Popurri Reflexiu

Com és Agost i sembla ser que la gent no està per mirar Internet, sóc el primer en fer-ho, i tinc el cap en el temari d’algunes matèries, he pensat i reflexionat de forma curta de potser masses coses… i d’aquí surt el popurri reflexiu. També s’ha de dir que estic una mica influenciat per la lectura de la Gaia Ciència de Friedrich Nietzsche….

Olimpíades. No hi ha proves una mica desfasades? De què carai serveix en l’actualitat saber llançar un martell o una javelina? Trobo que es gasten masses diners en honrar uns esports que a vegades dubtes si ho són o no… veure la gimnàstica artística és com assistir a un espectacle de circ modern.

Malestar Social. Creix cada cop més sense cap mena de dubte. Quan sorgirà l’espurna que ho farà saltar tot pels aires? Com més temps passa més creix la sensació que poc tenim a perdre. El risc d’incendi no només està al bosc sinó també entre la societat.

Vall d’Alinyà. A la Clara Carla Gallega Antònia. La llibertat de poder viure tal com ets sense màscares sempre que respiro l’aire net i veig els paisatges embriagadors d’aquesta vall, sense oblidar les persones que hi viuen, em fa pensar que potser així hauria de ser la resta de l’any. Però costa desfer-se d’allò que cada matí em poso i per la nit em trec abans de posar-me a somiar… ja va essent hora de canviar d’ulleres…

Xafogor. Et dutxes i al sortir ja sues, estas al sofà sense fer res i sues, estudies i sues, passeges pel carrer i sues, penses i sues… com pot ser que als turistes els agradi Barcelona? Viure al costat del Mediterrani fa que ens la sui tot.

Atur juvenil. La meitat dels joves estan a l’Atur… De què treballaràs quan acabis la carrera? Del mateix que la majoria de joves, d’aturat.

A l’Hospitalet. Ets font de la major contradicció que ronda pel meu cap, tan bon punt no et suporto com penso que durant dos anys fora del meu barri t’he enyorat. Malgrat fer vida en ell, el kilòmetre de distància es feia enorme… si hagués de ser immigrant hauria de marxar suficientment lluny per no pensar en tu, maleïda ciutat… maleït poble! I tot i això sempre continuaria sentint-me hospitalenc.

11 de Setembre. Disputes pintoresques que volen dirigir la voluntat d’un poble… així és Catalunya.

A Gran Bretanya. Amenaçar d’entrar a l’ambaixada d’un altre país hagués sigut dècades enrere un motiu per entrar en guerra… ja no sou un imperi senyors! I em trec el barret davant de l’Equador. No cal afegir res més.

Sequera. En temps de sequera a qualsevol escopinada se li diu pluja…

A qui jutja el altres. Ni sóc feliç ni trist, per tant bona noia que fa sis mesos que em coneixes i que no has estudiat res de psicologia, ni et plantegis en jutjar la meva forma de vida ni molt menys despreciar-la. Tal com diu Aristòtil: El prudent no aspira a la felicitat, sinó a l’absència de dolor. Ell també et fa pena que pensés així?

La Filosofia a Batxillerat

Aquest cap de setmana he estat d’excursió amb infants i un grup de monitors i monitores, dels quals tres en breus tindran la selectivitat. Aquest aprofitaven el temps lliure per estudiar i preparar una de les pitjor èpoques d’exàmens de la vida de l’estudiant. Entre les matèries, Història de la Filosofia. Dels resums que duia una de les monitores vaig recordar com s’explicava de malament alguns autors.

– Ei, em pots ajudar amb Nietszsche?

– Cap problema… ufff, tot això de l’etern retorn està fatal!

– És el resum del llibre…

– Doncs és una molt mala lectura. […]

– Crec que passaré a estudiar una altra cosa.

Aquest diàleg es va donar el dissabte per la tarda i de cop em van venir records del batxillerat. Records d’una matèria que en alguns moments no arribava a entendre el que s’explicava: La Història de la Filosofia.

Entenc perfectament que en un curs no hi hagi temps d’ensenyar i mostrar com va avançant el pensament des de l’escola de Milet a Habbermas o Vattimo, però almenys els sis o set autors on es pretén aprofundir haurien d’estar ben explicats. Posaré dos exemples que més tard durant la carrera he vist com de malament m’havien ensenyat: Aristòtil i Nietzsche.

El cas d’Aristòtil potser és només problema del professor que tenia. Durant tot el curs vaig suspendre l’examen d’aquest pensador macedoni al no entendre el funcionament del primer motor immòbil. Cada cop que se’m preguntava què en pensava d’això responia que no entenia com quelcom immòbil pogués produir moviment. En cap moment vaig obtenir la resposta, només un 0 en aquella pregunta. Després arribes a la facultat i t’expliquen la metafísica aristotèlica dient-te que el motor immòbil és intel·ligència pura, i que la resta de cercles i matèria es mouen per si soles per tal d’arribar fins a aquesta intel·ligència pura. És a dir: al ser quelcom “immaterial” no es mou i és la resta qui es mou al voler arribar a ser com el motor immòbil. Tan costava dir-me això i no deixar-me amb el dubte durant tot un curs?

Pel que fa a Nietzsche tot ve donat pels llibres de text. El pensament d’aquest s’ha d’explicar amb una mica de base històrica. No es pot entendre a Nietzsche ni Marx sense passar per Hegel, i no es pot parlar de Hegel sense passar per Kant. El final de la modernitat no es pot entendre de cap manera si no es parla de la modernitat (es sol passar de l’inici: Descartes i Hume; al final obviant la Il·lustració i el romanticisme). Primer error.

Per altra banda el resum que es fa de Nietzsche sol fer-se complicat d’entendre per la falta de correlació que se li dona al seu pensament. És a dir els temes principals s’enumeren i s’expliquen com si no tinguessin relació entre ells. Segon error. A partir del “Naixement de la Tragèdia” és d’on Nietzsche comença a reflexionar sobre la ètica i la moral judeo-crisitana, la crítica que fa a Sòcrates-Plató porta a parlar de la figura del camell. La crítica que fa al nihilisme modern porta a parlar del lleó. L’intent de tornar a redreçar la balança entre l’esperit apol·lini i el dionisíac porta a la transvaloració de valors, a la figura del nen com a nihilisme constructiu. I l’últim error que hi ha és fe creure als estudiants de batxillerat que l’Etern Retorn vol dir que Nietzsche creu en el destí i s’aferra a ell, cosa que dista molt si es té en compte que l’utilitza com a metàfora per fer veure que de vida només hi ha una i cal apreciar-la. I no vaig llegir-me l’apartat de la voluntat de poder per por, la veritat.

Aquí només he il·lustrat un parell d’exemples, encara que si entréssim en la resta de filòsofs segurament la llista de problemes i errors aniria en augment. Amb això només volia fer denotar el fet que en el batxillerat hi ha errors en les matèries, ja que segurament no només passa en filosofia, que més valdria canviar per tal de tenir una educació de major qualitat. Una cosa és simplificar el temari per fer-lo més entenedor i l’altre modificar-lo.

Va de Finals.

Durant el segle XX s’han enunciat el final de la història, de la filosofia, de l’home, de l’art… com si fos una moda macabra dels pensadors postmoderns. El problema està que totes aquestes morts es poden resumir en una de sola: El de la Metafísica.

Explicar el final de la Metafísica Occidental és molt complicat en una entrada de blog, tot i així ho intentaré resumir el màxim de bé possible. Per fer-ho cal mirar molt enrere en la nostra història un segon. Tota la metafísica va començar amb el poema de Parmènides sobre el ser, a partir d’això es va iniciar la reflexió entorn el ser de les coses, l’ontologia, sobre quin és el seu principi i la naturalesa d’aquest principi. I el nostre estimadíssim Plató va ser el que va acabar de liar la troca amb la seva teoria de les idees, donant el cop d’efecte necessari per alimentar el pensament religiós amb fonament teòric-”racional”. Fins aquí el mini-resum de tota la història del pensament antic.

Per no avorrir amb un llarg recorregut sobre l’evolució del pensament que passa per Aristòtil, Plotino, Sant Tomàs, Descartes, Hume, Kant, Hegel… ens situarem al final del segle XIX amb Nietzsche. El pensador alemany va anunciar la mort de déu, aquest anunci el planteja al Zaratustra com un assassinat de la societat occidental necessari al haver-hi un canvi en la mentalitat a causa del progrés. És a dir, déu no ha mort de vell, sinó que som nosaltres els que hem vist que pensar en ell és quelcom caduc. Després d’això comença una llarga reflexió dins de la postmodernitat i el nihilisme, però un nihilisme destructiu on ja no existeix cap veritat absoluta, cap ideal, i per tan res a fer (la mort de la història, etc.), no. En aquest punt hi ha dos camins a escollir, tal com ens plantejava la deessa de Parmènides, refundar la Metafísica o aniquilar-la per crear un nou pensament adient amb el temps que vivim. I aqui apareix una figura dimonitzada per molts: Heidegger.

Heidegger va teoritzar el final de la metafísica com a apertura. Segons ell no es podia parlar del Ser des de la totalitat del món al ser impossible i aleshores va començar a reflexionar sobre l’ontologia del Ser des de la pròpia existència. Dins de la nostra existència hi ha una sola cosa evident: que som ser per a la mort. O sigui que som persones finites i per això el Ser també ho ha de ser. Què comporta tot això? Que hi ha un canvi de perspectiva on la Metafísica careix de sentit, per una banda, i que els valors que s’extreien d’ella ja no valen per una banda, i que només la Història és allò no finit, malgrat que cada època la interpreti segons li sembli.

Seguim avançant en el segle XX, l’hermenèutica i el post-estructuralisme agafarà el testimoni heideggerià per teoritzar partint de la Història. Derrida i Deleuze per una banda es dirigiran cap als clàssics per fer una relectura intentant fer parlar tot allò silenciat en els textos per segles de metafísica cristiana. L’hermenèutica dirigirà l’òptica cap a intentar donar a la societat alguna mena de fonament a l’ètica i la política postmoderna tenint en compte aquells valors que durant la Història s’han mantingut i reflexionant perquè no han patit gaire modificacions. Tot això sembla apuntar cap a Hegel i la seva visió de la Història, i no seria una mala intuïció.

Tota aquesta evolució que he resumit no és gratuïta, el final de la Metafísica és el final de la Filosofia com sempre ha sigut coneguda, cosa que teoritza actualment Gianni Vattimo agafant el relleu de tot el pensament continental del segle XX. A partir d’aquest punt el filòsof pot començar a crear, fer nihilisme constructiu on la veritat, malgrat a estar subjecte al moment en que ens trobem i per tant no pot ser possible una veritat 100% objectiva. I ni tan sols l’art (com deia Heidegger) o la ciència, el progrés és present, això vol dir que el que avui és cert en ciència, demà potser no ho és a causa d’aquest progrés. Però pot crear noves perspectives sense intentar superar la Metafísica, ja que això seria continuar amb el joc dialectal. Un exemple d’això seria advertir que les religions no tenen cap mena de sentit, però que hi ha valors com el respecte o la solidaritat que caldria marcar com a necessaris per a la societat malgrat semblar oblidats per l’individualisme alimentat pel capitalisme.

Tots aquests finals són el final dels ideals utòpics, de la mala lectura de Parmènides per part de Plató que tan de mal ha fet durant segles, de l’idealisme, per fer del nihilisme quelcom productiu tenint sempre present la finitud de la nostra existència i el que la Història ens pot encara ensenyar, una mirada cap a enrere per encarar el futur amb certa esperança de poder canviar encara alguna cosa.

Nihilisme personal

Malgrat les clares influències de Nietzsche, desde que vaig començar la carrera fins al dia d’avui el meu pensament propi ha anat evolucionant a mesura que coneixia més en quins pensaments s’assemblaven, cosa que m’ha permés canviar i començar a perfilar una forma d’entendre el món.

Una de les coses que tinc més clares és que tot el que comença acabarà, ja sigui per la possibilitat última de la mort pròpia com perquè és lògic. Pensament que em fa mirar l’experiència del dia a dia diferent, considero que tota cosa bona acaba i tota dolenta també… però no em deixo embriagar per cap dels dos estats, tal com em diuen “tens cacaolat a les venes”. Això vol dir que no mostro gairebé mai els sentiments perquè no en tinc. Ric, m’enfado, em desespero… però mai sento tristesa o alegria, cosa que em porta a un estat de tranquil·litat. Aquesta és la part ètica.

Per altra banda, considero que hi ha una realitat, és evident, però, tal com deia Husserl, s’ha de posar entreparentèsis tota evidència per tal d’enfocar una mirada sobre els objectes completament diferent, captant el fenòmen i no l’objecte. Jo diria que s’ha de posar tota realitat sota sospita i negar-la rotundament per tal de després reedificar un nou pensament, on ja no es parli ni d’evidències, ni dualitats, ni tonteries que es porten masses anys discutint… jo sóc, els altres també, i com som, sempre hi haurà opressió. La conclusió final de l’escepticisme no és que tot és relatiu, sinò que hi ha una realitat que no es pot refutar (això Sext Empíric ho deixa clar en els Esbossos Pirrònics).

Durant anys se m’ha intentat col·locar en algun àmbit, que si ets un idealista, que si ets un escèptic, que si ets un nihilista, que si ets un postmodern… l’actualitat dona pena, em desencanta, fa que cada cop que trobi una espurna d’esperança, aquesta s’apagui ràpidament… no confío en la humanitat, per molt que sembli aparèixer una bocanada d’aire fresc amb perfum de canvi, sigui aixafada per la roda del Capital. Però no em conformo, sinò no escriuria, no intentaria fer saber el que passa al meu voltant, no criticaria la societat; si em conformés faria com ella, seure còmodament i esperar que alguna cosa pasi.

Cristianisme i paradoxes

La moral crisitiana esta fonamentada en aquests deu manaments, en un principi. Tal com ja criticava en Federico N, aquesta moral esta basada en la negació, és purament nihilista, i ha influenciat  massa en el pensament occidental. Tota metafísica pensada a partir de la creació de l’esglesia cristiana esta influenciada per aquest, Descartes es va veure obligat a afirmar la possible existencia de deu per no acabar a la foguera, del medieval millor no parlar-n’he, Montaigne defensava un escepticisme en la rao pero el cristianisme en la religio (un esceptic dogmatic?) i Kant no para de fer apologia del pensament cristia en cada obra seva, sobretot a les dues critiques de la rao.

En fi, començarem per veure els deu manaments i ara veure les paradoxes que el mateix cristianisme ha donat durant el llarg de la historia.

1. Estimaràs Déu sobre totes les coses i no tindràs déus aliens davant meu.
2. No et faràs imatges de res que estigui als cels, ni a la terra, ni al mar, ni les adoraràs.
3. No et prendràs el nom de Déu a la lleugera.
4. Descansaràs el setè dia, dissabte.
5. Honraràs el teu pare i la teva mare.
6. No mataràs.
7. No cometràs adulteri.
8. No robaràs ni furtaràs.
9. No donaràs fals testimoni.
10. No desitjaràs els béns del proïsme

 

1.  Els sants no són entitats divines a part de Déu? Perque s’adoren els sants si només hauriem de fer-ho d’un sol deu omnipresent, es que potser era necessari per l’esglesia mantenir certes costums paganes? Perr descomptat, però aixo topa amb el primer manament.
2. El segon és més del mateix, ja que els sants són imatges d’unes persones que segons ells van fer un miracle, i aquests estaven a la terra.
3. Jajajaja!! Em sembla que aquest manament cau pel seu propi pes en cada discurs de Bush o de qualsevol cura donant missa. En nom de deu s’han dit grans tonteries en contra de la llibertat.
4. Aquest és un manament jueu… el cristia diu que es respectin els dies festius. Clar que alguns tenen festa cada dia de la setmana, com els reis escollits per la gracia del seu deu.
5. Encara que et maltractin. El respecte cap a la gent no hauria de ser cap màxima obligatòria, hauria de sortir d’un mateix. Però honrar els primogénits és caure en una espiral carca, ja que cada generacio perdra aquella adolescencia en que destrueixes tot valor familiar.
6. Jajaja!! Com si no hagues potenciat l’assasinat l’esglesia! Caça de bruixes, la Santa Inquisició, la Guerra Santa, la conquesta de Sud-America i Africa, l’holocaust jueu, les guerres que fa EUA… demanant perdo es pot dir que no s’han saltat aquest manament? A part de matar en sentit mes metaforic molts pensaments, cultures senceres i ciencies ocultes interessants com ara l’alquimia.
7. Aixo es un atemptat contra la llibertat sexual i la felicitat del ser huma, si no pots cometre adulteri i has de passar-te tota la vida amb la mateixa persona pots estar creant un problema mental molt gran a aqeusta gent. Si estic casat i estic temptat per la carn d’una altra, reprimir-ho nomes fara creixer una bola que acabara amb la relació. Que cadascú faci el que vulgui.
8. … l’or azteca i maya, les ciutats del proxim orient, el gra dels camperols a base d’impostos, el control de les riqueses de les grans monarquies europees… La ciutat del Vatica no va ser construida gratuitament. Pero nosaltres no podem robar per poder sobreviure, quins pebrots.
9. Deu existeix no es un fals testimoni? Les seves possibles demostracions no son falsos testimonis?
10. Aquest fonament és el mateix que el de no robaràs ni el del adulteri, perque tenen aquest sentiment de por a que els iguals, els cristians, es robin, matin i follin entre ells?

Aquesta es la religio de l’autorepressio, un racionalisme radical basat en una metafisica completament indemostrable que te 2000 anys d’història… amb els canvis que ha tingut la cosmovisió europea, jo encara no em puc creure que hi hagi crisitians. Espero que tard o d’hora la religio cristiana desaparegui del mapa, i aquell dia penso esta en primera linia preparat per canviar els espais religiosos per espais de reflexio i discussio.

La fe cristiana

EL PAPA ADMET QUE LA FE PODRIA EXTINGIR-SE A EUROPA OCCIDENTAL, el Periódico 061008

Despres d’aniquilar cultures senceres, de cremar grans pensadors com Giordano Bruno per heretges, de demonitzar l’homosexualitat, de permetre arribar al poder Mussolini, de promulgar la idea de guerra santa que encara esta en el vocabulari d’uns quants, de prohibir libres d’alt interés intel·lectual (tant cosmològic com filosòfic com científic), de donar pel sac amb una moral débil amb un bé suprem completament metafisic… només s’em passa pel cap una sola cosa:

JA ERA HORA!

Per sort no només el sistema financer esta en crisis, sinó la fe cristiana a l’Europa de les llums apagades.

Llàstima que aquesta descreença sigui més producte de l’apatia general i la ignorancia produida per la televisio que per un estudi dels critics de la religio. I en aixo hi entra, per molt que li dolgui a uns quants, tan Marx com Nietzsche.

Quan m’acabi de llegir uns quants llibres ja fare un post ben estructurat en contra d’aquesta fe que durant tants anys ha destrossat el pensament europeu, com per exemple la etica de Kant

Faula nietzscheana

En algún apartado rincón del universo centelleante, desparramado en innumerables sistemas solares, hubo una vez un astro donde animales inteligentes inventaron el conocimiento. Ese fue el minuto más altanero i falaz de la “Historia Universal”: pero, a fin de cuentas, solo un minuto. Tras breves respiraciones de la naturaleza, el astro se heló y los animales inteligentes hubieron de perecer. Alguien podría inventar una fábula semejante pero, con todo, no habría ilustrado suficientemente cuán lastimoso, cuán sombrío y caduco, cuán estéril y arbitrario es el estado en el que se presenta el intelecto humano dentro de la naturaleza.

Sobre verdad y mentira en el sentido extramoral, pàg.1.  F. Nietzsche.

Aquest text va ser el primer que em vaig llegir d’aquest pensador alemany, i, al meu entendre, es un dels millors textos que ha fet, quan me’ls hagi llegit tots potser canvio d’opinio.

A partir d’aquest text extreiem varies preguntes… Què és l’intelecte humà? Quin impacte ha tingut aquest sobre la naturalesa? On queda la veritat si diem que el coneixement es inventat?

Què no és Nietzsche?

Per qui diu o afirma que Friedrich Nietzsche era nazi…

1. Friedrich Nietzsche va morir el 1900, o sigui uns vint anys abans de l’inici del nacionalsocialisme.
2. Te diversos textos on afirma una vegada i una altra que ell no es ni sera mai alemany, que ell es considera un noble polac.
3. La seva germana va manipular els textos d’aquest, va extreure tot l’antisemitisme obviant l’anticristanisme, encara que F. Nietzsche seria un anti tota religio… tot i que en un principi anava a estudiar teologia. És molt senzill escriure un text i fer-lo passar per un d’aquest pensador. Com a mostra d’aixo, es va publicar un text sobre el poder sota el nom de la seva figura quan ell no havia pensat fer-ho.
4. El filosof del nazisme no és Nietzsche, és un alemany del qual no recordo el seu nom (es el q passa quan no escrius els apunts correctament)

Pels qui consideren que Nietzsche era nihilista…

1. Es considera més aviat un pensador vitalista… en tota la seva obra recorda que la vida s’ha d’afirmar i no negar.
2. La figura del lleo representa el nihilisme europeu d’aleshores, europa estava en crisis de valors culturals. Ell es considera un nen, un creador que te tota la vida per endavant… un creador mai sera un nihilista, seria una contradiccio.