Del mite al logos, del logos a la doxa.

PER QUÈ ES DIU QUE LA FILOSOFIA NO SERVEIX PER A RES?

La pregunta té mala llet, però també és producte del que des de fa un temps es dóna en la nostra cultura occidental, el final de l’imperialisme del logos per donar pas a la democràtica-liberal doxa. Igual que fa milers d’anys els grecs i altres cultures van començar a passar d’utilitzar el mite com a explicació i fonament de la naturalesa a utilitzar la raó, la ciència, la reflexió i la observació; actualment els valors de la raó s’estan perdent, per quina causa?

Una de les grans causes que es sol utilitzar com a explicació i fonament de l’aparició del relativisme actual és la segona guerra mundial i les dues bombes nuclears. Si la raó ens ha fet capaços d’això, per què confiem en ella? Si el progrés científic ens porta a l’autodestrucció, no serà que no és tan positiu? Segons sembla l’època de les grans filosofies que fonamentaven la ciència s’ha acabat, ja que s’ha vist que el coneixement del logos ens porta a ser iguals que les societats mítiques però amb armament més potent.

Una de les altres causes és la partició del saber en branques que alhora es parteixen en branques, que són partides per altres branques… aquest canvi de la concepció del saber, on hi ha més especialització en un camp sense molta necessitat de saber d’una altra branca, ens ha fet progressar, però a canvi de què? De perdre una visió global del que es fa, partint els discursos i afavorint l’aparició d’opinions molt diverses. Si quan un parla de física en general, ja hi ha divisió entre clàssics i quàntics, imagineu en les diferents branques de la física! Hi ha objectivitat en certs fonaments de la ciencia, però això no vol dir que ara mateix tota la comunitat científica estigui d’acord amb quins són els mètodes per a obtenir el coneixement de la naturalesa. La llàstima és que abans potser es podia parlar d’empiristes i racionals, però, tal com he dit, la multiplicació de branques del saber fa multiplicar els discursos diferents i sense necessitat de que tinguin un sentit amb els altres discursos, ja que per aquella investigació ja va bé pensar en d’una manera i no d’una altra.

La tercera causa és el capitalisme i el liberalisme democràtic. Aquest dos sistemes que lliguen tan a la perfecció, basen la seva potencia en el canvi, en la versatilitat, i en crear discussions sota una disfressa de valors necessaris per a l’home com són la lliure associació, la llibertat d’expressió, la propietat privada i la lliure circulació. I és sobre aquest entorn on giren els debats, on el que acabarà tenint la raò serà aquell que millor s’hagi expressat.

El sofista Gorgies estaria la mar de content amb el panorama que tenim per endevant, finalment ell ha guanyat a Sòcrates, finalment la doxa ha enderrocat al logos.

14 comments on “Del mite al logos, del logos a la doxa.

  1. mmm bastant d’acord amb el tema1
    Sobre el que reflexiones es el perqué el postmodernisme ha triomfat com a forma intel3lectual d’entendre la realitat!! Veig que per fi has acceptat les concluisons del nostre combat renunciant a Focault i Lacant!
    Ben fet!
    Has vist la llum relacionant el capitalisme liberal i el postmodernisme: si, i Fukuyama, el pare de la fi de la història n’es la cadena que els uneix inexorablement.

    Jo crec que entre l’11S i la Crisi el postmodernisme ha quedat ben tocat i poc a poc apareix un nou horitzó de realisme social i materialisme històric, bé suposos que la filosofia e´s pendular com l’art entre el materialsime i l’idealisme, no?

  2. conjuntbuit ha dit:

    Si, suposo que estic començant a madurar i el fet que dia rere dia veig més triomfant la doxa, m’horroritzo.

    El problema de la filosofia és que es necessari un discurs nou capaç de pendular sense vacil·lacions i poder acabar amb el relativisme radical. Gronxar-se d’un costat a l’altre no és ser poc estable, és poder aguantar el terratrèmol post-modern.

    Tot i això, considero que retornar al logos és molt complicat, cosa que em porta a un cert pessimisme.

  3. MadeByMiki ha dit:

    Uf!! m’has deixat ben fotut, és ben cert que la ciència i la cultura es va parcel·lant cada vegada mes, i això la fa individualista i sense sentiments, com la societat mateixa.

    I la filosofia?, doncs potser és massa perillosa, mes val que la gent no pensi massa…

  4. Laura ha dit:

    Per què la filosofia no serveix de res?
    Per què només qüestiona sense arribar a cap conclusió, per què tot ho intenta explicar des del llenguatge i no des de l’empirisme… Ara no s’avança des de la filosofia… la societat està estancada, no hi ha nous pensaments.
    Per què el progrès científic no és positiu?
    Per què hi ha gent que no l’usa pel bé, hi ha coses que no és necessari investigar, o hi ha aplicacions que no s’haurien de fer… perquè hi ha una línia d’investigació que ens permet escollir el color dels ulls del nostre fill? És aquesta una aplicació útil sobre del progrès científic? NO i en podriem posar molts altres exemples.
    En canvi, et dono la raó, que vivim en un món d’especialitzacions, però que hem perdut la visió global. Això es perd ja a la ESO, en la qual els professors tendeixen a desmotivar el personal i enlloc d’ensenyar a voler aprendre pel sol fet d’aprendre, tendeixen a donar un temari preestablert sense cap mena de sentit i interconnexió entre lliçons i sovint sense explicar els perquès i les aplicacions reals. És veritat que la filosofia era, fa molts segles, el conjunt de les sabiduries, però actualment els savis estan en perill d’extinció (molt malhauradament) i som màquines especialitzades en treballar. M’encantaria que existís el patí de plató on tothom puguès xerrar de tot d’una manera amena… però crec que és tan el saber que és impossible abarcar una visió global.

  5. RS ha dit:

    Conjuntbuit, altra vegada he de discrepar de tu, però per això som aquí, sinó ens avorriríem molt, no? 🙂 Crec que estem absolutament dominats per la raó, hem convertit la ciència en la nova divinitat i l’eficiència en paradigma. Els models econòmics que han dominat fins avui mostraven un home absolutament racional amb unes expectatives lògiques i absolutament coherents. Fa pocs anys que comencen a sortir els teòrics del comportament i de la intel.ligència emocional, i hem necessitat una crisi de dimensions descomunals perquè es desenterrin manuals de fa més de 70 anys en els que es parla de l’ésser humà com d’un individu que es mou en funció de les emocions del moment (animal spirits). No, l’home que viu entre nosaltres, el que se’ns descriu, el que ens identifica és l’home racional. Per què busquem tots noves experiències espirituals que ens omplin? perquè estem plens de raó, massa plens de raó, massa farts de raó.

  6. deambulant ha dit:

    La filosofia és molt més que qüestionar.se sense arribar a cap conclusió, és L’AMOR A LA SABIESA, és l’home mateix que pensa i es planteja, és el ser capaç d’entendre el discurs de l’altre que com el teu intenta explicar quelcom que a primera vista sembla que el supera, és el poder plasmar el teu pensament pq l’altre l’entengui, és la primera passa que tots hauriem de fer. Segons el moment caminarem d’una manera o una altra xo el fons és sempre el mateix, i què? l’home tmb és sempre el mateix en diferents circunstàncies.

    Em moro de ganes que dir quelcom del plantejat entre conjuntbuit i RS, però ara no tinc temps…el que sí que vull pensar és, en contra del que molts pensen, que les discussions “filosòfiques” sí porten a algún lloc. Què no queden en simples discursos sofistes on el que importa és fer un text maco que convenci, sino que va més enllà…

  7. Ferran ha dit:

    Em sembla que en molts casos confonem “ciència” amb “tecnologia”. És cert que la tecnologia ho envaeix tot, però la ciència? Al menys jo no sóc capaç d’entendre la ciència com aquesta compartimentació del coneixement. Al que només sap d’una cosa li diem técnic, no científic!
    La ciència, per a ser-ho de debó, necessita l’universalisme, necessita la “teoría del tot”. I això, és a l’abast de molt pocs.

  8. conjuntbuit ha dit:

    A veure, ajuntare una mica els tres ultims comentaris per contestar..

    La filosofia és l’amor al saber, en termes epistemologics, però amb el temps dubto que sigui possible arribar al saber. Tot i això, la filsofia intenta cercar la veritat i, aquesta, esta actualment en el coneixement científic. Però això vol dir que siguem èssers totalment racionals? No.
    Hi ha tal multiplicitat de pensaments que em costa molt imaginar que siguin tots racionals. La ciencia, tal com s’ensenya en les facultats, probablement és técnica (com diu en Ferran), però es que és com es vol que sigui i per això sembla donar-se una multiplicació de les branques del saber. Ja m’agradaria que ciencia i filosofia fos compacta i tingués una teoria del tot com segles enrere passava, però al capitalisme li va de fàbula que això sigui a l’abast de ben pocs i que a més no es faci universalitzable donant molta més prioritat a l’opinió, a la doxa, que no pas al logos, a la raó.
    El relativisme va trencar la rao en molts bocins i per això no puc entendre en quin sentit som racionals, la societat no és racional només pel fet que es cregui abans un discurs científic que un més humanista. I amb això no esstic negant que ara per ara hi hagi una fe en la ciencia i que si ens aparegués un científic de renom que digués que la homosexualitat prodeix càncer de consciencia, molta gent se’l creuria.
    La filosofia ha de recuperar el seu sentit dins del món procurant trobar i fonamentar una nova cosmovisió, paraula que des de Nietzsche i, sobretot, per les grans guerres ha desaparegut.
    El problema està en que avui tothom es creu capaç d’opinar de qualsevol cosa (i jo sóc el primer) sense necessitat de saber res. I això destrueix la filosofia alimentant als post-moderns/relativistes/pragmatistes.

  9. Laura ha dit:

    però la ciència també busca el saber i la veritat,
    per arribar a una resposta també abans els científics es plantegen un munt de preguntes (hipotesis), i miren de trobar quines relacions hi ha entre tots els elements

    (i el seu origen va ser la filosofia)

    no s’ha d’entendre com que cap de les dues disciplines és “superior” o més “pura” que l’altre

  10. conjuntbuit ha dit:

    No!! per descomptat que cap esta per damunt!! Han de treballar junts, com fan els físics quàntics que molts treballen amb filòsofs i matemàtics.

  11. Laura ha dit:

    i ara no passa? encara que no hi hagi un filòsof, els científics tenen present que no poden arribar a una resposta sense preguntar-se sobre les diferents opcions possibles, i també tenen molt en compte l’ús del llenguatge, …. aleshores en un estudi estan integrant filosofia i ciència, no?

    (hem canviat el tema de debat respete al que es plantejava no?)

  12. deambulant ha dit:

    Jo diria que certament el postmodernisme on ens situem respira aquesta decepció d’una raó que parlava de progrés i es creia en poder d’unes veritats absulutes, i que es troba en aquest punt on molts factors han fet que ja no siguem capaços de defensar res a ultrança perquè tot “depèn”. Però ademés d’aquesta decepció en la raó altres factors han acompanyat a aquest moment actual. Tot i que diria que fins els anys 50 del segle XX encara ranquejava aquell plantejament modern. De totes maneres intueixo que no parlem de la mateixa RAÓ en aquest suposit que quan s’apunta a que estem “massa plens de raó”. És cert que busquem noves experiències espirituals, que ens sentim buits, que percebem el nihilisme al respirar, però això ve precisament d’aquesta manca d’ideals produida per el fracàs modern d’on derivem. Estem en aquest nihilisme que ja Nietzsche pregonava. El fet de qué posem a la ciència com la nova divinitat i l’eficiència com a paradigma no deixa de ser una mostra més del nostre estat. Ens estem perdent a nosaltres mateixos. No tenim Déu pel qui fer les coses pq el vam matar, però vam posar al seu lloc altres conceptes “divins” que ens fessin aixecar cada día amb il.lusió. Una patria per salvar, una humanitat a la que socòrrer, unes revolucions per fer… ara resulta que això tampoc valia tant la pena… tots els leimotivs a que la raó apuntava van desapareixent. Quedem nosaltres. Però tmb. ens perdem pq ja no sabem que defensem y que no, no sabem cap a on tirar, ni perquè lluitar, i ens perdem pq estem cansats de pensar molt i ja no sentir absolutament res. Absolutament res. Estem carregats de raó però no de la raó que era guia pel progrès, sino d’una raó que va ronronejant ininterrumpudament fent.nos parar bojos. Curiosa paradoxa.

    ah! conjuntbuit, que la filosofia sigui l’amor al saber no significa que hagi d’arribar al saber. Si hi arribessim seriem sabis, no filòsofs. El questionar.se és la forma d’estimar, deixar de fer.ho és perdre l’impuls. Pq la filosofia ha de trobar el seu lloc dins del mon?¿? El filòsof és qüestiona, té ganes de saber, de remenar, de PENSAR. Vol pensar. Sempre estarà una miqueta fora del mon, per questionar.lo. (sino de què estaria estudiant quelcom del que no pot treure’n més profit que el plaer de coneixer i sobretot de preguntar.se?)

  13. RS ha dit:

    Deambulant,

    Estic plenament d’acord amb tu, sempre he pensat això de que en matar Déu vam matar tots els valors. Vivim en el pur nihilisme, però és un nihilisme carregat de raó buida que ens serveix per treballar i guanyar diners, però ens serveix per viure? I sobre els substitus de Déu que esmentes, la pàtria, la humanitat, les revolucions etc… te’n deixes una de fonamental, en la que jo mateix hauria de fer esforç de contricció, el futbol i sobretot el Barça!

    Salutacions.

  14. Laura ha dit:

    si dieu que la ciència és ara una nova divinitat, és perquè busca la veritat (encara que sigui impossible de saber en certesa), perquè es pregunta i no nomès això sinó que busca la resposta dels perquès qüestionats. Tal i com els filòsofs han fet durant anys, i de fet, com s’ha comentat anteriorment, va ser el seu naixement, però cada cop s’han anat separant més, degut a l’especialització i el tecnicisme.

    Segurament hem perdut al llarg del temps molts valors relacionats amb revolucions i lluites, però en certa manera de canvis així n’hi ha hagut molts al llarg de la història, i no per això hem de pensar que abans era millor o pitjor, sinó que vivim una altra època, amb un altre context. Ara lluitem per poder viure en aquesta societat, i a banda de guanyar diners per tenir una bona qualitat de vida i per tant estudiar i treballar per això, també lluitem per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos i amb qui i què ens envolta; i jo crec que si ho aconseguim, ja és un merit!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s