 10. Moment tràgicomedic, l’adeu.

 

Mentres Sarah i jo ens acomiadavem entre abraçades i cares de mitja tristesa, pero sense vessar llagrima, la Emma plorava i reia alhora amb una belga que feia menys d’una hora que haviem conegut. Ens vam separar i veient que elea no marxava vaig tornar a abraçar-la per ultima vegada… en aquell instant quelcom va recorrer tota la columna vertebral, potser era fred o potser una altra cosa, i ella em va assegurar que ens tornariem a veure i que allo que li havia dit avans de sopar, ella tambe ho sentia…

Uns metres mes tard caminavem pels carrers de Leuven cantant “Al mati surt el sol” amb la sensació que un cop més ens deixavem una vida nova a tenir.

Divendres 24: Que em fa tornar?

No visiteu mai Bruseles amb ressaca ni cansats, la ciutat la recordava pitjor. Despres de sis hores passejant per la ciutat encara em pregunto com es que els ciutadants de Bruseles es senten orgullosos del Mannaken Piss, tenen obres molt més interessants i un ajuntament impresionant.

Bèlgica es va acomiadar de nosaltres amb un temps tipicament atlantic que representava prou be els nostres sentiments.

 

Emma, Bego i jo

 

 

Dema, i ja com a final del tot, les conclusions que he extret de mi mateix durant aquests cinc dies. Ja no tornare a parlar mes de Belgica fins que hi torni.

Belgium Chronicles I

Volia fer un post en anglés sobre el viatge que m’ha mantingut lluny d’internet durant cinc dies, però m’he adonat que parlar anglés i posar-se a escriure’l és realment una cosa diferent… és curios el llenguatge no?

Dilluns 20 d’Octubre: Com pot ser tan llarg un dia?

El dilluns al matí em vaig aixecar del llit de cop, gairebe no havia dormit pels nervis i al sonar el despertador a les 4’30 del matí no vaig ni queixar-me. Anava a Belgica amb dues noies amb les que havia compartit cinc anys enrere un intercanvi al poble de Tienen, a la zona flamenca, i tornavem per retrobar-nos amb els belgues. A les 11 varem arribar a Belgica, una hora mes tard passejavem pels carrers de la ciutat universitària de Leuven juntament amb Selina, una noia que parlava molt i que procurava que cada moviment seu mostres que ella era una noia encantadora i molt glamurosa. Despres de visitar unes facultats amb classes gegantsi de preguntar per la facultat de filosofia, que la Selina no sabia per on parava, varem anar a dinar a un kebab.

A les tres ens instalarem a l’hostal i una hora mes tard partiem cap a Tienen. Allà vaig poder veure que la crisi no només afecta a Espanya, la majoria dels bars que anys enrere restaven oberts fins tard, ara estaven clausurats i caient a trossos… va ser una imatge una mica culpidora, llastima que no tingui fotos dels vidres trencats… despres de fer una bona cervesa, que desitjava des de l’arribada a Leuven, conversar amb un senyor que tenia un mussol i de riure una estona i posar-nos al dia de les nostres respectives vides, vam sopar. A l’arribar a l’hostal ja tenia companys d’habitacions, un portugues que estava d’Erasmus i un japonés (diría) que cada dia guardava les seves coses en una taquilla a l’entrada de l’alberg.

A les dotze de la nit anava a dormir pensant que l’avio l’havia agafat el diumenge i no el dilluns.

Dimarts 21: Amberes, Anvers i Antwerpen són el mateix?

Després de mirar la nostra guía (on posava Amberes), un mapa de l’hostal (Anvers) i de preguntar-ho als venedors de bitllets de tren, vaig extreure la conclusió de que els noms propis no s’haurien de traduir. A les 11 estavem per Antwerpen acompanyats pel clima atlàntic més ranci, pluja, fred i vent, però aixo no ens va desanimar. Tots els pobles que he visitat es caracteritzen per tenir una esglèsia gótica o catedral i uns ajuntaments que són veritables obres d’art. Suposo, i en aquesta especulació mostrare la meva ignorancia historica, que durant la epoca en que es van erigir, Belgica era aquella monarquia amb colonies com el Congo, d’on van extreure el màxim d’or i diamants possibles i d’on importaven la xocolata. Molts edificis daurats, torres altes i ostentació de poder, així és l’arquitectura monumental de la regió del Flandes.

Al perdre’ns cercant un lloc per dinar varem arribar a un pita, dos dinars iguals en dos dies… Vam passejar per la ciutat fins que el cos ens va dir prou i al tornar ens vam adonar que a Belgica els comerços tanquen a les set com a molt tard i que eren les… vuit!! Molts carrers amunt i avall trobarem un lloc on comprar-nos el sopar, uns fideus com els que es menja el doctor Slump, que es preparen amb aigua calenta (en cinc dies l’unic que he tastat de la cuina belga han sigut els waffels, els gofres). Per la nit vam anar a fer un petit tast de la nit universitària, pero estavem massa cansats per fer mes que un parell de cerveses i discutir sobre el criteri de veritat, si el vaig treure jo el tema.

Dimecres 22: Perque em mira aquella noia?

Pel matí vam fer una mica els vagos perque ho necessitavem, a les 13h haviem quedat amb unes bessones que estudien la mateixa carrera, viuen juntes i en comptes de voler diferenciar-se, s’assemblen molt. Una estona més tard va arribar Selina i vam anar a dinar a un restaurant que va resultar ser un lloc realment bo, encara que una mica car. A la tarda vam anar a comprar el sopar i vam fer la migdiada, ja que per la nit sortiem de festa amb tres persones que durant l’intercanvi haviem mantingut molt bona relació, el Kent, el Sander i la Sarah.

Eren les nou de la nit, estavem a la plaça major esperant la noia que faltava… jo recordava una mica el seu rostre, pero no sabia si podria reconeixe-la despres de tant de temps. Una noia rossa em mirava i s’apropava, era ella? no ho sé pero em posava nerviós sentir els seus ulls clavats a la meva cara…

En dos dies la segona part.

Nacionalismos

Durante mi juventud tuve la grandísima suerte de estar estudiando en el bonito barrio suburbio de Bellvitge. Hay muchas formas de llevar a un adolescente hacia el camino del nacionalismo catalán, y en mi caso fue la violencia nacionalista española. Si, he cantado himnos a favor de Cataluña, he hecho propaganda de la lucha independentista fuera de las fronteras españolas y he pintado esteladas en paredes de varias poblaciones. Pero de esto hace ya un tiempo. Al igual que la violencia verbal me llevó al nacionalismo catalán, las formas casi sectarias de algunos movimientos me llevaron a dejarlo y ver que cualquier fanatismo nacional era peligroso para el bien del ser humano.

He dicho cualquier. El nacionalismo español es seguido en su mayoría por gente inculta, cosa que hace que en vez de impedir argumentos a los catalanes los hace crecer vez cada más. Es un problema que les va bien a los políticos, si hay discrepancias entre nacionalismos, nadie se preocupa por el malestar social existente. Tantos unos como otros son unos ineptos políticamente hablando. ¿Qué es más importante la independencia de Cataluña o la cada vez más pobre ciutadania?

Si yo fuera nacionalista de algún tipo, abogaría a favor del cantonalismo, sería una demostración de que no hay nada más absurdo en este mundo que dividir un mismo ser en varias fronteras y, encima, decir que somos racionales cuando nos peleamos como si animales fuéramos.

Si la política mundial fuera un gran circo, los españoles seríamos los payasos.

Aquest post esta en castellà per poder practicar aquesta llengua. Si algu es sent atacat, ho sento, però diría que té un petit problema de tolerància.

Marica de merda!

Aquest post és un intent desesperat de fer veure a les meves generacions que hi ha insults que no tenen sentit de ser. Pertanyo a una colla de post-adolescents que encara creuen que els insults sobre la orientacio sexual poden ferir els sentiments quan l’unic que fan és fer crèixer la flama de la intolerància… En un post sobre feminisme se’m deia que era molt important l’herencia cultural discriminatòria que arrossega el llenguatge. Aleshores no els donava raó, pero el tema en qüestió és un altre.

Quan feia francés a l’institut la professora ens deia que en la seva juventut la expressió marica, gai, mariposon… no tenien cap mena de sentit pejoratiu. En canvi ara és pitjor posar en dubte la sexualitat que no pas cagar-se amb la mare d’algu. Que ens esta passant?

La juventut no es que no tingui valors i les txominades que diuen algunes iaies peperes, la juventut és en la seva majoria un èsser completamnet incult i estupid que no sap que vol dir el respecte. Si les futures generacions no estan educades en el respecte cap als altres no arribarem enlloc. Reconec la meva intolerància en la meva adolescència, però no era res comparada amb l’actual.

Tots hem estat joves i lo bo d’aquesta edat es la corrent nihilista que destrueix idols per crear-n’he de nous, però quins? Torrente com a model a seguir?

Després el nombre de suicidis d’adolescents és més gran entre els homosexuals que els heterosexuals… tots els heteros som uns fills de la gran puta per permetre-ho. (M’estic jugant la clausura del blog?)

Cada mirada al bar mostren una tensió inexplicable,

No paro de mirar-te temen la teva reacció

Què et passa bon amic? Hi ha quelcom que em vulguis dir?

No-res, si ho sabessis…

Tranquil sigui el que sigui ho entendré.

M’agrades, però sé el que em diràs i fugiràs del meu costat.

Què em diries si ara afirmo la meva homosexualitat?

Ets un marica de merda!! No m’esperava això de tu!

jo si que no m’ho esperava

El sr Wolf i els set immigrants

Ja ha tornat de nou el personatge preferit per tots els infants i joves, el senyor Wolf! Aquell empresari del totxo que era molt dolent i només pensava en poder especular i especular.

Aquesta historia que us explicaré li va passar al Moha, un amic meu marroquí que vivía en un pis pastera al Raval amb els seus sis germans i la seva mare. De tota aquesta familia el més petit era el meu amic, la resta treballaven dur per poder donar al Moha una bona educació i aconseguir així que trobes una feina més digna que la dels seus estimats germans.

L’unic moment del dia que es trobaven tots era a l’arribada del crepuscle, allà xerraven i menjaven l’únic apat del dia (i no perque estiguessin fent el ramadà). Les coses funcionaven bastant bé per a la familia d’en Moha, fins que una nit va aparèixer el senyor Wolf. Aquest home els va amenaçar de denunciar-los a la polica si no fotien el camp de casa, pero no li van fer cas. Durant la setmana següent en Wolf es dedicà a enviar cartes a casa del Moha amb amenaces i, a part, va començar a fer una campanya entre els veïns en contra d’ells.

Una tarda, quan tot havia arribat al seu punt àlgid, quan els veïns els miraven malament i els seus germans tenien por d’agafar cap feina relacionada amb el totxo; la mare va decidir sortir a comprar quelcom per sopar. Les hores passaven i ella no tornava. Quan ja eren les dotze de la nit, el timbre va sonar i el germà més gran va anar a obrir la porta pensant-se que era sa mare, en Moha, en canvi, va optar per amagar-se en un fals terra que hi havia a la seva habitació i que era on guardava la maria.

Un grup de senyors quadrats van rebentar la porta i van començar a pegar a cadascun dels germans fins a estavornir-los, el senyor Wolf va entrar despres, va mirar que no quedés ningú, va deixar una nota per la mare i va marxar cridant per l’escala que si algú el nombrava li passaria el mateix.

‘Fins que no decideixis marxar del pis, no et retornare els teus cinc fills. Ja saps qui sóc.’

Al cap de cinc minuts va arribar la mare i va començar a plorar desesperada, li havien tret lo més preuat per a ella i no sabia que fer, ni si trucar a la policia, ja que si ho feia, potser els retornaven al Marroc. Quan en Moha va escoltar els plors de sa mare va sortir i li va dir que ell l’ajudaria a trobar els seus germans.

El dia següent ens vàrem reunir uns quants a la rambla del Raval, però veient que si ens quedavem més estona xerrant asseguts a terra la policia ens faria fora i intentaria posar-nos alguna multa, vam anar cap a casa el Moha. Allà vam decidir cercar la cova, que era el local on el senyor Wolf feia tots els seus xanxullos, i un cop trobada entrar per la força… no era un pla gaire intel·ligent, però tampoc podiem pensar gaire.

En un parell de dies vam trobar la cova i aquella nit mateixa un grup de vint estudiants universitaris i en Moha amb deu amics més del barri, vam entrar-hi per la força. Després d’una baralla amb molts desperfectes de mobiliari i poc de personal, vam reduïr les forces wolfianes i alliberàrem els germans d’en Moha.

Per desgràcia, els veïns van acabar denunciant el pis on vivien perque, segons deien, s’havien escoltat baralles i perque no eren bona gent. La familia sencera va decidir marxar a un altre lloc d’Espanya més tolerant, excepte en Moha que va acabar batxillerat i ara prova de fer una carrera, encara que les traves per aconseguir beca li dificultin molt compaginar feina i estudis.

Pel que fa al senyor Wolf, es va sortir amb la seva i va fer fora de tot l’immoble als seus habitants, el va tirar a terra i va aprofitar que l’Ajuntament de Barcelona vol canviar la imatge del Raval per proposar fer-hi un luxós hotel al costat de la rambla de l’esmentat barri.

La moralina d’aquesta historia, si es que la te, és que hi ha gent en el nostre mateix barri que ho passa pitjor que nosaltres, que no viuen sino que sobreviuen, i que per culpa de la desinformació tendim a culpar alguns sectors de mals que sense aquests també hi eren.

refranys mensuals

Ahir, durant un sopar, se’m va ocorrer quelcom per fer que fos minimament original i poder, en la mesura de lo possible, fer somiure a tots aquells que em llegiu. Es tracta de reformular els refranys existents i crear-n’he de nous dels pobres mesos que no en tenen.

Pel Gener moltes coses voldre fer.

Al febrer el fred sembla ser menys sever.

Març! Tot conté quelcom de fals.

Per l’Abril Russia pot llançar un missil.

Al Maig ja no se el que em faig.

Juny! Ui! Ui! Mira tu quin puny.

Per l’Agost sempre faig el gos.

Al Setembre faves tendres.

Per l’Octubre no trovo res que s’acabi en ‘-ubre’

Al Novembre neix una hembra.

Pel Desembre tot s’acaba, fins i tot la sembra.

Inspiració

Ara mateix estic patint un malson terrible, no puc escriure, em passo el dia tenint idees interessants per escriure en aquest blog i al plantar-me davant de la pantalla tota la meva ment sembla fondre’s al suau parpelleig del monitor.

 

(Ment en blanc.)

 

Odio quan aixó em passa. Espero poder fer quelcom millor demà…